dimecres, 23 de febrer del 2011

EXCLUSIVA: Som-hi! (nova campanya de la Generalitat, el Barça i la Banyera).

Companys, no cridem a l’alarmisme! Com deia el Profeta, són bons i ho saben. I tant que ho saben. Però, caram, un equip sense Valdés, Puyol i Xavi (tots tres lesionats), és una mica menys bo que no pas si són a l’onze titular. És per això que la Generalitat ha engegat una nova campanya de conscienciació en col·laboració amb el Barça i la Banyera. Aquí us deixo, en total exclusiva, el nou espot publicitari:

És un missatge de:

dilluns, 21 de febrer del 2011

Visca el futbol!

A mi doneu-me partits com els d’ahir. Bé, i els del 5-0 al Madrid també, eh! Són d’aquells que acaben i penses: “Visca el futbol! Què afortunat que sóc per poder gaudir d’aquest esport!”. Amb l’afegitó, a més a més, que ets del Barça, evidentment. I llavors és quan, fent cabòries, t’arribes a plantejar què desgraciat series si t’agradés un altre esport, com per exemple el curling, on no juga ni Messi, ni Villa, ni Xavi, ni Iniesta... En definitiva, on no hi ha una pilota i aquesta es juga amb els peus. És cert, però, que va anar del canto d’un euro que empatéssim, cosa que tampoc, tal i com va jugar l’Atlétic, hagués estat estranya. Però es que tampoc no es pot guanyar per cinc gols cada dia. I és que aquesta és la demostració de que tot costa molt, com diu el Profeta, i aquests jugadors són de carn i ossos i també pateixen, de vegades per tirar els partits endavant.

Ahir, doncs, vaig ser un privilegiat. Primer, perquè vaig poder gaudir d’aquest espectacle (sobretot la darrera mitja hora que va fer-nos rememorar aquella passió i aquella emoció d’anar a buscar el gol i d’anar-nos-hi la vida en l’intent). En segon lloc, perquè vaig poder veure-ho en directe al Camp Nou i a primera graderia. I en tercer lloc, ja per fer-ho més rodó, perquè vaig poder aparcar dintre el camp amb el cotxe. El que us dic, un privilegiat.

divendres, 18 de febrer del 2011

Coitus interruptus.

Estàs a sota d’ella, a gust, mentre t’acaricia amb els seus dits mullats, mentre els fa lliscar sobre la teva pell despullada i a tu t’entren calfreds pel tot el cos. Gaudeixes. Disfrutes. T’agrada ser allà, els dos, compenetrats, allunyats de mirades furtives. Vas entrant mica en mica en calor, perquè bàsicament, si vols, aquesta és la seva funció: pujar-te la temperatura corporal. Fa anys que ho practiques i mai ha fallat. Per alguna cosa serà, no? Tornant a ella, segueix a dalt teu, sense permetre que la toquis, que l’acariciïs, que la palpis. Però tampoc et sap greu, ja que és ella l’encarregada de fer que et sentis bé i gaudeixis amb els cinc sentits. Però de sobte, en el moment més àlgid, quan estàs gaudint d’allò més, quan les sensacions són d’allò més bones, puf! interrupció inesperada... coitus interruptus, per ser francs. Hi ha alguna cosa pitjor, amics, i des d’aquí vull denunciar-ho, que una dutxa de gimnàs d’aquestes que té un temporitzador per l’aigua i que es va parant cada cert temps i tu has de, desesperat, tornar-li a donar al botó perquè torni a fluir l’aigua calenta?? Abolim-les, sisplau!

dijous, 17 de febrer del 2011

El que en realitat hauria d’haver passat…

La Banyera, ara, fent acopi de força, valor i realisme, us explicarà que hauria d’haver passat ahir: en veritat hauríem d’haver guanyat 2-5, tranquil·lament. Les dues ocasions fallades pel Messi, claríssimes! El fora de joc assenyalat a Pedro quan es quedava sol davant del porter. El gol LEGAL anul·lat. El penal no xiulat. Un munt de coses que van fer que el partit d’ahir, en lloc de decantar-se cap a la banda blaugrana, es decantés cap a la banda anglesa.

Però no passa res, perquè malgrat la derrota d’ahir, malgrat que el Piqué (conegut ja mundialment com el waka-waka) no pugui jugar la tornada per sanció, malgrat que Puyol segueix (molt) lesionat, malgrat que l’Arsenal faci una mica de por... uff, quants malgrats. Millor callo. No dic res més. Però bé, malgrat que Piqué i Puyol estiguin lesionats, tenim a Milito (ai, ai...) i una bona cantera. Malgrat que haguem perdut, juguem a casa i els equips anglesos a fora de casa baixen molts enters. Malgrat que haguem de sortir a guanyar, el Barça, amb un Camp Nou ple, és inexpugnable, invencible i segur que ho aconseguirà. Malgrat que l’Arsenal faci una mica de por, què caram!, nosaltres som el Barça i més cagats han d’estar ells. I, malgrat tots els malgrats, quina nit ens espera el dia de la tornada. De les grans. Toca remuntada!! Toca nit màgica!! Jo no m’ho penso perdre, i tu?

divendres, 11 de febrer del 2011

La famosa foto: les diferents teories.

La noticia va saltar fa dies quan Gerard Piqué va publicar la ja famosa foto via twiter amb la Shakira. Sé que molts us estareu preguntant perquè la Banyera, sempre al peu de la notícia i amb l’exclusiva per davant de tot, no la va publicar abans que el jugador del Barça. Doncs per un motiu: el Piqué ens va demanar que no ho féssim, que ho volia fer ell.

Aclarit això, aquí va la famosa foto (que segur que molts de vosaltres ja l’heu vista):

Ara bé, fixem-nos amb el personatge de la camisa a quadres situat a baix a la dreta. Ampliació (de gran qualitat, com podreu observar), sisplau:

És el arxifamosament conegut com #eldeloscuadros. Sí, segurament si jo tingués twitter a mi se’m coneixeria com #eldelabanyera. O si en tingués la Núria Feliu, se la coneixeria com #ladelsSantsSantsSantscarrerdeSants. Però bé, com si fos un quadre de Leonardo Da Vinci i nosaltres fóssim Robert Langdon a “El codi Da Vinci”, intentem esbrinar què carai vol dir el gest que fa aquest home. La Banyera proposa diferents opcions:
a)Ens comunica que el Piqué i la Shakira estan a aquesta distància.
b)Vol dir-nos: “M’he cruspit un entrepà de pernil serrà d’aquest tamany”.
c)Dona a conèixer que el de la Banyera la té així de llarga.
d)Volia aixecar el dit del mig de cada mà, però la borratxera que porta és tal que s’equivoca.

I vosaltres, què en penseu? Quina teoria teniu? Per què, imagino, en tindreu alguna?

dimarts, 8 de febrer del 2011

Combatre l’estrès.

Sorprenent, veritat? I dic jo, no és millor que els posin un partit del Barça? Per exemple, el 5-0 d’aquesta temporada contra el Madrid? Estaran distrets durant hores! I contents, perquè si són porcs de Cardona, catalans, seran del Barça.

Buscant més articles, el senyor google em va donar la resposta amb aquest altre titular:

Ah! Ara tot em quadra. Llavors, si ho extrapolem al món del futbol, la qualitat de l’esperma del Xavi, el Messi, l’Iniesta i companyia ha de ser de d’altíssima qualitat. Toquen la pilota de meravella. Parlant de tocar les pilotes, el CRa7 (l’agafeu? És bo, eh!) ja no me les toca tant. Pobret, l'infeliç!

Bé, vista aquesta segona notícia, i com que un és llest i previsor, me’n vaig corrent a comprar unes quantes pilotes per combatre l’estrès i matar dos ocells d’un tret...

diumenge, 6 de febrer del 2011

La història de la creació del futbol.

Hi va haver un temps en que un déu dels esports (al que a partir d’ara anomenarem Deu del futbol**)va crear el futbol. El primer dia va crear la gespa. El segon dia va crear el cercle central. El tercer dia va crear les àries. El quart dia va crear les línies de corner. El cinquè dia va crear les graderies. El sisè dia va crear la pilota. I el setè dia, veient que tot allò era bo, va dir: “Què carai, ara em poso a jugar!”. Doncs bé, el Déu del futbol va un dia als seus deixebles: “I hi haurà un equip que batrà trots el rècords, anihilarà els rivals i desplegarà un joc mai vist sobre la capa de la terra. Quan la resta d’equips s’hagin d’enfrontar a ell tindran por, pànic i sortiran al terreny de joc no a guanyar, ni tant sols a empatar, sinó a rebre la quantitat més petita de gols en contra possible”. I així va ser. Expliquen les cròniques que la temporada 2010-11 va existir tal equip, que va anorrear el rècord de partits seguits guanyats en Lliga (en porta ja setze) aconseguit fa molts i molts anys per un invasor blanc i comandats pel rei Di Stéfano.

Ah!! També hi havia una història de com, aquella mateixa temporada, el David Betis va guanyar al Goliat Barça, però ja us l’explicaré un altre dia.

Així que tu, lector (si es dona el cas) llegeixes això l’any 2.100, 2.500 o 3.000 (que ja són ganes) ja sigui telepàticament, digitalment o en versió impresa, sàpigues que sí, que va existir tal equip. No és broma ni t’han pres el pèl. Un equip invencible saltava diumenge rere diumenge als estadis de futbol i guanyava als rivals sense tenir compassió d’ells, amb un futbol estel•lar, amb un toc de pilota únic, amb una pressió asfixiant sobre els contraris i amb un jugador que marcava gairebé sempre marcava. A aquestes alçades Messi porta quaranta gols en trenta-vuit partits. És o no és espectacular? Ah! Si s’ha extingit aquest joc, et diré que el futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre goleja el Barça i gairebé sempre Messi goleja, com a mínim, de dos en dos.


**No té res a veure amb el Déu del futbol, Messi. Entenguem el Déu del futbol d’aquesta història com a una entitat espiritual i creadora de totes les coses relacionades amb el futbol.

dissabte, 5 de febrer del 2011

Antonio, on estàs?

NOTA INTRODUCTÒRIA (o avís al lector): Aquest post no pretén tenir connotacions racistes, paraula! Si així li ho sembla a algú, demano disculpes per anticipat (per això ho poso a dalt de tot! Si és que valc un imperi!)

M’he plantejat escriure una carta al “¿Quien sabe dónde?”, presentat per l’incombustible Paco Lobatón, però algú m’ha dit que aquest programa ja fa anys que va deixar d’emetre’s per la televisió. Ara com a molt, m’ha dit la mateixa persona, et queda recórrer al Diario de la Patricia o, al Sálvame de luxe, si se’ls estova una mica el cor. Sinó, nano, ho tens molt fotut.

Però bé, anem a pams. Dijous passat em vaig plantejar tallar-me el cabell a una perruqueria. Sí, ja sé que no és una gran decisió, però es que fins ara me’l tallava a casa amb una màquina d’aquelles que li dius el número i te’l deixa tot rasurat i sense clapes (bé, menys quan passen certs accidents). Així doncs que, després de fer anys de no anar-hi vaig pensar que em deixaria caure pel perruquer de tota la vida, el del costat de casa. Ara no us penseu que l’amo és un d’aquells homes grans que encara talla el cabell embotit en una bata blava i que et dona conversa pels descosits. Nooo!! L’Antonio, perquè ell es diu així i el nom de l’establiment així ho confirma, deu rondar els quaranta-cinc (almenys quan jo hi anava fa anys). El local vist des de fora no ha canviat, i el cartell segueix sent el mateix (informació útil pel lector). Així que com tot està com ho vaig deixar quan vaig deixar d’anar-hi (valgui la redundància), entro disposat a saludar a l’Antonio. Quina sorpresa la meva quan, oh!, en lloc de l’Antonio (i els seus dos ajudants), veig que hi ha tres marroquins. Em palpo els ulls, m’eixugo la suor freda que de sobte m’ha entrat i miro de controlar els lleugers marejos que m’han entrat de sobte. Antonio?, el crido en silenci. Antonio, on estàs? Però debades em trobo amb un dels marroquins que, molt simpàtic, em dona les bones tardes en castellà i em diu que ja puc passar. Em toca a la cadira de sempre (casualitat) i els ulls se m’humitegen. Penso en l’Antonio mentre una veu em pregunta com ho farem i unes mans em posen aquella mena de flassada per no omplir-me la samarreta de pèls. "Antonio?", li dic amb veu molt baixa i els ulls vidriosos, amb la qual cosa ell em mira amb cara de no entendre res i li demano disculpes i li dic que “así, pero corto” (gran frase). Llavors, qui fa d’Antonio, em diu que si “corto o muy corto” (com també deia l’Antonio) i jo, com també li deia (a l’Antonio, per si no ha quedat clar) li responc amb un “corto, corto” (amb pausa de mig segon entre les dues paraules). En poc menys de deu minuts em deixa enllestit. He de dir que m’ha donat una mica de conversa i tot i s’ha disculpat perquè ha hagut d’abandonar-me un parell de vegades. Em cobra onze euros i em diu que tinc dotze dies de garantia per tornar si no m’agrada. Jo ric amb ganes i li dic que m’ho apunto, però que m’agrada bastant com m’ha deixat el cabell. Ens acomiadem, però abans de marxar col·loco la mà dreta sobre la butaca on sempre m’assec a esperar quan hi ha cua, em giro, miro cap a l’interior del local i torno a pensar en ell, en l’Antonio. Què se n’haurà fet?

NOTA FINAL: Si algú de vosaltres sap on para l’Antonio, prego que ho notifiqui a LaBanyera, a la policia o al diario de Patricia. Hi ha gent que l’estima, l’enyora i el troba a faltar.

dijous, 3 de febrer del 2011

La Banyera, torna?

Bé, sembla que sí, no? Que torna... Si no què coi faig jo assegut davant del teclat escrivint coses sense solta ni volta. Els seguidors fidels d’aquest humil bloc haureu pogut apreciar que he estat dies sense escriure. Sí, sé que no cal ser en Grisom (o com s’escrigui) del CSI per adonar-se’n i que només cal mirar la data de la publicació del darrer post per veure que he estat uns quants dies sense aparèixer. Bé, deixem-ho en que he passat una lleugera crisi creativa que ha derivat en la pèrdua de fe en els meus escrits provocat, de ben segur, per un allau de feina impressionant que m’ha mantingut bastant ocupat. Ara, però, no tinc més remei que aparèixer de nou a l’escena del crim i tornar a omplir la banyera d’aigua freda. He rebut pressions. Sí, sí. Pressions del meu entorn més proper (entenem per entorn més proper l’Alba) perquè em tornés a posar mans a l’obra (o al bloc) i tornés a deixar anar la meva inspiració creativa (si se’n pot dir així). Que aquestes pressions hagin estat via facebook en forma de missatge al mur no vol dir que siguem una parella moderna i que només ens parlem via xarxa, ans al contrari. També ho fem via telefònica (hi ha una factura que ho demostra) i, ocasionalment i quan no hi ha més remei, en viu i en directe. I és que quan la parella et demana alguna cosa, no li pots dir que no, sinó ja saps el que toca... Però jo, en veritat, sóc bona persona fins la medul·la, ja que, com diu aquest home:


Han passat unes quantes coses aquests dies que no he estat per aquí:
- He estat tres dies a Praga.
- El Barça està a set punts del Madrid a la Lliga, jugarem la final de la copa del rei contra els blancs i l’Afellay (el doble del Jaka Lakovic del Barça de bàsquet) ja goleja.
- He decidit tornar a fer ultra-trails de muntanya i m’he apuntat, amb un parell (no d’euros, sinó d’allò altre que no es pot dir en horari infantil) a la Transvulcània, prova que tindrà lloc el set de maig a La Palma de Gran Canària i que consta de 83,3 km amb un desnivell positiu de 4.415 metres. Així que toca entrenar fort de nou! Després de l’any sabàtic que em vaig agafar ara en torno a tenir ganes.

Ah! També m’agradaria demanar l’eliminació fulminant i immediata del que retransmet els partits a La Sexta i que al Keita li diu Keità, amb accent a la a.

P.D.: La Banyera vol demanar disculpes per avançat a l’Alba i vol deixar clar que:
1)Això era un post de broma
2)La comunicació emprada seguirà sent en viu i en directe com fins ara.
3)Et segueixo estimant molt.

I com a conseqüència de tot això no vol que apareguin certes repressions cap a la meva persona en forma de “el sopar a partir d’ara te’l faràs tu”, “s’ha acabat veure els partits del Barça de bàsquet per la tele” o “avui també em fa mal de cap. Sí, com ahir, què passa?”.