Decadéncia absoluta.

Crec que un cineasta d’aquest que en saben tant d’escriure guions i de fer pel·lícules no se li hagués acudit un final tant decadent, tant patètic, tant dolorós ni tant esperpèntic com el que està vivint el Barça aquesta temporada. Estem passant tots plegats un calvari d’aquells que fa molt de mal, una situació de dura ja massa i de la que tenim ganes de que s’acabi quan abans millor. Però encara hi ha una última parada, una última estació, un últim partit perquè l’equip arrossegui i ensenyi les seves misèries a tothom i els culés sentim vergonya una vegada més (com si no n’hi hagués prou ja aquesta temporada) d’aquesta colla de jugadors que no representen ni el club ni l’escut ni els colors que porten.

Sé que el partit d’ahir és un partit molt difícil de jugar i m’hi jugo el que voleu que ha estat el partit més difícil que han jugat la majoria dels que ahir van saltar al camp (inclòs més que la final de Saint Denís). El poc públic que omplia ahir l’estadi (trenta-nou mil nou cents espectadors) va acudir amb la predisposició de cremar-ho tot, amb una actitud molt hostil, amb ganes de guerra, de fer sentir la seva veu, de fer saber als jugadors qui són per ells els bons i qui són dolents, qui valen i qui no valen, qui mereix seguir la temporada vinent i qui no. Perquè ja n’estan fins al cap de munt. Perquè ja n’hi ha prou de que una colla de persones que guanyen molts diners no compleixin amb la seva feina i que, alhora, se’n riguin de tots plegats i no juguin quan no tenen ganes de fer-ho.

De fet, si hi ha una paraula amb la que es pugui definir el partit d’ahir, aquesta és esperpent. Des del primer moment, els mocadors i els xiulets van fer acte de presència: des de la sortida dels jugadors fins a l’aparició del president a la llotja. El públic mostrava les seves cartes, el seu descontent i les seves ganes de fer-se sentir. I l’exemple més clar que el partit d’ahir no seria normal i no seguiria unes pautes coherents és, que a banda de la mocadorada i xiulada inicials, només servir el conjunt blaugrana de centre, la xiulada encara es va fer més patent. I llavors va arribar el judici del soci, la sentència culé. Aplaudiments a jugadors com Puyol i Messi; aplaudiments per Frank Rijkaard cada vegada que sortia de la banqueta per donar instruccions als jugadors; fortes xiulades cada vegada que tocaven la pilota Deco i Eto’o (i Márquez s’ho va estalviar perquè de nou va borrar-se provocant la targeta al Bernabéu que feia que per acumulació es perdés aquest partit) que van durar mentre els jugadors van ser sobre la gespa i alguna a Henry; i indiferència cap a la resta. L’Operación Triunfo blaugrana estava servida. Evidentment, creieu que aquestes són unes condicions idònies per a jugar un partit de futbol? No!! Però ara els jugadors estan recollint el que han sembrat durant tota la temporada.

I no se li pot recriminar al públic que no hagi estat al costat de l’equip en els moments importants. Quan s’ha hagut d’animar, la gent ha animat i ha fet costat al planter, però ara que ha acabat tot, ara que ja no hi ha res en joc (només poder quedar tercers o quarts a la Lliga, cosa que ja no li interessa a ningú) i com que el públic i el soci és soberà (que per això paga i, per tant, mana), té dret a comportar-se com es va comportar ahir. A explotar d’indignació.

Uns fets així mai els havia vist des de que tinc us de raó. He viscut xiulades, mocadorades, esbroncades, insults, etc, però mai de la manera que es van produir ahir. Sempre havien estat a nivell de conjunt, contra l’equip al complert, o contra una junta directiva o un president. Però el que mai havia vist jo és que el públic sentenciés als jugadors entre bons i dolents, xiulés als que estan nominats i no volen veure més i aplaudís als que volen que la temporada vinent continuïn.

I l’esperpent d’ahir, va tenir un segon acte que va ser el partit el sí, el joc de l’equip, el resultat. Si no n’hi havia prou amb les xiulades i esbroncades, el Barça va deixar-se remuntar un partit que al minut vint-i-dos de la segona guanyava 2-0. Només va faltar això!! Que per postres, en dos minuts el Mallorca empatés el partit i quan passaven tres minuts del temps afegit aconseguís mitjançant Güiza endur-se els tres punts del Camp Nou. Ja ho diuen que a río revuelto, ganancia de pescadores. I el Mallorca va saber pescar molt bé.

Si hi havia una cosa ahir que em feia excessiva por era el comportament dels jugadors xiulats, que m’agradaria analitzar-la cas per cas, perquè no tots es van mostrar igual.
- Deco: covard, com sempre, amagant-se i no donant la cara. A la mitja part Rijkaard el va canviar (per Bojan) per estalviar-li la gran xiulada que hagués hagut de sentir. Frank va comentar en roda de premsa que s’havia ressentit de la lesió i que tenia alguna molèstia... imagino que a les orelles de tant sentir com xiulava la gent. Com sempre, i fins al final, en Rijkaard defensant allò que és indefensable.
- Henry: humil. Va encaixar la xiulada amb el cap cot, limitant-se a jugar i a fer la seva feina. Va marcar el primer gol i no el va ni celebrar, perquè sabia que no era moment de celebracions pel clima tant hostil que es vivia al Camp Nou.
- Eto’o: desafiant. Era el que més por em feia de tots, ja que el caràcter tant rebel i tan especial que té en un moment donat podia fer que se li creuessin els cables i reaccionés d’alguna manera poc esportiva. I va passar, evidentment, que quan va marcar el segon gol del Barça, amb ràbia i amb la pilota dintre la porteria la va rematar contra la xarxa dues vegades més. Va alçar el cap, va tibar el cos i obrir i tancar la mà dreta tres vegades per fer saber a la gent que ell portava quinze gols aquella temporada. No va obrar gens bé, perquè s’ha de ser humil, com Henry, i assumir que la gent et pugui criticar (ja ve inclòs amb el sou això) i saber-ho encaixar. Segurament ha signat la seva sentència definitiva i l’any vinent tampoc el veurem per can Barça. Ha d’aprendre que tots som responsables dels nostres actes, de tot el que fem i el que diem.
- Giovani: voluntariós. Va substituir Messi a la segona part, i només sortir al camp ja el van xiular. És molt jove i no s’ho mereix. No té la culpa dels mals del Barça. Va intentar fer jugades d’atac d’aquelles a les que ens té acostumats: agafar la pilota i regatejar fins que la perd o li prenen.

La persona que va sortir més perjudicada amb tot això va ser l’entrenador blaugrana. Podem discutir si ho ha fet bé o malament aquestes dues darreres temporades, però amb el que hi ha una unanimitat és amb que ahir era el dia de Rijkaard, el dia del seu acomiadament del Camp Nou. Ja no tornarà més a assentar-se a la banqueta culé (com a mínim per unes quantes temporades) i crec que no és just que l’última imatge que guardi a la seva memòria com a entrenador sigui tant patètica: mocadors, crits i xiulets. Mereixia endur-se un bon record. Novament els jugadors, als que ha defensat tant i ha tapat tantes coses, li han fotut enlaire el seu dia, el dia en que havia de dir adéu a la que durant cinc temporades ha estat la seva afició. De totes de les pancartes que vaig veure me’n quedo amb una, la que descriu el que havia de passar aquesta fatídica nit, la que amb lletres blaugranes es podia llegir: “Frank, gràcies per tot”. Ell havia de ser el protagonista!! Si us plau, fem-li un homenatge com cal, com Déu mana, portem-lo al Gamper, fem-li una escultura o pengem la seva americana a dalt de tot de la llotja, però per favor, no se’n pot anar d’aquesta manera!!

EN POSITIU.
Rijkaard, que llest fins al final, va canviar a Deco al descans. El seu afany per protegir als jugadors arriba fins a límits insospitats. Massa bon jan!!

EN NEGATIU.
Avui només hi ha una paraula que resumeixi aquest apartat: tot.

LA PREGUNTA.
Algú s’imaginava que passaria això al començament de la temporada?

LES PANCARTES.
Va ser també el dia que les pancartes van parlar. Aquí us en deixo algunes:
-“Socis, ens hem enganxat els dits amb La Porta”.
-“Deco i Eto’o sou uns covards”.
-“Gràcies Frank. Laporta fot el camp”.
-“Frank esta es tu casa”.

-"Laporta dimisión".

-"Merci Rijkaard".