El so de les campanes.

Ha saltat la notícia. El so de les campanes de poble (perquè a Barcelona o no les fan sonar o hi ha tanta contaminació sonora que no se senten) ha estat declarat patrimoni cultural de Catalunya. Ara, aquella frase feta de fer sonar les campanes, ja és legal. No us emocioneu, perquè fer campana (de la feina, de l’escola), d’altra banda, segueix sent il·legal i del tot sancionable.

La Banyera dóna suport a aquesta iniciativa. El so de les campanes és una cosa molt nostre (i del qui les fa sonar). La meva experiència, però, quan barrejo campanes i poble no és molt positiva. Per la nit les escolto totes. Som-hi! Una darrera l’altre. A les quatre, a les cinc, a les sis, a les set... I llavors les maleeixo i m’alçaria del llit amb pijama, em posaria les sabatilles, baixaria al carrer i començaria a llençar pedres al capellà que les fa sonar. Però ara ja tinc una raó per no exaltar-me, perquè el karma flueixi en mi quan a les cinc del matí em despertin. Què caram, són patrimoni català! I amb això, no es juga!

Però a Barcelona, estimats banyeristes, també tenim molts sons que ja són nostres i que no s’haurien de perdre mai. Des d’aquí, vull engegar una iniciativa perquè aquests seguit de sons barcelonins siguin declarats patrimoni cultural català. Són els següents:
a) El soroll dels camions de les escombraries per la nit quan buiden els contenidors.
b) La fresa que fan els tubs d’escapament de les motocicletes que quan passen pel teu costat has d’apujar el volum de la ràdio perquè no sents absolutament res (i ja el portes fort de per sí).
c) I aquesta, la que m’agrada més, la música a tot volum del típic cotxe tunejat amb les finestres baixades a ple hivern, amb músiques tant nostres com Camela o qualsevol cançó màquina de local after.

I recordeu, Visca Barcelona.