Les desgràcies mai venen soles.

I com a tal, ahir a les lesions ja sabudes d’Alves, Touré, Abidal, i Chygrynskiy, i a les sancions de Piqué i Márquez, s’hi va sumar la lesió de Keita (en tindrà per quatre setmanes) al minut dos de partit, el pèssim partit de l’equip i... la derrota que finalment va arribar de mans, com no, de l’Atlético de Madrid. Hi ha equips que només juguen contra el Barça, i aquest n’és una, hi ha camps que històricament no van bé al Barça, i el Calderón n’és un, i hi ha jugadors que sempre suquen quan juguen contra nosaltres, i Forlan n’és un (mira que preferir Gudjohnsen a Forlan! a la garjola haurien d’estar tots plegats!). Per tant, si posem tot això en una coctelera, i a més a més afegim que Xavi va perdre més pilotes ahir que durant tota la temporada, que Messi va veure la pilota quadrada, que no es va xutar a porteria en tota la segona part, els xuts fluixos i a les mans del porter de la primera (que per mi no compten ni com a ocasió), que l’Ibrahimovic estava lent i que vivia constantment en fora de joc (i tranquil que estava ell), que Sergio B. regalava pilotes a tort i a dret i sense sorteig previ, i a tot això ho sacseges ben sacsejat i ho serveixes pel Canal + un diumenge a les nou de la nit, i obtens un desastre complert ho miris per on ho miris. Potser l’única cosa positiva va ser que Ibra va tornar a marcar, per fi!, després de sis jornades sense fer-ho. Bé, i que Valdés i Puyol van estar en la seva línia. L’un salvant pilotes i l’altre... també!

En definitiva, un partit per llençar a les escombraries. Però no patiu, que els matalassers no van ser millors en tot. El Barça va guanyar l’apartat de relliscades amb caigudes al terra incloses i el de pèrdues de pilota. Crec recordar que al minut cinquanta-vuit de partit ja n’havien perdut quaranta, és a dir, a una per minut gairebé!

Quan plegui de treballar aniré a comprar-me una cuirassa, un taps per les orelles i unes ulleres fosques amb antifaç, no per disfressar-me pel Carnestoltes, que ja ha passat, sinó per aturar els cops, per no escoltar i per no llegir la premsa de Madrid que ja es deuen veure campions de Lliga les tres properes temporades.

En definitiva, no feu com jo i tingueu la moral alta, no perdeu l’esperança i penseu que segurament tornarem a jugar bé, que d’això en sabem un munt, que la vida és meravellosa des de que el Profeta s’asseu a la banqueta del Barça i que si sabien jugar bé, segurament encara en saben. I que l’any passat ja vam perdre al Calderón i vam acabar guanyant sis títols (bé, aquest anys només en podran ser cinc). Feu-ho per mi, sisplau. Us estaré molt agraïts!