M’agraden els partits com els d’ahir.

M’agraden els partits com els d’ahir. Amb ocasions a cabassos, amb bon joc, on la pilota no acaba d’entrar, on marcar un gol costa Déu i ajuda, on l’equip contrari empata quan manquen deu minuts pel final i gairebé en l’única ocasió que té, i on finalment, en una jugada espectacular, s’aconsegueix el triomf quan el pitjor ja s’olorava i la victòria quedava lluny, molt lluny. Són partits de fe, de patiment, d’esperança, de picar pedra, de posar-se la granota de treball. Són partits on passes d’un estat de nervis a l’alegria, de l’alegria a la decepció i de la decepció a l’eufòria desmesurada que provoca salts pel menjador i crits de ràbia on la ge, la o i la ela són una ge, ona o i una ela molt grans, malgrat que siguin gairebé tres quarts de dotze de la nit, i possiblement els veïns estiguin dormint. Què carai! En ocasions així els veïns que són compassius et saben entendre i l’endemà, si te’ls trobes per l’escala, et deixen anar un “què el Barça ahir?”, com volen agrair-te que quan estaven dormint els despertessis per fer-los saber el resultat final... malgrat que siguin de l’Espanyol.

M’agraden els partits com els d’ahir, on el retorn d’Alves ens va fer veure un Barça més ofensiu, més bolcat a l’atac, més generador d’ocasions a la porteria contrària, més, més i més, que en definitiva és el que volem. Algú va veure algun moment en que el Barça no ataqués?

M’agraden els partits com els d’ahir on Pedroooooo s’inventa un gol del no res, on Pedroooooo torna a marcar un gol decisiu, on Pedrooooooo torna a ser aquell jugador amb olfacte golejador que tant hem trobat a faltar els darrers partits.

M’agraden els partits com els d’ahir on Xavi s’inventa passades tant bones com les del segon (i vital) gol, tant increïbles, tant màgiques, tant sensacionals, tant formidables, tant... Xavi! Segurament ell és l’únic en veure aquesta passada impossible i mil•limètrica als peus d’Alves.

M’agraden els partits com els d’ahir on a la capital es veien empatats a punts amb el Barça a la classificació i on, com passa a les pel•lícules, els bons sempre guanyen i els dolents se’n van amb la cua entre les cames.

M’agraden els partits com els d’ahir.

Ah! Només un però, si m’ho permeteu. No m’agraden els partits com els d’ahir on l’àrbitre aplica el reglament a la seva manera. Torres va merèixer ésser expulsat a la primera part i on un gol (el que suposava el tres a un) totalment legal Ibrahimovic no va pujar al marcador. Però no us preocupeu, ja sé el que passa. La Banyera té l’exclusiva, com sempre. Hi ha un concurs entre l’estament arbitral per veure qui pita pitjor al Camp Nou. De moment, el ranking està de la següent manera:
1) Pérez Burrull.
2) Texeira Vitienes
3) Rubinós Pérez.

P.D.: De totes maneres, els partits més tranquils també m'agraden.

La pregunta.

L’E està allà a recepció, de cara al públic, per atendre dubtes, preguntes i el que calgui (dintre d’uns paràmetres, és clar). De totes maneres també mana als que estan per sota seu que facin això o facin allò altre. No és d’aquells que estant de cara al públic sempre té un somriure als llavis. Ell és així. De vegades un punt irònic. Sempre et respon el que vols saber, però de tant en tant deixa que siguis tu mateix qui interpreti la resposta. Avui ha estat el cas. Crec que hi havia jornada de portes obertes, ara no ho tinc clar, però pandemònium de gent jove corria per allà. Un grupet acabat d’arribar, s’ha dirigit a recepció i els ha atès l’E, amb cara de circumstàncies:

JOVE: Venimos a la jornada de puertas abiertas.
E: ¡me parece perfecto!
JOVE: ¿Dónde hemos de ir?
E: Yo si quieres te lo respondo, pero fíjate a tu alrededor. Allí al fondo hay un grupo de unas quinientas personas haciendo cola que tienen vuestra misma edad, visten con los pantalones bajados y chillan mucho. ¿Tú qué crees?

No he pogut més que, dempeus estant, alçar-me encara més si podia i començar a aplaudir-lo fervorosament. Si és que al jovent d’avui en dia se’ls ha de fer exercitar el cervell. Venen poc preparats...

Sant Ibrahimovic.

Infidels pecadors tots aquells que no creien en l’Ibrahimovic (m’incloc), aquells que van arribar a dubtar d’ell (m’incloc), aquells que quan les coses anaven maldades el criticaven (passopalabra i no m’incloc), aquells que els va faltar temps d’omplir-se la boca amb el nom d’Eto’o, aquells que pensaven que la millor solució seria vendre el Suec a final de temporada. Tots aquells que ara estan amagats, a les cavernes, que han davallat als inferns per no haver de tornar a escoltar que tot el que havien cregut, dubtat, criticat, omplert la boca i pensat, tots aquells, rendiu-vos al seu olfacte golejador, a la seva capacitat de marcar, a la seva qualitat, a les seves botes, als seus peus, al seu nas, a la seva alçada... Perquè ahir, sinó hagués estat per ell, haguéssim afrontat el partit de tornada amb l’obligació de remuntar l’eliminatòria.

Ara, diguem noooo!! (com deia el Raimon, sinó m’equivoco, en una cançó) No, no i no. No em va agradar el Barça ahir. Quin partit més lleig. Bé és cert que el resultat no és dolent, ans al contrari. L’Stuttgart ha d’anar a marcar al Camp Nou si vol passar l’eliminatòria i això, sens dubte, ens afavorirà. Però bé, això no treu que, com he dit abans, el partit d’ahir no m’agradés gens ni mica. No vam jugar bé. De fet, m’atreviria a dir, si m’ho permeteu, que l’equip contrari ens va donar un bany a la primera part. Cert és que la segona va ser nostra, però un equip com el Barça ha de dominar les dues, o si més no, donar la sensació de que té el partit més o menys controlat. Home, que el Hleb i la seva banda no ens pot fer un vestit amb botons, solapa i butxaques! No fotem, que aquest és (o era?) nostre!

Ara, tothom tranquil. Mireu això: Què me’n dieu, eh? Si el Profeta ho sap, no ens cal patir. Tot solucionat! Avui, dormiré bé...

PREGUNTA.
No us va recordar molt aquest partit al partit d’anada dels vuitens de final de l’any passat contra el Lyo on vam poder rebre’n tres (com ahir) i vam marxar amb un 1-1? Vides paral·leles? Nova Champions?

Aquest any (aquests) també!

Hi ha un equip que també porta els colors blaugrana, que els defensa a mort, que lluita, que s’hi deixa la pell, que hi va, que no defalleix, que sempre surt a donar-ho tot, i que són tant o més bons que els que porten la samarreta del Barça i juguen a futbol. M’estic referint, evidentment, a la secció de bàsquet. És potser, el bàsquet, un esport que no té tanta afició com el futbol, injustament. Sóc un gran basquetbolista, m’encanta veure els bons partits. Si el futbol és passió, el bàsquet és espectacle pur. Sé que amb això potser em guanyo alguna esbroncada, però amb aquest esport no hi ha res guanyat fins el darrer segon, i aquesta és la seva grandesa. Però bé, d’això en podria parlar un altre dia, que avui, com diria en Pujol, això no toca.

El post en si va dedicat a aquesta gran secció, que avui ha fregat la perfecció, apallissant (novament) al Madrid a la final de la Copa del Rei. Com he vibrat. Com he xalat. Com he gaudit. Com no he patit, en poques paraules. La final només ha tingut un quart, el primer, en que les coses han anant igualades. Els altres tres quarts, la superioritat del Barça ha estat tant aclaparant que al darrer quart ja es podia dir que el Barça, amb avantatges de vint-i-set punts, ja havia guanyat el partit, cosa gairebé impensable en bàsquet. No que guanyi el Barça, no! El que és impensable és donar un partit per dat i beneït al final del tercer període. Impressionant, per treure’s el barret!
I és que ara, l’única emoció que tenen els enfrontaments entre el Madrid i el Barça és saber de quants punts guanyaran els blaugranes. I ja portem unes quantes temporades així, i que duri. Aquí, des de que en Chichi Creus està de secretari tècnic, que les coses s’estant fent de meravella i això es reflecteix amb títols i bon joc. De fet, amics, felicitem-nos perquè tenim el millor equip d’Europa. I tant! Sense discussió. Si l’any passat els de futbol ho van guanyar tot, aquest any el de bàsquet també ho farà (vinc dient des del començament de temporada que les copes ja ens les poden donar sense sortir a jugar). No ho dubteu! De moment, Supercopa, Lliga Catalana (res a veure amb la Catalunya Cup de futbol) i Copa del Rei. Els següents en caure, Lliga ACB i Eurolliga. Som-hi i moltes felicitats, campions!

Conclusions extretes de l’alineació contra el Ràcing.

Després d’analitzar tots els comentaris deixats per la concurrència, he arribat a les següents conclusions:
- No sé si guanyaríem o no el partit, però que m’he un tip de riure.
- La Gemma i l’Alba no estan d’acord amb la idea de ser animadores. L’Elvira, via Facebook m’ha dit que sí, però crec que pels darrers comentaris que li he posat (un xic sexistes, però perquè m’han provocat) s’ha acabat aliant amb l’altre sector femení del tercet.
- L’Elur, a poder ser, li agradaria estar assentada al costat de l’Henry, l’Iniesta, el Márquez i el Piqué. Uff! Haurem de posar-la al mig i tot de cadires al voltant seu. No sé si et deixaran tocar, però...
- Indispensable l’us de la samarreta amb els colors blaugrana, sinó no sortim a jugar.
- L’equip també estaria format per:
a) Carmen de Mairena com a massatgista.
b) Marina Rosell d’animadora.
c) Leire Pajín substituint Manel Vic a la megafonia de l’estadi.
d) El negre del museu de Banyoles s’encarregaria de l’utillatge.
e) Al costat del Laporta, la nena de l’exorcista fent rodar el cap sense parar.
f) L’encarregat de Filiprim, a càrrec de la llum i el so.
g) El senyor Davis d’ “El joc del segle” l’intentarem encabir en algun lloc.
h) Rafaella Carrà, Letícia Sabater, Maria Luisa Seco (no sé qui és) i la Xuxa, d’Spice Girls blaugranes, amb música de Rudi Ventura (a.c.s.), Santi Carulla i Santi Sans.


Cas de celebrar un partit benèfic amics de La Banyera contra amics del The lost art of Keeping a secret:
- La Sacada d’honor anirà a càrrec de la Núria Feliu.
- L’E s’encarregaria del bar amb l’ajuda de la nena de l’exorcista que serviria les taules.
- La Fernández de la Vega faria de Gogo amb grampons i piolet.
- Es repartirà entrepà de carn arrebossada a tots els assistents.
- La Vicenteta i la Vanesa (la del videeoooooo) també faran el que podran. Si puc triar, em quedo a la Vicenteta pel meu equip.
- Als prolegòmens, la Mari Pau Huguet farà una demostració de balls de saló (no sé si el Manuel Fraga està per aquestes coses, amb l’edat que té...) i exhibició de fer pujar l’anxaneta a dalt de tot del castell mitjançant la frase màgica pols-pols-pols (per cert, quin programa era? Era un que feien al migdia, això segur!).
- L’equip guanyador serà encabit, tot ell, dins una banyera, rua triomfal pel Paral•lel i posterior encabiment al Museu.
- Han demanat també de ser-hi: Tu, jo i l’Otis, Pati di fusa i Luthien.
- Pregària inicial, a càrrec de l’Assumpta. Possible presència dels seus angelets blaugranes.
- El Sànset jugarà dopat.


Altres conclusions:
- En garbi24 era un crack de crack a les discoteques. Ara ja té una edat...
- La kweilan té por de les pilotes.


Altres peticions:
- XeXu, futur entrenador del Barça.
- Partit benèfic on s’enfrontarien els Amics del Senyor Bachs contra els Amics del Senyor encarregat (per cert, algú sap com es deia a la ficció? Aquell que deia nyí en lloc de sí).

Propera alineació del Barça (exclusiva de La Banyera!).

Davant l’allau tant gran de baixes que té l’actual plantilla del Barça, a saber: Alves, Keita, Abidal, Touré, Chygrynskiy (bé, aquest, pobre, no compte molt) i Xavi, i donant per suposat que Márquez no trigarà molt a caure (és així, el pobret), la Banyera, per tal de treure maldecaps (que en té molts) a l’actual entrenador del Barça, Pep Guardiola, Profeta entre els profetes, Déu a l’olimp dels entrenadors, visionari de tots els visionaris que es fan i es desfan, vol proposar la propera alineació del Barça, amb l’ajuda inestimable de la c@tosfera (amb el vostre permís).

Donem per suposat que, segons paraules del Mestre, no hi ha ningú intocable, l’alineació que presentarà el Barça el proper partit estarà formada per:

Porteria garbi24

Defensa Chamb Albert Servidor Kweilan

Mig camp Òscar Assumpta Sànset

Davantera Jordi XeXu Eloy


A la banqueta: Puyol, Valdés, Piquè, Messi, Iniesta, Henry i Elur (asseguda al costat del Tití, per això no l’he posada a l’alineació) per si es necessités algun canvi, que ho dubto perquè segur que rutllarà d’allò més bé.

No convocats: Alex, que se’n va diumenge fora, a trescar.

Animadores: Alba, Gemma i Elvira, fidels seguidores d’aquest bloc, amb faldilla ben curta, escot prominent i uns pompons ben bonics a ambdues mans.

No se n’esperen més, de baixes, però la llista encara està oberta.

La tàctica seria, bàsicament, intentar no perdre per molts gols. Garbi24, tu intenta aturar-ho tot. La defensa, que faci el que pugui i pilota que rebi, pilota cap a dalt, que perdre-la en aquesta zona és molt perillós. Al mig del camp, l'Assumpta reparteix joc i l'Òscar i en Sànset intenten anar-se'n d'algú. A la davantera, en XeXu enxufa totes les pilotes dintre de la porteria rival i en Jordi i l'Eloy intenten fer quelcom de profitós.

Ànims, entre tots ho aconseguirem. Ah! L'Elur sortirà al minut cinquanta-cinc de la segona, si és que vol deixar d'estar assentada al costat de l'Henry. Sinó, ja ens espavilarem com puguem.

Les desgràcies mai venen soles.

I com a tal, ahir a les lesions ja sabudes d’Alves, Touré, Abidal, i Chygrynskiy, i a les sancions de Piqué i Márquez, s’hi va sumar la lesió de Keita (en tindrà per quatre setmanes) al minut dos de partit, el pèssim partit de l’equip i... la derrota que finalment va arribar de mans, com no, de l’Atlético de Madrid. Hi ha equips que només juguen contra el Barça, i aquest n’és una, hi ha camps que històricament no van bé al Barça, i el Calderón n’és un, i hi ha jugadors que sempre suquen quan juguen contra nosaltres, i Forlan n’és un (mira que preferir Gudjohnsen a Forlan! a la garjola haurien d’estar tots plegats!). Per tant, si posem tot això en una coctelera, i a més a més afegim que Xavi va perdre més pilotes ahir que durant tota la temporada, que Messi va veure la pilota quadrada, que no es va xutar a porteria en tota la segona part, els xuts fluixos i a les mans del porter de la primera (que per mi no compten ni com a ocasió), que l’Ibrahimovic estava lent i que vivia constantment en fora de joc (i tranquil que estava ell), que Sergio B. regalava pilotes a tort i a dret i sense sorteig previ, i a tot això ho sacseges ben sacsejat i ho serveixes pel Canal + un diumenge a les nou de la nit, i obtens un desastre complert ho miris per on ho miris. Potser l’única cosa positiva va ser que Ibra va tornar a marcar, per fi!, després de sis jornades sense fer-ho. Bé, i que Valdés i Puyol van estar en la seva línia. L’un salvant pilotes i l’altre... també!

En definitiva, un partit per llençar a les escombraries. Però no patiu, que els matalassers no van ser millors en tot. El Barça va guanyar l’apartat de relliscades amb caigudes al terra incloses i el de pèrdues de pilota. Crec recordar que al minut cinquanta-vuit de partit ja n’havien perdut quaranta, és a dir, a una per minut gairebé!

Quan plegui de treballar aniré a comprar-me una cuirassa, un taps per les orelles i unes ulleres fosques amb antifaç, no per disfressar-me pel Carnestoltes, que ja ha passat, sinó per aturar els cops, per no escoltar i per no llegir la premsa de Madrid que ja es deuen veure campions de Lliga les tres properes temporades.

En definitiva, no feu com jo i tingueu la moral alta, no perdeu l’esperança i penseu que segurament tornarem a jugar bé, que d’això en sabem un munt, que la vida és meravellosa des de que el Profeta s’asseu a la banqueta del Barça i que si sabien jugar bé, segurament encara en saben. I que l’any passat ja vam perdre al Calderón i vam acabar guanyant sis títols (bé, aquest anys només en podran ser cinc). Feu-ho per mi, sisplau. Us estaré molt agraïts!

La trucada.

Avui, mentre feia la migdiada, el mòbil ha començar a sonar:
- Si?
­- Jordi?
- Si?
- Em coneixes?
Aquella veu.. Aquella veu...
- Oh, i tant! Quina sorpresa! A què es dec la teva trucada?
- Problemes!
- Sí, ahir me’n vaig assabentar.
- Si fossin només els d’ahir...
- Més encara?
- Sí, un altre ha caigut.
- Un altre?
- Sí, i de la mateix posició.
- Què dius ara?
- El que sents!
- I?
- Doncs res, tu te’n veus en cor?
- Jo?
- Sí.
- M’ho estàs oferint a mi?
- Sí.
- Ostres... Es que ja fa molts anys que ho vaig deixar.
- Ho sé, però els problemes són grans.
- Per això la trucada?
- Sí.
- Deixa-m’ho pensar, sisplau.
- No hi ha temps.
- Uff! Ho entenc!
- Què me’n dius?
- Ho sento, però no. No puc. Ja no sóc aquell nen que no en deixava passar ni una. Han passat molts anys.
Es va fer un silencia a la línia telefònica.
- Ho entenc – va dir finalment aquella veu –. Gràcies de totes maneres!
- De res. Ens hi juguem molt, ho saps?
- Què m’has de dir.
- Adéu!
- Adéu!
Vaig penjar i vaig quedar-me pensatiu. Perquè el Profeta Pep em truqués a mi per suplir baixes, la cosa havia d’estar molt xunga. Des de que jugava al pati de l’escola han passat molts anys. Masses. Era dels pocs que m’agradava jugar de defensa. Tenia ídols com Nadal, Abelardo, Blanc, Couto... en fi, el bo i millor dels centrals barcelonistes. Cristalval ja no, eh! Potser m’agradava jugar darrera perquè tothom volia jugar davant, o perquè davant no tocava mai pilota, o perquè fos gran o petita la porteria mai aconseguia xutar entre els tres pals. Ara, de defensa, no passava ni una. Utilitzant la típica tàctica de la patada i endavant, aconseguia allunyar totes les pilotes que arribaven a la meva zona. Era un crack, perquè negar-ho!

Resumint, que al Calderón ho tenim complicat, molt complicat, i més després de la darrera lesió de Chygrynskiy. Potser millor així, perquè dels quatre que quedaven, era el que em feia més por. Així que, en poques paraules: Puyol, Maxwell, Milito i un del B. Millor així. Us imagineu a Chygrynskiy jugant contra l’Atlético de Madrid? Jo, no! Ni el meu cor, tampoc, que no vol patir massa. Només el just i necessari. Que Déu ens agafi confessats. Ara, més que mai, s’ha d’aplicar la màxima que la millor defensa és un bon atac, i aquest, sens dubte, el tenim. Sort!

Sobreviure un dia de pluja a Barcelona.

Com que (sobre)Visca Barcelona, els dies de pluja són diferents. Bé, més que diferents als dies normals, són més perillosos. Si el dia a dia a la ciutat comtal has d’anar amb els dos ulls oberts, els cinc sentits posats en el que fas (per això té molt mèrit els pocs escollits que llegim pel carrer mentre caminem) i amb la cartera ben localitzada per evitar furts no desitjats, els dies de pluja, la perillositat es multiplica per ena (o per pe, de pluja). Jo els qualificaria com una continuada lluita per la supervivència urbana humana. Ets tu contra la ciutat, inclosos els cotxes, els vianants i la pluja. Has de sortejar tota mena de dificultats que posen en perill la teva existència. Vegi’s els següents exemples:
- Cotxes que passen a tot velocitat trepitjant els tolls que hi ha a la calçada tot provocant cataractes d’aigua cap a la cera que et poden deixar xop de dalt a baix.
- Vianants que llueixen paraigües més grans que para-sols de platja i que ocupen, de vegades, l’amplada de tota la cera (que et preguntes, cal que sigui tant gran si t’acabaràs mullant igual?). Això provoca que un, a més a més d’intentar passar per on pot (no oblidem que també portes paraigües) ha d’intentar que la vareta del paraigües que et ve de cara no et tregui un ull ni se’t quedi enganxat a la teva jaqueta.
- Autèntiques riades d’aigua que baixen pels carrers amb pendents i que amenacen d’emportar-se’t carrer avall passant per les Rambles i acabant a l’estàtua de Colom.
- Forats coberts d’aigua que, pensant que seran petits tolls, fan que submergeixis el la cama fins el turmell i que els pantalons quedin xops.
- Vents huracanats que, de sobte, fan que la Mary Poppins sigui una aficionada amb això de l’art de volar mentre sostens el paraigües amb les dues mans perquè no se te l’emporti l’aire.
- Torrents d’aigua que cauen de les teulades i que, si el paraigües és d’aquells del tot a cent (o a euro), es desmunten quan reben tanta quantitat d’aigua.
- Esquivar tot un continuat de gent que, com que porta paraigües, no hi ha manera de passar-los per enlloc.
- Evitar no relliscar amb aquestes rajoles tant poc pràctiques que adornen Barcelona que a la que es mullen una mica són un perill elevat al quadrat. Per cert, algú sap perquè no són totes iguals, és a dir, perquè en un lloc posen les que tenen la flor, a un altre les que estan dividides en quatre quadrats, en un altre les que estan dividides en sis quadrats...?

Ara, malgrat tot això, de totes les coses pitjors, la que més odio i detesto és quan una ventada d’aire fa que el paraigües se’m giri del revés. Uff!! Quina vergonya, per favor.

Des de la Banyera, fer una crida al govern per la posada en marxa d’un pla renove de paraigües. Ostres, hi ha gent que va amb cada un que fa pena, desmuntat per tot arreu. És qüestió d’estètica. No recordeu allò de “Barcelona posa’t guapa”? Doncs que es podria començar pels paraigües!

Tres punts, malgrat les circumstàncies.

Un filòsof (que segur que era del Barça) va sentenciar fa molts anys: “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”. Gran frase miris per on la miris. D’aquelles que potser no entens del tot però que no li poses cap però. Després d’escoltar-la per primera vegada, ens hauríem d’alçar de la cadira (cas que estiguéssim asseguts) i començar a aplaudir (us convido a fer-ho si encara no l’havíeu escoltat mai). Doncs bé, aquesta frase seria la que definiria el nostre Barça. Perquè, i canviant una mica la frase, es podria dir que el Barça és el Barça i les seves circumstància.

I què entenem per circumstàncies? Doncs si mirem el partit d’ahir, ja les podem començar a sumar:
1) Circumstància Puyol: sancionat per acumulació de targetes no pot jugar.
2) Circumstància Alves: a l’escalfament es ressent de les molèsties al bessó i no surt a l’equip titular.
3) Circumstància Messi: tenir al millor jugador del món, a Déu a la terra, provoca veure autèntics golassos com el que va marcar ahir, que significava l’u a zero.
4) Circumstància Piqué: és expulsat ben d’hora per fer una dura entrada, però que, amb el cor a la mà, crec que és targeta groga. Això ens porta a la següent circumstància, la número 5.
5) Circumstància equip en inferioritat: el Barça es veu obligat a jugar amb deu homes durant més d’una hora.
6) Circumstància Teixeira Vitienes: oh!! Aquest àrbitre, juntament amb Pérez Burrull no haurien de trepitjar mai més el Camp Nou. Bé, ni Catalunya a poder ser. Quin arbitratge més lamentable, sisplau. Va poder expulsar a un parell de jugadors del Getafe (un per doble groga i un altre per una puntada per darrera a Messi sense pilota, similar a l’expulsió de Piquè) i no li va donar la Real (Madrid) gana.
7) Circumstància Touré: es retira lesionat quan estava jugant de central. És substituït per Márquez.
8) Circumstància Márquez: és expulsat al minut noranta-u de partit on, segons l’àrbitre (sempre segons ell perquè jo tinc els meus dubtes) comet penal amb el partit dat i beneït.
9) Circumstància 5, però en lloc de jugar amb deu homes, vam jugar amb nou.
10) Circumstància “Som els millors del món”: malgrat totes les circumstàncies hagudes i per haver, les provocades directa o indirectament per ens interns al club (com les lesions) o externs al club (com l’àrbitre, pressions diverses que duen banderes com Villarato) i, com que som el millor equip de la galàxia i ho hem guanyat tot però encara tenim tot per guanyar, doncs això, que ahir vam sumar tres punts més.

Així doncs, la filosofia Barça, malgrat que el Barça sigui el Barça i les seves circumstàncies, segueix derrotant a tot aquell que se li posa per davant. I això em fa feliç i m’omple d’il·lusió vers el futur.

En resum, que entre lesions i sancions, el Profeta haurà de fer un tetris per formar un equip amb garanties.

NOTA: La Banyera agrairia, sisplau, que comentéssiu si les expulsions són justes, perquè el penal em costa veure’l i la targeta vermella al Piquè també. Potser és que m’hauré de treure les ulleres amb visió blaugrana nocturna i diürna. De vegades penso que quan veig les jugades del Barça no sóc del tot neutral, us ho dic seriosament.

El so de les campanes.

Ha saltat la notícia. El so de les campanes de poble (perquè a Barcelona o no les fan sonar o hi ha tanta contaminació sonora que no se senten) ha estat declarat patrimoni cultural de Catalunya. Ara, aquella frase feta de fer sonar les campanes, ja és legal. No us emocioneu, perquè fer campana (de la feina, de l’escola), d’altra banda, segueix sent il·legal i del tot sancionable.

La Banyera dóna suport a aquesta iniciativa. El so de les campanes és una cosa molt nostre (i del qui les fa sonar). La meva experiència, però, quan barrejo campanes i poble no és molt positiva. Per la nit les escolto totes. Som-hi! Una darrera l’altre. A les quatre, a les cinc, a les sis, a les set... I llavors les maleeixo i m’alçaria del llit amb pijama, em posaria les sabatilles, baixaria al carrer i començaria a llençar pedres al capellà que les fa sonar. Però ara ja tinc una raó per no exaltar-me, perquè el karma flueixi en mi quan a les cinc del matí em despertin. Què caram, són patrimoni català! I amb això, no es juga!

Però a Barcelona, estimats banyeristes, també tenim molts sons que ja són nostres i que no s’haurien de perdre mai. Des d’aquí, vull engegar una iniciativa perquè aquests seguit de sons barcelonins siguin declarats patrimoni cultural català. Són els següents:
a) El soroll dels camions de les escombraries per la nit quan buiden els contenidors.
b) La fresa que fan els tubs d’escapament de les motocicletes que quan passen pel teu costat has d’apujar el volum de la ràdio perquè no sents absolutament res (i ja el portes fort de per sí).
c) I aquesta, la que m’agrada més, la música a tot volum del típic cotxe tunejat amb les finestres baixades a ple hivern, amb músiques tant nostres com Camela o qualsevol cançó màquina de local after.

I recordeu, Visca Barcelona.

El meu iogurt i l’E.

Aquesta setmana va de iogurts, però ja és això, perquè des de fa un temps he agafat el costum d’esmorzar un iogurt a primera hora. Avui, mentre estava procedint a posar-me la primera cullerada a la boca, han picat a la porta. Per la finestreta que hi ha a la mateixa, he vist el cap de l’E tot somrient. He deixat l’ingesta del iogurt per més endavant i m’he alçat a obrir-li la porta i franquejar-li, d’aquesta manera, l’entrada a la sala. M’ha demanant amb presses si podia utilitzar el telèfon, cosa que li he dit que sí, però que tot tenia un preu. S’ha tret un sobre de sacarina de la butxaca (d’aquells que sempre agafa del bar quan anem a esmorzar) i me l’ha donat tot assegurant-me que amb allò em podia donar més que per ben pagat.

Mentre ell estava trucant, he comés l’error més imperdonable de la meva vida: m’he assegut a la taula i he procedit amb el ritual iogurenc del matí. Quan l’E ha penjat el telèfon, se m’ha quedat mirant. Llavors jo me l’he quedat mirant també i quan les nostres mirades s’han entrecreuat i l’he vist a ell movent el cap a dreta i esquerra m’he dit que era home mort. Com se m’havia pogut passar per alt aquell detall?

SERVIDOR: (assenyalant el iogurt amb el cap) Esto queda entre tu y yo y no tiene que salir de esta sala. Ni una palabra en el almuerzo.
E: No, no, tranquilo. En media hora lo sabe todo el edificio.
SERVIDOR: Te cambio el secreto por lo de la llamada. No he cogido el sobre de sacarina. Te acuerdas, todo tiene un precio...
E: (amb veu mafiós) Las palabras se las lleva el viento.

I tot seguit s’ha girat, ha sortit de la sala i quan ha tancat la porta m’ha mirat per la finestreta tot rient. M’he alçat, he sortit de la sala i mentre s’allunyava passadís enllà li he demanat, pregat, implorat que sisplau, no digués res a ningú, que no ho esbombés als quatre vents, que què volia a canvi del seu silenci. Sense tombar-se, ha deixat anar la sentència: “Hay cosas que no tienen precio”.

De res han servit les meves súpliques, només assentar-se a la taula mentre esmorzàvem, m’ha assenyalat i ha dit: “¿Sabéis qué estava almorzando el mariquilla este?”. Ara ja saben el meu gran secret... Perquè, com molt bé us imagineu, els homes-homes, els de tota la vida, el iogurt ni provar-lo...

Els iogurts bé, gràcies!

Per aquells que patíeu. Per aquells que no podíeu dormir. Per aquells que no paràveu de donar-hi voltes i més voltes. Per aquells que estàveu preocupats i que la vostra vida ja no tenia sentit esperant saber notícies. Per aquells que no podíeu viure pensant en què havia estat d’ells. Per aquells que abans d’anar a dormir els hi adreçàveu una pregària pel que pogués passar. Per aquells que només teníeu una única pregunta al cap: què hauran estat del iogurts banyats de paella?

Doncs bé, gràcies! Estan sans i estalvis. Bons, l’envàs una mica oliós, però bons, que és el que compta. Segueixen conservant aquella textura, aquell sabor, aquell gust que tant els caracteritza. Ho sento pel Ferran Adrià (creatiu amb ganes de crear segons ha dit recentment i que s’agafa com qui no vol la cosa un parell d’anys sabàtics per experimentar i posar-se una mica més de pressió) però el iogurt grec seguirà tenint gust a iogurt grec. Perquè entre nosaltres, amb gust a paella, com que no l’acabo de veure. Així, que com deia aquella de l’anunci, jronya que jronya (i jo afegeixo, que estan de conya i molt bo).