Han tornat!! ... i jo pixant...

Vanagloriem-nos i felicitem-nos, culés de la terra! Ditxosos els ulls que han vist la ressurrecció blaugrana! Han tornat. Són ells. Els bons estan aquí! El nostre Barça, aquell que ens fa vibrar, babejar i arribar a l’èxtasis futbolístic ja és entre nosaltres novament. Estem d’enhorabona. Estem contents. Estem feliços. Posem-nos dempeus per cantar ben fort l’himne del Barça. Ens tornem a sentir (si és que ho hem deixat de ser) culés. Ha tornat del purgatori el millor equip del món. Que es prepari la resta de l’univers del món de la pilota. Quen són aquí per quedar-s’hi, no ho dubteu. Ha tornat el bon joc, la pressió, el toc, la rapidesa, les combinacions, l’efectivitat, les golejades i... VILLA!

A propòsit de Villa. D’això... que el retorn de Villa em va enganxar canviant l’aigua al canari. Maleït sigui el moment en que la meva bufeta va dir prou i em va quiar fins a les portes de la perdició. Era al lavabo dempeus. Em baixo la cremallera. Quan l’instrument en qüestió veu la llum sento un “ooooohhh!!” d’admiració de la parròquia del bar. Algú mira d’amagat entre les ombres? Hi ha una càmera oculta? Home, la cosa no està malament, però tampoc n’hi ha per tant, que jo sàpiga... (ja ho preguntaré). Començo a dur a terme l’acte que m’ha portat allà, quan un altre “ooooohhh!!” general seguit d’un gran “gooooooooool!!!” arriba a les meves orelles. Ha marcat el Barça! I jo, que tinc l’assumpte entre mans no goso saltar per por a esquitxar l’habitació i esquitxar-me els pantalons, perquè hi ha un cartell que posa “deixeu el lavabo tal i com us agradaria trobar-lo” i jo no el voldria trobar pas brut. Així que intento anar ràpid, pujo la cremallera, surto corrents i em dona temps de veure a... no pot ser... és ell? sí, sí, ... VILLA alçant el braç i dedicant el gol a tot el Camp Nou. Estic a punt de cridar VILLArato, que jo no he pogut gaudir en directe del retorn del rei (homenatge a J.R.R. Tolkien, eh XeXu?), de la fi de la sequera golejadora del nostre davanter centre titular. Però de res servirà, perquè, gairebé les llàgrimes no em deixen veure la repetició, una i altre vegada, de la maravella que acaba de rubricar l’asturià. Adéu gafe, hola Guaje! De nou el Profeta l’ha encertada. Va dir que els gols arribarien i han arribat. Paraula de Pep!

Deixeu-me que em torni a vanagloriar, per què, què caram, era el Sevilla i li n’hem marcat cinc! I per què, caram, havien promès que es deixarien la pell i se l’han deixada. Per què per fi hem vist un partit d’aquells de futbol d’atac total i de defensa asfixiant. Per què encara crec amb el bon futbol.

Ah! Messi, tu, com sempre, també ho vas fer molt bé... Espero que entenguis que el protagonisme avui se l'emporti en Villa. Que, per cert, gran gest el seu de no empènyer la pilota en el primer gol quan ho podia haver fet per anotar-se'l al seu compte particular. Ave Villa!

LA BANYERA REPLICA A MOU (Torna la secció).
Mou, Mou, Mou... Gràcies per ser com ets. En bona hora has dit aquesta setmana, llençant pilotes fora, i comparant, sense que t’ho demanessin a Benzemà amb altres jugadors d’altres clubs que han costat molts diners i que no estaven fent res.

Alavat siguis, bocamoll, a les alçades del teu regne egòlatra i altiu. Digues només una paraula per fer renèixer a l’au Fènix de les seves cendres.

Amb els millors desitjos de la Banyera, sempre... No canvïis mai.

Yes, she/he can?

Tremoleu classe política! Sorgeix una nova cara entre el poble que potser us pot fer la guitza. Algú disposat a partir-se la cara amb qui faci falta. Algú disposat a dir les coses clares. Algú disposat a posar-se del costat dels humils, dels pobres, dels necessitats i de les prostitutes. No, lectors de la Banyera, no és Joan Laporta. És Carmen de Mairena! Aquest híbrid d’home i dona, arribarà a ser el que va ser Cicciolina a Itàlia però dintre de les nostres fronteres? Agafarà el relleu de Jesús Gil i el seu cavall Imperioso?

Us estareu preguntar, segur, quin programa polític ofereix la nova cara (difícil) de la política catalana. Us deixo unes frases VERÍDIQUES que vaig sentir per la ràdio:
-“Tenéis que votarme porque soy elegante por detrás y por delante”.
- “Belén Esteban no te presentes porque voy a ganar yo”.
-“Artur Mas te voy a dar por detrás”.
No està malament, no? Ara, el que no acaba de tenir molt clar és a què es presenta. Ell diu que “quiero ser alcaldesa para poner el coño encima de la mesa”. Es veu que és la seva màxima aspiració. Però, ara em pregunto i digueu-me despistat: les eleccions no són per escollir el nou president de Catalunya, aquell ocuparà la poltrona de la Generalitat?

Sé que estem davant d’un expedient X de dona/home. No vull pensar què passaria si guanyés... De totes maneres, potser la prefereixo a ella que com tampoc no deu saber ben bé què és el Tribunal Constitucional, ens deixaria tranquils a tots, eh Sánchez Qué-macho (que n'és una estona llarga)? I és que ara ja no es porta aquella frase tant popular que tots alguna vegada hem dit: “Aniràs a la senyu”. Ara, la frase que està de moda és: “Aniràs al consti”.

EXCLUSIVA BANYERA! Última entrevista que va concedir el Pop Paul (com no, a La Banyera).

Llàgrimes a l’aquari de Sea Life d’Oberhausen. Plora Alemanya. Plora, com no, Espanya. I plora Europa, i el món si cal. El símbol mediàtic d’aquest passat mundial de Sud-àfrica ha passat a millor vida. Era gran. Tres anys el contemplaven. Es va parlar d’un possible trasllat a Espanya, pels favors prestats. Però finalment va decidir no moure’s d’on sempre havia estat. No va escoltar ofertes. Com a casa, en lloc!

Ara que ja no és entre nosaltres, La Banyera, en exclusiva, us ofereix a vosaltres, lectors, fanàtics i admiradors, l’última entrevista concedida pel pop als mitjans de comunicació, que casualment va ser a aquest humil bloc. Aquí està, íntegre, sense censures. Gaudiu-la, doncs:

- Hola Paul.
- Hola. Perdoni, però el meu nom és Paul, Pop Paul.
- I ja ho sap el James Bond que l’imita?
- No, no, jo no demano martinis “agitados pero no revueltos”. Encara que quan el mar està així, és quan més a gust estic.
- Pop Paul, què li agradaria ser si no fos un pop?
- Uff!! Pregunta complicada. Potser un mol·lusc, un cavallet de mar, ... No m’ho he plantejat mai.
- Un somni?
- Que l’IKEA fabriqués mobles aquàtics. M’hagués agradat redecorar la meva vida de tant en tant.
- Què se’n va fer de vostè quan va passar la febre del mundial?
- Vaig rebre moltes ofertes.
- Parli’ns en, sisplau.
- Van trucar-me d’Espanya, on ja sap que van agafar-me una gran estimació. Volien que sortís a un programa que es diu “Sálvame”. Però jo, amb la Belén Esteban no vull barrejar-m’hi.
- Bona decisió.
- Gràcies. També vaig rebre una oferta per muntar un telèfon d’aquest 806 per predir el futur. Però, per més que sigui un pop, tinc els meus principis. No m’agrada enganyar ni estafar a la gent.
- Així que tot això de les prediccions...
- Xamba, pura xamba. Sempre em quedava amb l’urna de la meva esquerra. No creu amb les casualitats?
- Sí, sí. I més si vostè em comenta que va ser pura sort.
- També vaig rebre una oferta per participar al Big Brother alemany. La vaig refusar. La convivència entre homes i pops és complicada. Ja sap, sempre et miren amb altres ulls. I amb gana, amb molta gana.
- Hahahaha. L’entenc, l’entenc... És cert que també va tenir ofertes per saltar al món del cel·luloide?
- Sí, i tant! Vaig tenir sobre la taula dos projectes. Encara recordo el dia que va trucar-me en Quentin. Estava entusiasmat en rodar la segona part de Pulp Fiction. Volia titular-la Pop Fiction. Finalment, però, els productors van fer-li fer marxa enrere per considerar inviable el projecte.
- Doncs a mi no em sembla tant mala idea. I del segon projecte, què me’n pot dir?
- Que tira endavant. La pel·lícula es diu “Los pulperos” i faig una col·laboració especial. Les estrelles són, però, Fernando Esteso i Andrés Pajares. És la segona part d’aquella que van fer fa anys anomenada “Los bingueros”. Però aquesta vegada no van de bingo en bingo i perseguint sueques, sinó que fan crítics culinaris i es dediquen a tastar pop a feira.
- Interessant. I els rumors que el situen al Liceu?
- Bé, això entre vostè i jo. Segurament el desembre farem un concert amb el Manolo Escobar. Cantarem clàssics, com no podia ser d’altre manera, entre ells el “Que viva Espanya”.
- I de la publicitat, què me’n diu? Crec que se n’ha emportat uns quants calerons...
- És cert. Vaig ser la imatge de les patates pringles aquí a Alemanya. No van haver de canviar el lema, que seguia sent: “Quan fas POP, ja no hi ha stop”.
- Per acabar, senyor Paul. Anirà a Madrid a recollir la clau de l’aquari del zoo de la ciutat que Esperanza Aguirre li vol entregar.
- Sóc vell i m’he de cuidar. No sé si actualment aguantaria un viatge tant llarg. De totes maneres, és un orgull per mi i un gran honor. No tots els pops tenen aquesta oportunitat cada dia.

Descansi en pau (o en Paul)!

El malson.

Em desperto per les nits. Xop. Amarat de suor. Amb els ulls esbatanats. Amb un crit ofegat en plena matinada, apunt de sortir de la meva gola. Ja no sóc el mateix des de que fa un parell de setmanes els meus ulls van presenciar aquella escena. Una escena cruel, esfereïdora, macabres. Una estampa que no recomano a ningú. Una vivència d’aquelles que es podeu estalviar. Si algun dia penseu que us podeu veure involucrats o que, per casualitats del destí prediu que en breus instants pot succeir, fugiu. Comenceu a córrer i a posar terra de pel mig entre vosaltres i l’escena en qüestió. És un consell d’amic. Un consell de Banyera. Un consell fet amb la mà al cor.

Els fets es remunten a fa un parell de setmanes. Concretament un divendres. Vaig anar a tallar-me els cabells al poble de l’Alba (no l’anomenaré per respecte, perquè no tingueu temptacions de visitar el lloc del crim). Una perruqueria de poble. Una perruquera de poble. Una, en definitiva, auca de poble. Obro la porta, saludo, arribo just però m’agafaran. Total, tallar els meus cabells és un pim-pam. M’assec a llegir una estona mentre espero. De sobte, passada una estona, sento que un home em diu: “Bé, me’n vaig, et deixo sol amb totes aquestes dones”. Sense temps per contestar-li res, surt per la porta. Jo guaito al fons de la perruqueria i veig que, a part de la perruquera, hi ha el bo i millor de les dones del poble dient-me que no tingui por, que seran bones i es portaran bé. Un total de cinc. Tremolo. Suor freda. Però em faig el valent i amb un ull faig veure que llegeixo mentre amb l’altre estic pendent de tot el que succeeix. Veig que en una de les cadires on t’asseus perquè et tallin els cabells hi ha una rotllana de dones contemplant a una que està assentada. Bé, la deuen estar pentinant. “Pots passar!”, sento que la perruquera em diu. M’alço, m’assec a la cadira i amb no res ja tenia la bata i les mans de l’experta palpant-me el cabell i preguntant-me què serà, què farem, com vols el tallat. S’alça la dona de la cadira del costat i el cercle femení es fa a una banda perquè pugui passar. Observo que es mira al mirall i diu: “No està malament”. Comença el meu tallat de cabells. Una de les altres dones s’assenta al lloc que ha deixat la que es mira al mirall i el cercle es torna a tancar. Jo no trec la vista d’allà, intrigat, mentre els meus cabells van caient per davant els meus ulls. Passats un tres minuts la dona assentada s’alça, el cercle s’aparta i l’operació anterior de mirada al mirall es repeteix. Així fins a quatre vegades, fins que la última diu mirant-se al mirall: “Jo no me l’havia fet mai, però no vegis quin mal fa!”. A la que me n’adono, veig que s’estava tocant el bigoti. No pot ser! Miro a costat i costat. Observo a les altres dones del cercle i veig la prova del crim: el llavi superior o zona del bigoti tota vermella. Em venen ganes de cridar. Què cony foto jo en una perruqueria mentre quatre dones (una d’elles primerenca) es fan el bigoti a la cera? Vull marxar, però si surto al carrer estic segur que ni els més vells del poble haurien vist un pentinat similar. Cada vegada em vaig fent més petit a la cadira i només miro el mirall que tinc davant tot resant perquè el meu bigoti quedi intacte. Finalment ho aconsegueixo. M’alço de la cadira, pago i surto corrents mentre sento el dringar d’aquell objecte que es posa a les portes per avisar que entri algú. Estava salvat, fora de perill!

La pregunta és, però, si algun dia podré tornar a ser aquell que era. Si algun dia podré tornar a dormir per les nits. Si algun dia aquest malson em deixarà viure i podré ser el d’abans per sempre més. Ho intento, però no ho crec...

Més Messi.

Avui, més Messi. De nou dos golets, com contra el Copenhaguen el passat dimecres. De fet estic per dir-li el petit suisse, perquè si a mi me daban dos, ell els marca de dos en dos. És dolent, ho sé. Me’n faig càrrec. De fet, si seguim fent símils amb anuncis televisius, podríem dir que con un poco de Messi basta (Giooooor). No ha fet gaire cosa (de fet fa partits que no es veu aquell Messi estel·lar), però poca cosa de Messi és molt. I així ha estat.

Sé que no he de desesperar-me. Que tot just acaba de començar la cosa. Que és massa aviat. Però no veig bé al Barça. Ho sento. Els hi costa un munt quan els equips es tanquen darrere. Seguim fallant moltes ocasions claríssimes (Alves n’ha tingut una sol davant del porter) i, és clar, si perdones pateixes. Quedi clar que avui no he patit, eh! He patit perquè el gol no arribava, perquè el Saragossa no ha creat perill. Bé, a la primera part han tingut un mà a mà amb Valdés que si és Rooney, Higuaín o Forlan en lloc de Braulio allò va a dintre i ja ens haguéssim posat amb un gol en contra.

Villa segueix amb aquell malastruc que impedeix que marqui, però ja arribarà. Encara que no ho faci, el Barça juga amb 11, no com amb Ibra que quan no ho feia el Barça jugava amb 10. Així que paciència, que tot en aquesta vida arriba. I els gols de Villa també ho faran.

Dos llibres.

Feia dies que l’etiqueta els bons llibres, passa’ls estava a l’oblit. Feia dies que no recomanava cap llibre dels que m’havia llegit. N’he llegit un munt, sí, però els dos últims que he devorat m’han agradat molt. Són diferents. Un parla d’advocats i l’altre parla de la fi del món. Un és del John Grishman i l’altre és del Patrick Graham. Un parla d’un xantatge a un jove que acaba de treure’s el títol d’advocat a través d’un secret que per ell estava oblidat i l’altre parla d’una nena d’onze anys que es diu Holly i que és l’única esperança perquè el 99,8% de la humanitat no s’extingeixi. Un llibre es diu “La trampa” i l’altre llibre es diu “La hija del Apocalipsis”. Diferents, sí, però igual de bons i molt recomanables.

Del Grisham m’ha agradat el tornar a gaudir d’ell. Els darrers llibres que havia tret no m’havien acabat d’entusiasmar. Sóc un Grishammaníac, ho confesso. I ara tornar a poder llegir un llibre amb el seu estil de sempre i tornar a gaudir-lo m’ha fet tornar a recuperar la fe en ell. Ha escrit molts llibres i gairebé tots bons, però crec que aquest es pot considerar brillant.

De la novel·la de Patrick Graham m’ha sorprès el ritme trepidant que té, sobretot al final, que m’ha tingut molt enganxat. És d’aquests típics llibres que al començament vas una mica perdut però que mica en mica vas unint peces i tot acaba encaixant.

Si voleu passar una bona estona, ja sabeu... Ara, si no us agraden la Banyera no es fa responsable dels gustos dels seus lectors... hahahahaha

Messi salva el Barça de les dues cares.

Houston, tenim un problema (que deia aquell). De moment direm que és de la mida d’un cigró, però que es pot convertir en una síndria de vuitanta (i dic vuitanta per dir alguna cosa) quilos. Un partit que al descans pots guanyar-lo per tres o quatre gols, acaba convertint-se en un patiment i un demanar l’hora a les acaballes. No! Em nego! Per què? Oh! Per què el futbol és així (que també deia aquell)? Les dues darreres temporades estàvem massa ben acostumats? Recordo quan el Barça tancava els partits al minut trenta de la primera part i la resta del partit era plàcida i tranquil·la i podia gaudir del bon joc de l’equip.

Ara passa el contrari: les ocasions no entren (o entren en conta gotes), anem amb avantatges mínims al descans, el rival s’ho comença a creure i apa, ja està, patiment al canto. L’equip també nota la intranquil·litat, es posa nerviós i no juga relaxat i gaudint (malgrat que saben que són molt bons) i arriben les ocasions del rival (ahir vam fer un pal i tot a la segona part amb l’1-0 al marcador). Ni Guardiola ho veia clar que va fer sortir Xavi a la segona part...

Us deixo una foto en exclusiva de la Banyera, l’equip d’esport de la qual ahir estava al Camp Nou, de quan el Barça va marcar el primer gol:

Bé, malgrat tot, LÍDERS!

EXCLUSIVA BANYERA!! El PSC llegeix el bloc de l’Assumpta!!

Com sempre, la Banyera darrera les exclusives. I avui, en tenim un altra per tots vosaltres. Segurament heu vist aquest cartell que les joventuts del PSC han publicat per intentar canviar la imatge del seu candidat a les properes eleccions catalanes:

Segurament haureu llegit aquest article o aquest que fa dies va fer l’Assumpta i on, servidor, sense voler-ho, va convertir-se en protagonista.

Veieu la relació o us dono més pistes...

La reacció del súperbanyera ha estat contundent i ha consistit en reptar a l’increïble home normal per mesurar forces i saber qui és millor. Les proves consistiran:
1)Com es conegut per tots, els superherois sempre porten els calçotets per sobre els pantalons. Per tant, la prova consistirà en veure qui es capaç d’encabir-se més pantalons i calçotets a sobre, però sempre seguint l’ordre de pantalons primer i calçotets després, donant per desqualificat aquell que ho faci al revés. Després s’haurà d’intentar caminar amb totes les capes de roba posades.
2)Cordar i descordar la camisa per veure quins botons duren més sense caure.
3)Donat que els dos portem ulleres, amb aquestes tretes haurem d’intentar diferenciar des de lluny Artur Mas de Carmen de Mairena.

Jordi Casanovas, La Banyera, Barcelona.

P.D.: Si aquest home és tant normal, per què se l’ha de votar?

Torna el Barça de les dues cares.

Final primera part: Barça 0 – València 1

SOCI 1: Què tal, com estàs?
SOCI 2: Bé, bé, com sempre. I tu?
SOCI 1: Bé, també, com sempre. I la família?
SOCI 2: Bé, com sempre. I la teva?
SOCI 1: Bé, com sempre.
SOCI 2: I el Barça, que me’n dius?
SOCI 1: Puaf! Com sempre aquest any al Camp Nou.
SOCI 2: Aquest any, em sembla que no guanyarem res...
SOCI 1: Ja ho pots ben dir, ja...
SOCI 2: Bé, vaig a buscar un frankfurt.
SOCI 1: Vagi de gust.

Final del partit: Barça 2 – València 1.

SOCI 1: Bé, dona-li records a la dona.
SOCI 2: Sí, sí, com sempre! I tu també eh!
SOCI 1: Sí, com sempre!
SOCI 2: I el Barça, que me’n dius?
SOCI 1: Bé, com sempre l’any passat, no?
SOCI 2: Sí, sí, hem jugat molt bé aquesta segona part.
SOCI 1: Aquest any guanyarem la Lliga, segur!
SOCI 2: I tant! I tant!
SOCI 1: Bé, vaig a buscar el metro.
SOCI 2: Vagi de gust.

I és que avui el Barça ha mostrat novament dues cares: una bona i una de dolenta. El que passa que aquesta vegada ha estat al revés. La dolenta a la primera part i la bona a la segona. Com segueix costant treure endavant els partits del Camp Nou!

Noia llegint una carta davant una finestra.

Una proposta de relats conjunts.

1kg de tomàquets madurs.
2 bosses de patates Matutano ondulades sabor pernil
1 paquet de magdalenes La Bella Easo
1 paquet sobaos pasiegos Martínez
1 pack de 4 de iogurts griego DANONE.
4 bricks de llet ATO desnatada.
12 botelles d’aigua RIBES de litre i mig.
1 paquet de puré de patates amb llet MAGGI.
3 llaunes de tonyina en escabetx CALVO

La recaiguda.

Piquen a la porta.
-Endavant! Com estem?
- Hola doctor. Bé, bé.
- Estiri’s al divan, com sempre i relaxis. Recordi que està a casa seva.
L’home obeeix.
- Així doncs, s’ha tornat a repetir?
- Sí, ahir mateix, que era festiu.
- Com va anar?
- Doncs veurà. Estava passejant pel carrer i de sobte em va estranyar veure un Caprabo obert. Vaig comentar-li a la meva parella que com podia ser, però de seguida vaig il•luminar-me i em vaig dir: caram, si avui és un dels festius que permeten obrir! Li vaig proposar: anem? Ella va dir-me que sí.
- Uff! Així doncs, ha tornat a recaure?
- Sí, i de quatre grapes.
- A veure, farem un joc: jo li diré una paraula i vostè em dirà el primer que li passi pel cap. Ràpid, això sí. No s’ho ha de pensar. D’acord?
- D’acord!
- Comencem, doncs. BUMERANG.
- Penjadors.
- TINDRA.
- Espelmes.
- MALM.
- Llit.
- SPARSAM
- Bombetes. 30 watts.
- BERLEVAG.
- Mirall.
- ARILD.
- Sofà de pell. Dues places.
Pausa. El doctor reflexiona.
- Això és més greu del que em pensava. Encara es desperta per la nit somiant amb la cuina sueca i els frankfurt amb gust de plàstic que valen un euro.
- Sí, doctor. És més, somio en quedar-me les vint-i-quatre hores del dia allà dintre. Anar canviant de secció en secció. Atendre a la gent. En els meus somnis més humits, em veig vestit d’uniforme, aquell groc i blau que porten els dependents, mentre reposant lleixes, atenenc a la gent, cobro a les caixes. No puc més! De vegades els meus amics es pensen que estic posseït perquè començo a dir noms de productes: ALSEDA, BYHOLMA, KLINGSBO, KLIPPAN, GREVBACK, LINNARP...
- Està bé, està bé! Vostè segueix tenint IKEAdependència. No ho ha superat. Vingui dintre de dos dies i en tornarem a parlar.
-Gràcies doctor. Em permet una pregunta?
El doctor assenteix amb el cap.
- Vostè, com és que se sap totes les respostes de tots els noms que m’ha citat?
- Perdó?
- Recorda el joc? Aquell que vostè em deia una paraula i jo li contestava el primer que em passava pel cap.
De sobte el doctor posa el ulls en blanc i comença a riure. Un riure histèric, de sonat, de persona que no està en els seus cabals.
-Llavors, doctor, vostè ahir també va caure? Ahir també va ser-hi?
Més rialles incontrolades...

El curiós cas de l’home que va descobrir l’Abustus Isostaris.

Situem-nos en un bosc perdut del Pallars. No posem data, és igual. Pot ser un dia laborable o un dia festiu. Tant se val. L’home va caminant pel bosc, contemplant el paisatges, ben acompanyat per una dona que l’estima. Han decidit sortir plegats a buscar mores per fer melmelada.

Quan han decidit que ja tenien la bossa prou plena (cadascú portava la seva), emprenen el camí de tornada, però passant per un altre lloc diferent. La dona coneix aquell paratge i els racons amagats i amb un somriure als llavis els mostra al seu amant. De sobte, lluny, a l’home li sembla veure un arbre que brillava. Brilla? (que no Villa?, el jugador del Barça)(1*) es pregunta. Sí, sí, els rajos de sol li tornen una mena de lluentor. Estranyat s’apropa més i el que veu és el següent:

Sí, sí, pensa mentre s’ho mira i s’ho remira. Decideix acostar-se més fins a tenir aquell fruit que penja de l’arbre davant dels nassos. Si la vista no l’enganya, cosa que podria ser perquè de diòptries en suma unes quantes, allò, aquell arbre, aquella espècie era una espècie mai vista. No hi ha dubte, es tracta de l’Arbustos Isostaris.

L’home va fer unes fotos (dos) de les quals La Banyera us ofereix la totalitat en exclusiva (dos) sense haver de pagar un euro. Sou uns privilegiats. Contempleu-les, perquè segurament no veureu mai aquest arbre amb els vostres ulls. Per què? Doncs perquè l’home no ens ha volgut revelar el lloc on va trobar aquesta meravella de la naturalesa. Perquè, sí, amics, lectors, fanàtics, aquest és l’arbre del qual s’extreu l’Isostar. Llarga vida!

(1*) Aquest és meu, podeu riure si voleu.

Segona trobada del Cor de l’Anginesca (acta oficial).

Aquest dissabte passat va ser el dia fixat per la segona trobada catosfèria del Cor de l’Anginesca, inicialment format per quatre membres: Òscar, Àlex, Assumpta i un servidor. Dic inicialment perquè aquest any han estat admesos (i han passat el ritual d’iniciació) dos membres més: l’Elur i l’Albert).

Per tal de conèixer-nos (per si se’ns havien oblidat les cares passat més d’un any), vam quedar que els components d’aquesta societat no secreta acudiríem a la cita de la següent manera:
- L’Òscar amb un entrepà de carn arrebossada sota el braç.
- L’Assumpta, pubilla del Cor, amb un catàleg d’IKEA obert per la pàgina quaranta-tres.
- L’Àlex, disfressat de Núria Feliu.
- L’Albert, amb un barret de mexicà i amb una samarreta del Barça amb el nom del Frank de Boer a l’esquena.
- L’Elur amb l’Henry agafat de la mà dreta i l’Iniesta de la mà esquerra.
- Servidor, amb un plat de dutxa sobre el cap (una banyera pesava massa).

La reunió, com no podia ser d’una altra manera, va ser amena (no confondre amb la companyia de telèfons mòbils, que no ens patrocinava ningú!), distesa i, sobretot, molt divertida, que era del que es tractava.

Aixeco acta, doncs, tal i com no vam quedar, dels punts més importants de la reunió extraordinària:
1) Al loro, que la catosfera no està tan mal.
2) Servidor, nascut l’any 1977, sí que va poder veure algun programa de Gente Joven (TVE anys a), per molt que al començament els components menys joves del Cor em negaven aquesta afirmació.
2.a.) Nobleza baturra, per unanimitat dels que se’n recordaven (jo no!), eren els que sempre guanyaven el concurs.
3) L’Assumpta i la seva germana, la Mercè, faran un concert al Liceu interpretant a duo i a capela bandes sonores de sèries televisives com: el equipo A, el cotxe fantàstic o MacGiver. Dia a concretar.
4) XeXu, rajat, dona la cara i no t’amaguis! Vine a la propera trobada! Ah! I llegeix el llibre de “La societat literària i el pastís de pell de patata de Guernsey”, home!
5) Assumpta, gràcies pel detall Anginesc.
6) Àlex, torna!

Això és tot, crec que no em deixo res. Fins la propera assemblea ordinària del Cor que se celebrarà l’any vinent. Suposo...