dimecres, 14 d’octubre del 2009

L’home que somiava amb una fideuà i un bidó de gasolina.

Dilluns, 12 d’octubre. Festa de nostra (bé, d’ells) senyora del Pilar i quelcom més que comporta desfilades militars i exhibició absurda de la maquinària bèl·lica del país veí. Amb els amics ens disposem a dinar, a poder ser una fideuà (a petició meva, que em venia molt de gust). Conec un restaurant a prop de casa. Hi fem cap un grup composat per cinc persones. Aconseguim fer-nos i atrinxerar-nos en dues taules després de forta oposició de rebels arribats al mateix temps que nosaltres. Ens hi fem forts sota el lema de “Noooo, nooooo, no ens mouran”. Trobem a faltar algun crit de “Xanquete ha mort” a la llunyania. No passar res. No ens desil·lusionem. Hem vingut a devorar la fideuà. Bé, fideuà per tres, arròs negre per dos. Acord tàcit i amistós per ambdós bàndols. Som amics. Són dos quarts de tres. Fa calor i el sol escalfa de valent.

Passa mitja hora i aconseguim sota consignes intimidadores i des de la llunyania del nostre racó fer venir un dels cambrers perquè ens porti unes begudes i:
a) Una patates braves.
b) Unes escopinyes a petició, sembla a ser que no es tractava de cap antull**, de la dona G (res a veure amb el punt... el G).

Un quart de quatre. Devorats a consciencia els anteriors apartats a) i b), aconseguim novament que el cambrer ens faci una mica de cas, ens posi estovalles a la taula i ens cedeixi un parell de cartes on hi figuren els menús. Ni les toquem. Ni les llegim. Tenim molt clar el que volem i què hem anat a fer allà. Noi, apunta: fideuà per tres, arròs negre per dos.

Dos quarts de quatre. Ja ha passat una hora. Les cares dels atrinxerats a la taula mostren autèntica fam. Ja he devorat la premsa esportiva del dia i també les notícies d’El Periódico. L’home T també ho ha fet. És estrany, perquè només li agrada llegir els manuals d’instruccions de les coses i les xorrades que la gent penja al Facebook. La dona G ja ha arreplegat el meu llibre, la tercera part de la trilogia Milenium, que també s’està llegint i, una vegada localitzada la pàgina per on va, posa mans a l’obra (o ulls al llibre). L’home J no s’immuta. Sempre ha estat molt tranquil. O racional, millor dit.

Tres quarts de quatre. Els ànims ja comencen a estar caldejats. La fam és voraç. Ens comencem a mirar els uns als altres per veure qui morirà primer i ens el podem menjar. Jo somio que sigui l’home J o l’home T, perquè tenen més carn que la dona G i la dona N. Evidentment no desitjo ser jo el primer perquè no podria participar del festí i encara em queden moltes coses per fer a la vida, com per exemple, menjar-me una fideuà.

Les quatre. Ha passat ja una hora i mitja i seguim sense notícies del nostre menjar. Des del nostre racó, la nostra república independent batejada ja com a Santa Coloma de Fideuà i Arròs negre, amb ulls injectats amb sang per la manca d’aliment, la situació és insostenible. Veig passar l’amo del local, un d’aquest xinesos que s’han fet amb el control de la majoria de bars i restaurants de Barcelona. Li canto les quaranta, les cinquanta, les seixanta i les setanta. Fa que si amb el cap i torna cap a dintre. Seguidament arriben reforços, per part d’ells, és clar. Un cambrer ens diu que només tenen un forn, i que encara haurem d’esperar vint minuts o mitja hora. Passen insults i coses diverses pel meu cap (inclús imagino la pinta que tindria aquest cambrer al forn adornat amb patates). Somio amb un bidó de gasolina per cremar tot el bar.

Les quatre i cinc minuts. Acabat el conclave a la nostra taula, hi ha fumata blanca (o negre, depenent de com es miri perquè tots trèiem foc pels queixals). Abandonem sense incidents la nostra república independent per anar a pagar el que hem consumit. Hi ha veus que conviden a fer un sinpa (el que en llenguatge planer es coneix com a fotre el camp sense deixar anar un puto duro). Finalment, el propietari ens diu que no li hem d’abonar res, que ens convida. Agraïts que som li donem les gràcies i ens disposem a trobar quelcom per dinar.

Dos quarts de nou de la nit del dia 13. Han transcorregut trenta hores. Ni rastre de la fideuà ni de la paella. He passat la nit al ras, assegut al meu racó. Esperant. Sense fer soroll. Les nits ja comencen a ser frescotes (que diria el Tomàs). Espero reforços, però ningú ha vingut a fer-me el relleu. No sé què passarà a partir d’ara. Em costa mourem. Però jo resistiré. L’esperança és el darrer que es perd. He demanat un altra plat de braves...

NOTA: tota aquesta història està basada en fets autènticament reals, menys el darrer paràgraf. Evidentment no em vaig quedar a esperar. Faltaria més!

**El que col·loquialment en castellà s’anomena antojo. També hagués pogut escriure desig o capritx. No m’ha donat la gana. El bloc és meu i faig el que vull. Aquesta paraula sona més culta i sembla que en sàpiga més, quan la veritat és que ho he buscat al diccionari.

27 comentaris:

Sergi ha dit...

Perdona que rigui, eh, però el relat dels esdeveniments em sembla força hilarant, té punts molt bons, a diferència de com ho devíeu viure vosaltres. Però sort que conserves el sentit de l'humor tot i la falta de glucosa, i ens expliques tan bé aquestes experiències. M'ha fet gràcia el ** i això de que et queden moltes coses per fer, com per exemple, menjar una fideuà! Que bo.

ddriver ha dit...

amb ho eficients que son al mcauto i tu de xines...aixx aqui ja un bar del xino gomez,be xino gomez perque posa bar gomez i aquell idiota nomes sap somriure demanis el que demnanis, ara ja ser de que reia

Assumpta ha dit...

Ooooooooooh!! Estic absolutament admirada de que aguantessiu esperant tantíssima estona!!

Imagino que si això ens hagués passat a Josep Lluís i a mi la tensió i les frases tipus "tarden molt, oi?" "crida al cambrer" "espera que el crido jo" "marxem?" "marxem!" hagueren estat molt, molt abans.

Pregunta: Les altres persones menjaven? Veieu a més gent alimentant-se al vostre entorn? jejeje

Anònim ha dit...

no hi ha dret, eh!
jo m’hauria enfilat per les parets, però el que em quedava més a prop era un arbre i ja estava ocupat. a saber quan feia que aquell pobre felí esvaït estava esperant la seva fideuà.
sort! sort en vaig tenir que un bon amic (meu i de la pols domèstica) em va oferir unes improvisades viandes.
g. (que no ".g")

neus ha dit...

però Jordi... arribes a ser el primer de caure i ja em idràs de què s'haurien alimentat els altres!! aviam si ens engreixem una miqueta, coi, no pas per res, només pels maics, que no se sap mai. Aquesta vegada va ser una fideuà però... i la pròxima??

neus ha dit...

recoi... que malament ho he escrit tot això... s'entén o faig una fe de rates?

Assumpta ha dit...

jo traduieixo :-)

idràs: diràs
maics: amics

Total dues ;-))

Andrea. ha dit...

XDDDD
El pròxim cop que a casa fem fideus rossos, ja te'n enviaré un plat.

Muaks.

Jordi ha dit...

XeXu: la veritat és que en aquells moments hagués portava una mala llet a sobre que no et pots ni imaginar! No m'agrada que em prenguin el pèl, sincerament! Gràcies per les teves paraules!

ddriver: ara que ho dius, aquell que ens va atendre també reia tota l'estona. Diguessis el que diguessis...

Assumpta: o i tant que menjaven! Anaven sortint paelles i fideuàs a mansalva! Uix, quina gana ara!

Anònim: Quan vulguis torno a fer-te un llom a la pols del dia saltejat amb bris de porqueria!
Però vindrà algú a substituir-me? Poto ja un parell de dies!

Elur: s'entén, s'entén! Et pots imaginar per què estic tant prim, no? De tant esperar menjar... Als meus amics, si volen menjar, els hi puc oferir un parell de cuixes ben molsudes!

Luthien: oh!! Gràcies! De fet, encara em dura l'antull de la fideuà! No n'he menjat!

Clidice ha dit...

Bé, ja ho diuen no hi ha mal que per post no vingui ;)

òscar ha dit...

a mig relat he cregut intuir que acabarieu estil viven devorant-vos uns als altres amb ferocitat.

si la paciència és la mare de la ciència, vosaltres esteu fets un científics de premi nobel.

Anònim ha dit...

estic molt a prop. no defalleixis ara. ara no! aguanta. aguanta per tots i cada un dels ingredients que han mort per la causa.
et passo a buscar un shawarma sol o a la pols de CD?
g.

Jordi ha dit...

Clidice: ostres, sí, sí, i tant!

Òscar: mira-t'ho també d'aquesta manera: si de mica en mica s'omple la pica, vaig acabar desbordat... d'aigua! Crida a un paleta que m'ofego!!

Anònim: millor a la pols d'estanteria, és més consistent! Gràcies g!

kweilan ha dit...

Em fa molta ràbia que em facin esperar.Al menys tha sortit un apunt força entretingut.

Assumpta ha dit...

Jejejeje què bo, Clidice no hi ha mal que per post no vingui!! :-)

Doncs Jordi, jo no voldria que agafessis mania a cap d'aquelles bones persones que s'atipaven al restaurant, però el més possible és que algunes d'elles s'estessin menjant el vostre dinar :-)

anònim T. ha dit...

jo vaig trobar a faltar una mica més de gresca i discusió... sense arribar a les mans!!

quan el tio em diu que ens convida als "berberechos" i que "lo xiento"!! em va caure la moral per terra!!

per moments vaig pensar que ens fotriem la fideuaaaa i l'arrossseett de gratix!!

a hores d'ara aquest blog estaria dedicat a la bona atenció que ens van brindar!!

Científics o Tecnòlegs?? un altre blog??

Aguantaaaaaaa ninooooooooo... jo també estic molt aprop!! Encara que per si fos el cas jo ara m'estic foten un shawarmaaaaaa que necessito forquilla i ganivet per fotremellllll!!

Jordi ha dit...

Kweilan: i tant, i més quan tens gana! Moltes gràcies!!

Assumpta: des del meu racó ho veig tot fosc ja a aquestes hores. Però segueixo resistint. Van passant fideuàs i paelles per davant meu, però cap és la meva...

Home T, a mi també em va desarmar totalment quan ens va convidar. Vaig estar a punt de quedar-me i tot! jejejeje
Bé, si passes pel davant del restaurant, portam un Shawarma que de la fideuà encara ni rastre...
Científics o Tecnòlegs?? Aigua freda o aigua calenta? Banyera o dutxa?

Anònim ha dit...

Uauuuu xiquet veig la foto de la fideuà i dic uau i ara veig que us vau quedar sense... pot ser no valia la pena i no era bo, el què està clar és que no hi tornareu, quina ganaaaa

Uri ha dit...

M'ha agradat molt aquesta entrada narrada amb humor.

Anònim ha dit...

encara no? ja fa més de 48 hores...
tinc gana, molta gana. ja començo a veure gambes, sèpies i fideus a tort i a dret.
fins i tot m'he enxampat xarrupant amb desfici el tap del boli (com aquell que s'enganxa a la pegadolça)
g.

bajoqueta ha dit...

Uff és molt dur passar tanta gana! jajaja. Menys mal que no us va cobrar.

Jordi ha dit...

Cesc: no, no, ja et dic jo que no hi tornarem! Ni en somnis! Si ens morim de gana, sempre quedarà un Shawarma!

Uri: merci, companyé!

g.: no, encara no! crec que jo començo a tocar el dos, que aquests ens estan prenent el pèl!

Bajoqueta: home, hagués pagat si ens haguessin cobrat, però de mala gana!

Luigi ha dit...

Molt bona narració!

A mi em sembla que us van fer esperar amb uns altres fins. Com vaig llegir guixat a la porta d'uns lavabos d'un altre restaurant xino: "no-dejes-de- mirar-te-pueden-atacar"

Albert ha dit...

M'he quedat amb això:"inclús imagino la pinta que tindria aquest cambrer al forn adornat amb patates".

Hi ha molts restaurants que s'haurien de tancar per no atendre bé els seus clients. Passa alguna cosa amb els llibres plens de reclamacions? Jo diria que no.
Adéu!

Jordi ha dit...

Luigi: ara m'has fet entrar un atac de pànic! ;-)

Albert: vem considerar d'omplir un full de reclamacions, però llavors et planteges: serveix d'alguna cosa?

Fran ha dit...

Quin valor i paciència d'esperar tanta estona. Jo no haguès pogut esperar. Aquestes situacions em fan patir molt, sort que tú t'ho agafes amb molt bon humor...
Una abraçada.

Jordi ha dit...

Fran, la gana mana! jajaja Però bé, vam esperar i al final no va servir de res...