dimarts, 12 de gener del 2010

La trista història d’un miop.

Després de la primera entrega de les fotudes de pota incorrectes, passa-les, avui toca la segona part. Segurament us estareu dient internament que sóc el rei de les fotudes de pota. Doncs, ni sí ni no. Sóc un simple mortal que intenta passar per aquesta vida de la manera més desapercebuda possible, però que, de vegades, el món juga males passades i aquestes, com a tals, s’han de saber encaixar.

Bé, no m’enrotllo més i vaig al gra. Tot comença un dia al gimnàs, després d’haver-me guanyat una merescuda dutxa perquè tots els greixos cremats i per cremar del meu cos ja s’havien esfumat passant a millor vida (això és mentida, però sempre queda bé escriure-ho). Amb la tovallola enroscada a la cintura a mode de faldilla per tapar les meves parts nobles vaig arribar a la taquilla on guardava la roba. Mentre treia el cadenat, de sobte vaig sentir una veu que cridava:

VEU: Ei, hola!

Em giro cap a la meva dreta, miro (bé intento mirar), ho veig tot borrós a conseqüència de la miopia flagrant que afecta els meus ulls, i com que de lluny no veig res de res sense les ulleres posades, només distingeixo formes vagues de cossos que es mouen, decideixo seguir el corrent i anar cap allà. No és gens anormal que algú et saludi.

SERVIDOR: (en veu alta i dirigint-me de peus i de veu cap a la persona en qüestió) Ei, hola, com anem?

Quan gairebé estic arribant, a falta de dues passes, veig (ja la tenia bastant a prop com per mig distingir els trets de la seva cara) que la persona a la que abans he anomenat VEU i que donava veu (valgui’s la redundància) a aquella veu, fa una passa lateral per evitar la meva imminent arribada just davant seu i amb la mirada perduda més enllà de mi, comença a caminar, em passa pel costat i encaixa la mà amb una altre persona (que anomenaré VEU2) que venia just darrera meu. Us podeu imaginar la meva cara de comodí quan vaig trobar-me allà al mig palplantat, dempeus, sense saber on mirar mentre aquelles dues persones (VEU i VEU2) es saludaven efusivament i es preguntaven mútuament quin tipus d’exercicis havien fet aquell dia. Amb la cua entre cames, vaig tornar al meu lloc intentant dissimular la meva cara vermella com un tomàquet de pura vergonya.

La moralitat de la història, aquella moraleja que diuen els castellans, vindria a ser quelcom semblant a Si no veus, no saludis, perquè segurament fotràs la pota. És millor prendre-s’ho amb calma, avaluar la situació, posar-se les ulleres, mirar i veure qui realment t’està saludant, cas que sigui a tu, perquè, evidentment, tu no ets el centre del món i salutació que es faci no ha de perquè estar adreçada a tu.

Companys, què dura que és la vida d’un quatre ulls!

22 comentaris:

Clidice ha dit...

hahahaha què bo! m'has fet pensar en el pobre quatre ulls que viu amb mi i en algunes situacions força similars :P pobrets! :) petons :)

sànset i utnoa ha dit...

Jo, que també sóc un d'aquells miops autèntics (nou diòptries per ull, més o menys. Una bona col•lecció!) acostumo a no saludar fins que no tinc ben identificada la persona, perquè l’he cagat més d’una vegada (i de dos, i de tres, de quatre). Val a dir que també tenim avantatges. Imagina’t aquella gent que et veus obligada a saludar per obligació. Que fàcil que ho tenim quan, en el cas que ens interpel•lin, els responem “hosti! disculpa, no t’he vist. Quina putada això de la deficiència visual, eh?”. El fotut és quan t’aixeques al matí i no trobes les ulleres. O quan estàs conduint i li demanes al copilot que et vagi llegint els cartells de la carretera, que tu de lluny no els veus massa bé. Les cares d’estupefacció no tenen pèrdua (sort que els miops hi veiem bé d’aprop!)

*Sànset*

sànset i utnoa ha dit...

"obligada a saludar per obligació". M'he fet un canvi de sexe i, a sobre, redundo més que un polític.

*Sànset*

gemma ha dit...

hahaha! que bona!
de debó?
ara entenc perquè sempre portes les ulleres tan impecablement netes...

bajoqueta ha dit...

Això no és res! Fins que no li dones un cop a l'esquena a algú pensant que la coneixies... saludar fa d'educat, si dones un cop et miren amb molt mala cara t'ho puc assegurar jajaja

Assumpta ha dit...

Jajajajaja molt bo! :-))

Ai, perdona que rigui (jajajaja) però és que és molt bo!

De fet, em solidaritzo totalment amb tu, perquè jo he viscut un munt de situacions així, sobre tot a l'estiu, quan fa una calor que no t'aguantes i vas una estona a remullar-te a la piscina del Reus Deportiu... perquè, clar, a l'aigua no entro amb ulleres i estirar-me una miqueta a prendre el sol, doncs tampoc les porto posades :-)

Ara bé, quan la salutació veritablement sí va per mi i no ho veig, si després m'ho diuen, sempre dic el mateix que en Sànset... "ostres, perdona, és que sense ulleres no veig res"! (i la gent normalment és molt comprensiva):-))

neus ha dit...

Home, una servidora no té miopia i se suposa que és de molt d'aprop que no s'hi veu i també la caga d'aquesta manera... clar que he de dir-te que t'entenc, tinc una germana ex-miop... i la veritat que tot i que el post fa riure, us planyo, que això de no veure-s'hi sense ulleres ha de ser molt fotut.
Un dia la paia no es va voler posar les ulleres (s'havia tret les lentilles feia poca estona) per anar a fer un 'recadu' petit al poble i li havia d'anar dient 'ara baixem un escaló, ara en pugem dos...' 'saluda és la menganita' agafades de bracet com dues iaiones... i, com diu en Sànset, també li he llegit els cartells tot fent de copilot, quin estres!

Jordi ha dit...

Clidice: sí que ho som de pobrets... quan no portem ulleres estem del tot desprotegits!

Sànset: Ara m'has fet pensar que millor veure-hi d'aprop que no de lluny, perquè si una cosa està lluny sempre t'hi pots apropar... en canvi al revés... doncs també! Quina tonteria que he dit... uff!! No carburo!

Gemma: home, això de portar les ulleres netes és higiene personal! Ja li fas revisió a l'home T?

Bajoqueta: ostres, jo no vaig arribar-li a donar un cop! Me'n vaig lliurar de la mala cara... i d'algun cop posterior de tornada!

Assumpta: jo tampoc prenc el sol amb ulleres! bé, quan el prenc, és clar! Per cert, Deportiu és correcte? Sempre m'ho he preguntat...

Elur: jajaja ostres, quina situació més còmica! Si es que ens n'hem de riure, que sinó! Bé, de totes maneres, si tot tingués una solució tant simple com posar-nos ulleres!

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Quina situació! una creu pels que necessitem ulls de recanvi..

sànset i utnoa ha dit...

Crec que, ja que en som un bon grapat, podríem crear l'ASSOCIACIÓ DE DISCAPACITATS VISUALS DE LA BLOGOSFERA. Així podríem demanar subvencions a la Generalitat i si cola, cola...

*Sànset*

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

Noi, aquesta és la clau de la qüestió. Jo diria Reus Esportiu... però aquí ho diuen així i ho tenen inscrit així i a tot arreu va així :-)) (són rarus, pensa que a la botifarra li diuen llonganissa!!)

Met ha dit...

Com a miop t'enetenc perfectament. Són moments en què no sabries on posar-te... i a vegades ningú se n'adona de la nostra situació.

A mi si em saluden, primer em prenc el meu temps per trobar les ulleres i posar-me-les, aleshores saludo...excusanant.me en què si no duc ulleres no m'hi veig. Naturalitat.

òscar ha dit...

No ets cap extraterrestre (miop o no) ja que aquests ficades de pota monumentals les fem tothom força sovint.

La meva del 2009 va ser preguntar-li a una noia que de quan estava (intuint jo, aliga visual) que estava embarassada quan, com pots imaginar, senzillament havia abusat de les Big Macs.

Jordi ha dit...

Srta. Tiquismiquis: sí, i que no faltin! Moltes gràcies pel comentari!

Sànset: jajaja ostres sí, sí, estaria bé! Potser ens subvencionarien els vidres i les muntures!

Assumpta: sí, sí, és veritat! És que l'ex-altre-equip-de-la-ciutat-de-Barcelona que ara és metropolità també es diu RC Deportiu Espanyol...

Met: bona tàctica, que crec que hauré d'utilitzar per no tornar-hi a caure.

Òscar: jajaja ostres, aquesta és molt bona! M'hagués agradat veure la teva cara... i encara més la seva...

kweilan ha dit...

Les lentilles van molt bé per aquestes situacions.

Uri ha dit...

T'acompanyo en el sentiment, no m'he trobat mai amb aquesta situació en concret, però anar donant pals de cec x la vida és dur x la moral i la supervivència.

Jordi ha dit...

Això pot passar a no miops també eh. Sense anar més lluny, quan estàs en una discoteca i veus una noia de fons que et mira i t'aixeca el braç.Llavors tu penses que has triomfat i et creixes, la saludes i t'apropes, en aquell moment ella passa de llarg i li etziba dos petons al que està darrere teu. Frustrant, no? jaja.

Albert ha dit...

Quina putada (no té altre nom). La propera vegada t’hauràs de dutxar amb les ulleres posades.

L’altre dia em preguntava què feia la gent que no hi veia bé molts anys enrere si no existien les ulleres...
Adéu!

Sergi ha dit...

Ostres, m'ha fet com a peneta i tot, perquè si bé m'hi veig bé, tinc desenvolupat el sentit del ridícul, i trobar-me en una situació així em faria morir de vergonya. Que per altra banda, crec que a tots ens n'ha passat alguna d'aquest tipus, és humiliant. Penso que el millor és anar de cara, si has ficat la pota, doncs mira, si algú et mira estranyat, li dius que no hi guipes i llestos. I si no ho vol entendre, l'agredeixes i tan amics. A veure si sempre hem de ser els simpàtics que reconeixem l'error!

Assumpta ha dit...

De veritat que jo no puc, eh? jajaja aquest XeXu és molt dolent!!!

I si no ho vol entendre, l'agredeixes i tan amics.

:-PP

Jordi ha dit...

Kweilan: sí, sí, no ho dubto. Però el meu ull és tant savi que quan vaig fer la prova per posar-me-les, es tancava sol!

Uri: jajaja i tant, i tant, eh que m'entén? Preciós!

Jordi: oh i tant frustrant! Per partida doble: perquè et pensaves que hi veies bé i resulta que no, i perquè no has triomfat! jejeje

Albert: No li diguis a ningú, però alguna vegada ho he fet. Te n'adones quan et cau el primer raig d'aigua!
uff!! Aquest segur que van desaparèixer perquè no es van saber adaptar al medi!

XeXu: umm... m'ha agradat això de l'agressió...

Assumpta: Però saps el secret? Com el pots agredir si no el veus?? jajaja

Cristina: merci! El quedar bé sempre ens fa anar pel mal camí!