Sóc una suposada eminència de l’epigrafia hebrea.

Abans de començar, dir-vos que aquest fet és absolutament real i que no he canviat absolutament res del que exposo. Bé, al gra!! El dilluns rebo un correu electrònic d’una persona de la meva empresa que diu així: “Jordi, ha arribat aquest missatge a la bústia de direcció. Suposo que deu ser per tu. Records.”.

I us preguntareu: què contenia el missatge en qüestió? Doncs això (en vermell):

Per al Sr. Jordi Casanovas (ieps, aquest sóc jo!) i els catedrátics o professors de semítiques: (què pinten aquests?)

Estimat Sr. Casanovas: (sempre s’agraeix que algú es dirigeixi a tu amb aquest encapçalament)

Després de vorer que vosté s´ha dedicat a l´epigrafía hebrea, (comorrr??!!??) havent-hi escrit alguns llibres, (bé, sí, tres o quatre, ara no ho recordo) passe a explicar-li que: (digues, digues...)

Soc un simple aficionat a l´estudi de la documentació epigráfica ibérica. (gairebé com jo, però en el meu cas un simple aficionat a la documentació epigràfica del diari Sport i Mundo Deportivo) Vaig finalitzar batxiller (en això coincidim) i dos cursos d´Historia a la Facultat de València, allá pels anys 70, sense cap títol al meu haver. (òstia, quin crack!!) Malgrat la meua minsa formació, he dedicat temps a l´estudi de l´anomenada llengua ibérica en la seua equiparació-comparació amb la llengua hebrea. (uff!!, ja m’he perdut)

Així he aconseguit identificar el signatari ibéric, (jo d’ibéric, coneixo el pernil, poca cosa més) amb els antics hebreus, (ara, que si menjaven o no pernil aquesta gent no ho sé) formulant la correspondència d´ambdos signataris, que s´hi comprova en la transliteració de gran part dels documents ibérics. (quin desastre, ja m’he tornat a perdre)

He estat afortunat en l´elecció, vistos els ressultats d´aquesta hipótesi, que s´hi comprova per la bondat de la seua congruència. (perdut de nou!!) Al meu blog personal, (hòstia, jo també en tinc un!!) Hebráico Ibérico, s´hi donen detalls entrant en cadascú dels documents epigráfics, com la serie Orleyl i Botorrita (si de cas, quan tingui temps ja hi entraré, però no crec que aconsegueixi treure’n l’entrellat)

El dexiframent de les inscripcions ibériques ha estat possible degut a la versemblança amb els signataris hebreus de Mesa, Ahiram i Sarabit al-Qadem. (no els coneixo personalment, però segur que van ser grans persones) Aquestos comparteixen una base comú d´inspiració fenicia. (el que jo li anava a dir ara...)

Per llegir els textos ibèrics, n´hi ha prou en reconéixer els signes, (més clar l’aigua, i per llegir els textos en català només cal saber català) similars als antics hebreus. No ens cal un text bilingüe, pedra rosetta, (això sí que sé que és!! Gràcies a aquesta pedra, el Jean François Champolion va desxifrar el jeroglífics!) perque no estem davant d´una llengua desconeguda, sino més aviat molt popular al seu temps a la resta del mediterrani, matéria dels professors de semítiques, hebreu bíblic.

Malauradament, avui a nivell acadèmic, la questió de l´ibéric romany sense discernir el seu carácter hebreu, sense catalogar i per tant, fora de l´ambit universitari; un assumpte del qual s´ocupen de forma especulativa alguns epigrafistes (seguidors de Gómez Moreno) (no em sona que sigui cap àrbitre de futbol) de les branques de romániques o indoeuropeu. La documentació epigráfica ibérica no ha estat estudiada pels semitistes, als cuals correspón entendre d´hebreu bíblic. (Me aburroooo, com diu en Homer Simpson)

Aquesta ignorància del carácter semític de l´ibéric, fa que revifen extranyes teoríes sobre un passat 'celta' de la població ibérica, questió defensada pels germans Beltràn i el Sr. Velaza, que refusen sense arguments la meua hipótesi, malgran que no tenen coneixements de la llengua hebrea. (no, si al tio el deixes parlar, té frases cultes per parar un carro...)

Aquesta descoberta ens ajuda davant d´un pretés buit historiográfic, i ens il.lustra aprop de l´etimologia actual de les llengues ibériques. (interessant...)

M´agradaría que del tema s´hi ocupessin experts en hebreu bíblic i que ho feren a instancies d´un organisme amb capacitat per a definir un bon equip de treball. (hi estic d’acord: les coses s’han de fer ben fetes)

Havia pensat en el Sr. Gregorio del Olmo Lete, (no el conec tampoc, però si li està bé... Ara que si fusionem els dos cognoms surt Omelette!! En anglès truita) però aquest, en situació de jubilació i amb nombrosos assumptes pendents, ha refusat l´encàrrec. (... ah!! Doncs no, no pateixis. Ja en trobarem un altre que no estigui jubilat)

Considere que el grup de treball de semitistes deu tindre caràcter internacional, mitjançant l´Institut Cervantes ò d´altra institució universitaria que coordine els diferents departaments de semítiques de les millors universitats (Israel, Espàña i d´altres) (veus, tant endarrerits que sembla que estem i resulta que tenim una de les millor universitats de semítica, que deu ser quelcom interessant...)

Els greus prejudicis sobre la cultura ibérica d´alguns dels nostres investigadors,fan aconsellable la participació de tercers, lliures d´aquest virus. (estan malalts!! Si es que això ja ho pensava jo que no era bo) També podríen haver interesos de tercers (com no!! A tot arreu n’hi ha) en no reconéixer el carácter hebreu de la literatura ibérica, com el grup d´arqueologia de l´escola alemana (Untermann, etc) (els alemanys sempre estan fotuts en tot). Per aixó, convé que també participen els departaments de semítiques d´Alemanya i que els ressultats i traduccions oferiren un consens acadèmic molt ampli.

Li demane el seu consell (el que vulguis, però no sé si et servirà de molt) i ajuda (això sí, si s’han de moure caixes o fer alguna cosa pot comptar amb mi) per tal de donar a conéixer els ressultats de la meua investigació i avançar en l´estudi de l´epigrafía ibérica.

A la seua dispossició: (colló, fa temps que ningú em diu res d’això!!)

Antonio García Hurtado. (Encantat de conèixer-lo)

A Benidorm, Setembre 2008. (Doncs mira, a Barcelona Setembre 2008)
Tf. Xxxxxxxxx

(Li afegeixo com a documents adjunts, la portada del meu blog i la transliteració de les dues primeres línies del III Bronze de Botorrita.) (Sona interessant...)

Podría corregirme aquesta vocalitzacíó del ketib per les dues primeres línies: seper nakar : ranak japah : yara rabat : arar batama sagah : hjazerim yubalrapah garah : halakam yejemah : sa´ah jaypatah : elkapaypa masal (Jo et diria, sense tenir-ne ni idea: Mohamed Al-Mansur, Rabat capital del Marroc i Salá Malicum)

També s´han de definir la lectura inversa del text i el kere. Li agrairia la seua opinió. (tranquil, que en quan m'hi posi, el trobi, l'entengui, i el llegeixi del revés ja et faré arribar el què en penso...)

Evidentment li he enviat un mail de resposta al company que va fer-me arribar aquest correu dient-li: “Hola Joan!! Puc assegurar que no m’agrada l’hebreu i que aquest mail no és per mi! Moltes gràcies de totes maneres!! Jordi.”

I ell va contestar-me: “Ja m’ho pensava”.

Tinc moltes ganes de saber la cara que hagués posat aquest company de feina si en lloc de contestar-li que no era jo li hagués etzibat: “Gràcies!! Però, no va deixar cap paquet per mi? Va dir que m’enviaria quelcom amb un manuscrit.”.

Esmorzars i maratons.

Avui, a part del sarau del derbi i de discussions varies sobre si va ser o no robatori allò del dissabte, ha sortit un tema de conversa, esportiu, però que mai havíem tocat: les maratons. Tot ha començat quan un ha dit:

C: Tengo un hermano que quiere prepararse la maratón.
E: Para maratón la que hizo el etíope ese que rebajó su tiempo en 27 segundos. ¡¡Y asmático que es!! Vamos, que llegó a la línea de meta i pidió un cigarrillo para celebrarlo. Míralo (senyalant la foto que hi ha al costat d'aquestes linies), ¡¡cinco cigarrillos pide con cada mano!! Si es que no me extraña... Y este tío no fue a los Juegos Olímpicos porque como es asmático había mucha polución... Y ayer, patapam!! Rebaja su tiempo.
P: Esta gente genéticamente son mejores que nosotros y en dónde viven no tienen apenas contaminación. Se preparan de otra forma.
E: Sí, sí. A parte la única manera de salir de la miseria que tienen es corriendo. Se hacen famosos y salen de su país. Y los entrenamientos que hacen: corriendo delante de los leones. Y si lo consiguen, pasan a la fase B, que ponen leones y cocodrilos. Y si salen vivos, pues a competir.
S: De aquí vienen la duatlón: correr delante de los leones y nadar delante de los cocodrilos.
E: Y luego viene cuando hacen las pruebas clasificatorias. Los meten a todos en el desierto a cincuenta grados y al grito de "¡¡maricón el último11" empiezan a correr... ¡¡y descalzos!! Y claro, cuando llega el último todos: "Maricóoooon, maricóooooon!!". Y eso no les gusta. Y cuando son niños la madre les dice: "Tienes diez minutos para llegar al colegio", que está a tomar pol culo de su casa, a siete quilómetros como mínimo, y ellos corre que te corre. Y cuando están por la mitad del recorrido se dan cuenta que se han olvidado un libro y ¡¡ala, a volver!! Pero llegan en diez minutos. Ni un minuto más. Y luego están los sherpas que suben su mochila, la mochila del otro, la mesa con el pícnic que se va a tomar arriba el tío cuando llegue y encima sube riéndose de él y con una camiseta que pone: "Yo no soy gilipollas". Esto es como Pedro, el de la Heidi, que le tiraban una moneda de canto montaña abajo y llegaba él antes que la moneda. O le decían que tenia que llevar un encargo y cuando había bajado media montaña tenía que subir porque el encargo se lo había dejado arriba. ¡¡Esta gente está muy fuerte!!
Servidor: ¿Y tu no te preparas ninguna maratón?
E: Yo vivo en el Carmelo que está en altura y me canso. ¡¡Qué coño voy a correr yo una maratón!! ¡¡Si correr es de cobardes!! Me presenté hace años a las pruebas de la Guardia Urbana. Dos vueltas en el tartán del Estadio Olímpico. Cuando yo había dado la primera vuelta había gente que ya había llegado y que me decía (senyalant el rellotge amb el dit): "Venga, ¡¡que vas bien de tiempo!!". Nos hicieron también saltar a pies juntillas dos metros y quince centímetros y sin carrerilla. Luego a tirar una pelota medicinal que casi tenías que lanzarla fuera del estadio. Estaba el Rebollo con la flecha tirando al pebetero y tú con la pelota a ver si la metías dentro. Mucho mamoneo hubo allí. Que los que estaban afiliados al PSOE tuvieron ventaja. Y menos mal que no entré porque si no ya me habría cargado a alguien... ¡¡Ah!! Y luego me dijeron que me presentara a las pruebas de bombero y yo les dije que el fuego es para encenderme cigarrillos. Ahora sí que es complicado entrar en los Mossos d'Esquadra. Tengo un amigo que entró cuando no había nadie. Iba por Plaza Catalunya y le dijeron: "Toma, rellena esta inscripción y te regalamos un bolígrafo". Y así fue como entró...

I Cadí Vertical.

Aquest diumenge he participat a la primera edició de la Cadí Vertical organitzada per La Salle, club en el que estic federat. Per tant, l’assistència era obligada per aquest motiu, però també per l’home reclam de la cursa: en Kilian Jornet. Era tota una atracció, no m’he negareu.

La cursa començava a les deu del matí i se sortia des de Cal Cerdanyola (un dels controls de la Núria-Queralt), a tocar de Bagà, on La Salle està construint una escola de natura. Hem pujat des de Barcelona amb la Maria (conductora per un dia), l’Alba, el Jordi Atleta i un servidor. Sobre un quart de nou ja havíem aparcat el cotxe i mentre anàvem caminant cap a la sortida (el pàrking quedava una mica lluny) anàvem xerrant que si en Kilian aquí, que si en Kilian allà... I quina ha estat la nostra sorpresa quan ens ha passat pel costat. L’he cridat i l’he demanat de fer-me una foto. No s’hi ha negat, com no s’ha negat a fer-se fotos amb tothom que li ha demanat. S’ha quedat amb nosaltres xerrant mentre fèiem via cap a la sortida i com que portava l’armilla de finisher de la CCC de Mont-Blanc, ha estat el tema de conversa estrella. M’ha semblat un noi molt proper, tímid i amb els peus al terra. Un gran xicot!!

La cursa consistia en superar un quilòmetre de desnivell positiu, distribuït en un recorregut de sis quilòmetres. Hi participava de forma dominguera, és a dir, anar tirant amunt, fent fotos i a poder ser, sense cansar-me molt (tampoc no tenia molt bones sensacions i em notava bastant esgotat), que ara venen dos caps de setmana ben farcits: Trenkakames i Rasos de Peguera – Manresa (les dos llargues i de nit). Així que xino-xano i anar fent, he arribat dels darrers al final, al Coll de Moixeró. Ara, m’he emportat la satisfacció que molts no han tingut: en Kilian, quan ja baixava, s’ha plantat al meu costat i m’ha donat ànims dient-me que ja estava a dalt. Teniu enveja, eh? Doncs haver participat i haver arribat dels últims!!

Després s’havia de desfer el camí pujat i arribar de nou al punt de sortida, on un gran avituallament ens esperava a tots els participants. Tot estava boníssim!!

Però el dia ens ha reportat una mala notícia. En David, s’ha acabat de rebentar el piramidal i ha dit adéu a la temporada. Recupera’t aviat i ànims!!

Gran derbi, trist espectacle.

El partit al camp.
Avui estic una mica cremat. I ara parlo exclusivament del tema esportiu, no del que va passar a les grades que després m’agradaria escriure un parell de ratlles. Estic una mica fart de sentir parlar de robatoris, de lligues prostituïdes, dels “sempre venen a fotre’ns al nostre camp”, dels “això és una vergonya” i de més frases que, crec, que no tenen sentit. M’encén. Ho sento!! Sóc del Barça, ho sé, i potser veig les coses amb uns altres colors, però he intentat ser el més imparcial possible, de veritat. Deixat això clar, diré que l’únic equip que va haver-hi sobre el camp va ser el Barça, que va donar un bany de futbol i d’ocasions de gol (fins a dos pals vaig arribar a comptar). L’Espanyol va tenir la sort de marcar en pràcticament l’única oportunitat de gol que va tenir i va dedicar-se a defensar-se de forma numantina i a sortir en comptadíssimes ocasions al contraatac. Un partit que a la segona part es va jugar gairebé tot el temps a la meitat de la meitat del camp de l’Espanyol (és a dir, a la zona de la porteria perica), on el Barça va practicar un futbol d’atac i gol a la recerca desesperada de la victòria amb ocasions claríssimes. I la va trobar. I tant que la va trobar!! I és, sens dubte, una victòria merescuda. No un regal ni un robatori a ningú. Normalment qui intenta defensar-se i no jugar al futbol, acaba perdent. I per què no robatori o regal o lliga prostituïda? Doncs per:
a) L’únic gol de l’Espanyol és ILEGAL. Claríssimament, Luis García li dona un cop de colze INTENCIONAT a Valdés dintre de l’àrea petita que el fa caure i que no pugui aturar bé la pilota. I si s’interpreta com una agressió, doncs és alguna cosa més que targeta groga (que ni la va veure).
b) El penal, no és penal. Estic d’acord. No m’ho va semblar ni en directe ni a la repetició. Per tant, aquest gol marcat a l’últim minut del partit tampoc hagués hagut de pujar al marcador. És un gol ILEGAL.
c) Per tant, ens queda un únic gol solitari de Henry, que sí, es beneficia d’un rebot entre Kameni i el defensa, però és gol LEGAL, de pura xiripa, de potra, de casualitat, d’oportunisme, el que voleu, però és un gol LEGAL.
d) L’expulsió del jugador de l’Espanyol Nené per doble groga és injusta. La segona no ho és. D’acord, però va haver-hi entrades blanc i blaves que van sortir indemnes de targeta.
e) A la primera part vaig veure unes mans d’un jugador de l’Espanyol dintre de l’àrea que crec, sincerament, que era penal.

Vistos aquest tres punts, i tenint en compte que l’àrbitre va perjudicar als dos conjunts, el Barça guanya per 0 – 1 i és mereix la victòria. No creieu? Per tant, prou ja del clàssic victimisme del “president de l’altre club de la ciutat”, com ell li diu a en Laporta, i companyia perquè cada clàssic és el mateix. Tothom està en contra l’Espanyol i el Barça sempre és el que té les de guanyar. Crec que declaracions com aquestes no ajuden, al contrari, animen a que es vegin fets com els que es van viure ahir a l’estadi Lluís Companys. Per tant, prou ja!!

El partit a les grades.
El que va passar a les grades no té nom. Una colla d’energúmens que protegits rere uns colors i sota una bandera són de tot menys aficionats al futbol. Els únics colors que entenen són els de la violència i la única bandera que porten és la de la sang. Gent que no representa per res al Barça ni al futbol. Gent que no mereix altre cosa que la repulsa unànime de tots. Gent que no mereix trepitjar més un estadi. Gent que, en definitiva, sobra en aquesta societat en la que vivim. Gent que, segurament, ja va entrar a l’estadi amb l’única idea de tirar bengales a l’afició contraria per veure si hi havia “sort” i ferien o, en el pitjor dels casos, mataven a algú. El partit per ells només era això.

Hi ha una imatge que m’ha fet caure l’ànima (i alguna cosa més) al terra: nens plorant. Això és futbol? En aquest cas portaven la samarreta de l’equip local, però tant se val. En quin món estem tots submergits que per anar a veure un partit de futbol, una festa, s’hagi d’acabar robant la il·lusió d’uns nens que de ben segur feia temps que esperaven anar al camp i alguns potser, era la seva primera vegada? M’esgarrifo!!

Que ningú carregui les culpes al Barça com a institució del que va passar, perquè`s’equivoca. Des de que Laporta va entrar com a president, va lluitar (amb les amenaces que va rebre sobre la seva persona i la seva família) fins aconseguir l’expulsió dels radicals i violents del Camp Nou. Si hi ha algú culpable és la seguretat del club o els mossos d’esquadra que no van evitar l’entrada de bengales a l’estadi. No ho sé, per això està la justícia que s’ha d’encarregar de repartir culpes. Tenint en compte, evidentment, que els primers culpables de tot són aquesta colla de covards que des de les alçades van llençar les bengales amb una única intenció: fer el màxim de mal.

EN POSITIU.
Guardiola. Un deu per ell. Se l’ha jugada i li ha sortit bé (com li hagués pogut sortir malament). Ha acabat jugant amb una defensa de tres i Bojan, Henry, Eto’o (que va començar de suplent i va sortir per Abidal), Iniesta, Xavi, Alves, Keita... i perquè no hi havia més atacants a dalt de tot.

Henry sembla que es torna a retrobar amb el gol. Ahir sortia de titular assentant a Eto’o a la banqueta per decisió tàctica i no li va anar pas malament.

La lluita, l’entrega, el punt d’honor, la casta, la bravura... en resum, l’excepcional actitud dels jugadors del Barça que han anat en tot moment a pel partit.

EN NEGATIU.
Els Boixos Nois, evidentment. Espectacle lamentable. No diré res més, perquè el que havia de dir ja ho he escrit. Tampoc m’ha agradat que els jugadors celebressin els gols apuntant cap a dalt on ells estaven. De totes maneres, tenen l’excusa de que no es van poder assabentar del que va passar perquè estaven concentrats en el partit.

De nou el Barça no pot deixar la porteria a zero. Però bé, el que sempre dic, que si fem un gol més que el rival guanyem...

LA PREGUNTA.
Quin tant per cent de possessió va tenir el Barça a la segona part?

Un bar especial.

Ahir vaig anar a buscar a l’Alba i mentre l’esperava i com que anava amb temps de sobres i plovia vaig decidir entrar a un bar a prendre quelcom i així estar a l’aixopluc de la pluja. El bar estava bé: gran, espaiós i d’aquells que es veuen que tant el mobiliari com l’amo tenen uns quants anys. Fins i tot el bar tenia l’element fonamental que qualsevol bar d’aquest estil ha de tenir: un home bastant cascat amb tremolor a les mans, veu ronca, fumant ducados i bevent un combinat de ginebra Giró amb Coca-cola.

Doncs bé, al bar en qüestió vaig entrar endollat a la radio i escoltant un programa esportiu. Quan va dir el locutor que estava jugant el Barça de bàsket, vaig quedar astorat. Primer perquè no me’n recordava i segon... perquè l’amo del bar a la seva immensa pantalla plana penjada de la paret tenia sintonitzat un canal on feien un concurs televisiu d’aquests que es guanyen diners en lloc del partit!! Què se n’han fet del bar on només ofereixen per la televisió qualsevol esdeveniment esportiu per insignificant o poc interessant que sigui (futbol argelí, badminton, petanca, caniques, ...)?

Seria bo que no es perdessin les costums.... Les bones costums, diria jo...

Esmorzars i animals.

Tot ha vingut pel tema dels mosquits, que es veu que tornen de nou a la càrrega. S’ha queixat un company que li direm E de que avui un mosquit enorme se li ha recolzat sobre del la lletra ela del teclat i era tant gran que del pes ha pressionat la lletra i ha començat a veure aparèixer eles a tota la pantalla. No ha tingut més remei, ens ha explicat, que fotre-li un cop al teclat amb les dues mans per carregar-se l’insecte en qüestió.

Quan ens ha acabat d’explicar això, ha saltat un altre que li direm R i li ha dit:
R: Lo tuyo con los animales es de juzgado de guardia.
E: Pues sí, he pasado un verano que pa’qué con el perro de las narices... 300 euros me he tenido que gastar. La perra nos ha cogido garrapatas y pulgas. Se rascaba mucho y la tuvimos que llevar al veterinario: 30 eurachos (cop de puny a sobre la taula), para que nos dijera lo que tenía. Total, que nos dice que le compremos un par de collares: uno para las pulgas y otro para las garrapatas, que digo yo que podría valer el mismo para los dos... Pues bien, voy a la farmacia a comprarlos. El de las garrapatas 36 eurachos (cop de puny a sobre la taula) y con el de las pulgas me dice el encargado: "Esto entre usted y yo: sea listo y como su perro es pequeño compre el tamaño grande del collar que lo puede cortar por la mitad y como hay que cambiarlo cada seis meses pues ya tendrá dos". Y eso es lo que hice: 70 eurachos (de nou, cop de puny a sobre la taula)
R: No veas si es pequeño el perro... (i agafant una botella de 33 cl d’aigua) Es más grande esta botella.
E: Llego a casa le pongo los dos collares al perro...
R: y el perro debería ir de lado con el peso...
Servidor: Por lo menos si es tan pequeño no se lo llevaria el viento
E: Le coloco los dos collares al perro y a los dos días le empiezan a salir sarpullidos. Otra vez al veterinario: 30 eurachos más (cop de puny a sobre la taula). Resulta que el muy cabrón es alérgico a los collares. Ves a la farmacia a comprarle pomada Diprogenta: 8 eurachos más (pobra taula, un altre cop de puny) y dos collares nuevos por estrena en casa.
Servidor: Pon un anuncio en el E-Bay y véndelos... igual recuperas la inversión.
E: Tendré que hacer algo de esto porque sino me arruïno... Pues como el tío era alérgico a los collares tuve que comprar dos aparatos: uno que repele las garrapatas y otro que repele las pulgas que tengo puestos por casa. Total: 300 eurachos (sense cop de puny per bona sort de la taula) invertidos en la perra. (pausa) Y eso sin contar el vestuario, porque mi mujer ahora con el tema de las heridas se le ha antojado llevar al perro a la playa con gorra... y ala, colección de tres gorritas en casa para que la perra elija cúal quiere ponerse...
(Evidentment, quan va dir això de les gorres tots ja estàvem plorant i tirats gairebé pel terra)
Servidor: Imagino que cuando llueva le pondréis chubasquero y botas...
E: No, porque a la perra no le gustan. Pero mi mujer ya lo ha probado...

La veritat és que jo no he parat de plorar de riure i de quedar-me bocabadat davant aquesta història surrealista, però real.

El partit en que Gudjohnsen no té ni idea de com va marcar el tercer gol…

Novament al Camp Nou. Mateix lloc de l’altre dia i mateixos carnets. I el que és més important, que el que l’any passat eren derrotes o empats quan visitava el coliseu barcelonista, aquest any s’ha capgirat i són victòries. I a més a més, gols de tres en tres. Tres contra l’Sporting de Portugal i tres avui contra el Betis. La veritat és que s’ha patit a la segona part, però hem sortit satisfets.

Ha estat un partit on el Barça a la primera part ha sortit amb la cinquena marxa posada, amb ganes de resoldre el partit quan abans millor (imagino perquè la gent pogués marxar d’hora per veure el Piromusical de la Mercè i celebrar els vint-i-cinc anys de TV3, que dic jo que el Barça els hagués pogut celebrar fotent-li vint-i-cinc gols al Betis). I així ha estat, quan Eto’o al minut vint-i-tres ja havia foradat dues vegades la porteria bètica (el primer molt maco i el segon d’oportunisme). I el Barça jugava molt bé. I tots estàvem molt feliços al Camp Nou, i ens les prometíem molt felices. I jo he estat a punt de dir que avui veuríem de nou golejada, però no ho he fet... I l’home aquell que tenim al costat l’altre dia avui ho entenia tot. Fantàstic!! Genial!! Mitja part i 2 – 0.

I llavors ha començat la segona part amb el Barça dormit, sense ganes de celebrar l’aniversari de TV3. Pensant que tot estava ja fet. Que el Betis poques coses tenia a dir. I què ha passat? Doncs que igual que Eto’o a la primera part, al minut vint-i-dos de la segona el marcador ja registrava un inquietant 2 – 2. I el Barça jugava molt nerviós. I tots estàvem molt nerviosos, i veiem ja que el partit s’escapava. I jo he pensat en els cinc gols que pensava que faríem a la primera part. I l’home aquell que tenim al costat avui tornava a no entendre res.

I entre tot aquest pandemònium d’incerteses i nervis, ha aparegut un home: Gudjonhsen, Eidur Gudjohnsen. L’home que no sap com ha aconseguit fer el tercer gol del Barça, el que ha permès que els tres punts es quedessin a casa. I com l’ha celebrat!! I a mi no m’estranya, perquè tinc la teoria que remata amb els ulls tancats i amb el cap encongit. Però bé, com que tots els gols que entren en porteria contraria compten, aquest també compte. I així ha estat com l’islandès s’ha convertit en l’heroi del partit.

EN POSITIU.
Eto’o. Avui ha estat l’home del partit. Ha fet dos gols i torna a recordar aquell davanter demolidor de passades temporades. Avui estava molt connectat al partit i s’ha entès molt bé amb els seus companys. Benvingut de nou, Eto’o!!

El públic que ha assistit avui al Camp Nou, que no ha deixat d’animar durant tot el partit. Semblava que al Barça li anés la vida en una eliminatòria complicada per l’ambient que es respirava i pels crits d’ànim de la gent.

EN NEGATIU.
Llegia a l’Sport que la defensa preocupa. Ho comparteixo i m’agradaria que el Barça no rebés tants gols. Deixar la porteria a zero significa que com a mínim t’emportes l’empat. Però bé, signo sempre que ens marquin dos gols i nosaltres fer-ne tres o quatre, a l’estil Cruyff. No és el gol la salsa del futbol? Doncs donem-li suport!! Quants més se’n vegin, millor per l’espectador.

La segona part, on el Barça va sortir totalment dormit i confiat. Això no s’ha de tornar a repetir i imagino que en Pep ja s’encarregarà de que així sigui.

Mail dels organitzadors de la UTMB.

Acabo de rebre un mail dels organitzadors de la UTMB. L'he trobat interessant. Parlen sobre l'edició d'enguany i sobre la quantitat de gent que va acabar. Si voleu llegir-lo:

Buenos días,

Fuisteìs más de 4500 corredores a participar en la 6a edición de The North Face® Ultra-Trail del Mont Blanc®. Y le agradecemos por eso.

2377 corredores, entre ellos 173 mujeres, cogieron la salida del UTMB®. 1269 entre ellos (en esos habia 81 mujeres) son finishers (54 %), mientras que 1108 tuvieron que abandonar.

Erais 2032 (entre ellos 287 mujeres) al principio del CCC®. El 65 % son finishers (1318, en los cuales 188 mujeres), y 714 han sido forzados al abandono.

59 equipos de 3 corredores cogieron la salida de la primera edición de La Pequeña Trota a León, un raid en autonomía completa, sin clasificación, de 220 km y 17 000 m de desnivel positivo. 108 corredores (entre los cuales 31 equipos completos) acabaron esta prueba, es decir el 64 % de finishers (entre el cual 8 mujeres).

¡Contamos así más de finishers con la Pequeña Trota a León que sobre el UTMB® y tanto como sobre el CCC®! Cuando se sabe que cada equipo de la Pequeña Trote a León contaba lo minimo2 finishers del UTMB®, nos damos cuenta que la preparación, la experiencia y la capacidad de autonomía no son palabras vanas.

EL UTMB® y el CCC® son pruebas exigentes en semi autonomía y que deben quedar auténticas. Hacerse finisher no es garantizado en la inscripción. No debe ser necesario contar con un abastecimiento para venir al cabo de un desfallecimiento, de contar con un kiné, con un podólogo o un médico para volverse a poner en marcha, de contar con una asistencia para solucionar los imprevistos o sobre antiinflamatorios o otrsa medicinas para acabar de cualquier manera.

EL UTMB® y el CCC® son unas pruebas exigentes y estan consideradas una como la otra como las carreras las más difíciles propuestas a los trailers. Esta exigencia es moral, y se nombra Respeto. Respeto de si y de los otros para no aceptar ninguna forma de trampa. Respecto de si para tener la lucidez de continuar si se trata sólo de cansancio o de pararse cuando no se vuelve más posible progresar sin sobrepasar sus límites del día. Respeto de la naturaleza que debe ser preservada sin que los caminos se encuentren cubiertos de residuos de toda clase.

Cada corredor acepta estos valores y el reglamento que emana de eso en el momento de su inscripción. Sin embargo, muchos son los que transgriden las reglas. Es tan fácil dispensarse de una parada de 10 segundos para recoger el embalaje que acaba de escapar de su mano, o de aceptar una "pequeña" asistencia fuera de un lugar de abastecimiento, o todavía de autorizar a un amigo a acompañarle durante algunos kilómetros. Después de todo, esto no cambia nada, nos decimos. Al caso por caso, esto es verdad sin duda. Multiplicado por 4500 corredores, Ultra-Trail® podría acabar bien por perder í su alma.

Nuestra prioridad es preservar el espíritu de este acontecimiento y pondremos en ejecución todo para que estos valores encuentren su maravilla en 2009! Usted puede contar con nosotros, pero nosotros contamos también con usted!

La Organización

Setmana de la mobilitat sostenible i segura.

No sé si heu sentit a parlar que aquesta setmana ha estat declarada per l’Ajuntament de Barcelona com a Setmana de la mobilitat sostenible i segura. Doncs bé, me n’alegro que ara ja comenci a poder celebrar-la, perquè després de la Ultra-Trail Madeira:
a) Mobilitat: no em podia moure del sofà de les agulletes que tenia a les cames.
b) Sostenible: no em podia sostenir en peu per la mateixa raó que l’apartat anterior.
c) Segura: segurament se’m passaria, com ho he comprovat, però trigaria un temps.

Així doncs, us desitjo a tots una bona setmana, que agafeu molt el transport públic, que aneu caminant als llocs, que utilitzeu les bicicletes, que deixeu el cotxe de banda aparcat on sigui i que feu cas al nostre alcalde que segurament ell agafarà el transport públic per anar a treballar, anirà als llocs caminant, utilitzarà la bici el cap de setmana i el cotxe oficial ni el tocarà...

MIUT: La comunitat de l’anell.

Divendres, 19 de setembre de 2008.

Quedo amb el Jaume a les deu del matí a Passeig de Gràcia amb Aragó. Agafem el tren i cap a l’aeroport. Facturem ràpid, ja que només tenim dues persones davant. El que no va anar tant rodat va ser l’embarcament a l’avió. Uns tres quarts d’hora de retràs que em feien desesperar. L’avió ens deixava a Lisboa i d’allà havíem d’agafar-ne un altre cap a Funchal sense gaire marge horari. Com que diuen que qui espera desespera, intentava distreure’m amb el que podia. Davant meu hi havia un estand on es podia llegir “Coneix com estem millorant el teu aeroport”. Ah!! Jo tinc un aeroport? I sense saber-ho...

Finalment embarquem i ens rep un home encorbatat clavat al Curro Jiménez (amb patilles incloses), la tripulació exclusivament masculina (un d’ells ens va pegar una bona repassada al Jaume i a mi) i en Frank Sinatra cantant pels altaveus Come fly with me.

Quan aterrem a Lisboa i baixem de l’avió, en Curro Jiménez em diu “Muito obrigado”. “¡Hombre!”, li deixo anar, “muy abrigado que digamos no voy... Camiseta de manga corta y bermudas”. La meva perplexitat va ser gran quan la resta de la tripulació (l’exclusivament masculina) també m’ho va dir. Llavors vaig pensar que quines coses de fixar-se i vaig preguntar-li al Jaume si li semblava que anava molt abrigat perquè ja m’ho havien comentat tres persones. Total que després investigant, resulta que el muito obrigado és el nostre moltes gràcies.

Com deia abans, anàvem amb el temps molt just (tot i assabentar-nos a l’avió que a Portugal és un hora menys), tot van ser corredisses per anar a la terminal 2 i accedir al nostre avió. Finalment ho vam aconseguir com uns campions.

Arribem en taxi a l’hotel a dos quarts de sis, deixem les maletes a l’habitació i anem a passar la revisió de material obligatori i a recollir el dorsal. Allà està un dels organitzadors, en Jose Moutinho. Xerrem una estona amb ell sobre el recorregut (on està això, allò, les 5.000 escales...) i s’apunta al grup en Crica a la conversa. Com ell ja havia estat per Madeira temps enrere, parlen d’un poble anomenat Folhadal (pronunciat Folladal), i estic a punt de preguntar-li al Moutinho si és una mena de Sodoma i Gomorra a la portuguesa, però decideixo no fer-ho perquè potser no entenen el meu humor.

Sopem amb la gent de corredors.cat, un total de dinou persones. Xerrem sobre el que ens espera i faig noves amistats. Tots molt bona gent. Ens retrem a l’habitació cap a dos quarts d’onze, però pels nervis previs no hi ha son. Demà serà el gran dia i el despertador sonarà a les tres, ja que els autocars surten a les quatre i abans hem d’esmorzar. Tanquem el llum i sentim com a fora plou a bots i barrals. Espero que tota la pluja descarregui durant aquesta estona...

P.D.: Sóc un despistat!! M’he deixat el llibre que llegia a l’avió. Només em quedaven cent pàgines per acabar-lo...

Dissabte, 20 de setembre de 2008.

Efectivament, el despertador va sonar a les tres del matí. Quina son!! Crec que amb prou feines havia dormit dues hores i mitja. Em picaven els ulls, però res que no es pugui arreglar rentant-me la cara amb aigua freda. Baixem a esmorzar i veiem a tothom ja menjant i amb ganes de començar. En acabat anem a buscar l’autocar. Plou. Però bé, si aprofita ara per descarregar no hi ha problema. Que plogui tot el que vulgui!! Arribem al put acordat i ja estava l’autocar esperant. Pugem. Quina cosa més estranya!! Semblava un avió: la filera de la dreta era de tres seients i la de l’esquerra de dos. Incomodíssim!! L’espai entre els seients era insuficient i no ens cabien les cames. El trajecte va durar una hora i quart, que vaig aprofitar per fer una dormida d’uns vint minuts.

El lloc de sortida era el far de Ponta do Pargo. Era negra nit, però de dia segur que la vista era espectacular. Comença a ploure novament i tots busquem aixopluc on podem. Sort que quan plou ho fa durant deu minuts i després para.

Passada l’eterna hora i quart d’espera, es dona la sortida als 116 participants després de cridar en veu alta cadascú en el seu idioma el compte enrere dels últims deu segons que faltaven per arribar a dos quarts de set, hora marcada per l’organització per donar començament a la prova. Els catalans anem mig agrupats i xerrant i fent bromes.

El primer inconvenient el trobem ben aviat: un creuament on les opcions són esquerra, dreta o recta per un camí de muntanya. Després de buscar per tot arreu i no trobar marques decidim seguir recte. El camí pujava i passats uns deu minuts de no veure marques, en Pau treu el GPS. Aquest marcava que ens havíem desviat de la ruta. Decidim tornar fins a la cruïlla. Ara ja de dia, veiem que la direcció correcte era la dreta on al terra hi ha els senyals caiguts que se’ns han passat per alt. Punt negatiu per l’organització!! Amb la broma havíem perdut vint minuts ben bons (no arribava a tres quilòmetres de més). Aquí s’ha perdut un bon grapat de gent, gairebé la meitat de participants.

La selecció natural de la marxa ha fet que ens quedem un grup de sis persones: en Pau, la Teresa, en Jordi Papiol, la Lissa, el Jaume i un servidor, els que més endavant formaríem la Comunitat de l’anell. En aquestes marxes tant llargues (en aquest cas 100 quilòmetres) és molt important anar acompanyat i amb gent que t’hi avinguis, com va ser aquest cas. No coneixia a la resta, només havia caminat amb el Jaume, però em van demostrar que ser un companys ideals de viatge.

Al control número 1 (Achada Grande) arribem perdent quinze minuts en relació al “Tempo estimado mais lentos”. Ens en fèiem creus. Havíem accelerat el pas, corregut, però havia estat inútil. No era temps de tancament de control (amb la conseqüent desqualificació), però era una referència que ens obligava a forçar la màquina encara més. I obviament això al final es paga. En aquest control s’uneix a la Comunitat en Crica, que perdut també al mateix lloc que nosaltres, van trobar el camí bo gràcies a algú que es coneixia el terreny i no van haver de tornar enrere. Ara n’èrem ja set!

Continuem la marxa corrent sota una intensa boira. També plou. Una barreja que serà una constant al llarg de la cursa, cosa que la va fer encara més dura. Et mullaves de cap a peus i quan et començaves a secar, tornava a ploure. Si no en tenia prou amb tot això, vaig rebre un regal sorpresa: el Jordi Papiol va relliscar en un toll i em va mullar de cintura cap a baix. Muito obrigado, Jordi!! Ara em sentia una mica més... mullat!!

L’anècdota d’aquest tros és una vaca morta que trobem just al costat del camí (veure foto). La pobra s’havia quedat a dormir allà en un raconet i allà s’hi havia quedat. Segur que portava molt poc temps morta si s’observa el seu estat. Descansi en pau!!

Al segon control (Roçadas) hi arribem havent recuperat catorze minuts respecte al temps previst pels mais lentos. La cosa començava a pintar bé, però gràcies a que havíem forçat molt la màquina (i no vull ser pesat, però això es paga més endavant).

Teníem ara un nou acompanyat de viatge: unes maleïdes plantes amb punxes i flor groga no més altes que els genolls que envaïen el camí i ens rascaven les cames. Vaig acabar amb més escarificacions que la nena de l’exorcista. Però bé vaig intentar aprofitar per tatuar-me a la cama les inicials de la prova (MIUT), i com que les plantes no ens deixaven sols, vaig pensar que el millor seria deixar de banda les inicials i escriure directament el nom de la prova: Madeira Island Ultra Trail. El resultat, evidentment, van ser múltiples rascades a les cames i un picor bastant fort.

L’aiguat del dia ens va enganxar pujant cap a Rabaçal. Una pujada exigent, relliscosa i de la quantitat d’aigua que va caure, el camí va desaparèixer i es va convertir en un autèntic riu. Les bambes van quedar cobertes per l’aigua i cada pas suposava que s’omplissin totalment. Arribats a dalt, els peus estaven freds, xops i cada passa era un xip-xap a l’aigua que s’havia quedat dintre la bamba. Ara el camí continuava seguint una canalització d’aigua a mà esquerra (o Levada, com ells en diuen) i la boira que ens feia la guitza sense deixar-nos contemplar el paisatge. Quina llàstima!!

Aquest tros, però va ser dels que més em va agradar. Va haver-hi un moment on no hi havia camí i durant molts quilòmetres vam haver de caminar per sobre el canal i amb una tanca a mà dreta per evitar caigudes. I la cosa ja va ser espectacular quan vam haver de travessar un túnel d’uns dos quilòmetres i mig de llargada excavat a la roca amb l’ajuda dels nostres frontals perquè no hi havia llum, amb el canal encara a l’esquerra i una mica encorbats per evitar donar-nos un cop al cap. Dir que el Jaume no se’n va lliurar i el cop que es va donar va ressonar per tot el túnel. Jo vaig sortir-hi indemne llevat d’un cop al colze dret que vaig donar-me amb la paret.

Arribem a Encumeada (quilòmetre 47) sobre les tres del migdia tot molls, ja que ara tocava pluja. Sense entretenir-nos gaire ens posem en marxa. Ara venia el tros més dur de tots, el més temut: les 5.000 escales. Un continuat trencacames per superar cinc pics i un desnivell positiu de 1.665 metres, on la pluja, la boira i el vent tampoc ens van donar treva. Vaig intentar portar el compte dels graons que hi havia, per si s’havien descomptat, però a l’inrevés, per fer-ho més difícil: cinc mil, quatre mil nou-cents noranta-nou, quatre mil nou-cents noranta-vuit, ... Però va haver-hi un moment que me’n vaig cansar. Les matemàtiques i el patiment no es porten bé.

Vam haver de fer una parada tècnica abans d’afrontar el segon pic. Jo anava sense forces i en Pau va donar-me un gel que vaig prendre-me’l en un tres i no res. Aquí ja va començar a forjar-se el nom de la Comunitat de l’anell, ja que vaig dir que en Frodo Bolsón no havia patit tant com nosaltres estàvem patint. D’acord, va salvar el món i nosaltres al màxim que podíem aspirar era a un jersei de finishers, però vam patir més. Us ho prometo!!

Al tercer pic hi havia el control 6 (Pico Ruuivo). Allà les forces anàvem molt justes. El gel havia anat bé, però l’efecte no és il·limitat. Vaig menjar-me una “deliciosa” barreta i cap avall a buscar els darrers dos pics.

La boira va escapar una mica i va permetre’ns gaudir una mica del paisatge. Bé, encara que fos un minut, temps que trigava en tapar-se tot novament. L’ascensió al darrer pic va ser duríssima. Sí, en Frodo no va patir tant. A meitat de pujada vam haver de treure el frontal. Hi havia trossos d’escales on el vent bufava lateral acompanyat de forta pluja i amb penya-segat als dos costats. Aquí vaig passar una mica de por, ho reconec. Era perillós. A més, el frontal et permetia veure tan sols uns dos metres endavant degut a la boira. Aquí vaig començar a tenir intents de rampa als dos bessons, cosa que a nivell de cap va afectarme batant.

Quan pitjor ho estava passant, vaig sentir al Jaume cridar: “El control ja és aquí!!”. Vaig respirar tranquil i vaig seguir evitant rampes a les cames. Un cop a dintre del restaurant que feia de control, el meu cap pensava i pensava. Amb aquests intents de rampa no podia seguir. Parlo amb l’Alba i em diu que ho deixi. No puc. Concs parla amb el metge. D’acord! Ploro. Estic davant d’un dels moments més durs des de que faig marxes. He d’escollir entre seguir o plegar, i la cosa pinta malament. No ho vull deixar. Vaig a parlar amb el metge i em comenta que no tenen res, però que m’hi faci massatges. Moltes gràcies!! Ho faig mentre menjo dos plàtans i prenc gots i gots de beguda isotònica. Tremolo. Tinc molt fred. No puc parar de tremolar i de donar voltes al cap sobre què he de fer. Els intents de rampa segueixen i pujar dos graons és quelcom que em fa patir. Ploro. Segueixo amb els massatges. Ho faig com sé i com puc. Agafo un got de caldo per entrar en calor però tinc tant fred i tremolo tant que em cau la meitat a terra. Abandonaré, penso. És el millor. En Crica es queda aquí perquè li fa mal el peu. Mirant-t’ho fredament no puc continuar. De totes maneres ara gairebé els trenta-cinc quilòmetres que resten són de baixada. Tots s’aixequen al cap d’una estona. Arriba el moment de decidir. Em provo una mica i sembla que estic millor. Ho he d’intentar. Decideixo seguir: el fred se’m passarà quan camini i si tinc rampes puc plegar al següent control. Som-hi!!

Sembla que tot plegat ha funcionat i que els bessos tornen a estar bé. L’inconvenient amb que ens trobàvem ara era que la pendent de baixada era forta i relliscava com a conseqüència del fang i l’aigua. S’havia d’anar amb molt de compte. La Comunitat de l’anell s’havia reduït a cinc persones: Pau, Teresa, Jordi Papiol, Jaume i un servidor, ja que la Lissa feia molt la goma i ja no ens va agafar més. Entre els cinc ho havíem d’aconseguir, tirant els uns dels altres dom fos.

Arribem al control 8 (Montado Pereiro) vint-i-cinc minuts per sobre de l’hora d’os mais lentos. Jo començo a treure la teoria que os mais lentos van tan ràpids com os mais rapidos. No pot ser!! Al control anterior vam arribar que ens sobrava una hora!

Ara, a més de la pluja i la boira he de lluitar contra la son. Se’m tanquen els ulls. No vull prendre res perquè sinó després no dormiré. Al següent control guanyem vint-i-cinc minuts respecta als mais lentos, però al penúltim control anem amb el temps clavat. Són les quatre del matí. Ara ja hem d’anar a totes. Només queden vuit quilòmetres per acabar. La gent del control ens avisa que anem amb molt de compte amb la baixada. I quanta raó que tenen!! Una baixada gairebé vertical, perillosíssima, amb barranc a mà esquerra, relliscosa pel fang. Ni les cabres pugen per allà!! M’enfado molt!! Quan arribi li cantaré les quaranta al Moutinho. Aquesta baixada no té sentit de ser-hi, podem prendre molt de mal!!

Però aquí no acaba tot, ja que a manca de tres quilòmetres pel final, quan ja veiem Machico, ens fa baixar per un camí obert per l’ocasió amb forta pendent (no tant com l’altre), i amb molta pedra. Perillós de nou!! Quin cap aquest de l’organització! Encara m’enfado més. Em ratllo tant que quan toquem asfalt començo a caminar sol. De sobte sento el soroll del motor d’un avió. Davant meu a la meva alçada visual veig com l’aparell tot il·luminat aterra a l’aeroport. Tot un espectacle majestuós. Però no em fa oblidar l’enfadada que porto. Arribo sol a la línia d’arribada aturant el cronòmetre en 23 hores i 33 minuts. Finalment ho he aconseguit. Me’n recordo del fatídic quilòmetre seixanta-cinc on vaig estar a punt d’engegar-ho tot a rodar i m’emociono. Veig al Moutinho aplaudint tot sol. Quina arribada més trista comparada amb com es va abocar la gent a la CCC de Mont-Blanc (és clar que eren les sis del matí). El Moutinho em felicita i em dona la mà. Llavors esclato, trec tot el que tinc a dintre:

SERVIDOR: La bajada de después del control (assenyalo cap on crec que estava) no se pone. No se podia bajar!!
MOUTINHO: En Ultra-Trail Mont-Blanc había bajadas peores...
SERVIDOR: No!! Yo hice la corta y no había nada parecido a esto.
MOUTINHO: Ah... no?
SERVIDOR: No!! Yo he venido aquí a pasármelo bien, a divertirme, no a matarme ni a romperme una pierna en bajadas tan criminales como esta. Y encima con noventa y dos quilómetros en las piernas.
MOUTINHO: Tranquilo, tranquilo...

M’acompanya a dintre el pavelló, m’entrega la samarreta, el jersei de finisher i el paper amb els temps de pas. Veig al Jaume Terés que em saluda, em felicita i em diu: “Duríssima!!”. Sí, duríssima.

Sento aplaudiments a fora. Arriben els companys tres minuts més tard. Els felicito i em disculpo per haver tirat endavant ho comprenen. Ens fem la foto. Ho hem aconseguit!! I crec que la clau ha estat en el grup, que ens hem compenetrar a la perfecció i hem cuidat els uns dels altres. La unió fa la força i en aquest cas s’ha complert. La Comunitat de l’anell ha aconseguit el seu objectiu. No hem salvat el món, però hem aconseguit arribar sans i estalvis! Hi ha gent que s’ha quedat, però ells també són campions.

Perquè us feu una idea de la duresa de la marxa, els organitzadors van allargar tres hores el tancament de l’arribada, deixant vint-i-set hores per acabar la cursa. Només van arribar 69 participants dels 116 que van iniciar la prova. El mal temps va passar molta factura.

M’HA AGRADAT.
Sens dubte, el poder acabar. Vaig estar molt a punt de quedar-me a Pico Areeiro. Ara quan hi penso, sem fa un nus a la gola. No sé què va ser el que em va ajudar a continuar, però fos el que fos li estic molt agraït.

La comunió entre el grup. Va ser fantàstic saber i comprovar com el calor humà i persones que no es coneixen de res es poden arribar a compenetrar tant bé.

NO M’HA AGRADAT.
L’organització va fallar: mancaven fites per marcar el camí, les baixades criminals finals sobraven i els serveis mèdics deixaven molt que desitjar quan els vaig necessitar.

El que més greu em va saber va ser el mal temps que va fer. No vam gaudir del paisatge en cap moment i no vaig poder fer gairebé fotografies. Què hi farem.

CONCLUSIÓ.
No es pot subestimar cap cursa, i avui ho he après. Cada una és un món. Després de participar a la CCC de Mont-Blanc em pensava que seria un “passeig”, però va ser tot el contrari. Inclòs la vaig trobar més dura que la del Mont-Blanc, tot i tenir menys desnivell. Si més no, era molt més tècnica.

Diumenge, 21 de setembre de 2008.

El Jaume ha marxat cap a Barcelona després de dutxar-se i estic orfe de company d’habitació. Assisteixo a l’entrega de premis i allà em trobo amb els companys de la Comunitat de l’anell i altres coneguts. Estàvem cansats, però contents.

Per la nit aconsegueixo mirar el Barça en directe, ja que quan anava a sopar vaig veure que estava posat al bar de l’hotel. 1 – 6. Sembla que la cosa va bé...

Dilluns, 22 de setembre de 2008.

Toca tornar. Esmorzo, mato el temps escrivint i el propietari de l’hotel m’acompanya a l’aeroport sense jo demanar-li. Són molt bona gent. Si algun dia aneu a Madeira, apunteu-vos aquest hotel: White Waters.

Ah!! L’oficina d’objectes perduts funciona. Vaig aconseguir recuperar el meu llibre i ara ja puc saber el desenllaç...

Demà volem cap a Madeira.

Ja tenim aquí el segon gran repte de la temporada. El segon gran objectiu que em vaig marcar per enguany. No és un altre que la Madeira Island Ultra Trail (MIUT). La segona sortida a l’estranger per participar en una marxa d’ultra distància. Tocarà deixar de nou el pavelló ben alt. El divendres pel matí el Jaume i un servidor agafem el vol que ens ha de portar fins a Lisboa i des d’allà agafarem un altre avió (o avioneta, no ho tinc clar) que ens deixarà al nostre destí final: l’aeroport de Funchal (Madeira). M’han dit que l’aterratge en aquesta pista té la seva complicació perquè és molt curta i que el capità sempre s’emporta aplaudiments que ho aconsegueix. Esperem poder seguir la tradició...

Recordo ara quan el Jaume va proposar-me embarcar en aquesta aventura. Va dir-me que m’animés que ells s’hi apuntava. Jo no ho tenia clar, no sabia si valia la pena gastar-me tants diners per anar, participar a la marxa i tornar. Tenia molts dubtes (i molts objectius que complir). Però, aquests dubtes van desaparèixer del tot quan vaig veure les fotos dels llocs per on passarem. Senzillament espectaculars. Només veure les fotografies vaig dir-me que allà hi havia d’anar jo, que havia d’estar-hi, i no vaig pensar-m’ho dues vegades i vaig donar el “Sí, vull” (parlant en matèria esportiva) al Jaume.

Aquesta prova té una distància de 100 quilòmetres amb un desnivell acumulat total de 7.160 metres (3.525 positius i 3.635 negatius) i creua l’illa de Madeira de punta a punta. El temps límit per fer tot el recorregut són vint-i-quatre hores. La prova comença el dissabte a les 6:30h, però com que nosaltres dormim a Funchal (lloc on acaba la prova), els autocars surten cap a l’altre punta de l’illa a les quatre del matí. Així que toca matinar. Però val la pena l’esforç, ja que ens embarquem en tota una aventura que esdevindrà, sens dubte, una gran experiència per nosaltres. Imagino que més d’una vegada em quedaré embadalit amb més d’un paisatge i tiraré innumerables fotografies. El lloc s’ho val.

El divendres només arribar hem quedat amb la gent de corredors.cat per fer un sopar de germanor. Tenim ja la taula encarregada al mateix hotel on dormim (nosaltres i gairebé tota la resta de participants) i la cosa promet ser interessant i molt divertida.

Doncs res, esperant no tornar amb un cama (o les dos) de madeira (acudit made in Jaume), fins la tornada. Sigueu bons i no feu dolenteríes!! Ah!! Sento fer-vos enveja i tot això que es diu, però... haber elegido muerte!!

Us deixo el perfil de la prova perquè us podeu espantar una miqueta (val a dir, però, que era més dura la CCC del Mont-Blanc, les coses com siguin):

Victòria!!

Sí, per fi una victòria en competició oficial (si descompten els dos primers partits classificatoris per a la Lliga de Campions). Si es que ja ho deia jo, avui tocava guanyar. Primer una derrota, després un empat i ara era fàcil seguir la sèrie: tocava guanyar. Que a mi no em prenen el pèl, que jo he fet molts tests d’aquest d’intel·ligència!! És per estar contents, com no. Començar guanyant el primer partit de la lligueta, és començar amb bon peu. És clar, que jugàvem a casa i era el nostre deure, però vist el que vam veure ahir els que vam anar al Camp Nou (sí, sí, vaig anar al Camp Nou) crec que podem estar contents. No diré que el Barça no mereixés emportar-se els tres punts, però ahir no vam veure un bon partit (bé, només als primers vint minuts de la segona part, igual que el partit contra el Racing). El marcador pot semblar que el Barça va guanyar sobrat, però aquesta no és la realitat. Es va patir, com sempre pateix el seguidor culé. De totes maneres nosaltres teníem un patidor al costat que lo que li passava era que no entenia res: “No entenc res”, anava dient i movent el cap a dreta i esquerra, “No entenc res”. Home, era molt fàcil d’entendre: el joc del Barça no és per tirar coets i l’equip s’aguanta amb pinces. Per ell, evidentment, no entenia res.

I jo no sé què caram ens passa quan marquen un gol que la cosa canvia radicalment. Sembla que ja en tinguem prou i en lloc de seguir jugant igual (bé, millor dir que en lloc de seguir igual, perquè jugar, jugar...) ens aculem una miqueta, i comencem a rondejar al mig del camp. I és llavors quan l’equip contrari s’envalenteix i decideix tirar endavant per veure si pot treure alguna cosa de profit. A la primera part vam tenir sort que després del gol marcat per Márquez de cap a la sortida del córner vam poder mantenir la porteria a zero. La segona ja va ser una altra cosa. Després del gol de penal d’en Messi, a acular-nos encara més i ells cap a dalt, fins que al final van aconseguir marcar el gol i tots ara sí que amb la por al cos menys un que seguia sense entendre res. La veritat és que la defensa del Barça no contribuïa a alleugerir la por, ja que se la veia insegura i fràgil.

Ahir Guardiola no va fer invents ni experiments amb l’alineació de sortida. Bé, potser només un, ja que van jugar Piqué i Márquez de centrals i Puyol de lateral esquerra (ho va fer cent vegades millor que Abidal). Davant el trident Henry – Eto’o – Messi i al mig del camp els dos petits més Keita.

EN POSITIU.
Evidentment la victòria, que farà que respirem més tranquils tots plegats i segurament els jugadors es trauran una mica de pressió de sobre.

Ara no sé si posar-ho aquí o posar-ho en negatiu. Bé, per fi un gol de jugada, el tercer. Dels quatre gols que ha marcat el Barça als dos últims partits, tres han estat a pilota parada (dos penals i un de córner).

El debut europeu de Pedrooooo. Ara ja li diré, crec Euro-Pedroooooo. Aquest noi arribarà lluny, feu-me cas.

EN NEGATIU.
La defensa del Barça que sembla de plastilina. Sortim a gol encaixat per partit, una xifra una mica massa elevada. No em preocuparia si el Barça marquès més gols, com avui. Però la pólvora està com està.

El Barça va tenir clares ocasions per desnivellar el partit, però la punteria està un xic desviada.

Algú va veure ahir Messi? Bé, al camp sí, però jugar? Potser els últims minuts del partit va sobresortir una mica, però la resta de minuts va estar desaparegut.

Henry jugant d’extrem no se’n va anar de ningú i després de provar-ho un parell de vegades, quan rebia la pilota ja ni ho provava i la passava enrere.

Segueixo pensant que Eto’o no s’entén amb els companys. Falta que es compenetrin.

No vaig entendre com el Barça va acabar el partit jugant sense un davanter centre nat: Henry i Eto’o van ser substituïts i Bojan va seguir a la banqueta.

Pròxima estació…

Imagino que ja us haureu assabentat de la notícia: TV3 ha iniciat una campanya perquè la parada “Campus Sud” de la (molt) futura línia 9 del metro de Barcelona canviï de nom i es passi a dir “Camp Nou”. No em desagrada la iniciativa, que voleu que us digui. Així no estaríem coixos en aquest apartat, que ara no el toquem. Hi ha camps de futbol que fa temps que tenen la seva propia parada de metro (Wembley, Saint Denis, Santiago Bernabéu, Old Trafford, ...). I, és clar, nosaltres no ens podem quedar enrere en aquest sentit. Ens hem de modernitzar, que diria algú. O millor encara, adaptar-nos a les noves tendències del mercat.

El que jo proposaria seria una parada de metro que depenent del que fes el Barça anés canviant de nom. Aquí van les meves propostes:
a) “Liceu blaugrana”, que l’equip ho bordés i fessin un futbol de somni i de dibuixos animats.
b) “Arc del triomf”, quan l’equip aconseguís algun títol important (Lliga, Copa del Rei, Lliga de Campions o fins hi tot podríem incloure de resquitllada alguna supercopa d’aquestes que es celebren a l’estiu).
c) “Des-Encants” o “Al loro”, evidentment en època de vaques flaques, de períodes sense títols i quan el futbol blaugrana faci dormir a les ovelles.

De moment, avui, pròxima estació... Lliga de Campions al Camp Nou (i encara sense parada). Espero que la cosa vagi sobre rails i sigui el primer partit d’una victoriosa competició.

"Yo me pido inmigrante"

Aquesta ha estat la frase de l’esmorzar d’avui. Tot ha vingut perquè un company de feina ha comentat que els llibres de text pels seus fills són gratuïts, que no paga ni un euro. La broma que li he fet jo ha estat que si havia passat els fills per estrangers i ara es deien Wilson o Mohamed el nen i Maria de las Luces la nena per tal de beneficiar-se de la mesura. S’ha posat a riure i ha dit que no, que això venia d’una promesa electoral de l’alcalde d’on ell viu. L’any passat tampoc va haver de pagar-los, ha confirmat.

Hem començat a parlar una mica de totes les avantatges que gaudeix la gent immigrant que ve de fora: que si llibres de text gratuïts, que si escola de franc i amb plaça garantida, que si no han de pagar impostos si munten un negoci durant els dos primers anys i, és clar, feta la llei feta la trampa, quan passa aquest temps el que fan és canviar-ho de nom i segueixen sense omplir les arques barcelonines amb diners. En fi, totes aquestes coses que els d’aquí no les tenim, però si venen d’allà sí. No hi estic en contra de que ho tinguin, però o tots moros o tots cristians (mai millor dit). O per tots o per ningú. O si ho preferiu d’una altre manera: o follem tots o la puta al riu. N’hi ha moltes d’aquestes frases fetes que fan referència al mateix: que tots ens podem beneficiar d’aquestes avantatges, i tant se val d’on venim, si del sud o del nord. Doncs bé, passat una estona, un altre company ha deixat anar la perla: “Si es que esto es un chollo. Yo me pido immigrante, que mola más!!”.

"Heretaràs la Rambla"

Gran llibre i, sobretot, un argument molt original. I per què no dir-ho, la història transcorre pel barri Gòtic de Barcelona, cosa que encara enganxa més ja que ho tenim a tocar, amb les seves gents, els seus carrers, els ambient, els seus problemes i amb el fil conductor d’un avi rondinaire, racista i malcarat que ha passat tota la vida entre els seus carrers i ara vol que el seu net hereti tot això en forma d’un regal molt especial pels seus deu anys. Ple de personatges carismàtics i curiosos, de ben segur que si el comenceu a llegir no el podreu deixar, que és el que m’ha succeït a mi. En un parell de dies l’he acabat i em sembla que el proper llibre que llegeixi després del que he començat serà algun altre d’Alfred Bosch. Potser “Les set aromes del món” si està a la biblioteca? M’ha sorprès molt la seva manera de redactar i lo ben treballats que estaven els personatges. I he rigut molt i m’ho he passat molt bé llegint-lo. Si decidiu fer-ho, de ben segur que no us en penedireu.