La clau està en el vuit.

Sí, sé que té nom de llibre. O potser també hagués quedat bé el títol de “L’Enigma del vuit”, o “El codi da vuitinci”, o qualsevol altre que inclogués aquest número. Ara que hi penso, de fet ja hi ha un llibre que es diu “El vuit”, de la Katherine Neville. Bé, seguim que sempre perdo el fil.

(pels que us heu perdut, com jo i la meva poca memòria, estàvem parlant del número vuit).

No, no és cap xifra templària, ni jueva ni cap història d’aquestes. La lectura d’aquest post no us portarà a ciutats espectaculars d’Estats Units, ni Sant Pere del Vaticà, ni hi ha helicòpters, ni exèrcits, ni trets, ni res d’això. Així que si continueu, heu de saber que esteu a punt de submergir-vos en la història més avorrida i tonta  increïble que mai hagueu llegit! I a més a més, com sempre, us garanteixo que està basat en fets reals.

El dia d’autos va ser el dimecres passat, sis de juny (dia mundialment conegut per sempre més com el 6-J o el dia en que Marcelinho Huertas va deixar amb un pam de nas als Madridistes amb el triple que va donar la victòria al Barça de bàsquet al primer partit de la final de Lliga). Es va produir el que feia temps, avisats amb antelació, succeiria. Li van robar l’iphoneaifon a l’Alba.

(arribats a aquest punt el departament de defuncions i esqueles de La Banyera us demana de genolls que, sisplau, interrompeu la lectura del post i feu un sentit minut de silenci.)

Sé que ara mateix se us ha caigut el món a sobre. No sou persones. Esteu entristits i algú fins hi tot ha anat a l’armari a posar-se roba negre pel tema del dol. Sé també que alguns de vosaltres ja heu engegat iniciatives per obrir comptes solidàries al meu nou per recaptar diners perquè aquesta pobra noia pugui tornar a estar comunicada amb el món exterior via aifon. Però bé, només us puc dir que la vida continua... i aquest post també.

Gràcies a l’assegurança del pis, ens han abonat l’import íntegre del telèfon. Ahir dimecres vam anar a la botiga d’Appel al bronx a la Maquinista i vam poder reparar el mal fet adquirint un nou telèfon. De tornada cap al metro de repent hi vaig caure.

Espera!

Què passa?

Ja ho tinc! No hi caus?

Doncs no! On he de caure?

Avui fa just vuit dies que et van robar el telèfon.

Ah!  e   I? o u

Doncs que va ser justament a les vuit de la tarda!

Ostres sí, és veritat!

De sobte em vaig aturar sobresaltat i vaig mirar al terra. Vaig ajupir-me observant atentament un objecte petit. Hi havia una burilla de cigar. Llavors vaig alçar el cap i vaig dir: 

Aquí han fumat.

I què té a veure això amb el que estaves parlant?

No sé, però se m’han despertat les ànsies detectivesques.

 Després de cinc o sis passes vaig continuar:

I el més fort de cas, saps quina hora és ara?

 No! Mai porto rellotge!

Doncs passen justament cinc minuts de les vuit de la tarda! I fa més o menys cinc minuts que hem adquirit l’aifon! Tot quadra!

Ostres sí, és veritat!

Després de sis o set passes més, vaig tornar a la càrrega:

Ep, ep, ep, ep!! Un moment. No veus que el cercle es tanca?

Quin cercle?

Doncs el cercle del vuit!

(cara d’esmaperduda... i de contenta, molt contenta per tornar a tenir aifon)

Recordes el comentari que vas fer-me quan vam entrar a la comissaria dels mossos d’esquadra a posar la denúncia?

No!

Sí, dona, sí. Quan vam entrar a la sala d’espera!

Ostres, ostres, ostres... no pot ser! Sí que ho recordo!! Vaig dir: això està molt... buit!

Veus com el cercle es tanca?

Creus que és una conxorxa d’alguna organització secreta o quelcom semblant?

La veritat és que ni ho sé, ni m’importa! Segurament deu ser una sobirana tonteria, ruqueria, estupidesa o com li vulguis dir. És a dir, una pèrdua de temps!

Llavors va ser quan la vaig agafar entre els meus braços i allà enmig del carrer, sense por a res ni a ningú, li vaig fer un petó de pel·lícula, però de les de Jolibut!!

NOTA: I vosaltres us preguntareu: i perquè això del petó? Doncs la veritat és que no va passar, però totes aquestes històries sempre acaben així!

NOTA 2: Sí, com a conseqüència d’això no vaig poder veure el partit on el Marcelinho Huertas va fer el triple de la seva vida. Estàvem a comissaria...

NOTA 3: Alba, la nota 2 la tinc guardada molt a dintre, que ho sàpigues!

Heroicitats

Permeteu-me cridar-ho als quatre vents i fer-me autobombo, perquè quan un fa una cosa ben feta, s’ha de presumir. Prepareu-vos, que aquí vaig: ESTIC ORGULLÓS DE MI MATEIX!!. Sé que dit així pot sonar un pèl massa... umm... egocèntric? Sí, va, deixem-ho en egocèntric. Potser, parlant en argot futbolístic, Cristianoronaldejo una mica massa. Bé, i a mi què! Segurament em teniu enveja perquè sóc guapo, ric i jugo molt bé a futbol. Vull dir que sóc guapo i ric. Vull dir que sóc guapo. Vull dir... L’important és que em sento cofoi perquè he aconseguit fer una cosa que molts de vosaltres no heu aconseguit mai a les vostres vides. Ha! Que què és? Ho voleu saber, colla de curiosos i xafarders? Doncs... Trrrrrrrrrr (so de timbals).... Trrrrrrr (més so de timbals).... Trrrrrr (so del veí del costat que està fent un forat a la paret amb la taladradora) .... Tatxaaaaan!! He acabat la tinta d’un bolígraf BIC naranjaescribefinoBICcristalescribenormalDosescriturasaelegirBIC-BIC-BIC-BIC-BIC!!!

Què, com se us ha quedat el cos? Esteu al·lucinant en colors, oi que sí? Ei tu, sí, sí, tu, aquell que s’ha caigut al terra de l’emoció. Sisplau, que algú l’ajudi a tornar-se a asseure a la cadira. Gràcies! Ja podem prosseguir...

Que alcin la mà aquells valents que n’hagin gastat un sencer a la seva vida!! Us reto!! Va! Tu? Potser has estat tu? Què, quantes mans veig aixecades? Cap!!! Hahahahaha I sabeu per què? Perquè és gairebé impossible acabar-ne la tinta! Sempre es perden, o s’assequen, o te’ls deixes oblidats a la taula del company o queden arraconats al sota de tot del calaix i si-te-visto-no-macuerdo.

I com que segur que per aquests móns hi ha algun incrèdul (i no miro al XeXu), aquí va una fotografia del cos del delicte:

I una prova de que el cos del delicte no escriu ni gota:

Què, ara sí que em creieu, eh? Ah, un consell: no proveu de fer-ho a les vostres cases. És perillós!

El cas curiós de l’home que va menjar paella durant cinc dies seguits.

Com que avui em sentia inspirat, he decidit fer-ho en forma de poesia. O potser oda, que és així com més important. Oda a l’home que va menjar paella per dinar durant cinc dies seguits. Esteu esparverats, oi? Doncs espereu a llegir la descomposició. Apa doncs, agafeu-vos fort que això comença:

Un total de cinc ingestes,

en dies consecutius,

no degut a certes festes,

ni amb marcats objectius.

Per dinar toca paella,

el diumenge, tu diràs!

I el dilluns per ser trapella,

com n’hi ha, en menjaràs.

El dimarts i el dimecres,

en el tuper encabit,

en toca unes quantes acres

d’arròs una mica pansit.

I dijous, vés que us pensàveu,

que no provaria gra?,

per gentilesa del pare,

també n’haurà d’endrapar.

I aquesta història increïble,

basada en un fet real,

la Banyera en versió imprimible

us la brinda de regal.

NOTA: No cal dir que està basat en un fet real, oi?

PROPOSTA: Què, ningú més s'anima a fer-ho al seu bloc? Va home va!! Si ho he fet jo no deu ser pas tant difícil!

El cas curiós de l’home que feia més de dos anys que esperava a les portes del Sant Jordi.

Veient aquesta notícia a la xarxa:

la Banyera va enviar al seu departament de cultura, concretament la secció de concerts, festes majors i festes de guardar cap al Palau Sant Jordi. Vam arribar un dia tard, sí, però com diu el refrany més val tard que mai. Allà vam trobar-nos amb el José Manuel. Un home que, una vegada parles amb ell, descobreixes que és tot espontaneïtat i frescor (de caràcter, no de roba ni de pell, ja que fa una mica d’olor). Un ésser eixerit entre tots els éssers eixerits que es fan i es desfan, malgrat no ser català, sinó espanyol. Viu en una tenda de campanya, un xic destrossada per les ventades i les inundacions d’aquest hivern passat (i l’altre): “La vida és dura”, ens contesta quan li assenyalem la seva casa de roba. Té un posat cansat, però esbossa sempre un somriure de gairell.

La Banyera: Quant porta aquí?
José Manuel: Una mica més de dos anys.
LB: Es va quedar sense feina?
JM: Sí, com a conseqüència d’això.

I assenyala el Palau Sant Jordi, que li queda just darrera.

LB: Hi treballava durant la construcció?
JM: No, no, no sóc pas manobre ni arquitecte, jo.

I fa esclafir una rialla petita, gairebé imperceptible, però plena d’emotivitat.

LB: I doncs?
JM: Sóc un trist fan.

Aquí ens estem de fer-li la broma de fan de vainilla o d’ou? Fan amb nata o sense nata? Només li preguntem:

LB: Un trist fan? Vol dir que està aquí esperant que vingui algú famós?

El José Manuel assenteix.

JM: Vaig assabentar-me que el Duo Dinámico actuaria aquí i, per poder ser el primer en entrar, vaig venir a fer cua.

LB: Però, com se’n va assabentar?
JM: Un rumor.
LB: Però un rumor no confirmat?
JM: Sí.

LB: I per un rumor no confirmat porta aquí dos anys esperant?
JM: Sí. Però... i si és veritat? Ara tot això tant és, ja m'ho he agafat com una manera de viure. La meva manera de vida-

El José Manuel ens fa entrar a la tenda i ens la mostra per dintre. Fa olor a resclosit. Cartells del Duo Dinámico omplen les parets. Ens ensenya una foto que té amb ells, en blanc i negre, dedicada pel Ramón i el Manuel, els dos components del grup.

Tot d’un plegat, es treu la samarreta on hi ha escrit “Duo Dinámico” amb la foto estampada del duet, i s’enfunda una camisa blanca i una armilla vermella. Agafa una guitarra i es posa a cantar el “Resistiré, erguido frente a todo. Me volveré de hierro para endurecer la piel...” i se li humitegen els ulls.

Nosaltres marxem, deixant-lo allà, amb les seves dèries.

L’increible història de l’home que va celebrar tres vegades la castanyada el mateix dia.

Sí, amics, i és viu. Encara belluga i és entre nosaltres. És un home amb un estómac de ferro, a prova de bales. És un home que té les tradicions ben arrelades. És un home dels que queden pocs, dels de paraula, dels que no saben dir no quan haurien de dir sí (una mica com els polítics). És un home que segurament (no ha volgut pesar-se) ara pesa setanta quilos més que fa dos dies. En definitiva, és un home de dalt a baix. Però, anem a pams.

Situem la història al dia 31 d’octubre del 2010, a un poblet pintoresc del Pirineu. Allà, com tots els catalans, també tenen la tradició de celebrar la castanyada. I el nostre home tampoc serà menys. Així que acabat de dinar (eren les cinc de la tarda més o menys perquè hi havia hagut feina), es dirigeix a casa d’uns familiars que, hores abans, l’havien convidat a celebrar amb ells la típica festa. Allà, tot un sortit de panellets fets a casa, castanyes i moniatos fumejants l’esperen. Enmig d’una conversa engrescadora, l’home endrapa i menja de tot: quatre panellets de pinyons, cinc castanyes i un moniato petit. Està satisfet, cofoi, ja que feia temps que tenia ganes de menjar-ne (potser des de l’any passat?).

De sobte, una trucada. Uns amics i una frase: “Veniu a prendre quelcom? Estem a tal lloc”. Un sí rotund fa que l’home protagonista de la nostra història s’encamini cap a una trampa que ni ell mateix sap que existeix. No li han parat, és només l’atzar l’únic culpable. Arribat al lloc, saluda als amics. Els de la granja on es troben treuen un cistell ple de castanyes calentes embolicades amb paper de diari i un assortit de panellets. L’home els tanteja amb la mirada. No vol quedar malament i comença de nou a endrapar. El resultats de la ingesta aquesta vegada són: set castanyes i quatre panellets de pinyons. Quan arriba l’hora de marxar, l’home, mig doblegat (penseu que havia acabat de dinar just a les cinc de la tarda) s’alça i s’acomiada de la gent.

Un curt recorregut pels carrers del poble el torna a deixar a casa. Sense gairebé temps de fer la digestió de tot el que ha menjat, es torna a trobar entaulat, amb el sopar davant. Fent un esforç inhumà menja primer i segon, i queda a les portes d’una explosió imminent. De repent, desapareixen els plats buits i la taula s’omple de noves exquisideses. L’home mira amb ulls esbatanats el que hi ha sobre la taula: castanyes, panellets i moniatos el repten de nou. A més a més, la veu de la sogra (important aquest element a la història perquè us adoneu que hi ha persones a les que no se li pot dir que no mai) l’engresca a menjar un, dos, tres, quatre... panellets. Un, dos, tres, quatre, ... castanyes. Un, dos, tres, ... moniatos (més de tres moniatos no, és impossible, no hi ha estómac humà que ho aguanti). Com home que és, gairebé amb llàgrimes als ulls, respon a les expectatives que la mare de la seva parella s’havia fet d’ell i menja quatre panellets de pinyons, dos panellets que simulen una castanya amb xocolata per sobre, vuit castanyes i tres moniatos. Ara la feina seria llevar-se de la cadira. Pensa en trucar al RACC perquè li enviïn una grua, però no és soci.

Com es va llevar de la cadira, amics, això ja és una altra història. Quedem-nos en que l’increïble home (que no normal, no confondre amb el Monti), va complir com un campió. Segurament al poble li haurien de fer una estàtua de reconeixement, però tant se val, tampoc ho demanarà, i això també és una altra història. Només puntualitzar que l’home, des del diumenge, es desplaça amb una cadira d’aquestes de despatx que té rodes. Avui ha agafat el metro així, perquè encara no ha acabat de fer la digestió. La gent se’l mirava estranyat, però la veritat és que la gent no sap res de la proesa que va realitzar. Tres castanyades en una tarda no ho pot celebrar qualsevol...

APÈNDIX (de la història, no de l’increïble home).
Total de la ingesta:
- 14 panellets
- 20 castanyes.
- 4 moniatos.
Descansi en pau... l’estómac.

El curiós cas de l’home que va descobrir l’Abustus Isostaris.

Situem-nos en un bosc perdut del Pallars. No posem data, és igual. Pot ser un dia laborable o un dia festiu. Tant se val. L’home va caminant pel bosc, contemplant el paisatges, ben acompanyat per una dona que l’estima. Han decidit sortir plegats a buscar mores per fer melmelada.

Quan han decidit que ja tenien la bossa prou plena (cadascú portava la seva), emprenen el camí de tornada, però passant per un altre lloc diferent. La dona coneix aquell paratge i els racons amagats i amb un somriure als llavis els mostra al seu amant. De sobte, lluny, a l’home li sembla veure un arbre que brillava. Brilla? (que no Villa?, el jugador del Barça)(1*) es pregunta. Sí, sí, els rajos de sol li tornen una mena de lluentor. Estranyat s’apropa més i el que veu és el següent:

Sí, sí, pensa mentre s’ho mira i s’ho remira. Decideix acostar-se més fins a tenir aquell fruit que penja de l’arbre davant dels nassos. Si la vista no l’enganya, cosa que podria ser perquè de diòptries en suma unes quantes, allò, aquell arbre, aquella espècie era una espècie mai vista. No hi ha dubte, es tracta de l’Arbustos Isostaris.

L’home va fer unes fotos (dos) de les quals La Banyera us ofereix la totalitat en exclusiva (dos) sense haver de pagar un euro. Sou uns privilegiats. Contempleu-les, perquè segurament no veureu mai aquest arbre amb els vostres ulls. Per què? Doncs perquè l’home no ens ha volgut revelar el lloc on va trobar aquesta meravella de la naturalesa. Perquè, sí, amics, lectors, fanàtics, aquest és l’arbre del qual s’extreu l’Isostar. Llarga vida!

(1*) Aquest és meu, podeu riure si voleu.

L’enganxós cas de l’home que se li enganxaven coses al cos.

Centre d’Atenció Primària, un dia qualsevol d’aquesta setmana.

- Següent!
L’home enganxós es va alçar de la cadira.
- Servidor!
Servidor, o l’home enganxós, va entrar al consultori i es va assentar a la cadira. El metge també va fer-ho i va i al seu pacient:
- Vostè dirà...
- Miri, veurà, doctor... Últimament no sé que em passa, però se m’enganxen tot de coses al cos.
- Com diu?
- Sí, sí, sense adonar-me’n, vaig caminant pel carrer, o estic a casa assentat, o... bé, és igual, que a la que no me’n dono compte, plas!, ja tinc quelcom enganxat al braç, a la cama... L’altre dia va ser una clau, després el comandament a distància... però la cosa ha anat a pitjor. L’altre dia m’emportava la taula de la feina enganxada als braços. Perquè m’ho van dir, que sinó faig tot el trajecte fins a casa amb allò enganxat... i sense adonar-me’n que és el pitjor!
- Ostres... ummm... Molt bé, despullis.
- De cos sencer?
- No, pot quedar-se en calçotets.
Obedient, l’home enganxós, va anar-se desprenent de les peces de roba que li cobrien el cos. El doctor li va manar que s’estirés a la llitera i va començar la revisió.
- Un cas curiós – anava dient mentre observa les cames –. Miri, aquí hi té un encenedor enganxat!
- De quin color és?
- Verd i porta un dibuix d’un ruc muntant un toro.
- Perfecte! És de la meva dona i es pensava que l’havia perdut!
Quan va acabar la revisió, li va manar que es tornés a vestir.
- Ja sé el que li passa!
- Sí?
- Això seu és un cas agut de caloritis aguda de Barcelona. És horrorós. La pell es torna enganxosa... sua profusament?
- Sí!
- Claríssim, el que li deia. Pateix una versió aguda de la calor enganxosa de Barcelona. La humitat és mortal!
- Gràcies doctor!
- Esperi’s, que li faig una recepta de què és el que ha de fer. Vaja, se m’ha acabat la tinta del bolígraf. Vaig a buscar-ne un.
- No, esperi, em sembla que fa dos o tres dies que se’m va enganxar un aquí, al braç dret.
Es va palpar l’avantbraç dret i en va treure un.
- Veu el que li deia! Tinc una memòria prodigiosa. Tingui!
- Gràcies! Li recomano que s’ompli la banyera d’aigua freda (1*) i es faci banys llargs i constants. Amb això, i un ventilador al seu costat o un bon aire condicionat i tot arreglat!
- Molt agraït!
L’home enganxós va alçar-se i va començar a marxar.
- Perdoni! – va dir de sobte el doctor.
- Sí?
- La cadira.
- Sí, què passa amb la cadira?
- Que se l’emporta enganxada a les cames.
- Oi, perdoni! Es que no me n’adono!

(1*) Hom pot interpretar-ho com a publicitat encoberta, però res més lluny de la realitat, ho és!

El curiós cas de l’escut de la selecció espanyola que portava els colors del Barça.

Fa dies que l’R va comentar-nos que si Espanya (la seva Espanya, la Espanya de tots els – que se senten – espanyols) guanyava el Mundial, ell baixaria a esmorzar amb la samarreta de la selecció (la seva i la de tots els –que se senten – espanyols). A tot això va afegir que a l’escut del la selecció hi figuraven els colors del Barça. Incrèduls tots els de la taula li vam començar a fer bromes. Li vaig comentar que si se l’havia comprat a les Rambles, el més probable era que haguessin aprofitat una samarreta antiga del Barça i l’haguessin repintat. Si això era així, probablement a l’esquena portaria estampat algun nom semblant a Frank de Boer o Romario. Ell va dir que no, que allò era impossible, que la seva samarreta era la oficial amb la que va jugar la selecció a l’Eurocopa que va guanyar fa un parell d’anys i que li havia costat seixanta euros.

El dilluns no va faltar a la seva promesa i va portar la samarreta. Efectivament, ens trobem davant del que jo vaig anomenar com a curiós cas de l’escut de la selecció espanyola que portava els colors del Barça. Com podreu veure a la foto, es veuen clarament els colors blaugrana. Sí, sí, ho he vist amb els meus propis ulls (però no l’he tocat pel tema de la urticària) i us ho puc jurar pel gol a Stamford Bridge de l’Iniesta.

Algú té alguna explicació plausible? Seguiré investigant...

Tota la veritat sobre el cas del Pop Paul.

La Banyera, sempre per davant de l’exclusiva, també s’ha immers dintre de la polèmica del Pop Paul (1*). Després de que el departament d’investigació dediqués molta estona a aprofundir en aquest tema (posem-li uns cinc minuts tirant llarg), us exposem a continuació l’exclusiva que actualment obra a les nostres mans.

Pels que no ho sapigueu, el Pop Paul és aquell octòpode resident a un aquari alemany que des de que ha començat el mundial ha encertat tots el resultats de la selecció del país on el tenen engabiat (o seria enquariat?). Com s’ho fa? És un misteri. Li posen dues urnes: una amb la bandera alemanya i l’altra amb la bandera del país contra el que s’enfronten. Depenent de la urna on agafi el menjar, saben qui serà el guanyador. La pregunta és: com comunica a la gent que el partit acabarà en empat? També és un misteri.

Com que el Pop Paul va encertar l’eliminació de la selecció alemanya en mans de la Roja-Podemos-A por ellos, al país bàvar s’ha format una corrent d’opinió favorable al linxament de l’animal i posterior endrapada de les seves restes a la plaça Postdamer. Membres del govern alemany ja s’ha posat en contacte amb la Pulperia Patxi de Sant Sebastià i li han fet una oferta al cuiner. Cas de produir-se l’esdeveniment, serà aprofitat per la marca Fairy per rodar un nou anunci similar al de Villa-arriba i Villa-abajo, però en versió alemanya.
Abans de liquidar-lo, però, encara tenen feina per ell. Li faran endevinar els resultats de la final i del partit pel tercer i quart lloc. Zapatero ha manifestat aquest matí quan se n’ha assabentat: “Apoyaré todo lo que diga el Pulpo Paul” (imaginem que amb la mateixa passió que ho va fer amb l’Estatut que va sortir del Parlament de Catalunya). També ha declarat que cas que el govern alemany vulgui posar fi a la vida de l’animal, no s’ho pensarà dues vegades a l’hora d’envair el país amb el legionaris, que no descarten canviar la cabra pel pop. Segons fons a les que ha tingut accés la Banyera, també han proposat un intercanvi d’hostatges: Espanya entregarà Juanito Muehlegg (aquell esquiador alemany nacionalitzat espanyol que va guanyar la medalla d’or d’esquí però que per dopatge li van retirar), Guti i 10 milions d’euros a canvi del traspàs del Pop Paul. També han convocat una contra manifestació pel dia 10 de juliol a Madrid a la mateixa hora que la que se celebrarà a Barcelona, sota el lema: “Todos somos Paul”.

D’altra banda, el Partit Polular ha volgut afiliar al pop a les seves files. Mariano Rajoy ha declarat que el faran soci d’honor del partit polític perquè “las iniciales de su nombre y las de nuestro partido són las mismas, unas, grandes y libres” per acabar dient que “el animal puede aportar el liderazgo que nos hace falta”.

Però no tot són alegries, ja que ha el CEBBUSF (Comitè Espanyol de Bruixes i Bruixots Units Sense Fronteres) format per personalitats com la Bruja Lola, Aramís Fuster, Paco Porras, el Pitoniso Pito i el negre de Banyoles (era el bruixot de la tribu abans de ser dissecat) s’han oposat a l’entrada al país del Pop Paul. Diuen que és una falta de respecte pel del ram i que ells també han de menjar i tenen el dret de guanyar-se la vida. Han manifestat que és il·legal que un pop pugui tenir el seu propi número 906 a 3 euros el minut i no descarten arribar fins al Tribunal Constitucional i declarar-ho inconstitucional.

Dir-vos també que la Banyera està en contacte amb el ministeri de l’interior per cedir els plats de dutxa i les banyeres que siguin necessaris pel trasllat de l’animal a les nostres terres, malgrat que nosaltres ja tenim a Banyoles a la carpa Juanita. Llarga vida al Pop Paul!

Ah!! Per acabar, dir-vos que Michael Jackson ha perdut el títol de rei del Pop, en favor d’aquest simpàtic animal. (2*). Bé, això ha ESTAT TUT (3*).

(1*) Els observadors us haureu adonat de la gran idoneïtat de la paraula immers amb el tema del Pop. Si és que cada vegada m’assemblo més als redactors de notícies d’Antena 3.

(2*) Aquest és meu! A que fa gràcia?

(3*) L’enganxeu? Aquest també és meu!

El calorós cas de l’home que es volia congelar.

Barcelona, trenta graus (com a mínim) a l’ombra. Xafogor insuportable. Bufetades de calor quan surts al carrer. Les gotes de suor li regalimava front i cara avall. La samarreta amarada, xopa. Les cames una mica més fresques perquè duia bermudes d’aquelles de quadres. Bé, fossin de quadres, de ratlles o llises la calor seria la mateixa. Dada irrellevant... Porta penjada de l’esquena una motxilla ben carregada que encara fa que la part de darrera suï més. Està a punt de travessar el carrer quan veu una botiga a la cantonada. Recordant temps anteriors, pensa que potser és la seva salvació, el ferro roent (bé, no és el millor exemple, però l’acceptem) on agafar-se, i decideix entrar:
- És aquí on són fanàtics del congelat?
- Sí, sí! Bona memòria eh!
- Bé, l’anunci el vau passar unes quantes vegades...
El dependent, intentant imitar aquell home de l’anunci amb veu de Pare Noel, va dir:
- “La sirena, fanàtics del congelat” hehehehe I què és el que desitja?

- Doncs això, congelar-me per uns dies.
- Com?
- Vostè ha vist/sentit/notat la calor/xafogor/calitja que fa al carrer?
- Doncs la veritat, no molt. Estant aquí dintre passo més fred que no pas calor.
- Ja ve a les meves!
- Com?
- Que vull quedar-me aquí, col·locar-me en un congelador d’aquests grans que teniu, entre les gambes pelades, els musclos tigre i a poder ser algun que altre gelat de xocolata.

- Perdoni, però això no és possible.
- Bé, doncs entre els espàrrecs triguers, el bacallà i a poder ser alguna pizza de pernil.
- És que no pot ser, entenguim.
- Bé, doncs col·loquin entre el que vostè vulgui, però col·loqui’m, sisplau.
- No pot ser!
- Li ho suplico.
- No!
- Li ho demano!
- No, no!
- Li ho imploro!
- No, no i no!
- Però, per què?
- No s’ha fixat a l’entrar que ja tenim tots els congeladors plens de gent? I no tinc disponibilitat fins a començaments d’octubre. Deixi’m que ho miri... concretament fins el dia tres a les cinc de la tarda.
- I sap si en alguna altra botiga...
- Això ja ho hauria de consultar vostè, no ens està permès trucar.
- Bé, gràcies de totes maneres. L’any vinent procuraré ser més previsor...
- Tingui un bon dia! Passi-ho bé!-Per vostè és molt fàcil dir-ho...

El curiós cas de l’home curiós.

L’home camina pel passadís, de pressa. L’home fa estona que pensava en aixecar-se de la cadira però la feina el retenia, el mantenia absorbit. L’home s’estava pixant des de feia estona, molta estona. Aquest mateix home que camina ràpid pel passadís, com si li anés la vida (bé, potser li anava), obre la porta blava del lavabo. L’home, de sobte, rep una bufetada, en sentit figurat, ja que percep per les seves foses una olor nauseabunda que fa que per uns moments es repensi si entrar-hi o no. L’home pensa que podria perdre-hi la vida si respira més de quinze segons aquella flaire. L’home, però, no s’aguanta més i no té més remei que posar-se al cau del llop. L’home, observador de mena, veu que una de les portes del lavabo té el pestell posat, ja que una mena de cosa vermella ho indica. L’home es caga, i mai millor dit, en la persona que en aquells moments està deixant-se cos i ànima per evacuar el que li sobra. L’home es posa davant de l’urinari, es baixa la cremallera i sosté el seu (enorme) membre amb les dues mans (1*). L’home escolta sorolls. L’home sap que procedeixen de l’altra banda de la porta. L’home sap que són sorolls que no es fan ni amb la boca, ni amb les mans, ni amb els peus, ni amb els colzes, ni amb el nas, ... en definitiva, que són sorolls que es fan quan un es troba assentat en un lavabo (2*). L’home s’espanta pels elevats decibels que ha produït aquell so. L’home pensa que ho podria denunciar a la Generalitat i s’imagina a la gent entrant als lavabos amb cascs per les orelles, per si de cas, com la gent que està a les obres. L’home dibuixa un somriure. L’home segueix pixant. L’home comença a sentir altres sorolls que provenen també de dintre del lavabo citat i que són conseqüència de l’esforç que l’individu desconegut, que a partir d’ara anomenarem K, està fent. L’home sap que no cal ser del CSI per saber que K ho està passant malament i s’està deixant l’ànima darrera la porta per expulsar els cossos malignes que habiten dintre seu. L’home, malgrat l’olor, comença a sentir una curiositat terrible per saber qui hi ha rere aquella porta tancada a pany i forrellat. Qui serà K? L’home segueix encara pixant perquè la quantitat de líquid emmagatzemat superava les expectatives i decideix fer-ho a poc a poc, guanyant temps i donant-ne a K perquè enllesteixi la feina.

De sobte, l’home sent com darrera de la porta K s’alça. L’home sent com es puja els pantalons i es corda el cinturó. L’home guarda de forma delicada l’assumpte que tenia entre mans, es corda la cremallera i es situa davant del mirall començant a rentar-se les mans. L’home sent com K estira de la cadena. L’home es posa nerviós, tens. L’home sent com el pestell es descorre i com la porta es comença a obrir. L’home sap que el moment de la veritat ha arribat. L’home veu com la figura de K surt de darrera la porta (i la tanca, com si no volgués deixar sortir aquella flaire d’allà dintre, com si tota l’estona que ell hagués estat a dintre no n’hagués sortit gota). L’home coneix a K. És el seu cap. A l’home li ve al cap aquell dia, ja fa temps, on també se’l va trobar en aquell mateix lloc i com colze a colze van compartir també estona i tasca. L’home observa com unes gotes de suor es dibuixen al front de K. L’home sap que són degudes a l’esforç realitzat fa uns moments. L’home, amb cara de circumstàncies, es dirigeix a K amb aquestes paraules: “Què, ha anat bé?”, assenyalant amb el cap la porta. K abaixa la mirada avergonyit i deixa anar un: “Prou bé!”.

(1*) Aquesta frase es podria considerar com a l’únic element fantasiós d’aquesta història.
(2*) Nota de l’autor: són el que vulgarment coneixem com a pets.

L’estrany cas del telèfon mòbil que no funcionava els diumenges en que el Barça de bàsquet guanyava Final Fours.

Encara que molts us emporteu les mans al cap, encara que molts us mostreu incrèduls, encara que molts penseu que això no pot ser, encara que molts no creieu en el destí, encara que molts no penseu ni tant sols en seguir llegint aquest post, aquestes coses passen i aquesta història està basada en un fet real que va succeir el passat diumenge dia nou de maig de 2010. Els personatges no són ficticis ni se’ls ha canviat el nom. Tot està relatat tal i com va succeir, sense afegir ni una coma ni un punt.

Aquesta història es remunta al divendres anterior al diumenge posterior a aquest divendres i anteriorment citat en el paràgraf anterior. És a dir, que fa aproximadament ni una setmana. Quan el grup sortia d’esmorzar, l’R, perico i madridista de pro (resumint, anti-barcelonista) envalentit pel moment em va deixar anar la següent frase: “El domingo recibirás un mensaje en tu móvil”, donant a entendre que el Barça no guanyaria la Final Four.

Van anar passant els dies (com si n’haguessin passat tants, només dos) i el Barça es va plantar a la final. Ni divendres ni dissabte, cal dir, el meu mòbil va registrar cap activitat referent a cap número de telèfon relacionat amb l’R. Vaig pensar que se l’estava guardant per la final. No em vaig preocupar, ell és així.

Va arribar el diumenge i amb ell la final. El Barça s’hi va plantar per mèrits propis i tot estava preparat. Després d’un gran partit i d’anar per davant al marcador, va acabant passant el que havia d’acabar passant: el Barça es va alçar amb la victòria i Roger Grimau va alçar el títol de campions d’Europa. Jo tenia el mòbil al meu costat. No em separava d’ell. Estava ansiós perquè allò que és promet, es deu, i s’ha de complir. Vaig esperar fins ben entrada la nit, però el meu mòbil no manifestava activitat alguna. Finalment, vaig decidir anar a dormir, que l’endemà m’havia de llevar d’hora per anar a treballar.

L’endemà, és a dir dilluns, el dia després de que el Barça guanyés, enfundat en la samarreta del Barça prestada per l’Alba, vaig pujar a una hora raonable (abans d’esmorzar) que sabia que l’R (i més gent) estaria ocupant el seu lloc de treball. Quina sorpresa vaig emportar-me quan vaig poder veure que al seu lloc no hi havia ningú i que tampoc (el seu lloc) registrava cap mena de senyal de vida: cadira col·locada dintre de la taula, taula perfectament (és un dir) recollida, ordinador apagat... En definitiva, que després de preguntar a dos o tres persones (els que s’asseuen al seu costat o al davant d’ell) sI l’havien vist i de respondre’m ells que avui encara no havia arribat, vaig decidir que, evidentment, encara no havia arribat. I és més, com que d’altres dilluns el cap de setmana abans del qual el Barça havia guanyat coses importants, no s’havia presentat.

Mentre estava departint amb la gent d’allà i congratulant-nos de la victòria, va venir el C i va dir-me que acabava de rebre un correu de l’R: m’ha dit que avui no pot venir i que et feliciti, que ahir no li funcionava el mòbil.

Però no, no, companys, no penseu malament. Sisplau, us ho demano. Tinguem fe. Pensem en positiu. Aquestes coses passen. Jo crec en l’R, una persona sincera i que no es deixa portar pels sentiments (bé, no més una mica... massa). Possiblement diumenge estaria rebotat amb el món, portaria una cabrejada de dos parells de cordons, estaria deprimit, és més, enfonsat en la misèria, segurament penedint-se de pertànyer a un parell de colors (el blanc i el blanc i blau) que no li aporten absolutament cap alegria a la vida (bé, menys quan el Barça no pot passar de l’empat al camp de Cornellà-El Prat). Però ell és persona i té paraula, i de ben segur que ho va intentar. Se m’acut que potser va voler enviar el missatge i el mòbil estava apagat i no se’n va adonar i llavors va pensar que el telèfon no anava. Se m’acut que es va equivocar de telèfon i en va agafar un de joguina, d’aquells que fan sorollets diferents quan toques un botó o un altre. Se m’acut que els diumenges imparells que cauen en diumenge i imparell els mòbils que estan a un cert barri de la perifèria de Barcelona, deixen de funcionar. Se m’acut que potser se li ha quedat l’agenda en blanc (aquest xist és meu...). Se m’acuden poques coses més. No ho sé, però sempre des de la bona fe!

El cas del misteriós home del sofà.

Hi ha un home estirat al sofà amb una de les cames mig penjant i gairebé tocant al terra. Mira la televisió, concretament el “Sé lo que hicísteis” de La Sexta. Pensa que aquest programa no està gens malament. Li agrada i esbossa algun somriure de tant en tant. Però està nerviós. Se’l veu inquiet perquè no para de mirar el rellotge. Gràcies al programa de la televisió, sap que el Pachuli (alies l’home que portava els pantalons a l’alçada de les aixelles) i el seu xofer s’han enfrontat durament per la televisió. La pela és la pela (i pensa “a mi me la tota aquesta fauna”)! O millor, l’euro és l’euro! Mou el cap mig per renegar d’aquesta gentussa mig perquè segueix inquiet. S’incorpora. Engega l’ordinador però no apaga el televisor. Després d’esperar cinc minuts a que el portàtil estigui operatiu, obre el processador de textos de Microsoft i comença a escriure de manera impulsiva, sense pensar, movent els dits de manera àgil per sobre del teclat. De tant en tant li ve una cançó al cap que des d’ahir no ha pogut parar de taral·lejar i cantar quan està sol.

Després de llegir aquest text, les preguntes que heu de respondre són les següents (no feu trampes i no mireu les respostes, sisplau!).
1) Qui és aquest misteriós home del sofà?

2) Quina és la seva missió d’avui per la tarda que el porta a estar tant nerviós?

3) Quina cançó no para de taral·lejar?

4) Quin serà l’IPC final d’aquest any?


Les respostes, més endavant...

...

...

...

...

...

...

...

...

1) El misteriós home del sofà és el que signa aquest article, o sigui, servidor!

2) Ahir va rebre la trucada dels del gas per si estaria a casa de 15h a 16h que passarien a fer la revisió de la instal·lació. Va dir que sí, però que fossin puntuals. Són dos quarts de sis i encara no han passat. Ni creu que passin...

3) Evidentment, “Com el far west no hi ha res” de La Trinca.

4) Ni idea. Pregunteu-li a la ministra d’economia espanyola.

NOTA: La foto és per anar escalfant motors i perquè no tingueu temptacions de mirar les respostes.

El curiós cas de la dona que no havia estat mai a l’IKEA.

Corre la llegenda urbana per la Catosfera (que no ho és tant perquè m’ho ha confirmat la mateixa protagonista) que diu que hi havia una vegada una blocaire de Reus que no havia anat mai a l’IKEA. Però com pot ésser possible això? Tots, en aquesta vida, tenim el dret i el deure d’haver trepitjat, com a mínim una vegada, aquest paradís i república independent dels mobles i estris per la llar. Recordo que a casa sempre teníem la tradició, quan jo era petit, de pujar com a mínim una vegada a l’any a Montserrat. I no és que fóssim creients. Senzillament era una tradició que manteníem amb fermesa, cor i ganes. Ara que sóc gran, he canviat aquesta tradició per la de visitar, com a mínim quatre vegades l’any, IKEA. És per això que m’estic plantejant de demanar que o posin un IKEA al costat del monestir de Montserrat o que posin el monestir de Montserrat entre el Gran Via 2 i l’IKEA, allà a la zona franca. D’aquesta manera mataríem dos ocells d’un tret.

Arribats a aquest punt, he decidit ajudar aquesta reusenca a complir el seu somni. He buscat a la pàgina oficial de l’IKEA si a Reus o pels voltants hi ha una botiga o previsió de que n’obrin una. No he tingut sort. Res de res. Llavors és quan penso que el món està mal repartit perquè en menys de vint quilòmetres aquí a Barcelona tenim dos IKEAs. I llavors penso que en som d’afortunats els barcelonins. I llavors em ve al cap el Jordi Hereu. I llavors em ve al cap que Visc a Barcelona. I llavors em ve al cap el Fòrum de les cultures. I llavors em ve al cap les obres de la plaça Lesseps. I llavors em ve al cap la futura línia 9 del metro. I llavors em ve al cap que millor que deixi de deixar que em vinguin coses al cap i de pensar en aquestes coses que puc agafar una depressió de cavall. Doncs bé, tornant al I llavors penso que en som d’afortunats els barcelonins, perquè reafirma la meva teoria que ve a dir quelcom semblant a que quan els barcelonins no sabem què fer, anem a l’IKEA.

Les altres opcions que em queden perquè aquesta ex barcelonina i reusenca de pro faci realitat el seu somni és:

Opció A. Esperar que a TV3 es faci una edició catalana a l’estil del “Sorpresa, sorpresa” presentat per Carmen de Mairena i ajudat/ada als exteriors per Núria Feliu i escriure’ls una carta feta amb el cor, d’aquelles que arriben, que fan plorar, on explicaria el cas amb tots els ets i uts i els demanaria, de genolls, que fessin aquest somni realitat.

Opció B. Organitzar una caravana reusenca (a l’estil de la caravana blaugrana cap a Basilea) on desenes i desenes d’autocars plens de gent enfervorida, de riades humanes en plena ebullició de ganes d’arrasar amb tot el que trobin tant a la planta de dalt com a la planta de baix i després fer dues hores de cua per pagar el que hagin adquirit, de masses cantant com a posseïdes “Sí, sí, sí, IKEA ja està aquí!” o “Se nota se siente, IKEA está presente!”.

Opció C. Muntar una caminada Reus-IKEA Badalona, de 100 quilòmetres amb un desnivell acumulat de 2.000 metres i puntuable per la Copa Catalana de Caminades de Resistència.

Em queda el dubte de quina opció escollir o si hi ha més opcions per posar sobre la taula...