La botiga dels horrors (tercer, i últim, acte).

...continuació del post d'ahir.

Lentament, a pas de tortuga i fent el cor fort, vam avançar cap a l’interior d’aquella botiga (encara no qualificada dels horrors). Vam deixar enrere aquelles barres abarrotades de penjadors. Primer, secció femenina. I finalment la secció nen/nena. Havíem arribat al final de la botiga. L’Alba va il•luminar amb l’ifon a mà esquerra i vam veure un seguit d’emprovadors alineats a banda i banda.

Sense pensar-nos-ho dues vegades vam entrar i.... uuuuuu!!! ensurt al canto! Dues dones entrades en anys i en carns, una a la dreta i una altra a l’esquerra s’emprovaven uns banyadors amb estampat de guepard i calça alta, molt alta, d’aquelles que van tant amunt que penses que no necessitarà la part de dalt per aguantar-se els pits.

Ui! Qué susto! (brama la senyora de l’esquerra amb cara de pomes agres) Aquí no puedes entrar tu! Que estamos en ropa interior!

La fito de dalt a baix, i li dic en veu baixa.

Señora, yo sí que me he asustado! Y tranquila, que para mi bien no pienso mirar mas.

Vaig anar a l’últim emprovador i vaig sentir que la l’altra dona, o sigui, la de la dreta, li deia:

Esagerada! Pero no ve que vamo en bañadó?

Qué, como te quedan?

Hombre, maravillas no se pueden hacer, vaig pensar, señora. Y milagros a Lourdes, vaig pensar a continuació, señora.

Diligentment i sense perdre gaire temps vaig començar (amb molt de pudor perquè preveia un atac/invasió de dones de la tercera edat dintre del box on en trobava ara en calçotets, que un encara està de molt bon veure!) vaig fer un vist i no vist i vinga, som-hi, que em queden de conya i mai cap pantalons del pijama m’havia quedat tant bé.

Però, carallot, no veus que amb les presses t’has deixat els pantalons del pijama posats a sota dels pantalons de vestir?

Ostres, Alba, és que tinc por. Aquella dona del banyador de guepard i calça alta vindrà en qualsevol moment a per mi, ho sé, ho intueixio i ho oloro.

Doncs jo no he estat.

El què?

Que si olores alguna cosa a mi no se m’ha escapat res.

Ah! Ja, és que he estat jo, no podia més. Els nervis, ja saps...



Foto en exclusiva de La Banyera de l'interior
de la botiga PIEDAD

De tornada, passem per davant de les dues senyores. Ara la de la dreta és la de l’esquerra i la de l’esquerra la de la dreta. La de la dreta (antiga la de l’esquerra) em llença una mirada assassina, freda, calculadora. Vaig començar a obrir la boca, de mica en mica i de sobte un cop de colze a les costelles que em deixa inoperant.

No diguis res... Ni una paraula! (l’Alba)

No, si només li anava a dir a la senyora de la dreta ex-senyora de l’esquerra que vigilés quan es treies la part de dalt del banyador, que potser notava el terra una mica fred.

Ara sí, definitivament, ja podia qualificar a aquella botiga com La botiga dels horrors.

Vam pagar. Són vuit euros amb setanta cèntims, en efectiu perquè, ja sap, aquí no acceptem targeta VISA. Ah!, no, no sé, però tingui, deu euros. El canvi, u amb trenta. Gràcies. Gràcies. Adéu. Adéu.

Vaig començar a córrer amb els pantalons del pijama a una mà i amb l’Alba agafada de l’altre. Només vaig aconseguir dir:

No miris enrere!

Aquella nit, i alguna que altra més, no vaig poder dormir... Encara recordo paraules tals com faja, cesárea, XXXL, i més que fan que la meva vida s'hagi convertit en un infern. Ho sé, no tornaré a ser el d'abans...

La botiga dels horrors (segon acte).

...continuació del post d'ahir.

Vam veure d’esquenes una dona que vaig etiquetar com a no-IMSERSO, vestida com d’uniforme. Llavors, vaig allargar la mà i molt lentament li vaig tustar l’esquena.

Piedad, por favor!

La dona es va girar. Tenia una cara normal. I el més important, era jove!

Com?

Piedad!

No, no està.

Ah! Bé, jo vull uns pantalons del pijama.

Curts?

Sí.

Molt bé, segueix-me.

Amb les cames tremoloses i mentre anàvem fent-nos forat entre les dones de la tercera edat que semblava que se’ns volien tirar a sobre, en aquell desordre dintre de l’ordre vam arribar a la zona masculina formada, misteriosament, per una barra plena de... coses masculines.

Els tenim en gris, blau i negre.

El què?

Els pantalons del pijama!

Ah! És que estava pensant en aquestes senyores. Em fan por!

La dona va alçar lentament el cap i amb mirada perduda i uns ulls vermells injectats en sang em va un gest de cap d’aquells de què, gris, blau o negre?

Gris, gris, que fa més de portar.

Ema o ela?

Jordi, Jordi, em dic Jordi.

No, la talla.

Ah! No ho sé... Alba?

Ema.

Doncs ema!

Pots passar a emprovar-t’ho allà al fons, gràcies i a reveure...

Llavors a fora, malgrat que el dia era calorós i no plovia, es va sentir un tro i un llampec va caure de patac sobre la vorera del carrer.

A re... veu... re??

Paff!, plantufada/clatellot al cap!

Vols fer el favor de tirar cap a dintre, estaquirot? (l’Alba)

Ens ha dit a reveure! Ho has sentit? Jo no vull entrar! D’aquí no en sortirem vius, fes-me cas! Crec que ja em van bé.

Baixa!

D’on?

T’has pujat a sobre els meus braços. T’estic agafant.

Ops... d’això ni una paraula a ningú, eh!

...continuarà demà.

La botiga dels horrors (primer acte)

Necessitava uns pantalons del pijama. Ja feia dies que anava darrera d’ells i quan vam passar per una botiga barcelonina amb el cartell PIEDAD oportunidades y restos de fàbrica i a més a més enclastat a l’aparador un rètol fet en ordinador que resava: “Oulé” vaig pensar que oulé tu, com el de l’APM, que si allò era el que hom coneix com a outlet, cap a dintre que segur que quelcom similar a uns pantalons de pijama hi trobaria.

Aquí ja vam tenir el primer problema. La botiga era tancada. Però com pot ser? Si són tres quarts de set de la tarda!! I això és Barcelona!! Quan ja giràvem cua i jo maleïa la meva poca fortuna perquè PIEDAD oportunidades no m’havia donat l’oportunitat de firar-me amb uns pantalons del pijama, va sortir una senyora de dintre de la botiga. Ostres!! Serà un esperit?, li vaig preguntar a l’Alba, un zombi? Carallot, va ser la resposta, no veus que la porta s’ha obert i s’ha tancat? Si de cas serà un zombi, no un esperit, que els zombis no travessen les parets! Tenia raó, com sempre... De sobte, el zombi va parlar:

Se ha ido la lú.

Ah! Y dónde se ha ido?

Como?

La luz.

Qué?

Que dónde se ha ido..

Ah! Pues dicen que igual es del aire acondicionado.

Ah! Mala suerte la nuestra.

Adelante, adelante!

I apa, adelante adelante, cap a dintre la botiga hi falta gent. Vam submergir-nos, doncs, en el món apassionant de PIEDAD oportunidades, una botiga màgica amb roba, roba i més roba de fora de temporada penjada en barres amb rodes que prenien la botiga per complert. De totes maneres era un desordre dintre de l’ordre, com observareu més endavant.

Llavors va ser d’aquells dies que agraeixes al món sencer tenir Iphone. No, no hi ha cap aplicació anomenada APPiedad ni AoPPortunidades on gràcies al localitzador del telèfon tu li introdueixes pantalón del pijama hombre i et porta fins a ell. No, quelcom més difícil! L’Alba va utilitzar l’aplicació llanterna (és a dir, adelante gatcheto-linterna) i llavors, es va fer la llum dintre la negror de la botiga. Vam triomfar, què voleu que us digui.

El primer, únic i més impactant que vam veure va ser que estàvem rodejats. Sí! Rodejats de dones de la tercera edat! D’aquelles que quan compren la roba (sobretot la interior) l’estiren i l’estiren per veure si ella, la Puri, la Paqui el seu home o qui sigui hi caben dintre. Semblava Lloret un dia d’hivern, com si algun autocar d’aquest que porta jubilats de la IMSERSO hagués fet parada i fonda davant de la botiga i sota el crit de Oportunidadeeeeeeees! els hagués deixat anar dintre de la botiga. Així doncs, hauríem d’anar en compte!

On ens hem ficat?, així, en veu baixa i sense obrir gaire la boca, perquè no em sentís l’enemic, li vaig preguntar a l’Alba.

Tu sabràs, ara, si em passa quelcom, tu en tindràs la culpa...

A llocs pitjors he estat, no fotem! T’he de recordar qui es va deixar les claus posades darrera la porta i...

D’acord, d’acord... (així, obrint les mans)

I ens vam endinsar en aquella mena de passatge del terror en mig de l’obscuritat que gràcies a l’ifon no ho era tanta, d’obscuritat. Potser perdria la vida per uns pantalons del pijama, sí, però ho faria com un home, intentant-ho! Riu-te’n tu, sí, sí, tu, de l’Indiana Jones!

... continuarà demà.

De com el Banyeres visita Reus i recull els regals de la porra Assumptenca (segon, i darrer, acte).

... continuació del post d'ahir.

La gent calla i resta expectant. Després del so estrident d’un agut per megafonia, els altaveus comencen a vomitar el discurs de l’home del dia: “Si? Va? Va?”. Tothom contesta que sí, que va, de veu i amb gestos.

Reusencs i reusenques tots!!

Aplaudiments i crits generalitzats. Eufòria desfermada.

Ja sóc aquí!!

Més aplaudiments i més crits generalitats. Ah! I més eufòria desfermada.

Molt a pesar meu, sí. Molt a pesar meu perquè el que m’ha portat aquí, entre vosaltres, és que vaig encertar la porra organitzada per l’Assumpta. Molt a pesar meu perquè vaig tenir un digne rival, en XeXu, que ens vam haver de jugar el premi a cara o creu i ell n’era el just guanyador, també. Molt a pesar meu perquè a la porra vaig presagiar una mala collita de títols pel Barça. I, molt a pesar meu, així va ser. De totes maneres, reusencs i reusenques tots, que no decaigui l’ànim! Amunt els esperits! Perquè la temporada que ve, ai!, tornarà a ser gloriosa, segur! I la temporada que ve tornaré a ser aquí a recollir el premi de la porra perquè hauré presagiat que el Barça guanyarà Copa, Lliga i Champions. És més, Assumpta, amiga, apunta’m ja per l’any vinent aquest resultat. He dit!

La plaça arrenca en forts aplaudiments. Ovació tancada, que se’n diu. L’alcalde de Reus, el nom del qual no recordo, pren la paraula:

Senyor i senyora Banyeres. És un plaer tenir-los entre nosaltres aquí, a casa nostra. Sigueu benvinguts a la que a partir d’ara serà també casa vostra.

Aplaudiments. Ovació, de nou, tancada, que se’n diu.

I tot seguit la nostra pubilla reusenca, reina de la catosfera, l’Assumpta, farà entrega del regal de la porra.

L’assumpte treu de la bossa de ma un regal embolicat que el Banyeres obre de manera poc hàbil. Són els nervis, comenta en veu baixa als que l’acompanyen a la balconada. Oh!! Se sent entre la concurrència quan l’Home (sí, en majúscules), comença a mostrar els regals:

I ara, com a cloenda de la cerimònia, cantarem tots plegats, en homenatge a la diva catalana més gran, la següent cançó:

De com el Banyeres visita Reus i recull els regals de la porra Assumptenca (primer acte).

Carrers engalanats. Banderes penjades dels balcons. Banderoles decorant els fanals de l’avinguda. Confeti i serpentines voleiant a l’aire. Sons d’espanta-sogres i gent guarnida amb ulleres d’aquelles de plàstic amb nas incorporat. Fins i tot algunes porten també bigoti. Vestits de gal•la llargs, recollits de cabells espectaculars, sabates de taló, corbates i corbatins, americanes ben planxades, pantalons de vestir.

En la llunyania, un cotxe descapotat comença a enfilar passeig amunt seguit d’unes majorets, una banda de música tocant una versió adaptada en si menor de l’himne del Barça i una banyera gegant en forma de carrossa. Unes mans surten de l’automòbil i saluden a la concurrència. S’escolten visques! i les mans del públic retornen les salutacions al cotxe descobert. Hi ha grups de noies jovenetes que ploren desconsolades perquè, a la fi, l’han vist i criden consignes tals com “El de la Banyera em fa venir trempera!!”, “Jordi Banyeres, el terror de les nenes!!”. La noia que va al descapotable, assentada al costat del protagonista, va alçant dits del mig a les noies jovenetes que ploren desconsolades perquè, a la fi, l’han vist, perquè, pensa interiorment: xinxeu-vos, xinxeu-vos, que aquest tros d’home d’aquí el meu costat és meu i només meu.

Quan el cotxe arriba a la plaça del general Prim s’atura. Tot un conjunt de tanques delimiten un passadís amb una catifa vermella que porta just fins l’entrada del lloc de la cerimònia: el Viena, al balcó del qual penja una pancarta amb lletres arial 300 on s’hi pot llegir: “Bienvenido míster Banyeres”. El JFB (Jordi F. Banyeres, la F. no se sap ni se sabrà mai d’on ve, però alguns sospiten que és una copiada del nom JFK...) i Jackie Alba Banyeres comencen a caminar saludant a banda i banda a la multitud enfervorida. Roba interior femenina comença a caure als peus del JFB. S’ha instal•lat una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pugui seguir millor l’esdeveniment de l’any.

A la porta del Viena esperen pacientment l’Alcalde, l’Assumpta i el Josep Lluis, que es fonen en una sincera abraçada (i dos petons) amb els nouvinguts i desapareixen dintre de l’edifici. Quan el balcó del pis de dalt es comença a obrir i apareixen Jackie Alba i el senyor Banyeres acompanyats per l’Assumpta i el Josep Lluis, la multitud clama: “Que boti el banyeres, que boti el Banyeres!!”. I el Banyeres què fa? Doncs botar a l’estil polític, com quan Zapatero o Rajoy van botar després de guanyar les eleccions, és a dir, un estil lamentablement penós. Però això sembla no afectar a la concurrència, que lluny de xiular aplaudeix i, sí, fa l’onada.

El Banyeres alça la mà, demana silenci, sembla que vol parlar.

 

... continuarà demà.

I el guanyador és…

Després del sorteig celebrat ahir nit davant d’algun notari (imagino) de Barcelona (imagino) que deu cobrar un munt de diners (imagino) i que dona fe fil per randa (imagino) de les tres boles que surten del bombo (imagino), puc decretar i decreto que el guanyador, el que s’emporta el premi de la Primera Proposta d’Iniciativa Blocaire “Poesia en aigua freda” és...

.... trrrrrrr (so de tambors, que, dic jo, no sé perquè ho faig si és tant fàcil com anar al post anterior i consultar el número, que per cert, va ser:

Al que anava, que el guanyador és en McAbeu del bloc:

Moltes felicitats i en breu el departament de festejos, concursos i premis es posarà en contacte amb tu via mail (gentilesa de l’Assumpta).

Gràcies a tots novament per haver participat i, qui sap, potser me n’empesco una altra, ja veurem...

Gal•la de cloend de la PPIB”PEAF”P!!!

Senyores, senyors, nens, nenes, catosferencs i catosferenques, sisplau, feu el compte enrere amb mi:

Cinc...

... quatre...

... tres...

... dos ...

... un ...

... zeroooooooo!!!!

Alçat de braços per part de la concurrència que abarrota el palau de la música llogat trinco-trinco per l’ocasió. Bé, ja sé, pels que assistiu en rigorós directe, que no és el palau de la música, que és una sala annexa que ens han deixat al Fòrum, conegut com aquell lloc que es presta per esdeveniments que no saben on ubicar-los i mira, tu, que se celebri allà que no ho utilitzem mai per res i així li donem alguna utilitat a la inutilitat. Aplaudiments, abraçades, salts d’alegria, comentaris, crits d’entusiasme, ovació tancada, aclamacions...

Toc, toc (cops amb el dit índex sobre del micro)

Va? Sí, sí, provant. Bé, gràcies per aquest fantàstic aplaudiment i benvinguts a la gal•la de cloenda de la Primera Proposta d’Iniciativa Blocaire “Poesia En Aigua Freda” Participa-hi!!! Què dir-vos? Doncs gràcies a tots, de tot cor. Gràcies per haver fet gran aquesta iniciativa, per haver-vos bolcat per complert, per haver-hi posat tota la il•lusió per arrencar un somriure i passar una bona estona. Moltes gràcies, de veritat.

I per rigorós ordre alfabètic...

Gràcies a l’Alba!

Gràcies a l ‘AlfredRussell!

Gràcies a l’Assumpta!

Gràcies a la Cantireta!

Gràcies a la Carme!

Gràcies al Drapaire!

Gràcies a El Porquet!

Gràcies a El que em passa pel cap!

Gràcies a l’Elfreelang!

Gràcies al Joan!

Gràcies al Joan Gasull!

Gràcies al Jpmerch!

Gràcies a la Levanah!

Gràcies a la Lluïsa!

Gràcies a la Marta!

Gràcies a l’MBosch!

Gràcies al McAbeu!

Gràcies a la Montse!

Gràcies a la Penyabogarde!

Gràcies al Rafel!

Gràcies a Sa Lluna!

Gràcies a la Sílvia!

Gràcies a la meva mare!

Gràcies al XeXu! (no m’ho esperava, que ho sàpigues!)

Gràcies a la Zel!

Ostres, quin goig, vint-i-cinc gràcies! No m’ho hagués arribat mai a imaginar mai!

Gràcies a tots als lectors que les heu llegit i/o les heu comentat.

Ovació, aclamació i cloenda.

Ah! Me n’oblidava, i ara com fem el sorteig? Doncs, molt fàcil. La Núria Feliu farà de mà innocent. Noooo? Us havíeu acollonit, eh? Doncs bé, només haureu d’estar pendents del sorteig del trio del dilluns dia 9. El Trio, perquè així tot queda a casa. Perquè amb el Trio, tots hi guanyem (ja m’has entès, no joan gasull?? Tu que li treus el doble sentit a tot??). Doncs va, aquests són els números que us han tocat, per rigorós ordre alfabètic, com no i amb una funció random de l'exel:

A l’Alba: 137, 431, 540, 375, 415, 416, 227, 751, 960, 590, 139, 217, 379, 436, 187, 659, 403, 717, 351, 902, 257, 53, 576, 404, 113, 705, 197, 977, 626, 87, 398, 82, 835, 447, 505, 997, 93, 697, 710 i 745.

A l ‘AlfredRussell: 640, 599, 892, 541, 273, 740, 848, 245, 336, 811, 48, 665, 244, 976, 171, 28, 644, 17, 614, 154, 718, 963, 126, 10, 484, 406, 199, 692, 821, 180, 923, 991, 734, 172, 948, 50, 624, 229, 314 i 565.

A l’Assumpta: 111, 198, 511, 762, 638, 800, 747, 284, 426, 457, 266, 16, 498, 985, 917, 775, 280, 159, 592, 780, 206, 114, 979, 502, 926, 364, 605, 518, 75, 438, 384, 623, 230, 795, 216, 496, 218, 914, 195 i 44.

A la Cantireta:886, 569, 78, 72, 13, 380, 165, 794, 396, 319, 891, 166, 103, 867, 688, 554, 674, 789, 140, 2, 35, 149, 896, 664, 523, 943, 730, 432, 54, 399, 188, 258, 520, 358, 679, 956, 61, 437, 62 i 996.

A la Carme:641, 70, 842, 739, 727, 680, 633, 746, 967, 787, 207, 287, 337, 551, 719, 30, 606, 433, 693, 455, 175, 96, 887, 673, 41, 365, 147, 49, 508, 346, 176, 219, 260, 350, 807, 880, 463, 33, 906 i 571.

Al Drapaire: 907, 36, 233, 925, 145, 38, 182, 275, 958, 23, 445, 332, 915, 882, 370, 185, 731, 526, 675, 104, 735, 64, 643, 725, 47, 361, 290, 201, 135, 863, 94, 655, 479, 142, 439, 743, 517, 962, 726 i 194.

A El Porquet: 371, 524, 3, 676, 700, 303, 884, 980, 329, 499, 859, 475, 998, 609, 506, 782, 570, 944, 122, 530, 536, 262, 132, 313, 73, 333, 770, 870, 597, 106, 763, 458, 423, 394, 400, 945, 957, 221, 527 i 343.

A El que em passa pel cap: 55, 32, 90, 417, 832, 519, 323, 537, 344, 391, 522, 983, 878, 817, 894, 107, 440, 973, 158, 776, 629, 454, 672, 462, 711, 173, 228, 634, 920, 357, 120, 297, 720, 355, 57, 442, 338, 860, 790 i 874.

A Elfreelang: 591, 308, 611, 657, 231, 971, 669, 602, 372, 315, 849, 383, 76, 850, 595, 864, 635, 965, 387, 88, 875, 564, 293, 125, 467, 529, 534, 982, 486, 11, 721, 532, 942, 213, 480, 792, 108, 492, 898 i 769.

Al Joan: 311, 115, 921, 964, 922, 8, 278, 324, 397, 808, 696, 56, 818, 987, 256, 272, 903, 949, 330, 556, 986, 473, 259, 931, 764, 21, 129, 413, 796, 306, 65, 67, 1, 141, 656, 58, 162, 352, 435 i 933

Al Joan Gasull:678, 865, 301, 430, 918, 685, 824, 553, 471, 756, 733, 833, 890, 448, 533, 224, 841, 196, 504, 646, 992, 490, 495, 348, 456, 377, 594, 822, 102, 707, 354, 509, 29, 516, 968, 4, 309, 990, 788 i 282.

Al Jpmerch: 825, 603, 883, 491, 24, 401, 671, 783, 695, 573, 885, 535, 981, 706, 276, 513, 220, 682, 312, 658, 642, 449, 549, 353, 856, 620, 374, 621, 831, 871, 25, 766, 277, 647, 236, 709, 251, 20, 851 i 686.

A la Levanah: 208, 608, 755, 797, 214, 405, 211, 877, 402, 843, 240, 946, 238, 253, 247, 174, 630, 823, 737, 701, 472, 974, 830, 772, 919, 802, 7, 767, 26, 861, 940, 222, 615, 27, 169, 51, 617, 116, 631 i 143.

A la Lluïsa: 514, 234, 281, 803, 972, 254, 146, 666, 34, 148, 408, 327, 828, 637, 237, 539, 557, 897, 307, 39, 628, 959, 226, 97, 748, 100, 485, 773, 580, 316, 52, 22, 757, 223, 947, 689, 654, 373, 939 i 481.

A la Marta: 812, 232, 616, 806, 157, 924, 366, 969, 119, 618, 712, 785, 110, 363, 409, 829, 978, 852, 160, 161, 59, 952, 385, 79, 961, 37, 583, 909, 128, 846, 123, 837, 68, 934, 574, 577, 118, 167, 267 i 362.

A l’MBosch: 270, 953, 268, 813, 264, 809, 929, 425, 42, 304, 563, 840, 410, 935, 98, 427, 839, 91, 168, 488, 575, 600, 662, 543, 893, 758, 927, 581, 586, 127, 482, 183, 151, 317, 9, 381, 868, 392, 799 i 501.

Al McAbeu: 507, 728, 305, 853, 578, 494, 294, 202, 525, 299, 325, 407, 714, 500, 791, 269, 255, 625, 189, 749, 386, 152, 899, 555, 424, 910, 872, 418, 341, 503, 246, 547, 636, 604, 645, 670, 729, 930, 838 i 368.

A la Montse: 356, 723, 192, 193, 810, 683, 698, 460, 92, 393, 936, 528, 5, 708, 177, 544, 736, 163, 235, 326, 215, 561, 429, 687, 744, 663, 619, 124, 443, 483, 334, 291, 648, 298, 819, 826, 212, 203, 295 i 993.

A la Penyabogarde: 444, 476, 587, 376, 411, 510, 248, 722, 768, 263, 419, 186, 827, 651, 367, 761, 588, 703, 136, 937, 677, 699, 975, 639, 422, 468, 778, 190, 862, 261, 14, 589, 133, 318, 63, 414, 950, 80, 844 i 888.

Al Rafel: 660, 550, 60, 86, 15, 873, 349, 988, 512, 342, 452, 938, 164, 470, 412, 112, 40, 854, 210, 601, 105, 359, 552, 954, 999, 101, 582, 845, 531, 538, 204, 134, 754, 99, 652, 138, 568, 572, 632 i 191.

A Sa Lluna: 759, 738, 610, 941, 130, 801, 970, 205, 866, 879, 179, 12, 131, 781, 627, 667, 857, 388, 684, 741, 150, 271, 153, 786, 320, 715, 434, 858, 908, 966, 450, 836, 243, 779, 951, 474, 984, 548, 170 i 704.

A la Sílvia: 283, 45, 545, 584, 558, 466, 279, 428, 155, 464, 31, 876, 834, 292, 289, 904, 84, 598, 209, 85, 489, 613, 702, 487, 225, 310, 653, 81, 109, 249, 650, 477, 288, 331, 515, 469, 252, 847, 465 i 793.

A la meva mare:750, 694, 724, 66, 905, 804, 274, 46, 765, 668, 328, 732, 451, 497, 18, 340, 560, 335, 911, 994, 752, 542, 753, 649, 579, 566, 395, 713, 378, 89, 77, 814, 916, 69, 742, 932, 777, 567, 955 i 156.

Al XeXu: 691, 607, 855, 321, 265, 389, 912, 241, 816, 285, 901, 546, 681, 420, 459, 913, 296, 121, 19, 774, 493, 596, 559, 347, 461, 995, 382, 771, 889, 895, 593, 869, 815, 322, 622, 805, 178, 585, 339 i 716.

A la Zel: 242, 250, 83, 360, 300, 74, 760, 661, 181, 239, 302, 286, 989, 345, 0, 117, 453, 521, 390, 95, 369, 881, 562, 446, 144, 421, 200, 441, 6, 820, 784, 43, 690, 900, 798, 71, 184, 478, 612 i 928.

Assamblea extraordinària de La Banyera a propòsit de la PPIB”PEAF”P!!!

Reunits en assemblea/sessió/reunió/paripé extraordinària els membres del departament de festejos (així, en castellà, que queda com més... no sé, és que festejos no m’acaba de convèncer) format per:

a) El Banyeres

b) Ningú més.

i amb l’opinió inestimable (doncs a mi m’agrada o doncs a mi no ‘agrada) de:

a) L’Alba.

b) Ningú més.

i amb el següent ordre del dia:

1) Regal del sorteig de la Primera Proposta d’Iniciativa Blocaire “Poesia En Aigua Freda” Participa-hi!!!  (a partir d’ara anomenat PPIB”PEAF”P!!!)

2) Precs i preguntes

3) Salm final

4) Aperitiu (sopar no, que estem de retallades) consistent en crispetes del microones i un pot petit d’olives farcides marca Eroski.

S’obre la sessió:

Banyeres: S’obre la sessió!

Banyeres: Gràcies Banyeres! El primer punt a tractar és el regal que s’emportarà el guanyador del sorteig de la PPIB”PEAF”P!!! que et recordo, Banyeres, que per optar-hi, s’ha d’haver realitzat una aportació a la PPIB”PEAF”P!!!

Banyeres: totalment d’acord.

Banyeres: per cert, és necessari si només estem tu i jo que cada vegada posis Banyeres? Ja s’entén, no?

Banyeres: doncs sí, tens raó, a partir d’ara ho ometo.

Llavors què, quins regals opten a ser l’Escollit, així amb E majúscula per ressaltar que no es tracta d’un regal qualsevol, sinó que és el primer regal de la PPIB”PEAF”P!!!. Doncs optem únicament a un regal, fet per la catosfèrica Assumpta, amb les seves mans, amb la seva suor i amb els seus feltres coneguts ja arreu de Catalunya.

(Soroll de tecles per obrir el mail.)

Què, què et sembla? Doncs que oh! és la perfecció feta regal, millor del que m’havia imaginat. Com ho veus? Ostres sí, sí, crec que està decidit, no? Bé, hauríem de demanar l’opinió d’un expert, no? Alba, pots venir un moment? Què que et sembla? Tens dos opcions a) M’agrada b) No m’agrada.

c) M’encanta!! No manca cap detall!!

D’acord, gràcies, ja pots tornar a la cuina a seguir fent el sopar. Punt 2) Precs i preguntes. Fa calor avui, no? Uff, tu diràs. Com això segueixi així, passarem un estiu d’aquells de samarreta enganxada a la pell les 24h. Llavors, podríem anar sense samarreta a l’estiu, no? Sí. Aprovat! Algun prec o pregunta més? APPM? Jordi Alba, sembla un bon fitxatge pel Barça, no? Sí, ara tenim dos laterals potents i ofensius, molt ofensius. Aprovat, doncs, no? Sí, aprovat. APPM? No... doncs punt 3) Salm final:

Oh, gavina voladora,
que voltejes sobre el mar,
i al pas del vent mar enfora
vas voltant fins arribar
a la platja solejada
platja de dolços records,
on dia i nit i fa estada
la nina del meus amors

Quan la vegis sola
prop la quieta onada,
don-li la besada
que li envio més fervent
Digues-li que sento
dolça melangia,
i que en ella penso
en tot moment.

Què, anem a pel punt 4) Home, i tant!

Eh! I la foto del regal? Ostres, que me la deixava:

Les claus (cinquena i... última!! entrega)

...continuació del post d'ahir.

Espera que esperaràs i espera que esperaràs al bar del costat perquè passada l’hora encara no teníem notícies del manyà i jo ja m’havia llegit el Mundo Deportivo da dalt a baix i era el que més sabia del món sobre el fixatge del Jordi Alba pel Barça i de tota la seva vida i miracles i... ell s’hauria deixat les claus posades darrera el pany algun dia? ... i mecagon l’assegurança del dimoni que ja podrien dir al manyà del dimoni que es donés més pressa del dimoni perquè el cotxe carregat amb la maleta i la nevera i les il·lusions i ara capotat estava esperant al pàrquing i oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’est de despiatat!! “Les veus del Pamano” s’havia quedat al pis del veí , gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet). Ara la meva vida sí que no tenia sentit! Havia deixat a mitges al Jaume Cabré i l’havia... abandonat!

Quan feia una hora i mitja que esperàvem l’ifon de l’Alba va fer-se notar. Era el manyà que estava aquí. Vaig fer-li un petó a l’home del bar, li vaig pagar les numeroses consumicions i vaig deixar la propina pertinent, li vaig fer un petó a la cambrera i vam sortir corrents.... un moment!

Alba, tu li has fet un petó al cambrer i la cambrera?

No!

Doncs ves ara mateix a fer-los-el! O és que no estàs contenta?

Sí, però...

Ara mateix!!

Entra al bar, fa el petó al cambrer del bar, fa el petó a la cambrera del bar i surt, com no, del bar. L’home de gris ens saluda i ens comenta que perdó pel retard, no sabem com és aquest món dels manyàs, que està a vessar de feina i que tots ens posem d’acord amb l’hora i el dia en que ens hem de deixar les claus dintre casa...

Però posades al pany?

Bé, hi ha de tot.

Ah!

Ja em quedo més tranquil·la!

Ah!

D’acord! Teniu les claus?

Sí, les té ella.

No, les té ell.

Sí, les té ella.

No, les té ell.

He dit que SÍ, LES TÉ ELLA.

He dit que, NO, LES TÉ ELL.

Finalment piquem al veí, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), i sí!, és a casa!! I sí, m’he deixat “Les veus del Pamano” allà, espero que l’hagi cuidat bé, que crec que sí, perquè ja m’he fixat que tenia a sobre la taula el “Jo confesso” del Jaume Cabré també. Almenys no haurà estat mal acompanys, el pobre.

Al repla estant, el manyà de gris treu una radiografia plegada per la meitat de, sembla ser, tipus abdominal i intenta que intentaràs obrir la porta, radiografia amunt, radiografia avall, i porta endavant i porta endarrere i després d’un minut de provar-ho... oh! miracle!, fortuna!, destí meravellós! s’obre, amb una senzilla radiografia!!

Ens abracem tots plegats: el manyà de gris, el veí del Barça, la dona del veí del Barça, la senyora de davant que ha sortit per veure què caram passava amb aquest soroll del dimoni que no pot fer la migdiada, “Les veus del Pamano”, l’Alba i servidor. Tots units en una mena de rotllana guardiolista al mig del camp, ara a la dreta, ara a l’esquerra, ara del dret i ara del revés i ara agafem al manyà de gris i el mantegem una, dos, tres vegades, les que facin falta. I jo em torno a carregar d’il·lusió perquè podem deixar enrere la calor enganxifosa de Barcelona i pujar cap al Pirineu a respirar aire pur i... el veí culé del costat em comenta que el dilluns portarà un parell de radiografies i em fa jurar que en tindrem una a casa nostra i una a casa d’ells per si de cas algun dia passés l’inevitable novament oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! estiguem preparats i apunt, radiografia en mà, per procedir a obrir la porta. Li comento que em sembla que a partir d’avui en portaré una sempre a la butxaca i no agafaré mai més les claus. Total, pesen i amb la radiografia puc obrir la porta...

Va, marxem, signa on et diu el manyà de gris que jo vaig al lavabo que amb l’emoció del moment m’han entrat ganes de fer un pipí ben llarg i...

Signo, recupero les claus de darrera la porta, me les poso a la butxaca, li pregunto al manyà de gris que si per obrir les portes amb una radiografia tant se val del tipus que sigui, és a dir, que si amb una del tipus lumbosacra, per exemple, o toràcica, per posar un altre exemple, també serveix o ha de ser del tipus abdominal com la que ell ha utilitzat i el manyà de gris em respon que ell suposa que tant se val, perquè que ell sempre utilitza aquella del tipus abdominal ja que és la que va poder aconseguir fa temps en un hospital i jo li dic que molt agrait per la informació i que me n'alegro que la radiografia no sigui de cap familiar o conegut perquè l'abdomen l'he vist una mica fotut, que tot pot ser que sigui degut a que si ha obert moltes portes s'hagi fet malbé, i apa, cap al pàrking manca gent que hi ha un cotxe esperant amb la maleta, la nevera i les il·lusions carregades. Ah! I les meves claus de casa que les tenia ella, no ell, no ella, no ell, he dit que ella, he dit que ell. Sí, culpa meva...

En principi, reso perquè així sigui, no continuarà mai més, eh Alba?

Les claus (quarta entrega)

...continuació del post d'ahir.

Al replà:

Doncs mira que em sonava que n’havia de tenir alguna de radiografia... Bé, espero que aquesta mena de cartró plastificat faci el fet.

Gràcies, gràcies, de tot cor.

Mentre el veí del pis del costat, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), intenta que intentaràs obrir la porta passant el cartró plastificat entre el marc i la porta pròpiament dita, apa, amunt i avall el cartró i endavant i endarrere la porta servidor se li il·lumina el cervell, té una idea. I si existís una aplicació per l’ifón que per art de màgia t’obrís la porta? Busco a la App Store de l’Apple, la botiga de les aplicacions més fantàstiques que es fan i es desfan, per obertura de portes, per keys in the flat, per llaves en la cerradura, per mecagontotquelesclaussem’hanquedatadintre, però res, no hi ha sort. Potser aquest aparell, desgraciadament, no és tant bo com diuen...

El veí del pis del costat amb aquella mena de cartró plastificat substitut de la radiografia, intenta que intentaràs obrir la porta, desisteix, es desmorona i ens comenta que la missió ha estat declarada per ell com a impossible i que si volem passar a dintre el seu pis a espera que esperaràs el que haguem d’esperar, que estem convidats, que faltava més, que ell per nosaltres, el que volguem. Li agraïm i ara sí, gràcies a l’ifon aconseguim trobar el telèfon de la companyia d’assegurances que de ben segur que quan els truquem els saltaran les llums vermelles de perill, ja estan els pesats de l'altre dia!!!

Si? Mire, que m’he dejado las llaves puestas en el paño, sí, de la puerta. Ah! Eso, la ferradura... no, sí, cerradura, sí, mi DNI es el tal somos los del otro dia, los que nos pagaron el ifon porque me lo robaron anoche cuando dormia, donde estará mi ifooooon, donde estará mi ifoooooon si, calle tal, número tal, piso tal, sí, un manyà... eso, cerrajero 24h 365 días al año, que cuánto trabajan, digo yo, que ya podrían descansar un poco los pobrecillos, sí, esos que me tienen todas las persianas metálicas e interfonos de toda Barcelona llenos de pegatinas con sus teléfonos por si de caso, como hoy, hay algun pobre desgraciado que por una ventada del aire, que no vea lo que bulle hoy, se le sierra la puerta en las mismíssimas narises. Una hora? Sí, de acuerdo, muy agradesida! Gracias! Adiós i no se si lo había dicho pero oh!, desgrasia, cruel destino, qué refotudamente que eres de despiatado! Amén! Adiós!

Doncs anem cap al bar a esperar, no?

Vale!

Continuarà demà...

Les claus (tercera entrega)

...continuació del post d'ahir.

Just en aquell instant el veí del pis del costat, gran home i gran veí, d’aquells que donaries el que fos perquè tots els veïns de totes les cases de totes les ciutat de tots els països de tots els mons fossin com ell (i a més culé declarat i fanàtic del bàsquet), s’atura a l’entrada del pàrquing i ens comenta que què tal estem i li responem que fotuts perquè oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! se’ns han quedat les claus a dintre, però a dintre posades dintre el pany i...

Amb les claus no surten, empenyent cap a dintre?

No, no, amb les claus no surten perquè primer ho he provat jo i després ell fent-se l’omnipotent mascle que tot ho pot i que tot ho soluciona i tampoc ha pogut i ara estem aquí, deixats de la mà de Déu, abandonats al detí d’unes claus, d’un aire que crema i d’una ventada que ha fet que la porta se’m tanquès al mateixos nassos. Oh!, desgràcia, cruel destí,

(tots) què refotudament que n’ets de despiatat! Amén! (fi tots)

Tranquils, això ho solucionarem! Heu provat amb una radiografia?

Doncs no, no en tenim cap per casa...

Penso, digue-me agosarat, que si en tinguessim una per casa i la poguessim haver agafat llavors ja haguéssim pogut entrar a casa i ja no estaríem davant d’aquest problema que ens asfixia i que ens fa la vida impossible.

Traiem el cotxe que el teníem entre dos guals, el nostre i el de l’escala del costat, i el tornem a entrar al pàrquing per desfer el camí que havia fet feia deu minuts abans. Agafo l’ifon (el meu i el d’ella) i l’inseparable “Les veus del Pamano” que pobre, l’he deixat, molt al meu pesar, finalment a mitges.

A l’ascensor torna l’esperança perquè el veí, que és metge, intentarà solucionar-ho i, segur que, de totes totes, podrà! Arribats al replà i sortits de l’ascensort, connectem amb el nostre corresponsal:

Surten els tres de l’ascensor, amb pas fer, amb brillantor a les ninetes, una brillantor d’esperança, de pot ser que el problema quedi solucionat en breu. I nosaltres des de la nostra posició els aplaudim i els cantem: “A por ellooooooos, oéeeeee, a por elloooooos, oéeeee”. Perquè, senyores i senyors, tots som aquesta parella que, desgràcies del destí i d’una ventada d’aire, s’han quedat sense casa, momentnàniament.

Pam! Es tanca la porta del veí del pis del costat.

Continuarà demà...

Les claus (segona entrega).

...continuació del post d'ahir.

Quan pel retrovisor del cotxe amb l’ull esquerra la veig aparèixer amb aquella cara de ha-anat-tot-malament-ho-sento-ja-m’ho-havies-advertit-que-algun-dia-passaria-i-finalment-oh-!-desgràcia-,-cruel-destí-,-què-refutudament-que-n’ets-de-despiatat-! i amb l’ull dret estic acabant aquest llibre, no capítol, no pàgina, no paràgraf de “Les veus del Pamano” que em té terriblement enganxat, perquè t’he explicat que m’encanta com escriu aquest home? i ara em sap greu deixar a mitges al pobre Jaume Cabré, que sé que ho ha escrit des del cor per tots nosaltres i li sabria greu que el deixés a mitges, tanco el llibre i em preparo per la fatalitat de les fatalitats, la notícia tràgica del dia en grans titulars: “Veïna de Barcelona es deixa les claus posades darrera el pany, i ara què farem?”

Doncs deixa’m a mi les claus que si vols ho provo jo.

Té, a veure si tens més sort.

Pujo poc convençut. Més aviat per fer-me l’omnipotent mascle que tot ho pot i que tot ho soluciona. Efectivament, concurrència, sembla ser que l’hem ben espifiada/cagada/oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! Connectem en directe amb el nostre corresponsal:

El mascle, amb la llengua fora encarada cap a dalt, ha tret el manyoc de claus de la butxada. Una, no... dues, no... tres, no... la quarta clau que mira és la bona. Amb templança la introduiex dintre del bombí, l’empeny fort, cap a dintre, però sembla que no acaba d’entrar del tot. L’intenta fer girar ara a la dreta, ara a l’esquerra, però no, senyors telespectadors, no hi ha sort. Llegint-li els llavis podem entendre que diu quelcom semblant a mecagonlamarequemvamatricular. Abandona capcot l’escenari del fets i baixa les escales a ritme ràpid. Entre nosaltres, segur que practica esport, perquè té estil, en sap, ho clava!

Arribo al carrer, on segueix el cotxe descapotat i carregat ara ja només amb maleta i nevera, ja que les il·lusions s’han quedat al replà del pis, on els cabells d’ella segueixen onejant al vent calent de la ciutat comtal i on deixo anar la frase culpidora:

Oh!, desgràcia, cruel destí, què refotudament que n’ets de despiatat! I avui, precisament avui!

Continuarà demà...