dimecres, 3 de setembre de 2008

CCC: dies previs pel Mont-Blanc

L’arribada.
Vaig passar a buscar al Jaume per Sant Cugat a les nou del matí i a les sis de la tarda arribàvem amb l’ajuda indispensable del GPS a Chamonix, on teníem l’apartament aparaulat i pagat. Només sabíem l’adreça i el número secret per obrir la porta del carrer. Aparquem el cotxe i comencem amb les operacions de localitzacions de l’apartament. Triguem vint minuts en trobar-lo, després d’haver preguntat a sis o set persones diferents. Estava amagat en un petit túnel que comunicava dos carrers. La primera sorpresa va ser no trobar a ningú al vestíbul. Com podíem aconseguir les claus per entrar a l’apartament? Pugem al primer pis i ens plantem davant de la porta 105, la nostra. Truquem i res. Accionem la maneta i... bingo!! aquesta s’obra i ens trobem com a furtius dintre de l’apartament. Donem una ullada, i mentre el Jaume llegeix el prospecte que hi ha sobre la taula, jo obro tots els armaris i calaixos del pis. Ni rastre de la clau. El món al revés: normalment sempre tens la clau i el que no trobes és l’apartament.

Decidim baixar a la plaça i truquem a la propietària. El Jaume és l’encarregat, ja que el meu anglès, tot i que vaig arribar el dia abans de Londres, segueix essent igual de pèssim. Finalment, li sembla entendre que la clau és dintre del microones. Fantàstic, l’única porta de tot el pis que no havia obert!! Tornem a pujar i, efectivament, la clau era allà. Havíem completat la gimcana de benvinguda!!

Per la nit vam decidir recompensar el nostre esforç amb una foundue de formatge. Encara em llepo els dits...

Le Mer du Glace.
El dimarts vam trobar-nos per Chamonix a l’Òscar i a l’Antonio i vam quedar pel dia següent per fer una petita sortideta per aclimatar les cames. I així va ser. A les vuit del matí, després de fer un cafè (tres euros i mig un cafè amb llet) vam posar rumb a la Mer du Glace, una glacera situada a un parell d’hores caminant des de Chamonix. S’hi pot accedir amb cremallera, però nosaltres volíem fer-hi cap utilitzant les nostres cames, que per això les tenim. En resum, va ser una petita sortida d’unes tres hores en total que va servir-nos per conèixer més als nostres companys (sobretot a l’Òscar que de vegades ens hem vist per la CCCR) i per escalfar motors abans de la gran prova.

Recollida de dorsals.
El dijous era el dia assenyalat per l’organització perquè tots els participants recollíssim el dorsal a una immensa carpa que havien muntat a les afores de Chamonix. Vam arribar-hi sobre les onze i la cua era enorme. Sort vam tenir que vam veure als companys del CEI (Dolors, Miquel, Fermí...) i com qui no vol la cosa i amb el seu consentiment vam colar-nos. Com que una companya del grup ja portava l’estelada posada en forma de capa, jo vaig decidir no cohibir-me més i treure-la a relluir. Ara ja en seriem dos i la cosa seria més fàcil. Així doncs que durant tot aquell dia per Chamonix es va poder veure a l’EsteladaMan i a l’EsteladaWoman corrent pels carrers principals del poble.

Recollir els dorsals es va convertir en una tasca una mica tediosa, ja que havíem de passar per un seguit de punts on:
a) Entregaves 10 euros de dipòsit pel xip i recollies l’hora de sortida de l’autocar.
b) Et revisaven el material obligatori que s’havia de portar.
c) Et feien entrega del dorsal.
d) Et donaven la samarreta que et corresponia en tant que participant de la prova.

Quan tot va estar enllestit i tots els companys que ens coneixíem vam trobar-nos entre els estants de patrocinadors, d’altres marxes que es celebrarien i de marques esportives, vam ser convidats a un dinar de germanor de gairebé tots els catalans a l’apartament de la Dolors, el Miquel i el Fermí. Evidentment vam acceptar i vam dir-los que portaríem pasta, coca-cola, pa i formatge ratllat.

Amb l’estelada penjada en forma de capa, vam desfer el camí que havíem fet per tornar cap a casa.

Incident amb l’estelada.
No us espanteu, no va passar res. Només una petita anècdota a remarcar. Quan vam entrar en a un supermercat per comprar el pa que portaríem al dinar, dues de les caixeres se’m van quedar mirant la bandera. Una d’elles va trencar el gel i em va preguntar en anglès que d’on era la bandera. Jo li vaig dir que de Catalunya. Ella va fer cara com de no saber on era aquest lloc i va comentar-ho a la caixera. Quan ja sortíem de la botiga, una de les dos va exclamar: “Ah!! La España!!”. Em vaig girar i els vaig dir: “No, no, la Catalunya”. Mica en mica se’ls ha d’anar culturitzant... jejejeje

The Catalonian Pasta Party.
Van acudir puntuals a la cita: el dinar de germanor no es podia fer esperar. A dos quarts de dos picàvem a l’intèrfon i el Miquel va baixar a obrir tot obligant-nos a pujar al segon pis per les escales, deixant l’ascensor de banda. Només hi eren ell i el Fermí, així que vam donar-los un cop de mà per preparar-ho tot.

Quan gairebé tot va estar enllestit, van començar a arribar tot de gent, gent i més gent. Un total de disset persones van ajuntar-nos en un pis pensat per a quatre. Tota una proesa. Una invasió catalana en tota regla. Semblava el camerino dels germans Marx a la pel·lícula aquella tant famosa d'Una nit a l'ópera. Tothom va portar alguna cosa per menjar, però el plat principal era la pasta (espaguetis, concretament), per això l’he batejada com The Catalonian Pasta Party. El que feien la marxa llarga de 166 km, l’endemà sí que l’organització els n’havia muntat una, i jo no estava disposat a renunciar a aquest luxe.

Després a les quatre vam quedar per fer un cafè al centre de Chamonix i allà vaig poder saludar al Joan Iborra, que sabia que participava a la prova llarga.

Salutació supressiva.
A mitja tarda, i quan estàvem parlant amb el Xavi Marina, vaig ser abordat per un personatge anònim que em va deixar anar: “Tu fa temps vivies al carrer tal (no el diré) número tal (tampoc el diré)?”. Què pensaríeu vosaltres si al lloc menys pensat de la terra una persona ve i et diu això i a més a més ho encerta? Em vaig acollonir, sí senyor!! I amb la mirada vaig buscar pels voltants per si hi havia alguna càmera amagada d’aquells programes de televisió que gasten bromes. Finalment, després d’observar-lo una bona estona i no caure-hi, tot xerrant amb ell i una vegada va treure’s la gorra, vaig reconèixer-lo: fa temps tenien un despatx a la mateixa escala on viu el meu pare. Jo era molt petit i fa anys que van agafar el despatx a un altre lloc. El món és un mocador, ja ho podeu dir. Evidentment, jo seguia portant l’estelada penjada!

Foto amb corredors.cat.
El mateix dijous, a la plaça on finalitzen les tres proves (encara n’hi ha una altre de 220km a fer amb un màxim de 100 hores si no recordo malament), havíem quedat la gent de corredors.cat per fer una foto prèvia a la sortida. Després de xerrar una bona estona amb el Xavi Marina i la seva parella (em van caure genial) i d’esperar a que arribés la resta de gent, vam decidir procedir amb la foto. Una foto que va ser incomplerta, perquè faltava gent (com el Jaume Terés), però que va ser un altre moment d’aquest de germanor catalanista i un punt de reunió on tots ens podíem entendre parlant els uns amb els altres. Ja en començava a estar una mica tip d’això de no saber parlar francès i d’intentar entendre’m amb la gent autòctona amb catalano-anglo-francès...

Tot a punt i a dormir d’hora.
Doncs sí, després d’un sopar on evidentment no hi podia faltar la pasta per quarta vegada consecutiva en dos dies (és a dir, els dos dinars i els dos sopars), vam anar a dormir d’hora. Tot el peix estava ja venut. Demà era el gran dia. No va costar-me gens adormir-me. Estava molt cansat...

3 comentaris:

Luigi ha dit...

Tenia moltes ganes de llegir aquesta crònica.

Pel que sé, vau acabar la CCC, així doncs enhorabona a tots dos, sabia que ho aconseguiríeu!

Una abraçada

Luigi ha dit...

Per cert, veig alguna cara i algun cap conegut a les fotos...

Jordi ha dit...

Moltes gràcies!! Ara falta la crònica de la CCC pròpiament dita que me l'estic currant. Poc a poc que encara estic de vacances!! jejeje