Els (36) 5 sentits.

Diuen que hom posseeix cinc sentits. Ni quatre ni sis. Cinc. Doncs quan avui l ‘he tingut entre les mans he decidit aplicar-los al cent per cent. No en va, tenia unes ganes enormes de veure’l, tocar-lo, olorar-lo, tastar-lo i escoltar-lo. Així doncs, aquí va la meva valoració cincsentitiana (paraula nova que m’acabo d’inventar):

Vista. Fantàstica. El color groc de la lluna és cridaner i el dibuix molt encertat. L’escala li dona una profunditat excepcional i la lluna, ah!, que dir de la lluna. És d’aquelles rodones que un somia poder despenjar del cel per apropar-la a la persona que estima.

Tacte. Ai, no puc parar de tocar-lo. El tinc aquí a la vora, assentat al sofà amb mi. No me’n separo ni un moment i, cada miqueta de res, llisco les mans per sobre l’entapissat i el torno a tocar.

Olfacte. Bé, olora molt bé. A nou. Sabeu com quan un es compra un cotxe que fa aquella olor a... nou. Doncs això!

Gust. He comés la imprudència de passar la llengua per les pàgines i fer-m’hi un tall. Estic bé, no patiu, però és que... quina culpa tinc jo si el gust forma part dels cinc sentits?

Oïda. De moment no diu res. L’he estat escoltant durant una bona estona, però està mut. Ara, quan l’obri, segur que començaré a escoltar un munt d’històries increïbles fetes, trenades i pensades des del fons del cor i que em faran passar una estona màgica.

Que de què parlo? Encara voleu més pistes? Va, home, va...

“365 contes”: la il·lusió blocaire convertida en llibre.

Aquí, en no primícia (perquè crec que ja ha voltat molt) us deixo el vídeo de la promoció del llibre “365 contes. Un any de contes”.


(dempeus) Plas... plas... plas...!! Què, com se us ha quedat el cos? Bo, no? Uff! Jo l’assimilaria gairebé a un gol del Messi, amb tots els respectes. És a dir, una obra d’art.

Ah!, que encara no sabeu de què va tot això d’aquest llibre? Us en faig cinc cèntims. La fantàstica idea surt de la blocaire Bajoqueta que un bon dia va despertar-se i es va preguntar: “Per què no muntar un bloc on es publiqui un conte cada dia durant un any?”. I tot seguit va proposar la idea i la cosa (vull dir, la idea) va agradar. I com que la cosa/idea va agradar i el bloc era obert a tothom, la gent va començar a escriure contes (això sí, històries que no tinguessin més de 365 paraules). I com que la gent va començar a escriure contes (d’aquests que tinguessin 365 paraules o menys), la Bajoqueta va tenir feina a assignar-los un número i un dia de publicació. Tot això fins arribar a 365 (vés, aquell any no era de traspàs). I així, i amb voluntat, empeny, ganes, força, energia, tenacitat, vitalitat, lluita i alguna cosa més, la nostra protagonista matxambradora de tot plegat no va descansar fins que aquests contes van prendre forma de llibre, els beneficis dels quals es destinaran a algun projecte solidari.

Ah! Jo hi col·laboro amb tretze contes. He fet el que he pogut. No sigueu gaire durs amb les crítiques...