dimarts, 23 de setembre de 2008

MIUT: La comunitat de l’anell.

Divendres, 19 de setembre de 2008.

Quedo amb el Jaume a les deu del matí a Passeig de Gràcia amb Aragó. Agafem el tren i cap a l’aeroport. Facturem ràpid, ja que només tenim dues persones davant. El que no va anar tant rodat va ser l’embarcament a l’avió. Uns tres quarts d’hora de retràs que em feien desesperar. L’avió ens deixava a Lisboa i d’allà havíem d’agafar-ne un altre cap a Funchal sense gaire marge horari. Com que diuen que qui espera desespera, intentava distreure’m amb el que podia. Davant meu hi havia un estand on es podia llegir “Coneix com estem millorant el teu aeroport”. Ah!! Jo tinc un aeroport? I sense saber-ho...

Finalment embarquem i ens rep un home encorbatat clavat al Curro Jiménez (amb patilles incloses), la tripulació exclusivament masculina (un d’ells ens va pegar una bona repassada al Jaume i a mi) i en Frank Sinatra cantant pels altaveus Come fly with me.

Quan aterrem a Lisboa i baixem de l’avió, en Curro Jiménez em diu “Muito obrigado”. “¡Hombre!”, li deixo anar, “muy abrigado que digamos no voy... Camiseta de manga corta y bermudas”. La meva perplexitat va ser gran quan la resta de la tripulació (l’exclusivament masculina) també m’ho va dir. Llavors vaig pensar que quines coses de fixar-se i vaig preguntar-li al Jaume si li semblava que anava molt abrigat perquè ja m’ho havien comentat tres persones. Total que després investigant, resulta que el muito obrigado és el nostre moltes gràcies.

Com deia abans, anàvem amb el temps molt just (tot i assabentar-nos a l’avió que a Portugal és un hora menys), tot van ser corredisses per anar a la terminal 2 i accedir al nostre avió. Finalment ho vam aconseguir com uns campions.

Arribem en taxi a l’hotel a dos quarts de sis, deixem les maletes a l’habitació i anem a passar la revisió de material obligatori i a recollir el dorsal. Allà està un dels organitzadors, en Jose Moutinho. Xerrem una estona amb ell sobre el recorregut (on està això, allò, les 5.000 escales...) i s’apunta al grup en Crica a la conversa. Com ell ja havia estat per Madeira temps enrere, parlen d’un poble anomenat Folhadal (pronunciat Folladal), i estic a punt de preguntar-li al Moutinho si és una mena de Sodoma i Gomorra a la portuguesa, però decideixo no fer-ho perquè potser no entenen el meu humor.

Sopem amb la gent de corredors.cat, un total de dinou persones. Xerrem sobre el que ens espera i faig noves amistats. Tots molt bona gent. Ens retrem a l’habitació cap a dos quarts d’onze, però pels nervis previs no hi ha son. Demà serà el gran dia i el despertador sonarà a les tres, ja que els autocars surten a les quatre i abans hem d’esmorzar. Tanquem el llum i sentim com a fora plou a bots i barrals. Espero que tota la pluja descarregui durant aquesta estona...

P.D.: Sóc un despistat!! M’he deixat el llibre que llegia a l’avió. Només em quedaven cent pàgines per acabar-lo...

Dissabte, 20 de setembre de 2008.

Efectivament, el despertador va sonar a les tres del matí. Quina son!! Crec que amb prou feines havia dormit dues hores i mitja. Em picaven els ulls, però res que no es pugui arreglar rentant-me la cara amb aigua freda. Baixem a esmorzar i veiem a tothom ja menjant i amb ganes de començar. En acabat anem a buscar l’autocar. Plou. Però bé, si aprofita ara per descarregar no hi ha problema. Que plogui tot el que vulgui!! Arribem al put acordat i ja estava l’autocar esperant. Pugem. Quina cosa més estranya!! Semblava un avió: la filera de la dreta era de tres seients i la de l’esquerra de dos. Incomodíssim!! L’espai entre els seients era insuficient i no ens cabien les cames. El trajecte va durar una hora i quart, que vaig aprofitar per fer una dormida d’uns vint minuts.

El lloc de sortida era el far de Ponta do Pargo. Era negra nit, però de dia segur que la vista era espectacular. Comença a ploure novament i tots busquem aixopluc on podem. Sort que quan plou ho fa durant deu minuts i després para.

Passada l’eterna hora i quart d’espera, es dona la sortida als 116 participants després de cridar en veu alta cadascú en el seu idioma el compte enrere dels últims deu segons que faltaven per arribar a dos quarts de set, hora marcada per l’organització per donar començament a la prova. Els catalans anem mig agrupats i xerrant i fent bromes.

El primer inconvenient el trobem ben aviat: un creuament on les opcions són esquerra, dreta o recta per un camí de muntanya. Després de buscar per tot arreu i no trobar marques decidim seguir recte. El camí pujava i passats uns deu minuts de no veure marques, en Pau treu el GPS. Aquest marcava que ens havíem desviat de la ruta. Decidim tornar fins a la cruïlla. Ara ja de dia, veiem que la direcció correcte era la dreta on al terra hi ha els senyals caiguts que se’ns han passat per alt. Punt negatiu per l’organització!! Amb la broma havíem perdut vint minuts ben bons (no arribava a tres quilòmetres de més). Aquí s’ha perdut un bon grapat de gent, gairebé la meitat de participants.

La selecció natural de la marxa ha fet que ens quedem un grup de sis persones: en Pau, la Teresa, en Jordi Papiol, la Lissa, el Jaume i un servidor, els que més endavant formaríem la Comunitat de l’anell. En aquestes marxes tant llargues (en aquest cas 100 quilòmetres) és molt important anar acompanyat i amb gent que t’hi avinguis, com va ser aquest cas. No coneixia a la resta, només havia caminat amb el Jaume, però em van demostrar que ser un companys ideals de viatge.

Al control número 1 (Achada Grande) arribem perdent quinze minuts en relació al “Tempo estimado mais lentos”. Ens en fèiem creus. Havíem accelerat el pas, corregut, però havia estat inútil. No era temps de tancament de control (amb la conseqüent desqualificació), però era una referència que ens obligava a forçar la màquina encara més. I obviament això al final es paga. En aquest control s’uneix a la Comunitat en Crica, que perdut també al mateix lloc que nosaltres, van trobar el camí bo gràcies a algú que es coneixia el terreny i no van haver de tornar enrere. Ara n’èrem ja set!

Continuem la marxa corrent sota una intensa boira. També plou. Una barreja que serà una constant al llarg de la cursa, cosa que la va fer encara més dura. Et mullaves de cap a peus i quan et començaves a secar, tornava a ploure. Si no en tenia prou amb tot això, vaig rebre un regal sorpresa: el Jordi Papiol va relliscar en un toll i em va mullar de cintura cap a baix. Muito obrigado, Jordi!! Ara em sentia una mica més... mullat!!

L’anècdota d’aquest tros és una vaca morta que trobem just al costat del camí (veure foto). La pobra s’havia quedat a dormir allà en un raconet i allà s’hi havia quedat. Segur que portava molt poc temps morta si s’observa el seu estat. Descansi en pau!!

Al segon control (Roçadas) hi arribem havent recuperat catorze minuts respecte al temps previst pels mais lentos. La cosa començava a pintar bé, però gràcies a que havíem forçat molt la màquina (i no vull ser pesat, però això es paga més endavant).

Teníem ara un nou acompanyat de viatge: unes maleïdes plantes amb punxes i flor groga no més altes que els genolls que envaïen el camí i ens rascaven les cames. Vaig acabar amb més escarificacions que la nena de l’exorcista. Però bé vaig intentar aprofitar per tatuar-me a la cama les inicials de la prova (MIUT), i com que les plantes no ens deixaven sols, vaig pensar que el millor seria deixar de banda les inicials i escriure directament el nom de la prova: Madeira Island Ultra Trail. El resultat, evidentment, van ser múltiples rascades a les cames i un picor bastant fort.

L’aiguat del dia ens va enganxar pujant cap a Rabaçal. Una pujada exigent, relliscosa i de la quantitat d’aigua que va caure, el camí va desaparèixer i es va convertir en un autèntic riu. Les bambes van quedar cobertes per l’aigua i cada pas suposava que s’omplissin totalment. Arribats a dalt, els peus estaven freds, xops i cada passa era un xip-xap a l’aigua que s’havia quedat dintre la bamba. Ara el camí continuava seguint una canalització d’aigua a mà esquerra (o Levada, com ells en diuen) i la boira que ens feia la guitza sense deixar-nos contemplar el paisatge. Quina llàstima!!

Aquest tros, però va ser dels que més em va agradar. Va haver-hi un moment on no hi havia camí i durant molts quilòmetres vam haver de caminar per sobre el canal i amb una tanca a mà dreta per evitar caigudes. I la cosa ja va ser espectacular quan vam haver de travessar un túnel d’uns dos quilòmetres i mig de llargada excavat a la roca amb l’ajuda dels nostres frontals perquè no hi havia llum, amb el canal encara a l’esquerra i una mica encorbats per evitar donar-nos un cop al cap. Dir que el Jaume no se’n va lliurar i el cop que es va donar va ressonar per tot el túnel. Jo vaig sortir-hi indemne llevat d’un cop al colze dret que vaig donar-me amb la paret.

Arribem a Encumeada (quilòmetre 47) sobre les tres del migdia tot molls, ja que ara tocava pluja. Sense entretenir-nos gaire ens posem en marxa. Ara venia el tros més dur de tots, el més temut: les 5.000 escales. Un continuat trencacames per superar cinc pics i un desnivell positiu de 1.665 metres, on la pluja, la boira i el vent tampoc ens van donar treva. Vaig intentar portar el compte dels graons que hi havia, per si s’havien descomptat, però a l’inrevés, per fer-ho més difícil: cinc mil, quatre mil nou-cents noranta-nou, quatre mil nou-cents noranta-vuit, ... Però va haver-hi un moment que me’n vaig cansar. Les matemàtiques i el patiment no es porten bé.

Vam haver de fer una parada tècnica abans d’afrontar el segon pic. Jo anava sense forces i en Pau va donar-me un gel que vaig prendre-me’l en un tres i no res. Aquí ja va començar a forjar-se el nom de la Comunitat de l’anell, ja que vaig dir que en Frodo Bolsón no havia patit tant com nosaltres estàvem patint. D’acord, va salvar el món i nosaltres al màxim que podíem aspirar era a un jersei de finishers, però vam patir més. Us ho prometo!!

Al tercer pic hi havia el control 6 (Pico Ruuivo). Allà les forces anàvem molt justes. El gel havia anat bé, però l’efecte no és il·limitat. Vaig menjar-me una “deliciosa” barreta i cap avall a buscar els darrers dos pics.

La boira va escapar una mica i va permetre’ns gaudir una mica del paisatge. Bé, encara que fos un minut, temps que trigava en tapar-se tot novament. L’ascensió al darrer pic va ser duríssima. Sí, en Frodo no va patir tant. A meitat de pujada vam haver de treure el frontal. Hi havia trossos d’escales on el vent bufava lateral acompanyat de forta pluja i amb penya-segat als dos costats. Aquí vaig passar una mica de por, ho reconec. Era perillós. A més, el frontal et permetia veure tan sols uns dos metres endavant degut a la boira. Aquí vaig començar a tenir intents de rampa als dos bessons, cosa que a nivell de cap va afectarme batant.

Quan pitjor ho estava passant, vaig sentir al Jaume cridar: “El control ja és aquí!!”. Vaig respirar tranquil i vaig seguir evitant rampes a les cames. Un cop a dintre del restaurant que feia de control, el meu cap pensava i pensava. Amb aquests intents de rampa no podia seguir. Parlo amb l’Alba i em diu que ho deixi. No puc. Concs parla amb el metge. D’acord! Ploro. Estic davant d’un dels moments més durs des de que faig marxes. He d’escollir entre seguir o plegar, i la cosa pinta malament. No ho vull deixar. Vaig a parlar amb el metge i em comenta que no tenen res, però que m’hi faci massatges. Moltes gràcies!! Ho faig mentre menjo dos plàtans i prenc gots i gots de beguda isotònica. Tremolo. Tinc molt fred. No puc parar de tremolar i de donar voltes al cap sobre què he de fer. Els intents de rampa segueixen i pujar dos graons és quelcom que em fa patir. Ploro. Segueixo amb els massatges. Ho faig com sé i com puc. Agafo un got de caldo per entrar en calor però tinc tant fred i tremolo tant que em cau la meitat a terra. Abandonaré, penso. És el millor. En Crica es queda aquí perquè li fa mal el peu. Mirant-t’ho fredament no puc continuar. De totes maneres ara gairebé els trenta-cinc quilòmetres que resten són de baixada. Tots s’aixequen al cap d’una estona. Arriba el moment de decidir. Em provo una mica i sembla que estic millor. Ho he d’intentar. Decideixo seguir: el fred se’m passarà quan camini i si tinc rampes puc plegar al següent control. Som-hi!!

Sembla que tot plegat ha funcionat i que els bessos tornen a estar bé. L’inconvenient amb que ens trobàvem ara era que la pendent de baixada era forta i relliscava com a conseqüència del fang i l’aigua. S’havia d’anar amb molt de compte. La Comunitat de l’anell s’havia reduït a cinc persones: Pau, Teresa, Jordi Papiol, Jaume i un servidor, ja que la Lissa feia molt la goma i ja no ens va agafar més. Entre els cinc ho havíem d’aconseguir, tirant els uns dels altres dom fos.

Arribem al control 8 (Montado Pereiro) vint-i-cinc minuts per sobre de l’hora d’os mais lentos. Jo començo a treure la teoria que os mais lentos van tan ràpids com os mais rapidos. No pot ser!! Al control anterior vam arribar que ens sobrava una hora!

Ara, a més de la pluja i la boira he de lluitar contra la son. Se’m tanquen els ulls. No vull prendre res perquè sinó després no dormiré. Al següent control guanyem vint-i-cinc minuts respecta als mais lentos, però al penúltim control anem amb el temps clavat. Són les quatre del matí. Ara ja hem d’anar a totes. Només queden vuit quilòmetres per acabar. La gent del control ens avisa que anem amb molt de compte amb la baixada. I quanta raó que tenen!! Una baixada gairebé vertical, perillosíssima, amb barranc a mà esquerra, relliscosa pel fang. Ni les cabres pugen per allà!! M’enfado molt!! Quan arribi li cantaré les quaranta al Moutinho. Aquesta baixada no té sentit de ser-hi, podem prendre molt de mal!!

Però aquí no acaba tot, ja que a manca de tres quilòmetres pel final, quan ja veiem Machico, ens fa baixar per un camí obert per l’ocasió amb forta pendent (no tant com l’altre), i amb molta pedra. Perillós de nou!! Quin cap aquest de l’organització! Encara m’enfado més. Em ratllo tant que quan toquem asfalt començo a caminar sol. De sobte sento el soroll del motor d’un avió. Davant meu a la meva alçada visual veig com l’aparell tot il·luminat aterra a l’aeroport. Tot un espectacle majestuós. Però no em fa oblidar l’enfadada que porto. Arribo sol a la línia d’arribada aturant el cronòmetre en 23 hores i 33 minuts. Finalment ho he aconseguit. Me’n recordo del fatídic quilòmetre seixanta-cinc on vaig estar a punt d’engegar-ho tot a rodar i m’emociono. Veig al Moutinho aplaudint tot sol. Quina arribada més trista comparada amb com es va abocar la gent a la CCC de Mont-Blanc (és clar que eren les sis del matí). El Moutinho em felicita i em dona la mà. Llavors esclato, trec tot el que tinc a dintre:

SERVIDOR: La bajada de después del control (assenyalo cap on crec que estava) no se pone. No se podia bajar!!
MOUTINHO: En Ultra-Trail Mont-Blanc había bajadas peores...
SERVIDOR: No!! Yo hice la corta y no había nada parecido a esto.
MOUTINHO: Ah... no?
SERVIDOR: No!! Yo he venido aquí a pasármelo bien, a divertirme, no a matarme ni a romperme una pierna en bajadas tan criminales como esta. Y encima con noventa y dos quilómetros en las piernas.
MOUTINHO: Tranquilo, tranquilo...

M’acompanya a dintre el pavelló, m’entrega la samarreta, el jersei de finisher i el paper amb els temps de pas. Veig al Jaume Terés que em saluda, em felicita i em diu: “Duríssima!!”. Sí, duríssima.

Sento aplaudiments a fora. Arriben els companys tres minuts més tard. Els felicito i em disculpo per haver tirat endavant ho comprenen. Ens fem la foto. Ho hem aconseguit!! I crec que la clau ha estat en el grup, que ens hem compenetrar a la perfecció i hem cuidat els uns dels altres. La unió fa la força i en aquest cas s’ha complert. La Comunitat de l’anell ha aconseguit el seu objectiu. No hem salvat el món, però hem aconseguit arribar sans i estalvis! Hi ha gent que s’ha quedat, però ells també són campions.

Perquè us feu una idea de la duresa de la marxa, els organitzadors van allargar tres hores el tancament de l’arribada, deixant vint-i-set hores per acabar la cursa. Només van arribar 69 participants dels 116 que van iniciar la prova. El mal temps va passar molta factura.

M’HA AGRADAT.
Sens dubte, el poder acabar. Vaig estar molt a punt de quedar-me a Pico Areeiro. Ara quan hi penso, sem fa un nus a la gola. No sé què va ser el que em va ajudar a continuar, però fos el que fos li estic molt agraït.

La comunió entre el grup. Va ser fantàstic saber i comprovar com el calor humà i persones que no es coneixen de res es poden arribar a compenetrar tant bé.

NO M’HA AGRADAT.
L’organització va fallar: mancaven fites per marcar el camí, les baixades criminals finals sobraven i els serveis mèdics deixaven molt que desitjar quan els vaig necessitar.

El que més greu em va saber va ser el mal temps que va fer. No vam gaudir del paisatge en cap moment i no vaig poder fer gairebé fotografies. Què hi farem.

CONCLUSIÓ.
No es pot subestimar cap cursa, i avui ho he après. Cada una és un món. Després de participar a la CCC de Mont-Blanc em pensava que seria un “passeig”, però va ser tot el contrari. Inclòs la vaig trobar més dura que la del Mont-Blanc, tot i tenir menys desnivell. Si més no, era molt més tècnica.

Diumenge, 21 de setembre de 2008.

El Jaume ha marxat cap a Barcelona després de dutxar-se i estic orfe de company d’habitació. Assisteixo a l’entrega de premis i allà em trobo amb els companys de la Comunitat de l’anell i altres coneguts. Estàvem cansats, però contents.

Per la nit aconsegueixo mirar el Barça en directe, ja que quan anava a sopar vaig veure que estava posat al bar de l’hotel. 1 – 6. Sembla que la cosa va bé...

Dilluns, 22 de setembre de 2008.

Toca tornar. Esmorzo, mato el temps escrivint i el propietari de l’hotel m’acompanya a l’aeroport sense jo demanar-li. Són molt bona gent. Si algun dia aneu a Madeira, apunteu-vos aquest hotel: White Waters.

Ah!! L’oficina d’objectes perduts funciona. Vaig aconseguir recuperar el meu llibre i ara ja puc saber el desenllaç...

10 comentaris:

mikel ha dit...

Hola figura, magnifica proeza y magnifico relato. Ha sido como leer un libro de misterio donde la intriga hace que no puedas dejar de leer. Me ha encantado poder leer tu experiencia, sinceramente. Solo me queda darte la enorabuena por ser fuerte en los momentos duros y enorabuena por acabar la travesia, tiene mucho merito lo que habeis echo. Descansa y cuidate
Saludos
Mikel i Tere

Uri ha dit...

Moltes felicitats, cla. Per un moment pensava que abandonaves però això no fa x tu.

La pròxima Ultra Trail a Caracas?

Malfieten ha dit...

Felicitats Jordi !
M'has fet patir a mi i tot...

Amb les teves cròniques de bon rollo i ambient entre els masrxadors m'agafen ganes de provar-ho, a veure si aviat ens veiem an alguna sortida.
Salut !

Jordi ha dit...

Mikel i Tere: Muchas gràcias, campeón!! Fue duro, pero creo que al final valió la pena. Espero que tus carreras del domingo sigan yendo bien...

Uri: Sí, jo també pensava que ho deixava. Va ser molt dur el moment de decidir si seguia endavant o plegava. Caracas? Vete al carajo 100 veces!!

Malfieten: moltes gràcies!! Si t'animes a alguna, ja saps. Només has de dir-m'ho i et faré d'anfitrió.

joan ha dit...

Jordi, ha sigut ESPATARRANT!
Per si algú dubte del significat de la paraula puc incloure la definició del diccionari: "Espatarrar = Meravellar o espaordir granment". Doncs així estic jo: meravellat per la força física i moral q has demostrat tenir, meravellat per la teva crònica i espaordit pq, la veritat, tinc moltes ganes d'anar-hi, però de la manera que ho planteges.. serà qüestió de pensar-s'ho dues o tres vegades.
Fantàstic Jordi! Em reservo una abraçada per fer-te al Trenkakames.

Jordi ha dit...

Gràcies Joan!! La cursa fet amb bon temps ha de ser meravellosa. O millor, espatarrant, com dius tú. jejeje I si l'any vinent milloren algunes coses, que crec que ho faran, t'ho podries plantejar sempre que t'anés bé per daates.

Ens veiem a Trenkakames i xerrem una estona!!

Alex. ha dit...

Jordi... ets un crack tio!!!, m'alegro molt per tu i els teus companys.

MOLTES FELICITATS I UNA FORTA ABRAÇADA!!!!!!!!

PD. T'ho mereixes!

Jordi ha dit...

Moltes gràcies Alex!! Et torno l'abraçada jo també!!

Fran ha dit...

Hola Jordi, ets collonut, de veritat. Has fet una gran proesa, has de sentir-te molt orgullós. Felicitats.
El post, com sempre, ens trasllada directament amb tu allà, ens ho fas sentir de debò. Gràcies per compartir aquesta fantàstica aventura.

Jordi ha dit...

Gràcies Fran. Ara em fas posar vermell!! Sí, estic orgullòs i més si passes per moments durs i et refàs per aconseguir acabar. Amb la mà al cor, va haver-hi un moment que em veia més fora que dintre de la prova.