“Jo confesso”, de Jaume Cabré.

Jo confesso que vaig estar a punt de pecar.

Jo confesso que vaig estar a punt de deixar de llegir-te a la pàgina quaranta.

Jo confesso que, fins aleshores, no em vas enganxar gens.

Jo confesso que, gràcies al Facebook, vaig continuar perquè va haver-hi persones que van animar-me.

Jo confesso que ha estat una de les millors decisions que he pres.

Jo confesso que, ostres tu!, com he xalat! Jo confesso que, renoi!, m’he vaig quedar-me atrapat.

Jo confesso que no volia que s’acabés mai. Jo confesso que al concloure la darrera pàgina vaig dibuixar un somriure trist.

Jo confesso que he llegit una obra d’art.

Jo confesso que “Jo confesso” és imprescindible.

Collita de Sant Jordi’12.

Res, avui post curt. Només deixar la collita particular de llibres de casa aquest passat Sant Jordi.

“La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey”.

Quan l’Assumpta va proposar-me que llegís aquest llibre, a primera vista, el que em va xocar més va ser el títol. A qui no? Estrany, peculiar i llarg, molt llarg. Entre nosaltres: encara no sé si me l’he arribat a aprendre de memòria. Però bé, davant de la proposta de lectura i post posterior no m’hi vaig poder negar i vaig posar mans a l’obra.

Una vegada acabat us puc dir que el més sorprenent d’aquesta novel·la és la manera com està escrita: a base de cartes que s’envien entre els protagonistes. Curiós, no? No em direu que no és original. Encara no havia llegit cap llibre estructurat d’aquesta manera, i la veritat és que no m’ha desagradat.

La protagonista, Juliet Ashton, no troba argument per la seva propera novel·la. Gràcies a una carta que rep d’un habitat de l’illa de Guernsey entra en contacte amb membres d’una curiosa societat literària nascuda durant l’ocupació nazi. Per tal de saber-ne més coses de tots ells (els hi ha agafat una gran estima), decideix anar a passar uns dies per conèixer-los i per saber-ne més coses.

Amb un llenguatge planer i a estones divertit, dir que no és dels millors llibres que he llegit, però que no m’ha desagradat pas, al contrari. Són d’aquests petits regals en forma escrita que m’agrada llegir de tant en tant. Diferents però agradables. Recomanable, en poques paraules.