Nova mascota a casa.

Sempre m’han agradat les mascotes. Veure-les corretejar per casa, acariciar-les, conviure amb elles... En fi, intentar que se sentim un més de la família i junts passar bones estones. Fa temps, però que vaig decidir “prescindir” d’elles. Després d’una experiència que va començar amb un periquito quan era petit, una conillet d’índies, un hàmster, unes tortugues, uns peixos, uns cucs de seda, un gos, un gat i per últim, fa un parell de setmanes, dos cargols que vam trobar entre les fulles d’uns enciams. Aquests pobres, però, de nom Carlos i Dani (en homenatge al Puyol i a l’Alves), van durar una setmana i escaig. Això que els donava enciam i els netejava assíduament el recipient on els tenia, però res va impedir que la tragèdia recaigués sobre ells. Això sí, culés fins a la mort (i mai millor dit), baixaven al bar amb nosaltres a veure els partits, us en dono fe. Potser va ser això el que va acabar amb ells, no ho sé. Ja se sap, el fum del local, l’alcohol, el vici...

Bé, al que anava. Que passat el dol pels cargols (un parell de dies vestint rigorosament de negre), vaig quedar-me amb les ganes de tenir un altre mascota. Al diari vam veure un anunci i vam decidir adquirir-lo. Dit i fet! En pocs dies ja el teníem a casa. Com canvien les coses veient com correteja aquell petit per casa. Amunt i avall, a dreta i a esquerra. Te’l mires amb cara de babau, mentre se’t cau la baba. I és que quan són menuts ja és això. Després quan es fan grans te’ls estimes igual, però res com quan són petits. El millor és quan arribes a casa i el crides: “Mishinooooo!” i ell no ve. Bé, li haurem d’ensenyar mica en mica, ara fa molts pocs dies que és entre nosaltres.

Us deixo algunes fotos perquè el conegueu.

Aquí, fent-lo venir cap a mi:

En aquesta, ensenyant-li a que em doni la poteta:

Ara, donant-li una mica de menjar (pols, evidentment):

I per acabar, dient-li que vagi cap a la dreta (aquesta foto me l’hagués pogut estalviar, però com que ja estava feta...):

Sí, què passa! És un aspirador d’aquells que funcionen sols, i què? Cadascú té la mascota que li dona la gana, no??

32ena cursa d’El Corte Inglès.

Avui he participat a la trenta-dosena cursa d’El Corte Inglès. Per definició seria aquella cursa on:
- No pares de passar a gent, gent i més gent. I quan et penses que ja n’has passat molta, encara te’n queda molta més per passar.
- Reps cops de colze, cops de peu i travetes constants (sobretot durant els cinc primers quilòmetres).
- Els bombers treuen les mangueres (les de treballar, no les seves, no sigueu mal pensats!) i comencen a ruixar als corredors acalorats que passen per davant.
- Per un dia s’amortitza la pista de l’Estadi Olímpic de Montjuic, ja que ens han fet passar-hi per dintre.
- El teu nas capta tot un seguit d’olors a suat diferents però no per això menys desagradables.
- Et creues senyores grans acollonides a sobre la vorera, aturades, que a manca de tres passes per arribar al portal de casa seva es troben que tota una multitud enfervorida li passa per tots cantons (a hores d’ara, la Guàrdia Urbana a informat que la senyora ja està sana i estàlvia a casa seva i fins i tot ha fet la migdiada).
- Aquelles “Señoras que lo dan todo bailando un politono de telecinco” també ho donen tot animant als corredors.
- Hi ha senyors surten als balcons i que quan veuen tanta gent passar pensen que el Barça ha guanyat un altre títol i llavors fan onejar la bandera blaugrana.

Per acabar, dir, valgui la redundància, que no estic acabat i que he aconseguit arribar a la meta amb un temps de cinquanta-sis minuts i quinze segons. No està gens malament, eh! Que la pujada a Montjuic té tela i que eren onze quilòmetres!

Papà papaparàraaaaa…

Acabo de veure el nou anunci d’Estrella Damm. Aquell del papà papapararàaaaa… Ostres, quin bon rotllo!! No sé què tenen últimament les cançons dels anuncis que fa aquesta companyia que m’agraden. Són cançons d’estiu, què caram! Si Freixenet ens anuncia l’arribada dels Nadals, el Corte Inglès ens anuncia l’arribada de les estacions de l’any (“Ja és a El Corte Inglés”), Estrella Damm ens anuncia l’arribada de... l’estiu!! Sol, vacances, amics, festes majors, diversió, esport, muntanya, llibres, jornada reduïda (a partir del proper dilluns!) ... no sé, són paraules que a mi em venen al cap quan penso amb l’estiu. I vosaltres, amb quines paraules definiu el vostre estiu?

Aquí, en primícia, i directament des del Facebook gentilesa de l’Alba, la Banyera us deixa el nou clip d’Estrella Damm (no tinc accions ni res de semblant, que consti):

Defcon 2!!

(una sirena de submarí sona de fons)
Alerta!! Alerta!! La Banyera (versió americana) passa a Defcon 2 (i es probable que el dos passi a l’u). Bé, si féssim un símil amb els terratrèmols i aquella famosa escala de richter, crec que el sisme seria d’un nou amb dos. Tots els fonaments estan trontollant. Tragèdia a ca la Banyera. Renecs i més renecs han sortit de la meva boca. He repetit en més d’una ocasió aquella famosa frase de: si no vols caldo, dues tasses! I mentre la repeteixo, agafo un bolígraf vermell i assenyalo un nou dia al calendari, concretament al mes de juliol. Amb un cercle ben rodó i ben marcat. Pressionant fort, amb ràbia. Passo els fulls del mateix calendari i veig que al mes de setembre hi ha dibuixats dos cercles vermells més. Sí, companys, sí, l’altre dia en parlava i avui s’ha consumat la tragèdia. No en són dos, no. En són tres!! De casaments estic parlant, als que hauré d’assistir aquest any. Bé aquest any, en tres mesos com qui diu. Hi ha gent que a l’estiu fa intensius d’anglès, servidor farà intensiu de casaments. Si es que hi ha gustos per tot!

I és clar, en dos d’aquests tres casaments que he d’assistir coincideixo amb el T i la G. Recordatori: al T li agrada molt anar als casaments, frueix, quants més en tingui millor, i les invitacions les encaixa amb aquella enteresa i aquell somriure als llavis que ve a ser quelcom semblant a: “Sí, sí, més, doneu-me’n més! En vull més!! M’agrada!!” (frase llegida en horari potser infantil i que no s’ha de treure del context d’aquest post). En canvi, servidor, ho encaixa com si li caigués una llosa molt pesada sobre les espatlles. Amb aquella amargor, aquella parsimònia, aquella mala llet, en poques paraules: “Hòstia tu, un altre!”. I no és que no em faci il·lusió que aquest amics es casin. Evidentment que me’n fa! El que no em fa gens de gràcia és haver de suportar aquella mena de carrinclonisme protocolari que envolta totes les bodes. L’estampa serà, més o menys, aquesta: mentre el capellà està casant als nuvis, al T se li dibuixa un somriure d’orella a orella mentre va fent que si amb el cap (i pensa si aquesta vegada també serà mereixedor de l’estatueta de proper en casar-se, que també li fa molta il·lusió tenir-ne una altra a la lleixa/altar del menjador) i servidor, al seu costat, amb els braços creuats, pensant (i bufant) interiorment quanta estona falta perquè aquell suplici s’acabi.

Ah!!, protagonistes dels casaments als que assistiré. Ja podeu procurar no separar-vos com a mínim fins passat cinc anys de l’enllaç. Perquè sinó, seré el vostre malson. Vindré potser al matí, o potser a la tarda o potser a la nit, i mica en mica, sense que us n’adoneu, us destrossaré la vida. Primer el cotxe, després la casa, després la mascota, i quan hagi acabat amb tot això aniré per vosaltres, un a un, us faré patir fins a l’extenuació. Hi podeu pujar de peus! Faltaria més, amb els nervis que passo i l’estrés que em genera tot això!

“Senyores que...”

Si us moveu per entorns facebook, a no ser que només hi sigueu de passada, s’hi us hi feixeu bé veureu que fa temps que han sorgit un seguit de grups que tenen la peculiaritat de començar amb “Senyores que...”. Bé, són en castellà, però són reals com la vida mateixa. Defineixen aquell tipus de senyores entrades una mica en anys, que tenen qualitats comuns les unes amb les altres. Per exemple, tindríem grups com:
- “Señoras que bailan solas pasodobles con la mano sobre la tripa”.

- “Señoras que esconden el pañuelo lleno de mocos en la manga”.
- “Señoras que ven a jóvenes volviendo del after y piensan que han madrugado”.
- “Señoras que guardan las mejores bragas para cuando van al médico”.
- “Señoras que dicen oyoyoyoyoyoyoy cuando se enteran de un cotilleo”.
- “Señoras que lo dan todo bailando un politono en Tele 5”.

- “Señoras que confunden el LSD con el ADSL”.
- “Señoras que discuten para ver quien está más enferma”.
- “Señoras que te ven grabando en la calle y te preguntan ¿y esto cuando sale?”.
- “Señoras que dicen almóndriga, cocreta y mondarina”.
- “Señoras que cuando oyen un teléfono por la tele piensan que es el de casa”.
- “Señoras que mandan con el móvil mensajes en blanco a sus hijos”.

-“Señoras que intentan hablar con contestadores automáticos”.

I anades d’olla com:
- “Señoras que eliminan al Madrid en octavos de final de la Champions”.
- “Señoras que arbitran un Inter-Barça mejor que Benquerença”.
- “Señoras que piensan que Olegario Benquerença merece la pena de muerte”.
- “Señoras que cuidan velociraptors”.

Bé, jo, pensant pensant, també n’he trobat algun d’interessant que us els deixo a continuació:
- “Señoras que dicen asíN”.
- “Señoras que ríen tapándose la boca”.
- “Señoras que andan cogidas del brazo”.
- “Señoras que dicen Aznar en lugar de FNAC”.
- “Señoras que se ponen chándal para salir a andar”.
- “Señoras que cuando tienen frío se ponen el abrigo encima de los hombros”.
- “Señoras que salen a andar para hacer bajar la comida”.
- “Señoras que no se acaban nunca de despedir”.
- “Señoras que nadan en la playa o la piscina sin mojarse la cabeza”.

Ah!! Però no tot és tant maco i de color de rosa. Un altre grup amenaça la supremacía de les “Senyores que…”. Aquest grup infernal és el que comença amb la paraula “Chonis”. Busqueu, busqueu chonis al facebook…

P.D.: La Banyera no es fa responsable de les conseqüències que puguin ocasionar aquestes cerques en la persona en qüestió. Servidor, últimament només fa que trobar i difondre entre els companys/amics els nous grups de “Senyores que...” que es va trobant. Per la qual cosa, no és difícil anar passejant pel carrer i sentir dir-me: “Mira, una senyores que...”.

161è joc literari.

Basat en una proposta d'en Jesús M. Tibau del bloc Tens un racó dalt del món.
Aquella tarda vaig decidir anar a buscar a les golfes la caixa metàl·lica on guardava totes les fotografies. Era una afició que, de tant en tant, se’m despertava dintre meu. Potser ho feia un, dos, o fins i tot tres cops l’any quan algun diumenge a la tarda m’envaïa la nostàlgia. M’ajudava a recordar el passat ara que ja era gran. Davant meu desfilava la família, els moments bons, els somriures que es perden amb el temps, la innocència de quan érem petits, i infinitat de coses més que em feien esbossar un somriure melancòlic. Però sempre que tenia les fotos a les mans, sempre que les mirava, sempre em venia la mateixa pregunta al cap: perquè carai sempre apareixia en totes elles aquella mena de Pare Noel al meu costat?

Esmorzars i ornitología.

L’R, home fet i dret, dels homes de tota la vida, amb pèl al pit i on faci falta, d’aquells que abans que estar a casa s’estan al bar, que hi troben més caliu, avui ens ha sorprès a tots quan ens ha confessat que es comprarà una “voladera” (potser ho escric malament perquè no ho he trobat al Diccionario de la Real académia española de la lengua). Tots, a l’uníson hem dit: “¿Una què?”.
R: Una voladera. És una jaula que hace dos metros de alto por dos de alto por dos de ancho. Me voy a dedicar a cuidar pájaros.
SERVIDOR: Esto es por el fracaso del Madrid? A ver, ya sé que estáis muy jodidos, pero vente arriba (frase que repeteix molt ell quan el Barça perd) que la vida no se acaba aquí. Si quieres hazte ermitaño, pero esto de los pájaros.
R: Nada, me voy a gastar unos 500 euros en la jaula y unos 100 euros de inversión en pájaros.
E: Pues yo con 500 eurachos me voy al Riviera y hago otro tipo de inversión...
SERVIDOR: Para tu pájaro, ¿no?
E: Claro!

Hem rigut i de seguida a mi m’ha vingut una pregunta al cap:
SERVIDOR: ¿Y para limpiar la jaula cómo lo harás? Tu sabes el trabajo que lleva esto...
E: Cogerá una pistola de agua a presión, y lo enchufará a la jaula. Ya ves a los pájaros acojonados contra la pared. ¿Alto, los antidisturbios! Yo conocía a un tío que tenía un pájaro que sólo decía: “Sóc català i porto barretina”.
SERVIDOR: R, ¿el tuyo qué dirá? “Messi morrallón(1*), Messi morrallón!”


(1*) adjectiu qualificatiu que sempre utilitza l'R per referir-se al deu (i Déu) del futbol que ve a dir quelcom semblant a que no val res.

Com no podia ser d’una altra manera...

I és que aquesta temporada, com sempre innovant els de i des de Madrid, ens han perseguit amb Villaratos, lligues decidies des del començament i guanyades per decret i a dit, retrovisors, cagòmetres, comités amb criteris diferents a l’hora de retirar targetes, s’han agafat fins última hora a claus ardents, però no, res ha pogut amb nosaltres. Preneu nota gent d’allà, que més que madridistes i espanyolistes, el que sou és anticulés i anticatalans. I això us pot i us podrà sempre.

Deia el Profeta que aquesta Lliga no es podria comparar amb la passada. I quanta raó tenia: rècord de punts de la història (noranta-nou), Messi marcant trenta-quatre gols i pitxixi, Valdés de nou Zamora, només s’ha perdut un partit, es va poder guanyar a casa, ... En poques paraules i apropiant-me de nou de les del Gurú: això és una puta barbaritat.

La crònica de la jornada des del punt de vista d’un culé pessimista com jo, va anar més o menys així:
1) Marca el Màlaga contra el Madrid, Duda 1-0
REACCIÓ: Bé, bé, la cosa va bé! Faig bromes fàcils amb el nom del jugador del Màlaga.

2) Marca el Barça al Camp Nou, Peledrooooooo 1-0.
REACCIÓ: Salts d’alegria, però no hi ha res guanyat, que el gol ha costat molt i ha estat en pròpia porta.

3) Marca el Barça al Camp Nou, de nou Peledroooo 2-0.
REACCIÓ: Més salts d’alegria amenitzats amb alguna abraçada que altra, però la cosa encara no està decidida, i més tenint en compte el que va passar a Sevilla.

4) Descans als dos partits
REACCIÓ: Comentaris que això està mig fet, però, com que sóc culé dels pessimistes, i tirant del costumari popular d’en Nicolau Casaus, no es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat.

5) El Madrid empata el partit a Màlaga, Van der Vaart 1-1
REACCIÓ: Els comento als companys que ja els deia jo que al Madrid mai se’l pot donar per mort i que acabaran guanyant el partit.

6) Messi marca al Camp Nou per establir el 3-0 al marcador.
REACCIÓ: Prudència, encara queden molts minuts (concretament vint-i-vuit) i el Valladolid podria donar la sorpresa.

7) Messi torna a marcar per deixar el marcador en 4-0.
REACCIÓ: Més prudència, i ara encara amb més motiu, segueix quedant un quart d’hora de partit (més l’afegit, que això és important) i el Valladolid en un pin pan pin pan goles vienen goles van ens pot donar la volta al marcador. No creen perill, però mai se sap...

8) Acaba el partit al Camp Nou, el Barça C A M P I Ó de Lliga!!
REACCIÓ: Com a bon culé, m’espero el pitjor i encara que hagi acabat el partit al Camp Nou i siguem campions, el Valladolid encara ens en pot marcar cinc i el Madrid pot aconseguir el gol que li doni la victòria.

9) Acaba el partit al Màlaga i el Madrid empata 1-1.
REACCIÓ: M’ho començo a creure, però no molt, encara poden passar moltes coses!

Per acabar, felicitar a tots els culés, fer-vos saber que aquest equip ha tornar a escriure una altra pàgina de la història amb lletres d’or i dir-vos que em quedo amb la frase del Profeta:

Paraula de Pep. Us ho demanem, per Sant Pedor!

Adéu temporada, tanquem la paradeta (copy right Sr. Bachs) fins l’agost vinent!

Casaments i falsos rumors de casament a propòsit de comentaris via Facebook.

Fa uns dies que vaig posar la següent frase al Facebook:

Resulta que això va provocar tot un seguit de reaccions pensant que em casava. La gent m’ho va preguntar, vaig rebre felicitacions, faxos, telegrames, missatges en codi morse per les nits, inclòs algun ingrés a la compte de La Caixa-parlem? de regal avançat. Que sapigueu que els ingressos no es tornen perquè es consideren donacions desinteressades o aportacions dineràries sense ànim de lucre.

I tot venia perquè amb uns amics havíem estat comentant els casaments als que havíem d’assistir a mig termini. Ells en tenien un munt aquest any, i l’any passat també en van tenir uns quants. Però al T, l’amic, ja li agrada anar-hi. Diu, mentre dibuixa un gran somriure als llavis, que s’ho passa d’allò més bé. L’any passat li van regalar la seva primera estatueta de nuvis, aquella que surt amb el pastís, i la idolatra. Crec que cada dia mira la vitrina o la lleixa on la té i li fa reverències. Li vaig comentar que amb la de casaments que ha d’assistir bé faria (com el Barça) ampliant el museu. Li vaig preveure que al quaranta per cent dels casaments que anés, rebria regal de parella de nuvis. Ja veurem... Ja m’ho dirà.

Jo, al contrari que ell, detesto els casaments. No m’agraden. No els suporto. No els aguanto. Potser és que tinc un trauma de ben petit que sempre m’assentaven a les taules on no coneixia ningú sota el lema de: “Ui, estaràs amb tota la joventut i ja veuràs que bé t’ho passaràs!”. Res! Caca! De passar-m’ho bé ni parlar-ne! I ja no parlem dels menús, una altre dels meus traumes. Per menjar sóc bastant especial. Bé, no es que sigui especial, sinó senzill. Per exemple, m’agrada la carn, però a mi no m’hi posis salses rares. On hi hagi una bona truita de patates que retirin tota la resta. En fi, que jo als casaments solc sobreviure a base de pa que, tot sigui dit, sol estar molt bo. Sempre intento, però, demanar-li que porti més pa a un cambrer que no li hagi demanat abans, que sinó canta molt i l’home marxa preocupat. Bé, un dia vaig agafar el brau per les banyes i quan el cambrer va preguntar-me que si volia que em fessin una altra cosa li vaig dir que sí, que una truita de patates. I me la van fer! I tant que me la van fer! I estava molt bona! I per no agradar no m’agraden ni els puros, que no fumo, ni les peladilles (sort que s’ha perdut aquest costum), ni comprar-me roba per anar mudat, ni haver d’anar amb americana en ple mes d’agost, ... En fi, que no m’agrada res de res del que envolta els casaments.

Però bé, tanmateix sóc conscient que hi ha casaments que s’hi ha d’anar, i hi aniré. Sí, sí, també em fa il·lusió anar a segons quins casaments. Que en tota la meva vida només m’ho hagi passat bé en un, no vol dir que els que queden per venir no els hagi de gaudir, està clar.

Proposta per la propera declaració de la renta: podria desgravar la quantitat dinerària aportada per un casament? El T i la G (la seva parella), es descomptarien un munt de diners!

Segona trobada amb Jaume Ferrer.

Ahir vaig tenir per segona vegada el plaer i el privilegi d'assistir a una nova trobada de bloggers amb el precandidat a la presidència del Barça, Jaume Ferrer. Com de ben segur sabeu, és qui representa el continuisme de la junta actual, però amb algun canvi, sobretot a nivell social. Per què tocar a nivell esportiu una política, una manera de fer, una manera de viure que fins ara ha demostrat ser efectiva? Els resultats estan a sobre la taula... O millor dit, a les vitrines del museu.

La reunió ha tingut lloc a la seva nova seu del carrer Fontanella número 5-7. Ens hem assegut al voltant d’una taula (quadrada) i hem departit durant aproximadament una hora i mitja. Xerres amb ell, o millor dit, debats, li fas preguntes i el veus a gust parlant del Barça, xala, gaudeix, s’hi troba bé. Et parla de tu a tu. És una persona propera. Em va donar la sensació que ens coneixíem de feia temps, perquè m’hi vaig trobar molt bé, com la primera vegada que el vaig conèixer. Et transmet confiança i serenor. Idees clares, de present i de futur.

Amb la cara seriosa ens comenta que s’han posat el repte d’aconseguir un nou Barça de les sis copes. Argumenta que com ja ho han fet una vegada, saben com fer-ho i, per tant, ho poden repetir. Se’l veia convençut, però a mi se m’antulla una mica complicat. Argumenta que per aconseguir aquesta fita s’ha de seguir comptant amb la cantera, amb la gent que puja i amb el mateix staff tècnic que actualment. Amb Txiqui? Potser... no se sap.

També vam tenir l’oportunitat de parlar sobre la requalificació dels terrenys del miniestadi. Amb els diners que s’obtinguin bàsicament es faran dues coses: construir un nou palau blaugrana i remodelar l’estadi (accessibilitat, tapar les zones descobertes perquè la gent no es mulli, ampliant-lo aixecant la tercera graderia, construcció de llotges VIP i obrir algun restaurant per obtenir beneficies extres els dies en que no hi hagi partit).

Quan se li va preguntar pels futurs fitxatges, no va voler revelar molta cosa. Només que el Profeta Pep i en Txiki s’havien reunit el febrer per planificar la temporada i, per tant, si es donava l’oportunitat de portar abans de les eleccions algun dels jugadors dels que es va parlar, doncs es faria.

Algú, no recordo ara qui, li va preguntar què faria si perdés les eleccions. La pregunta anava cap a si acceptaria afegir-se a la candidatura que hagués guanyat (si ho fa Marc Ingla, per exemple). No s’ho va pensar dues vegades quan va respondre: “Si perdo les eleccions em quedaré a casa”. Va matisar, segons més tard, que era una manera de parlar, i que, evidentment, seguiria anant a veure els partits al Camp Nou.

Cada vegada veig més clar que Rosell no pot ser president del Barça. No el veig aigua clara. No creieu que l’envolta una mena d’aura misteriosa que fa sospitar una mica? Poso l’un al costat de l’altre, comparo personalitats, gestos, paraules, ... Feu-ho, a veure si traieu la mateixa conclusió que jo!

L’estrany cas del telèfon mòbil que no funcionava els diumenges en que el Barça de bàsquet guanyava Final Fours.

Encara que molts us emporteu les mans al cap, encara que molts us mostreu incrèduls, encara que molts penseu que això no pot ser, encara que molts no creieu en el destí, encara que molts no penseu ni tant sols en seguir llegint aquest post, aquestes coses passen i aquesta història està basada en un fet real que va succeir el passat diumenge dia nou de maig de 2010. Els personatges no són ficticis ni se’ls ha canviat el nom. Tot està relatat tal i com va succeir, sense afegir ni una coma ni un punt.

Aquesta història es remunta al divendres anterior al diumenge posterior a aquest divendres i anteriorment citat en el paràgraf anterior. És a dir, que fa aproximadament ni una setmana. Quan el grup sortia d’esmorzar, l’R, perico i madridista de pro (resumint, anti-barcelonista) envalentit pel moment em va deixar anar la següent frase: “El domingo recibirás un mensaje en tu móvil”, donant a entendre que el Barça no guanyaria la Final Four.

Van anar passant els dies (com si n’haguessin passat tants, només dos) i el Barça es va plantar a la final. Ni divendres ni dissabte, cal dir, el meu mòbil va registrar cap activitat referent a cap número de telèfon relacionat amb l’R. Vaig pensar que se l’estava guardant per la final. No em vaig preocupar, ell és així.

Va arribar el diumenge i amb ell la final. El Barça s’hi va plantar per mèrits propis i tot estava preparat. Després d’un gran partit i d’anar per davant al marcador, va acabant passant el que havia d’acabar passant: el Barça es va alçar amb la victòria i Roger Grimau va alçar el títol de campions d’Europa. Jo tenia el mòbil al meu costat. No em separava d’ell. Estava ansiós perquè allò que és promet, es deu, i s’ha de complir. Vaig esperar fins ben entrada la nit, però el meu mòbil no manifestava activitat alguna. Finalment, vaig decidir anar a dormir, que l’endemà m’havia de llevar d’hora per anar a treballar.

L’endemà, és a dir dilluns, el dia després de que el Barça guanyés, enfundat en la samarreta del Barça prestada per l’Alba, vaig pujar a una hora raonable (abans d’esmorzar) que sabia que l’R (i més gent) estaria ocupant el seu lloc de treball. Quina sorpresa vaig emportar-me quan vaig poder veure que al seu lloc no hi havia ningú i que tampoc (el seu lloc) registrava cap mena de senyal de vida: cadira col·locada dintre de la taula, taula perfectament (és un dir) recollida, ordinador apagat... En definitiva, que després de preguntar a dos o tres persones (els que s’asseuen al seu costat o al davant d’ell) sI l’havien vist i de respondre’m ells que avui encara no havia arribat, vaig decidir que, evidentment, encara no havia arribat. I és més, com que d’altres dilluns el cap de setmana abans del qual el Barça havia guanyat coses importants, no s’havia presentat.

Mentre estava departint amb la gent d’allà i congratulant-nos de la victòria, va venir el C i va dir-me que acabava de rebre un correu de l’R: m’ha dit que avui no pot venir i que et feliciti, que ahir no li funcionava el mòbil.

Però no, no, companys, no penseu malament. Sisplau, us ho demano. Tinguem fe. Pensem en positiu. Aquestes coses passen. Jo crec en l’R, una persona sincera i que no es deixa portar pels sentiments (bé, no més una mica... massa). Possiblement diumenge estaria rebotat amb el món, portaria una cabrejada de dos parells de cordons, estaria deprimit, és més, enfonsat en la misèria, segurament penedint-se de pertànyer a un parell de colors (el blanc i el blanc i blau) que no li aporten absolutament cap alegria a la vida (bé, menys quan el Barça no pot passar de l’empat al camp de Cornellà-El Prat). Però ell és persona i té paraula, i de ben segur que ho va intentar. Se m’acut que potser va voler enviar el missatge i el mòbil estava apagat i no se’n va adonar i llavors va pensar que el telèfon no anava. Se m’acut que es va equivocar de telèfon i en va agafar un de joguina, d’aquells que fan sorollets diferents quan toques un botó o un altre. Se m’acut que els diumenges imparells que cauen en diumenge i imparell els mòbils que estan a un cert barri de la perifèria de Barcelona, deixen de funcionar. Se m’acut que potser se li ha quedat l’agenda en blanc (aquest xist és meu...). Se m’acuden poques coses més. No ho sé, però sempre des de la bona fe!

Com no podia ser d’una altra manera!

Campions d’Europa, que s’escriu aviat. Però mires enrere, totes les final four a les que ha arribat el Barça i saps el que costa. Les eliminacions que ha patit, les injustícies arbitrals, els partits ajustats, les tantes vegades que ens hem quedat a les portes de la glòria, ... He estat aficionat al bàsquet (per part de pare) des de ben petit, veient i patint els partits al costat del meu pare a casa i ens hem emportat moltes decepcions. Però llavors estava la Yugoplastica d’en Kukoc i res es podia fer. Sí, sí, ja en teníem una, la de Barcelona, però la segona també fa il•lusió. Molta il•lusió! Avui m’ha vingut al cap en nombroses ocasions la imatge d’en Roger Grimau, el capità, alçant la copa i cada vegada se’m posa la pell de gallina. Deia l’entrenador abans de començar la semifinal que París no li devia una Copa al Barça, sinó que era el Barça qui li devia una Copa a l’afició. I així ha estat. Ara ja estem en paus.

Recordo la final del Barcelona al Sant Jordi que vam guanyar de la mà d’en Bodiroga i veig vides paral·leles amb aquesta d’ahir. No es va patir per res i des del primer moment el partit va estar controlat. Però el partit plàcid d’ahir no ha de desmerèixer la gran gesta blaugrana. Si va ser plàcid, tranquil i va estar controlat en tot moment, va ser perquè tenim el millor equip. Una pinya de jugadors que s’entenen a la perfecció i que practiquen el millor bàsquet del continent. I un entrenador, no, un enorme entrenador davant del qual em trec el barret i el que faci falta. Espero que tinguem Xavi Pascual per anys.

Vaig vaticinar a començament de temporada, plantilla en mà, que aquest any el Barça ho guanyaria tot. De moment, tres de tres (comptant la supercopa d’Espanya), i encara falta la Lliga. Imagineu-vos com de convençut estava sent com sóc un culé la moral del qual sempre està pel terra (bé, els que em llegiu ja ho sabeu), dels pessimistes de pro i de per si. Però és que aquest equip sempre m’ha transmès molt bones vibracions. Recordo la trobada amb el Jaume Ferrer que li vaig dir que aquest any en bàsquet ho guanyaríem tot. Va dir-me que s’havia de jugar i que hi havia equips molt forts, que a un partit mai se sabia el que podia passar. Però jo, que n’era conscient d’això, mai he perdut la fe i he fet meu aquest credo de campions de tot. I així serà!

Mirava les cares dels jugadors ahir mentre ho celebraven i un entre totes ressaltava més. Una amb uns ulls plorosos, plens de llàgrimes. Era en Juan Carlos, que va tornar per això, per portar aquests títols a les vitrines del museu. I ho ha aconseguit. Però ell sol, poso les mans al foc, no ho hagués pogut fer. Sense Ricky, Erazem, Gianluca, Jordi, Jaka, Bonifaci, Terenci, Fran, Víctor, Lubos, Pete i Roger al seu costat, la fita hagués estat gairebé impossible. Donem gràcies per tenir-los tots al nostre equip, de veritat. Grans jugadors a les mans d’un gran tècnic.

En resum, en una paraula que intueixo el que pot significar perquè no figura a l’enciclopedia catalana: APOSTOFLANT!

NOTA: jugadors com el número 21 de l’Olimpiacos haurien de comptar com a dos! Quina por trobar-te’l de nit en un carreró sense sortida!

NOTA2: Un deu per d’ideòleg de la fila zero i que els catalans del Barça de futbol assistissin a la final. Chapeau!

Campions!!!!

C A M P I O N S ! ! ! !

Patir bé val una Lliga.

La Banyera us proposa uns exercicis per desglossar de manera clara i entenedora el titular d’avui. Us recordeu de les manualitats? Molt bé, doncs, pel primer exercici seguiu els següents passos:
1) Busqueu al google una foto del trofeu de la Lliga.
2) Imprimiu-la (a poder ser en color, que queda més real).
3) Agafeu unes tisores i retalleu-la.
4) Traceu una línia vertical, horitzontal o diagonal de tal manera que quedin dues meitats més o menys iguals.
5) Retalleu el trofeu per la línia que heu traçat i estripeu un dels dos trossos.
6) Agafeu l’altre tros i quedeu-vos-el mirant.
CONCLUSIÓ DEL PRIMER EXERCICI: això que us ha quedat a la mà i que contempleu és el que va aconseguir ahir el Barça. Mig trofeu, mitja Lliga.

Per realitzar el segon exercici de manualitats, el número dos, heu de seguir els següents punts:
1) Busqueu al google una fotografia d’un cor humà.
2) Imprimiu-la (a poder ser en color, que queda més real).
3) Agafeu unes tisores i retalleu-la.
4) Rebregueu el cor amb les mans.
5) Contempleu-lo.
CONCLUSIÓ DEL SEGON EXERCICI: així és com em va quedar el meu cor ahir. Quin patiment! Si és que el destí del culé és aquest: patir, patí i patir fins a la fi en un partit amb un 0-3 al marcador, plàcidament sentenciat i fent una autèntica exhibició de futbol. A més a més, amb un rival que no havia creat ocasions de gol. En un moment determinat del partit em va semblar veure a Valdés fent sudokus. De fet, aquella enrabiada que va agafar a la primera part que va cridar i picar amb el peu a la porteria va ser perquè va col•locar un tres on anava un vuit i el sudoku se li va anar en orris.

Doncs bé, que a partir del dos a tres van ser uns minuts de patiment contant. Us prometo que no vaig parar de tremolar i en alguna ocasió em vaig veure compartint habitació a l’Hospital Clínic amb el Juan Carlos I “rey de España y de tolos (los que se sienten) españoles”. Crec que des del partit d’Stamford Bridge (i potser des de la final del Mundial de Clubs), no patia d’aquesta manera tant exagerada.

La Lliga ja és gairebé al sac. I el partit del cap de setmana vinent al Camp Nou se m’antulla molt assequible: primer contra gairebé últim. Però no ens hem de confiar, companys culés. Només val la victòria perquè el Madrid farà la seva feina, que és guanyar. Que maco tornar a guanyar una Lliga a casa, no?

APUNT: definitivament, Bojan titular!

Entrega de premis “Vale a pena ficar de olho nesse blog!”.

Permeteu-me que tregui el mocador de la butxaca (com si en portés) i m’eixugui les llàgrimes d’emoció que des del dimecres passat no passat no paren de rodolar-me galta avall. Sí, companys, vaig rebre un premi gentilesa de cal Sànset i Utnoa. Un d’aquells que fa molta il·lusió i que ja he col·locat a la barra lateral del meu bloc. M’ocuparé cada dia de treure-li la pols i de mantenir-lo ben lluent perquè faci goig. Bé, ara és quan el guardonat en qüestió ha de fer un discurs (curt o llarg) per dirigir-se a la concurrència (si n’hi ha) que l’estigui escoltant (no és obligat) o llegint (tampoc ho és d’obligat). No se’m dona molt bé, sincerament, el fer discursos de pa sucat en oli. Més que res perquè últimament estic sota l’efecte APM (m’estic convertint en una mena d’homoAPM) i al cap només en venen frases com “uuuu pué no me he traido las gafas del serca”, (em mig aixeco de la cadira portant la meva mà dreta a la part dreta de la boca a mode de megàfon inacabat)“¡Cuidaaaaaaoooooo!” (m’assec i retiro la mà per dur-la de nou a sobre el teclat), “¿Eres tu? ¡Fíate tu! ¿Eres tu? Y dice pues soy yo, no vi a ser yo”, “Pa’lante, ¿no? O os quedáis aquí paraos? Montamos una mesa y ya está”, “Nos estan engañandoooo, que no nos engañen, que nos digan la verdaaa...”, “Se va avé, se va avé un follón que no sabe ni dónde se ha metio”, però no crec que fos gaire indicat (encara que alguna encaixaria bé). Així que resoldré el meu discurs amb dues paraules i un signe de puntuació:

MOLTES GRÀCIES!

i...


I ara doncs, és el meu torn d’entregar els premis Banyera. Reconec que no sóc un gran lector de blocs, bàsicament perquè en falten hores al dia per poder fer-ho. Però bé, tinc uns blocs fixos on sempre que tinc una estoneta procuro passar-hi i gaudir d’uns moments de reflexió, somriure, esport, o d’altres estats d’ànim. No n’acostumo a descobrir molts, precisament per això, per la manca de temps. Alguns he descobert navegant, d’altres m’han deixat un comentari i m’han semblat interessants. Bé, tot això per dir que potser no arribo als deu que demanen les normes del bloc de la Carme (bloc que no tinc encara el plaer de seguir), però que qui fa el que pot no està obligat a més.

Ah! Em descuidava una cosa: l’ordre no és important, és a dir, que no he col·locat els blocs per preferència, o el que m’agrada més primer. Res d’això, tots són importants per mi i tot m’agraden, faltaria més.


Sí, sí, perdó. Ja callo! Així que sense més preàmbuls, com diu aquell:


-En Jordi, per ser saber-ne tant de futbol a L’art del futbol.
-A Sànset i Utnoa pel seu bloc Do you want to know a secret (ens han d’explicar com portar un bloc en parella i no acabar escridassant-se).
-A Garbi24 per arrencar-me sempre una rialla al seu bloc garbi24 (ja li podries posar un nom més original, home!).
-A l’Elur, la paraula feta dona a Nómades del vent.
-A l’Albert, tot cor blaugrana al seu bloc El racó blaugrana.
- A en XeXu, que sempre em fa reflexionar quan llegeixo el Bona nit i tapa’t.
-A la nostra Assumpta, l’Assumpta de tots, la catosfera feta dona que la llegim al Blog de l’Assumpta.
-A l’Òscar, per la seva manera de portar-nos per un camí i fer-nos anar a parar a un altre al The lost art of keeping a secret (res a veure amb el secret del Sànset i la Utnoa).
-A l’Alex, que munta un cavall molt especial a Cavall de rodes (a.c.n.s.)
Aquest el deixo l’últim, perquè el segueixo des de fa poc, però el considero una gran, no promesa, sinó realitat:
-La Noa Literal pel seu bloc Makeover.


Gràcies doncs, i aquest aplaudiments no són per mi, són per tots vosaltres!


I aquest és el vostre premi:

Ah!! Les normes! Faig una transcripció literal de les que ha posat en Sànset i la Utnoa al seu bloc:

"
Les regles del joc són aquestes que enganxo a sota (copiades de Colecció de Moments, que ens l'ha concedit) Com va dir la Carme en el seu moment, i molt encertadament, la tercera no la complirem;. no demanarem ningú que segueixi la cadena ni tampoc que vingui a buscar el premi. Que cadascú faci el que cregui oportú!
1- El premiat ha de col•locar aquest segell i agrair el premi al blocaire que l’hi ha atorgat. En fer-ho esmentarà el bloc d’aquest i l’enllaçarà de tal manera que clicant-hi s’hi accedeixi.
2- Ha de concedir el mateix premi a 10 blocaires més. Escriurà el nom d’aquests blocs amb l’enllaç corresponent per dirigir-s’hi.3- Els comunicarà el premi així com aquestes mateixes regles que també hauran de seguir per mantenir la cadena de blocs premiats. Els demanarà que segueixin la cadena. I, evidentment, ho agrairà.
"

Només dos!

Aquests són els partits que queden i que per anar bé hauria de guanyar el Barça per tal d’alçar-se amb el títol de Lliga. Tant lluny que semblava al començament, eh? Doncs ara només queden dos petits esforços per aconseguir l’objectiu final (o un dels objectius finals, depèn de com t’ho miris). Aquesta vegada, però, aquest tercer pas que mancava abans dels dos que encara resten, ha estat com un calvari. Ostres tu, he patit molt! Quin partit! Em pensava que no volien la Lliga. Per un moment m’ha vingut aquesta idea al cap. Es pot jugar més malament i amb tanta desídia? Des del començament ja s’ha vist que el partit no tindria res a veure amb el del Vila-real (ni per joc ni per tranquil·litat). I, a més a més, quan el Barça ha marcat el primer gol semblava que tot estava fet i teva-meva, teva-meva, passada endavant, passada endarrera... (aquí quedaria bé un “pin pan pin pan pases vienen pases van”). I si jo no ho veia clar, només ha faltat el gol del Tenerife (amics per sempre) abans d’acabar la primera part perquè el meu cos, des del cap fins la punta del dit petit del peu s’estremís i em comencessin a entrar totes les pors.

A la mitja part, però, he fet un exercici de fe i m’he dit que res, que el Profeta alliçonaria als seus homes, que els faria sortir amb una altra motivació, que les coses canviarien i que l’equip es posaria les piles per anar a per totes.

I res més lluny de la realitat... la d’ells, vull dir, perquè la meva no s’ha complert. Han tornat els patiments, han tornat les pors, les mossegades d’ungles, els renecs, les esbroncades a distància (em van sentir des del Camp Nou?)... Però quan tot semblava perdut, quan un Tenerife confiat s’ho estava començant a creure, van succeir dos fets:
1) Va aparèixer el que havia d’aparèixer... el Toni. Bé, sí, és un amic que havia de venir a veure el partit i just fer la seva entrada triomfal al bar, Bojan va marcar el segon gol.
2) Vaig pronunciar les paraules màgiques (cagat de por com estava i carregat de patiment) “Hauríem de fer el tercer” i dos segons i pam!, Xavi li fa la passada a Pedro que marca el gol de la tranquil·litat.

I així van passar les coses i Messi va fer dos gols i en porta, si no m’he descomptat, quaranta-quatre aquesta temporada. I Guardiola va tancar el debat sobre qui havia de jugar, si Bojan o Ibrahimovic, perquè van jugar el dos a l’onze titular, i tots vam tornar a somriure i tots veurem avui el Mallorca-Madrid, i tots serem més mallorquins que mai i vet aquí un gos, vet aquí una piga, que cada vegada està més a prop aquesta Lliga.

Problemes domèstics.

Ahir vaig tenir un petit problema domèstic. Sóc dels que, per estalviar temps i no fer cues, em tallo el cabell a casa, amb una màquina d’aquelles que li poses la mida que vols i tot seguit només has de passar-te-la pel cap i te’l deixa tallat. Doncs bé, ahir que no tenia la màquina que faig servir normalment, vaig decidir utilitzar-ne una altra. Tot anava a la perfecció, fins el moment en que vaig adonar-me que al costat dret m’havia deixat una clapa. Ostres, una clapa!! I tota la resta ben tallat!! Uff!! Doncs res, vaig dir-me davant del mirall, a grans mals grans remeis, així que vaig posar la màquina al número aproximat que creia que hi havia a la clapa i vaig començar a talla. El problema va ser que la clapa no era tant superficial com semblava i els números anaven baixant a marxes forçada. Finalment, el resultat va ser que avui porto el cabell tallat al, aproximadament, número 1... Sí, sí, com si fos un recluta i marxés a fer el servei militar.

Avui, a la feina, tothom ha quedat sorprès amb el meu nou new look. Ja us ho podeu imaginar! “Apa, quina rapada!”, deien uns. “Però, què t’ha passat?”, preguntaven uns altres. I jo, responia: “M’he tallat les puntes” (gran frase que diuen les dones quan van a la perruqueria i que generalment va acompanyada també de “i m’he fet metxes”).

L’R, però ha anat més directe al gra i m’ha preguntat si m’havia anat a tallar el cabell ahir d’urgències i per la Seguretat Social. L’E, en canvi, m’ha trobat una certa semblança amb el Krilín, aquell company del Son Goku de Bola de Drac, que anava amb el cap tot rasurat. També m’ha preguntat si no coneixia aquelles perruqueries dels xinesos que segons ell tenen final feliç... Tanmateix, ens ha confessat que el cabell li talla una perruquera, que a ell el cap no li toca un home no volent-ho.

Més a prop...

Siiii!! Ahir no les tenia totes i el partit em feia patir. Molt em feia patir! Vila-real, un equip incòmode i que ha anat de menys a més. Però res, no hi ha res que pari a aquest Barça (en Lliga, és clar i que no es digui RCD Espanyol i les seves ganes de guanyar, només contra el Barça). Doncs això, gran exhibició ahir, per esvair dubtes, per allunyar els núvols, per fer creure als d’allà que els d’aquí no estem morts, ans al contrari, que si volen aixecar aquesta Lliga, ja es poden dibuixar la copa en cartolina, retallar-la i passejar-la per la Cibeles el dia de les falles o el carnestoltes, per fer una mica de broma. No, no, millor encara, i recorrent al mestre Creixell: que agafin una pinta, una calavera i li facin la ratlla en mig. I que se la pintin, home, a l’oli, que queda millor!

Ara només queden tres partits. Tres partits que s’han de guanyar sí o sí. Com ahir. Els dos del Camp Nou seran fàcils (primer i tercer). Ara, el segon, a casa del Sevilla, serà difícil, molt difícil. Com ahir. Però si juguem amb les ganes que hi vam posar ahir, sortim des del primer minut a buscar la porteria contrària, com ahir, i a espantar dubtes, com ahir... el segon títol domèstic serà nostre. Així que intentem-ho sense cap por, units a en Pep no hi ha cap perill (us sona?)... En definitiva, que ahir vam començar a guanyar-la.

Menció a part per Messi, que amb els dos gols d’ahir ja en porta quaranta-dos aquesta temporada. Quina bestialitat!

Ah! I l’alineació a l’onze titular de Bojan en detriment d’Ibra. Em va agradar. El Barça juga diferent. Ara, però, què carai fotem amb el suec??

Ah!(2) Que reverències i aplaudiments per Xavi i el seu compromís. Ahir, lesionat, va saltar a defensar els colors que més estima! Un deu pel nostre sis!