El gronxador.

Una proposta de relats conjunts.

Hola! Em recordes? Sí, home, sí, fes memòria! Mira, ara em poso de costat. Què? Res? I d’esquenes? Iujuuuuuu!!!

(de fons) Fiuuuuu fiiiiuuuuu!!!

Gràcies! Tampoc? Ostres tu, quina poca memòria fotogràfica. A veure... i si et dic que abans era d’un altre color? No, ara no pensis amb el Michael Jackson i aquelles operacions per passar de black a white. A mi, amb una pinzell i una mica de pintura ja em pots canviar la cara. És cert, però, que ara no tinc cames, però abans en tenia quatre i tocava de peus a terra. Fa temps que me les van tallar i m’han deixat més penjat que un fuet, amb aquestes cadenes de ferro. Què, encara tampoc? Espero que amb aquetes pistes que et cito a continuació et vingui la inspiració:

- He sortit per la tele.

- Sóc el teu altre banc.

- El Matias s’assentava cada dia i xerrava durant pocs segons a la concurrència.

- Abans era de color taronja.

Què, encara no? I amb aquesta foto??

Temps moderns.

Una proposta de relats conjunts.

La màquina era ja gairebé una realitat. Quedava lluny els dies en que amb els colzes sobre la taula m’havia passat hores i hores sense sortir de l’habitació per tal de tenir enllestit el disseny minuciós sobre plànol. Només quedava acabar de donar la volta al cargol que aguantava la roda que feia moure l’engranatge que donava potència a la màquina perfecte de fer clons.

(so de trons i llampecs)

Hahahaha! Sí, clons!

(so de trons i llampecs)

Per fi podia clonar persones. Però, no! No volia clonar persones. Només volia clonar una persona. Una diva. Una deessa de la cançó i l’espectacle.

(so de trons i llampecs)

Hahahahaaha!

(so d’un pet)

Perdó, se m’ha escapat. Bé, per on anàvem? Ah, si! Clonar el mite de la cançó catalana! La Núria Feliu! Hahahahaha Clonaria i clonaria Núries Felius. Inundaria el món sencer. En tindria una a l’habitació, una al menjador, una al pàrquing, una al lavabo, una al despatx de la feina, una de conserge a l’edifici, ... En definitiva, allà on li vingués de gust.

Va prémer el botó i la màquina infernal va començar a funcionar.

(efectes de llums i fum, molt de fum)

Ejem, ejem! (estossecs) De sobte vaig començar a veure una figura humana, dempeus davant meu. Lluïa el cabell... vermell? I aquells llavis tant grans? I aquells ulls tant pintats? De sobte, aquell personatge terrorífic va parlar: “Yo soy esa, la que te pone la cosa tiesa”. Vaig portar-me les mans al cap i vaig començar a estirar-me els cabells. Nooooo!! No podia ser!! Però, què havia fallat? No ho entenia? La màquina no feia clons de la meva estimada i venerada Núria Feliu, sinó de la Carmen de Mairena!

Oncle Sam

Una proposta de relats conjunts.

Test psicotècnic ràpid: Quina d’aquestes opcions et sembla la més correcte:
a)Està demanant un donut.

b)Vol posar el dit a l’ull del Tito (o Pito) Vilanova.

c)T’està assenyalant perquè has fet una cosa mal feta.

Si has escollit l’opció a, vol dir que tens gana, o que ets un golafre i no et pots estar de menjar-te un donut de xocolata ben tovet i d’aquells que cruixen.

(pausa) en aquest moments l’escriptor ha baixat al super de la cantonada a buscar un paquet de dos donuts de xocolata

... i no, no té accions de la Panrico (fi pausa)

Si has escollit l’opció b, vol dir que, o ets del Madrid, o et va fer molta ràbia el que va el Mourinho.

Si has escollit l’opció c, CONFESSA!! QUÈ HAS FET QUE ESTIGUI MAL FET???


Jo... és que he escollit les tres. La a, la b i la c! Tinc un problema...

Noia llegint una carta davant una finestra.

Una proposta de relats conjunts.

1kg de tomàquets madurs.
2 bosses de patates Matutano ondulades sabor pernil
1 paquet de magdalenes La Bella Easo
1 paquet sobaos pasiegos Martínez
1 pack de 4 de iogurts griego DANONE.
4 bricks de llet ATO desnatada.
12 botelles d’aigua RIBES de litre i mig.
1 paquet de puré de patates amb llet MAGGI.
3 llaunes de tonyina en escabetx CALVO

Drac del Park Güell.

Una proposta de Relats conjunts.

Ai, ai, ai… No ho acabo de veure clar. Vols dir? A mi aquestes coses em fan por. Molta por! Estic aquí ben agafat i no m’atreveixo a deixar-me anar. Aquest tobogan. Uff! És molt llarg i la patacada, si caic malament, pot ser de les que fan història. Què fas? Deixa’m. No m’empenyiiiiiiiiiiiiiiiiiiis......!!

Epíleg.
D’aquí va néixer l’atracció Dragon Khan.

Festa d'aniversari.

Una proposta de Relats conjunts. Felicitats pels seus TRES anys de vida!!!

La nena va mirar i va remirar el dibuix. Passejava els ulls amunt i avall, amb ansia. Representava una festa, d’aquelles on es podien veure personatges de diferents tipus. Això sí, tots amb diners. Des de que havia passat pàgina, que com un boig intentava trobar-lo. Allà hi eren el capità, el mafiós, la hippie, les fashion, el fatxenda musculós, la parelleta de moda, ... I no parava d’arribar i arribar gent en aquella mena de jardí amb una piscina al bell mig. Això sí, tots ben prims i escanyolits, com ell. Però en canvi, no el trobava. No hi havia manera. Havia repassat un per un tots els personatges i racons d’aquell dibuix, l’últim del llibre. I al seu cap no parava de repetir-se la mateixa pregunta: “On és Wally?”.

Mundos paralelos.

Una proposta de Relats conjunts.

L’home va tirar ambdós braços cap enrere per agafar impuls. Volia saltar per la finestra. Aquell món paral·lel no li agradava. Tenia una àmfora plena d’aigua, una planta amb menjar i un rellotge que li marcava en tot moment l’hora que era. Les necessitats primàries totalment cobertes. Ah! A més a més, una finestra amb vistes al mar. Però tot allò no l’omplia. On era la gent? No podia parlar amb ningú. És per això que va estirar ambdós braços enrere per agafar impuls per saltar per la finestra.

El fumador.

Una proposta de relats conjunts.

jajajajaja uff!! espera Josep que faig una altra calada, passa'm la cigarreta jejejeje gràcies! això és la pera jejejeje flipo en colors, si sapiguessis com et veig jajajaja fumar marihuana és la hòstia jejeje et veig a quadrats de colors jejejeje

NOTA: no és una defensa de la gent que fuma porros, ans al contrari. Ni fumo ni n'he fumat mai. És només que volia buscar la part graciosa del quadre.

Torre Eiffel – Robert Delaunay.

Una proposta de relats conjunts.
Passamuntanyes ........................ 20 euros
Granota negra ............................. 70 euros
Sabates de goma negra ............. 50 euros
Guants negres ............................ 32 euros
Barra de ferro ............................. 15 euros
Inhibidor de freqüències .......... 951 euros
Clau mestre ................................ 266 euros
Petit detonador .......................... 620 euros
Ulleres de visió nocturna .......... 1.300 euros
Pistola .......................................... 2.300 euros

Que plogui a bots i barrals mentre robes un dels quadres més cars del món, tu no ho hagis previst i se’t mulli tot i afecti a la pintura, no té preu. Per tota la resta Visa Mastercard...

Guerrers de terracota.

Una proposta de Relats conjunts.

Conta la llegenda que feia molts anys, vivien uns guerrers a Xian que havien suportat el pas del temps estoicament. El seu llinatge s’havia perpetuant en el temps, impertèrrit. Havien aguantat guerres, tempestes, sequeres, fam, malalties, plagues, huracans, ... Res ni ningú mai havia aconseguit esborrar-los de la faç de la terra. Expliquen els més vells que formaven un exercit perfecte, nombrós, ben avingut, molt preparat. Eren forts. Els més forts. I tranquils. No es posaven amb ningú, només es dedicaven a defendre el seu territori. A intentar perpetuar-se en el temps. Però en ple segle XXI, va succeir que, de cop i volta, van deixar d’existir, van desaparèixer sense deixar rastre i no se’n va saber res més fins ara, que als nostres dies se n’han trobat les restes d’aquells guerrers transformats en pedra. Autèntiques estàtues petrificades, en formació, preparats per la lluita.

Sembla que tot ha estat degut, segons s’explica, a que es van assabentar d’un fet extraordinari, inaudit, sense precedents. La notícia en qüestió havia corregut com la pólvora. De boca en boca, de racó en racó, de continent en continent, per internet, la televisió se’n feia ressò a totes hores i les converses de la gent n’anaven plenes. Finalment va arribar a orelles dels guerres la gran gesta, la gran notícia. Hi havia hagut un acord sobre el finançament en un poble molt llunyà anomenat Catalunya. Tots es van quedar, de sobte, de pedra, sense reaccionar, sense saber què dir. I el que no havia pogut extingir el temps, ni la misèria, ni cap desastre natural, aquella notícia ho va poder. I va significar la desaparició d’aquella tribu de guerrers únics en el món.

El Pelele.

Una proposta de Relats conjunts.

El negoci anava bé. Semblava mentida! Quan se’m va ocórrer la idea tothom em tractava de foll, boig, curt de gambals. Però jo, cabut de mena, no vaig arronsar-me i vaig posar-hi tot el meu empeny. Així va ser com va sorgir la bugaderia el Pelele, la primera bugaderia de secat ràpid de la història. Per tots és sabut que, al segle XVIII, la gent de classe mitjana i baixa només disposava d’una peça de roba, i alguna cosa m’havia d’inventar perquè el rentat de la bugada fos ràpid i el client se’l pogués emportar gairebé a l’instant. El sistema consistia en el dutxat / rentat del client amb roba inclosa. Higiene i netedat, dos en una. I el toc final era l’assecat. El mantejat continuat del personatge en qüestió proporcionava una sequedat impecable, que la roba sortís gairebé sense arrugues i que el tacte fos suau.

El boca a boca va funcionar i cada vegada tenia més i més clients. El negoci marxava sol i vaig aconseguir obrir més sucursals arreu de la contrada. Els diners van arribar a cabassos i la fama, també. Però, companys, no tot és etern, i l’invent de la rentadora ho va engegar tot en orris. Què hi farem, la modernitat no és bona per tots!

Els corbs han tornat.

Una proposta de Relats conjunts.

Els creia lluny, feia temps que havien marxat sense deixar rastre. No els veia per enlloc. I és que mort el gos, morta la ràbia. Aquella ràbia que em feia estremir de plaer cada vegada que entre les meves mans s’esfumava la vida d’algun desgraciat d’aquells que em gosava portar la contrària. Amb mi no es juga, els repetia. Però no em feien cas i, evidentment, ho pagaven car.

Ara feia temps, però, que havia abandonat aquesta malsana costum de fer desaparèixer aquell qui no m’entrava pels ulls. M’estava desintoxicant. Feia mesos que les coses s’havien posat lletges i vaig haver de guardar sota pany i forrellat aquella doble vida esquizofrènica.

I quan gairebé ho tenia tot oblidat, quan pel meu cap rares vegades em venien aquelles ganes terribles de tornar-hi, de recaure-hi, de sobte, el quadre em va avisar. Ara ells han tornat. Un corb per cada persona que he fet desaparèixer. Dues ales i un bec amenaçants m’esguarden, dia i nit. Per recordar-me que no perdonen. Que no obliden. Que m’esperen. Que el moment menys pensat, quan no m’ho esperi, sobrevolaran sobre mi per emportar-se’m molt lluny. Per cobrar el que és seu. Per fer-me desaparèixer del món dels vius.