evidentment. I llavors és quan, fent cabòries, t’arribes a plantejar què desgraciat series si t’agradés un altre esport, com per exemple el curling, on no juga ni Messi, ni Villa, ni Xavi, ni Iniesta... En definitiva, on no hi ha una pilota i aquesta es juga amb els peus. És cert, però, que va anar del canto d’un euro que empatéssim, cosa que tampoc, tal i com va jugar l’Atlétic, hagués estat estranya. Però es que tampoc no es pot guanyar per cinc gols cada dia. I és que aquesta és la demostració de que tot costa molt, com diu el Profeta, i aquests jugadors són de carn i ossos i també pateixen, de vegades per tirar els partits endavant.Estàs a sota d’ella, a gust, mentre t’acaricia amb els seus dits mullats, mentre els fa lliscar sobre la teva pell despullada i a tu t’entren calfreds pel tot el cos. Gaudeixes. Disfrutes. T’agrada ser allà, els dos, compenetrats, allunyats de mirades furtives. Vas entrant mica en mica en calor, perquè bàsicament, si vols, aquesta és la seva funció: pujar-te la temperatura corporal. Fa anys que ho practiques i mai ha fallat. Per alguna cosa serà, 
no? Tornant a ella, segueix a dalt teu, sense permetre que la toquis, que l’acariciïs, que la palpis. Però tampoc et sap greu, ja que és ella l’encarregada de fer que et sentis bé i gaudeixis amb els cinc sentits. Però de sobte, en el moment més àlgid, quan estàs gaudint d’allò més, quan les sensacions són d’allò més bones, puf! interrupció inesperada... coitus interruptus, per ser francs. Hi ha alguna cosa pitjor, amics, i des d’aquí vull denunciar-ho, que una dutxa de gimnàs d’aquestes que té un temporitzador per l’aigua i que es va parant cada cert temps i tu has de, desesperat, tornar-li a donar al botó perquè torni a fluir l’aigua calenta?? Abolim-les, sisplau!
tranquil·lament. Les dues ocasions fallades pel Messi, claríssimes! El fora de joc assenyalat a Pedro quan es quedava sol davant del porter. El gol LEGAL anul·lat. El penal no xiulat. Un munt de coses que van fer que el partit d’ahir, en lloc de decantar-se cap a la banda blaugrana, es decantés cap a la banda anglesa.
la gespa. El segon dia va crear el cercle central. El tercer dia va crear les àries. El quart dia va crear les línies de corner. El cinquè dia va crear les graderies. El sisè dia va crear la pilota. I el setè dia, veient que tot allò era bo, va dir: “Què carai, ara em poso a jugar!”. Doncs bé, el Déu del futbol va un dia als seus deixebles: “I hi haurà un equip que batrà trots el rècords, anihilarà els rivals i desplegarà un joc mai vist sobre la capa de la terra. Quan la resta d’equips s’hagin d’enfrontar a ell tindran por, pànic i sortiran al terreny de joc no a guanyar, ni tant sols a empatar, sinó a rebre la quantitat més petita de gols en contra possible”. I així va ser. Expliquen les cròniques que la temporada 2010-11 va existir tal equip, que va anorrear el rècord de partits seguits guanyats en Lliga (en porta ja setze) aconseguit fa molts i molts anys per un invasor blanc i comandats pel rei Di Stéfano.
canviat, i el cartell segueix sent el mateix (informació útil pel lector). Així que com tot està com ho vaig deixar quan vaig deixar d’anar-hi (valgui la redundància), entro disposat a saludar a l’Antonio. Quina sorpresa la meva quan, oh!, en lloc de l’Antonio (i els seus dos ajudants), veig que hi ha tres marroquins. Em palpo els ulls, m’eixugo la suor freda que de sobte m’ha entrat i miro de controlar els lleugers marejos que m’han entrat de sobte. Antonio?, el crido en silenci. Antonio, on estàs? Però debades em trobo amb un dels marroquins que, molt simpàtic, em dona les bones tardes en castellà i em diu que ja puc passar. Em toca a la cadira de sempre (casualitat) i els ulls se m’humitegen. Penso en l’Antonio mentre una veu em pregunta com ho farem i unes mans em posen aquella mena de flassada per no omplir-me la samarreta de pèls. "Antonio?", li dic amb veu molt baixa i els ulls vidriosos, amb la qual cosa ell em mira amb cara de no entendre res i li demano disculpes i li dic que “así, pero corto” (gran frase). Llavors, qui fa d’Antonio, em diu que si “corto o muy corto” (com també deia l’Antonio) i jo, com també li deia (a l’Antonio, per si no ha quedat clar) li responc amb un “corto, corto” (amb pausa de mig segon entre les dues paraules). En poc menys de deu minuts em deixa enllestit. He de dir que m’ha donat una mica de conversa i tot i s’ha disculpat perquè ha hagut d’abandonar-me un parell de vegades. Em cobra onze euros i em diu que tinc dotze dies de garantia per tornar si no m’agrada. Jo ric amb ganes i li dic que m’ho apunto, però que m’agrada bastant com m’ha deixat el cabell. Ens acomiadem, però abans de marxar col·loco la mà dreta sobre la butaca on sempre m’assec a esperar quan hi ha cua, em giro, miro cap a l’interior del local i torno a pensar en ell, en l’Antonio. Què se n’haurà fet?
