Operació Salvar al soldat Ryan (segona part i última).

... continuació del post del dimarts 11 de desembre de 2012.

L’home, que encara es trobava amb el procés a mig fer, li diu que sí, que hi ha algú allà, que què cony vol, que un en aquests moments de recolliment espiritual el que vol és tranquil·litat i concentració, sobretot concentració. Molta concentració. Tonelades de concentració. Li contesta la veu del més enllà dient que sí, que t’entenc, però és que m’he quedat tancat al lavabo. Mira, veus, tinc el pany a la mà.

Ah!, el pany a la mà, sí, em disculparàs però no ho puc veure, així que m’ho imaginaré.

Pots ajudar-me i obrir-me la porta, sisplau?

Eeeee... sí, d’això, ara,  però es que estic acabant de... deixa’m un moment que això si es fa amb presses no surt tot el bé que un voldria que sortís, ja m’entens. Són molts anys d’experiència.

Sí, sí, tu fes, tranquil.

I es va sentir de la paret del costat una tonada xiulada, d’aquelles que hom deixa anar per fer passar el temps més ràpid.

M’agradaria que fos sense música, pot ser? Així com en silenci. És que sinó no hi ha manera de concentrar-se!

Ah!, sí, perdó. Ja saps, els nervis d’estar aquí tancat i no veure la llum al final del túnel.

Finalment, quan l’home viril, d’una manera precipitada, va poder descarregar-se del pes que duia dintre seu, va acabar de completar la resta de passos (a saber: paper, pujada de pantalons, cadena i escombreta) i va obrir la porta per sortir a l’exterior. Va pensar que s’havia quedat descansat i que, caram, fet i fet, allò no olorava gaire bé. Ah! I que ja era hora de posar-se mans a l’obra i iniciar l’operació de rescat batejada de forma ràpida com “Operació Salvar al soldat Ryan”.

De sobte algú va fer entrada al lavabo i es va quedar mirant a l’home viril que va pensar que dos són companyia però tres són multitud. Aquell algú acabat d’entrar va ensumar i el va mirar amb ulls acusadors. Sentint-se acorralat, el protagonista amb veu d’histèria, va improvisar:

No s’acosti, hi ha algú tancat al lavabo.

I per donar-li més dramatisme encara va deixar anar:

I... pot ser que porti una bomba!

I mentre feia el gest d’alçar les celles assenyalant aquella porta tancada i portant-se el dit al nas per donar-li les culpes d’aquella ja insuportable pudor a aquella mena de presència estranya que hi havia tancat a l’altra banda de la porta, va accionar la maneta de la porta trencada i aquesta es va obrir deixant entreveure la figura d’un home amb galtes vermelles, dempeus, amb cara de sentir-se alliberat (pel que havia fet abans i perquè, a la fi!, ja no es veia passant la nit tancat entre quatre parets i un lavabo).

Gràcies, gràcies i mil gràcies!

I mostrant la maneta trencada a la seva mà dreta:

No sé com t’ho podré agrair!

Umm... doncs rentant-te les mans i, la propera (mirant al tercer home i portant-se la mà al nas), intenta que la cosa no se t’escapi de les mans. L’ambient és irrespirable!

I el nostre superheroi viril, aquell que no li tremolen les cames a l’hora d’ajudar als indefensos, aquell que per salvar vides humanes (com en aquell cas) no dubtaria mai a donar la seva a canvi, aquell que pot passejar-se amb el cap ben alt perquè la justícia és la seva millor amiga i ajudar el  proïsme el seu destí, va donar la volta, va sortir per la porta amb posat altiu, això sí, sense rentar-se les mans...

MORALITAT: algú ha vist algun superheroi rentar-se les mans alguna vegada?

Operació Salvar al soldat Ryan (primera part).

L’home, el protagonista de la historia, de la nostra història, de la que ens ocupa, romania assegut al lavabo fent el que un home pot fer estant assegut a un lavabo (*1). Pensava, mentre el procés en qüestió s’anava portant a terme, en les seves coses: en el futbol, en la feina, ... i ja està! No es que trigui gaire en completar-se el procés, però un home viril té poques coses en les que pensar, i menys en els temps que corren on el Barça sembla que aquesta temporada ho tornarà a guanyar tot i a la feina, res, avorrit com sempre!

De sobte, uns cops a la porta interrompen aquell temps breu de reflexió interna: toc toc toc... Ostres, es diu l’home, truquen? No gosa obrir boca, perquè el procés que l’ocupa requereix de certa intimitat. Passats dos, tres segons, tornen a sentir-se els mateixos tocs a la porta. Però, ai las!, si un s’hi fixa bé, sembla que sonin a la porta del costat. La tranquil·litat torna a apoderar-se d’ell i segueix pensant en el Messi i en el Torpedo (el Müller, que ja ha perdut el rècord,  i el que sembla ser que està a punt de deixar anar). 

Passats novament cinc segons, tornen a sentir-se els toc-tocs impacients a la porta del costat. L’home, defensor dels innocents i dels desvalguts, pensa que potser hauria de fer-hi alguna cosa. Així que, a mig procés, repeteix amb els artells de la seva mà els toc-tocs que sentia a la seva pròpia porta per intentar posar-se en contacte amb aquella mena de soroll procedent del més enllà (entenent potser com a més enllà la porta situada immediatament a la seva dreta).

La cosa resulta, ja que novament s’escolten els toc-tocs i una veu que diu: “¿Hay alguien ahí?”. Ostres, el primer que li ve al cap és aquell acudit que va sentir fa molt temps que acabava amb quelcom semblant a yo soy Antonio, soy camionero y estoy cagando. A banda d’això també pensa que Movistar va fer un anunci que potser també utilitzava aquestes paraules o quelcom semblant a hay alguien al otro lado. A banda d’això també pensa que caram, els dos gols que va fer en Messi per superar el rècord d’en Müller contra el Betis van ser una autèntica obra d’art. A banda d’això també pensa que...

“¿Hay alguien ahí?”, es torna a sentir la veu procedent de la paret del costat.

(*1) Pista1: els homes (els virils, els de tota la vida) pixen dempeus.

       Pista 2: també es coneix vulgarment com anar a alliberar a Willy.

Continuarà...

Com canviar l'això d'aquí (sisé, i últim, acte)

...continuació del post del dimarts 9 d'octubre de 2012.

Després de rebre com a resposta a tots el meus intents un no passaran per part del malalt, penso que si li torno a col·locar la meitat de l’això d’aquí que havia tret i començo a girar fortament, potser me’n surto. Així que, sense perdre més temps i intentant, recordeu, que el tornavís que aguanta la boia no caigui perquè la cisterna no s’inundi d’aigua (cosa que aconsegueixo de tant en tant) giro i giro i giro i giro i giro i giro... amb molta força, però res, impossible.

Llavors em pregunto (no donant-me per vençut encara, és clar): què faria el McGuiver en la teva situació? Se m’acuden un munt de coses, però les descarto totes perquè no tinc cap xiclet a mà i el microones para lluny, allà a la cuina.

Mirant fixament els budells de la cisterna, amb l’això d’aquí antic col·locat , banyat en seis-en-uno, se m’acut mirar com funciona el mecanisme pel qual hom enfonsa qualsevol dit de la mà al botó de la cisterna i aquest fa caure l’aigua. Observant observant, observo (perdoneu la redundància, però un més ja no farà gaire més mal) que, ai las!, s’havia sortit l’això d’allà dalt de l’això d’aquí i que potser si ho col·locava... i tatxan! Ho col·loco, ho provo i... funciona! Em frego els ulls, no pot ser! Ho torno a provar i... funciona! Em torno a fregar els ulls, i torno a dir no pot ser! Ho torno a provar i... funciona!

Embuclat com estava i sense saber com sortir-me’n del fregat d’ulls i tirada de la cadena, en un moment de lucidesa vaig veure que mancava un quart d’hora per les vuit de la nit, hora suposada de tancament de la ferreteria. I com que el tornar l’això d’aquí per intentar recuperar els diners va poder més que el bucle en sí, vaig tornar-me a vestir de carrer i vaig sortir esperitat cap a la ferreteria a veure al senyor F o a la filla.

Mira, et porto l’això d’aquí que al final, sí, ho sé, te’n riuràs, perquè resulta que, com que jo no sóc gaire manetes que diguéssim amb el tema del bricolatge i altres labors, bé, penjar quadre encara se’m dona mitjanament bé, doncs que, vés per on, casualitats de la vida, va i resulta que, sense voler-ho, he aconseguit arreglar l’antiga cadena i mira, ara em trobo amb això d’aquí que no sé que fer-ne. He pensat que tu el podries vendre i que, entre tu i jo, ja li he agafat mania i no el vull veure mai més ni en pintura. Bé, sí, llevat que la cadena es trenqui definitivament, te’l tornaria a venir a buscar i...

La noia em diu que cap problema, que se’l quedarà i em fa un val fantàstic per trenta-quatre euros amb vint cèntims que tinc penjat a la nevera per quan algun dia necessiti quelcom de la ferreteria. Ja veus tu...

CONCLUSIONS DE L’ESTUDI DEL DEPARTAMENT DE NYAPS DOMÈSTICS DIVERSOS DE LA BANYERA, SECCIÓ BANY:

Intenteu arreglar-ho abans de donar-ho per trencat, de vegades anem a buscar a fora el que tenim a casa.

Cas que no quedi més remei que canviar-lo i vist que és impossible, aconsello:

a) Utilitzar el segon lavabo de casa per sempre més.

b) Cas de no poder complir l’opció a) perquè a casa no es disposa de segon lavabo, vendre el pis i comprar-ne un altre. Això sí, sigueu hàbils i al pobre que piqui i us compri el pis, no li xerreu res de la cadena, ja s’ho trobarà...

Com canviar l'això d'aquí (cinquè acte)

... continuació del post del dilluns 8 d'octubre de 2012.

Mira, Papa, que estic intentant desmuntar el d’això d’aquí de la cisterna del lavabo... sí, la cadena, exacte!, però no hi ha manera, està enroscada vilment al que és la base de la cisterna i crec que m’està així com mirant amb ulls desafiants... sí, el lavabo... paraula!, l’hauries de veure, fa por, així, amb aquesta cara de no ho podràs aconseguir... ah! tres-en-uno, que desfà la corrosió... ah!, sí, em sona, gràcies!, un petó, adéu!

Tres-en-uno? Umm... Ostres, jo això ho he vist per casa... I vaig cap a l’armari de la galeria on hi va a parar tot allò que algun dia vols trobar però que ara per ara et fa nosa i ho has de deixar a alguna banda i bingo! No hi ha un tres-en-uno, no, hi ha un seis-en-uno amb tap de color groc, que dic jo que és el mateix però el doble de millor! Estic de sort, penso, la vida (i l’ampolla de seis-en-1) em somriu!

Quan torno a ser al lavabo li mostro (al lavabo) amb posició fatxendosa la botella afortunada i li dic mira, veus que té el papa a les mans? Sí, el del tap groc!, (ara em ve la imatge que el tres-en-uno tenia el tap vermell, pot ser?) doncs tu tens les hores comptades, i bé faries de començar a tremolar, que en un plis-plas la cosa quedarà solucionada. I ric, amb aquell somriure de dolent de les pel·lícules on surten els dolents més dolents del món i li aixeco el dit del mig i ell baixa la tapa i em diu no passaran.

I jo, i una merda (la frase, no és que m’abaixés els pantalons i fes el que hom coneix vulgarment com a merda, fer figuretes de fang, fer un submarí, ... segueixo?), i passo, i tant que passo, passo tant que m’assento a sobre i li aplico la dosis indicada en algun lloc, però que me la salto i el que li aplico li’n dic dosis especial del Jordi amb esferificació d’oli anticorrossiu i allibera d’això d’aquí. Però, ai las!, no serveix de gran cosa! L’això d’aquí segueix sense voler cedir a les pressions exteriors i segueix entestat amb el no passaran.

Quines desgràcia més esperen al nostre heroi? Quins obstacles haurà de superar abans de poder canviar l’això d’aquí? Si voleu respostes, no us perdeu el proper capítol, perquè això...

Continuarà...

Com canviar l'això d'aquí (quart acte)

...continuació del post del divendres 5 d'octubre de 2012.

Què poc és pensava el nostre ja anomenat heroi dels nyaps empolainat amb la seva equipació de treball i les sabatilles d’estar per casa que aquella tasca de treure la part de baix de l’això d’aquí seria tant complicada. Nuls intents per desenroscar aquella part que s’entestava en agafar-se amb ungles i dents a la cisterna, minaven la seva moral. La rentadora seguia funcionant i havia de fer mans i mànigues perquè la boia s’aguantés amunt, ben amunt, per mantenir tancada la vàlvula que omplia d’aigua la cisterna. Mentre treia forces d’on no n’hi havia, anava perdent mica  en mica les esperances: ni picar amb el martell, ni fent palanca amb el tornavís, ... Va passejar la seva mirada desesperada, amb ulls de tot està perdut, no hi ha sortida, quin desastre!, i va veure l’ifon allà sobre. De sobte, una idea! Sí, no tot estava perdut!! Va agafar el telèfon del dimoni i va teclejar al google: como arreglar una cadena del lavabo estilo cisterna que está fuertemente anclada en lo que seria la cisterna propiamente dicha y de la que sólo se ha desprendido la parte de arriba del això d’aquí. I la resposta de l’ifon, armat de tecnologia de la cara, no es va fer esperar:

La frase que se’m va quedar va ser: es simplemente a rosca (minut 1 amb sis segons del vídeo) i llavors vaig deixar anar ben fort un i una merdaaaaa punxada en un pal! Què dius? va dir el veí de dalt i mira, un altre que està canviant l’això d’aquí, va dir amb veu sorneguera el veí del costat. I jo podeu callar tots que no em puc concentrar!! I em va semblar sentir com reien per sota el nas. O potser van ser imaginacions meves...

Llavors, inesperadament, com si fos aquell comodí de la trucada que et deixaven demanar en aquell programa de preguntes, va sonar la melodia de l’ifon que avisava d’una trucada entrant. Allà, al bell mig de la pantalla, sortia la foto del meu pare. Estava salvat!

Continuarà...