Primer “Vostè jutja” catosfèric de la Banyera: exposició dels fets.

..continuació del post del dia 26 d'otubre de 2012

Matí del dia dels fets, 8:15h.

Doncs si et trobes malament, fes-te un arròs bullit, que sempre va bé.

Sí, ja ho pensava fer.

Bé, doncs et deixo aquí a sobre el marbre l’arròs, bé, si pots aprofitar aquesta miqueta que hi ha en aquest paquet aprofita-la, i sinó, comença l’altre que n’hi ha més, et deixo aquesta mitja ceba...

(kit-kat) observareu que en aquest moments acaba d’aparèixer l’element de la discòrdia en qüestió (fi del kit-kat)

... que l’has de posar al començament de tot, li tires una mica d’oli, sal i l’olla la tens a l’armari de sempre.

Sí, jefa!

No em diguis jefa!

Sí, jefa!

Que no em diguis jefa!

D’acord, jef...

A cagar!

I dit això, va marxar per la porta amb el cap ben tibat i simulant cara d’enfadada.

I ara m’adreço a tots vostès, senyors del jurat del primer “Vostè jutja” catosfèric de la Banyera per preguntar-los: no és cert que la ceba en qüestió, de la qual no posseïm proves, però donada l’acusació cap dels dos litigants ha dit pas el contrari, reposava al marbre en el seu estat de meitat amb pell i tot? Per tant, no és veritat també, senyors del primer “Vostè jutja” catosfèric de la Banyera que, servidor de vostès sent home i tenint les capacitats culinàries una mica atrofiades perquè no posseeixo el gen-cuina que tota dona el porta incorporat (no en va és la seva obligació saber cuinar bé), vaig seguir fil per randa totes les instruccions donades per l’Alba i entre les que no estava pela la ceba abans de tirar-la a l’olla? No és cert, per acabar, senyores i senyors del jurat, que únicament el que vaig fer va ser complir les ordres estrictes que se’m van donar?

És per això que els demano, senyors del jurat del primer “Vostè jutja” catosfèric de la Banyera que opinin i em donin el seu veredicte favorable, perquè, sense cap dubte, la raó està amb mi. Visca el Barça i visca Catalunya (lliure)!

Primer “Vostè jutja” catosfèric de la Banyera: introducció.

Homes de tot Catalunya!! Mascles que habiteu per tots els racons de la nostra estimada terra!! Homes virils que sou els que porteu els pantalons a casa vostre!! Homes, en definitiva, fets i drets, que gràcies a vosaltres i només a vosaltres, la vostra llar és un lloc millor on viure i conviure!! A quants de vosaltres no us ha passat (com a mi em va passar l‘altre dia) que us deixin anar aquesta frase:

No has pelat la mitja ceba que has posat dintre de l'arròs bullit? Que no saps que l'has de pelar?

A quants no us han preguntat això alguna vegada? Veig bastant de mans aixecades! (sisplau, per tema estadístic, l’Institut Nacional d’Estadística m’han demanat que us enumereu en els comentaris d’aquest bloc). Normal! I el més fotut del cas és que et miren com si tinguessis tu la culpa d’haver tirat a dintre l’olla la mitja ceba sense pelar. Jo? La culpa meva? Va home, va! No, si jo ja sé que s'ha de pelar, però... bé, no avancem esdeveniments.

És per això, que per tal de dilucidar sobre qui recau la culpa (cas que hagi de recaure en algú, que jo crec que sí i té nom i cognoms), demano com al Tres pics i repicó (qualsevol semblança d’un servidor amb l’Antoni Bassas és pura coincidència), l’ajuda Atokid de la frase maleïda i us convido a que doneu el vostre veredicte

clarament NO inculpatori cap a mi.

Però, per favor, rebobinem al dia dels fets, al matí, més o menys a un quart de nou, just abans de que l’Alba sortís per la porta de casa i just després que em fes un petó dolç als llavis i mentre un servidor, malalt com estava, hagués decidit que es quedava a casa, que no anava a treballar perquè, com es diu vulgarment en castellà, iba patas abajo o també iba como los mirlos. És a dir, clar i català, escagarrinat al 100%

Continuarà...

NOTA: Que el títol contingui la paraula primer, no vol dir que, forçosament, n’hi hagi d’haver un segon. Però, bé, tampoc ho descartéssiu pas...

D’agendes atapeïdes.

A qui no li ha dit mai la parella: saps que he pensat? (aquí ja tremoles) umm, quines ganes tinc de perdre’t de vista d’estar amb tu tot aquest cap de setmana, que plourà, estarem juntets a casa, al sofà, mirant pel·lícules, o fent el que ens vingui de gust fer.

Llavors, innocent de tu, abans de dir que sí que sí i com que l’experiència és un grau, mires l’agenda de l’ifon i li dius: però tu has vist com d’atapeïda tenim l’agenda d’aquest cap de setmana??

Vegis:

Divendres nit: sopar de l’Alba amb amics seus.

Dissabte migdia: dinar amb Joel i Nuri.

Dissabte nit: sopar amb Vane i companyia (sí, em perdo el Barça).

Diumenge matí: excursió amb esmorzar inclòs que inclou, segurament, llevar-se a les set del matí, com a molt tard.

Ah! i li recordes que a més a més, en aquesta mena d’agenda a rebentar, tu m’havies comentat que havies d’anar a comprar roba i alguna cosa més.

Ja estic cansat només de pensar com d’estressant pot ser un cap de setmana així. Però bé, no em queixaré, tinc ganes de fer-ho tot, com no!

Ara, la cosa comença a canviar quan el sopar del divendres nit de l’Alba resulta que es cancel·la dies abans. Bé, cap problema. El divendres l’emprarem per agafar forces pel dissabte i pel diumenge i per fer desdejuni o, si més no, menjar una mica sa per afrontar el dinar i el sopar del dissabte.

Avui dissabte, només encendre l’ifon, salta un missatge del whatsApp i la Nuri em comenta que s’ha trobat malament durant tota la nit i que s’anul·la el dinar. Tranquil·la, li contesto, tu a posar-te bé, a recuperar-te i si necessites qualsevol cosa, ja saps on estem.

Però, què caram passa?? L’agenda es va buidant a marxes forçades i la predicció de l’Alba d’estar juntets al sofà es va complint. Sí, no em sembla mala idea. Així que decidim sortir de compres pel matí i fer sofà per la tarda abans d’anar al sopar.

De compres estant, i enmig del furor consumista de tres pantalons texans, una jaqueta, un vestit i alguna cosa més, em truquen al telèfon. Jordi, que sóc la Vane que resulta que la parella del Marc s’ha posat malalta i diu que si ho podem deixar per un altre dia, però que per mi si voleu sopar nosaltres quatre, endavant que... Tranquil·la Vane, quedem el dissabte que ve si voleu, per nosaltres no hi ha cap problema. Passats uns minuts, em confirma que sí, que dinar el dissabte que ve.

Ah!, per cert, que finalment l’excursió tampoc la farem. Sembla a ser que diumenge al matí plourà i la Generalitat ha activat el pla Neucat, inuncat, ventcat, trencat i apocalipsiscat.

Finalment nosaltres hem activat el pla sofàcat i... Barçacat!!

El somni d'un que es viu i escriu (segona i última part): el discurs.

... continuació del post del dimarts 16 d'octubre de 2012.

Ejem ejem

(escuramenta de gola)

Toc toc toc

(cops de dit índex al micro)

1, 2, 1, 2, provant, provant... Sí, sí, va, va

(pausa i respirada profunda)

Bones tardes amics meus tots!

Quan un rep aquest tipus de reconeixement en forma de premi C@ts al bloc més divertit del 2012, té una sensació de gratitud immensa. De fet ara, si miro cap enrere veig que he recorregut un llarg camí. Un camí dur, feixuc, ple d’entrebancs i de rivals durs. Però el que queda de camí, ho sé, tampoc serà fàcil. És per això que la Banyera necessita tenir eines d’estat propi...

Apuntador: Crec que t’estàs desviant una mica del tema.

Bé, com no deia, per arribar a l’èxit hem hagut de recórrer un camí ple de 839 posts (sense contar aquest) divertit, amè, distret, sorprenent, de vegades paranoic, però sempre, sempre, un camí amb humor (o això s’ha intentat) .

Per acabar, també dir-vos que tot això no tindria sentit sense tots vosaltres, sense que dia rere dia i post rere post hi hagi algú disposat a perdre el seu preuat temps per llegir les tonteries que escrius per tal d’intentar començar/continuar/acabar el dia amb, s’intenta, un somriure als llavis. De vegades més, de vegades menys, però paraula que sempre intento escriure en clau d’humor, cosa que, creieu-me, és complicat.

Per acabar també m’agradaria donar les gràcies a la Moreneta, la verge de Lourdes i el senyor Davis del joc del Segle al que tants ciris els hi he posat. Una citació també especial a la Núria Feliu i el senyor Bachs, els meus mestres. Gràcies també a l’Alba per animar-me a continuar en els moments difícils i per animar-me a escriure quan la teva creativitat està pel terra. Gràcies, com no, a tots els que us heu equivocat i m’heu votat. Gràcies infinites, eternes i sinceres. Gràcies gracioses, sobretot per tots vosaltres!

Per acabar finalment...

Apuntador: Acabes ja o no?

Per acabar finalment felicitar als contrincants que segurament són millors que jo. Vaja, que no en tinc cap dubte. I donar l’enhorabona a tots els premiats i no premiats, als premis C@ts per muntar tota aquesta parafernàlia que ens fa tant contents a tots , i a la catosfera en ple per fer de la llengua catalana una de les millors llengües vives que es fan i es desfan.

I per acabar...

Apuntador: T’estàs passant...

... un vídeo resum del meu estat d’ànim ara mateix:

Així que procedim a la penjada oficial del premi a la barra lateral del bloc.

Moltes gràcies a tots i ja podeu passar a la sala del costat on trobareu un petit aperitiu que hem organitzat:

El somni d'un que és viu i escriu (primera part): el somni.

NOTA: La més remota semblança del títol del post a l’obra “El somni d’una nit d’estiu” és pura veritat!

Ei! ... Ei tu!

Qui, jo?

Sí, tu, corre, desperta!

Estic dormint?

Sí! L’Assumpta t’acaba d’avisar per mail: has guanyat el primer premi al C@ts divertit!

Com dius? No pot ser!

Que sí, que sí! T’ho prometo! (creuament de dits formant una creu i petoneig)

Llavors m’has enganyat, no estic dormint, estic somiant!

Bé, sí, però no... vull dir que estàs dormint i t’has de despertar!

I tu qui ets?

El teu jo interior blocaire manifestat en forma del teu jo interior blocaire manifestat en forma del teu jo interior blocaire manifestat en forma...

Prou!

Gràcies, havia entrat en un bucle! De vegades em passa i no sé com sortir-me’n...

Però a veure, m’ho estàs dient a mi, que mai em toca res?

Bé, aquest any no et pots queixar...

Tens raó: vaig guanyar la porra de l’Assumpta, ahir em va tocar un euro a la primitiva (allò que li’n diuen reintegrament) i ara això!

Doncs va, ràpid, lleva’t, no veus als senyor d’aquí fora de la pantalla?

No?

Fixa-t’hi bé!

Ah, sí, sí, és veritat!

Doncs estant esperant impacients refrescant dia i nit amb l’F5 l’internet explorer que els donis les gràcies i tot això que es sol fer just al moment que donen el premi i que tu no has fet perquè tornaves molt de nit en avió de La Palma de Gran Canària on has anat a fer una carrera de muntanya de vuitanta-quatre quilòmetres...

Coi, que això ja m’ho conec! Vaig arribar el diumenge a les dues del matí a casa i el dilluns vaig estar malalt. M’ho sé de memòria.

Doncs va, espavila i comença amb el discurs!

I lentament va començar a obrir els ulls...

Continuarà...

Mentre dura l'espera i perquè aquesta no es faci gaire llarga i feixuga, la Banyera us convida a uns minuts musicals. Perquè s’esdevinguin minuts i no segons, sisplau, preguem que quan s’acabi el vídeo es torni a polsar el botó de play. Moltes gràcies.

Com canviar l'això d'aquí (sisé, i últim, acte)

...continuació del post del dimarts 9 d'octubre de 2012.

Després de rebre com a resposta a tots el meus intents un no passaran per part del malalt, penso que si li torno a col·locar la meitat de l’això d’aquí que havia tret i començo a girar fortament, potser me’n surto. Així que, sense perdre més temps i intentant, recordeu, que el tornavís que aguanta la boia no caigui perquè la cisterna no s’inundi d’aigua (cosa que aconsegueixo de tant en tant) giro i giro i giro i giro i giro i giro... amb molta força, però res, impossible.

Llavors em pregunto (no donant-me per vençut encara, és clar): què faria el McGuiver en la teva situació? Se m’acuden un munt de coses, però les descarto totes perquè no tinc cap xiclet a mà i el microones para lluny, allà a la cuina.

Mirant fixament els budells de la cisterna, amb l’això d’aquí antic col·locat , banyat en seis-en-uno, se m’acut mirar com funciona el mecanisme pel qual hom enfonsa qualsevol dit de la mà al botó de la cisterna i aquest fa caure l’aigua. Observant observant, observo (perdoneu la redundància, però un més ja no farà gaire més mal) que, ai las!, s’havia sortit l’això d’allà dalt de l’això d’aquí i que potser si ho col·locava... i tatxan! Ho col·loco, ho provo i... funciona! Em frego els ulls, no pot ser! Ho torno a provar i... funciona! Em torno a fregar els ulls, i torno a dir no pot ser! Ho torno a provar i... funciona!

Embuclat com estava i sense saber com sortir-me’n del fregat d’ulls i tirada de la cadena, en un moment de lucidesa vaig veure que mancava un quart d’hora per les vuit de la nit, hora suposada de tancament de la ferreteria. I com que el tornar l’això d’aquí per intentar recuperar els diners va poder més que el bucle en sí, vaig tornar-me a vestir de carrer i vaig sortir esperitat cap a la ferreteria a veure al senyor F o a la filla.

Mira, et porto l’això d’aquí que al final, sí, ho sé, te’n riuràs, perquè resulta que, com que jo no sóc gaire manetes que diguéssim amb el tema del bricolatge i altres labors, bé, penjar quadre encara se’m dona mitjanament bé, doncs que, vés per on, casualitats de la vida, va i resulta que, sense voler-ho, he aconseguit arreglar l’antiga cadena i mira, ara em trobo amb això d’aquí que no sé que fer-ne. He pensat que tu el podries vendre i que, entre tu i jo, ja li he agafat mania i no el vull veure mai més ni en pintura. Bé, sí, llevat que la cadena es trenqui definitivament, te’l tornaria a venir a buscar i...

La noia em diu que cap problema, que se’l quedarà i em fa un val fantàstic per trenta-quatre euros amb vint cèntims que tinc penjat a la nevera per quan algun dia necessiti quelcom de la ferreteria. Ja veus tu...

CONCLUSIONS DE L’ESTUDI DEL DEPARTAMENT DE NYAPS DOMÈSTICS DIVERSOS DE LA BANYERA, SECCIÓ BANY:

Intenteu arreglar-ho abans de donar-ho per trencat, de vegades anem a buscar a fora el que tenim a casa.

Cas que no quedi més remei que canviar-lo i vist que és impossible, aconsello:

a) Utilitzar el segon lavabo de casa per sempre més.

b) Cas de no poder complir l’opció a) perquè a casa no es disposa de segon lavabo, vendre el pis i comprar-ne un altre. Això sí, sigueu hàbils i al pobre que piqui i us compri el pis, no li xerreu res de la cadena, ja s’ho trobarà...

Com canviar l'això d'aquí (cinquè acte)

... continuació del post del dilluns 8 d'octubre de 2012.

Mira, Papa, que estic intentant desmuntar el d’això d’aquí de la cisterna del lavabo... sí, la cadena, exacte!, però no hi ha manera, està enroscada vilment al que és la base de la cisterna i crec que m’està així com mirant amb ulls desafiants... sí, el lavabo... paraula!, l’hauries de veure, fa por, així, amb aquesta cara de no ho podràs aconseguir... ah! tres-en-uno, que desfà la corrosió... ah!, sí, em sona, gràcies!, un petó, adéu!

Tres-en-uno? Umm... Ostres, jo això ho he vist per casa... I vaig cap a l’armari de la galeria on hi va a parar tot allò que algun dia vols trobar però que ara per ara et fa nosa i ho has de deixar a alguna banda i bingo! No hi ha un tres-en-uno, no, hi ha un seis-en-uno amb tap de color groc, que dic jo que és el mateix però el doble de millor! Estic de sort, penso, la vida (i l’ampolla de seis-en-1) em somriu!

Quan torno a ser al lavabo li mostro (al lavabo) amb posició fatxendosa la botella afortunada i li dic mira, veus que té el papa a les mans? Sí, el del tap groc!, (ara em ve la imatge que el tres-en-uno tenia el tap vermell, pot ser?) doncs tu tens les hores comptades, i bé faries de començar a tremolar, que en un plis-plas la cosa quedarà solucionada. I ric, amb aquell somriure de dolent de les pel·lícules on surten els dolents més dolents del món i li aixeco el dit del mig i ell baixa la tapa i em diu no passaran.

I jo, i una merda (la frase, no és que m’abaixés els pantalons i fes el que hom coneix vulgarment com a merda, fer figuretes de fang, fer un submarí, ... segueixo?), i passo, i tant que passo, passo tant que m’assento a sobre i li aplico la dosis indicada en algun lloc, però que me la salto i el que li aplico li’n dic dosis especial del Jordi amb esferificació d’oli anticorrossiu i allibera d’això d’aquí. Però, ai las!, no serveix de gran cosa! L’això d’aquí segueix sense voler cedir a les pressions exteriors i segueix entestat amb el no passaran.

Quines desgràcia més esperen al nostre heroi? Quins obstacles haurà de superar abans de poder canviar l’això d’aquí? Si voleu respostes, no us perdeu el proper capítol, perquè això...

Continuarà...

Com canviar l'això d'aquí (quart acte)

...continuació del post del divendres 5 d'octubre de 2012.

Què poc és pensava el nostre ja anomenat heroi dels nyaps empolainat amb la seva equipació de treball i les sabatilles d’estar per casa que aquella tasca de treure la part de baix de l’això d’aquí seria tant complicada. Nuls intents per desenroscar aquella part que s’entestava en agafar-se amb ungles i dents a la cisterna, minaven la seva moral. La rentadora seguia funcionant i havia de fer mans i mànigues perquè la boia s’aguantés amunt, ben amunt, per mantenir tancada la vàlvula que omplia d’aigua la cisterna. Mentre treia forces d’on no n’hi havia, anava perdent mica  en mica les esperances: ni picar amb el martell, ni fent palanca amb el tornavís, ... Va passejar la seva mirada desesperada, amb ulls de tot està perdut, no hi ha sortida, quin desastre!, i va veure l’ifon allà sobre. De sobte, una idea! Sí, no tot estava perdut!! Va agafar el telèfon del dimoni i va teclejar al google: como arreglar una cadena del lavabo estilo cisterna que está fuertemente anclada en lo que seria la cisterna propiamente dicha y de la que sólo se ha desprendido la parte de arriba del això d’aquí. I la resposta de l’ifon, armat de tecnologia de la cara, no es va fer esperar:

La frase que se’m va quedar va ser: es simplemente a rosca (minut 1 amb sis segons del vídeo) i llavors vaig deixar anar ben fort un i una merdaaaaa punxada en un pal! Què dius? va dir el veí de dalt i mira, un altre que està canviant l’això d’aquí, va dir amb veu sorneguera el veí del costat. I jo podeu callar tots que no em puc concentrar!! I em va semblar sentir com reien per sota el nas. O potser van ser imaginacions meves...

Llavors, inesperadament, com si fos aquell comodí de la trucada que et deixaven demanar en aquell programa de preguntes, va sonar la melodia de l’ifon que avisava d’una trucada entrant. Allà, al bell mig de la pantalla, sortia la foto del meu pare. Estava salvat!

Continuarà...