De nou, de bufet lliure.

NOTA: escric aquest article escarxofat al sofà, amb la panxa no plena, pleníssima, amb dificultats per moure’m i amb una digestió pesada.

Després de la primera anada a un bufet lliure amb els de la feina, avui i després de portar dos mesos reclamant de tornar-hi, hi hem anat per segona vegada. Val a dir que hem trigat una mica perquè els de la mateixa cadena del bufet lliure que vam anar, estaven a punt d’obrir un altra restaurant més a prop. Finalment avui l’R, madridista declarat i que s’ha pres de bon grat l’eliminació, a la taula quadrada de l’esmorzar ha comentat que passant amb l’autobús li ha semblat veure que obrien avui. Com que no n’estava segur i l’E també feia dies que anava darrera d’anar-hi, ha trobat la solució:
E: Ahora mismo mando a un mensajero para ver si abren o no hoy.
SERVIDOR: ¿Mensajeras?
E: No, no te ensajero.
I dit això s’ha alçat de la taula i ha marxat tot dient que ara tornava. Passats uns minuts, l’hem tornat a tenir entre nosaltres amb un somriure d’orella a orella: “¡Ya está! He hablado con él y se acercará para ver si está o no abierto”.

Cap a dos quarts d’una, he pujat a veure’l: “Abierto y el mensajero me ha reservado mesa a las 14h para cinco a mi nombre”. No he pogut més que dir-li que era un crack i que tots estàvem als seus peus.

A l’hora acordada, i sense un dels components perquè se li ha allargat una reunió i no podíem localitzar-lo de cap de les maneres, ens hem dirigit cap allà. La ingesta avui ha estat de les bones. En el meu haver hi ha: un parell de plats de paella (avui som dijous), un plat d’arròs tres delícies, tres panets d’aquells xinesos, unes quantes navalles i gambes, meló amb pernil, quatre mandonguilles, cinc pinxos moruns, un tros de cuixa de be, una mini salsitxa gentilesa de l’E i alguna que altra cosa més que ja no recordo. Crec que menjar en excés fa perdre la memòria. Això sí, de postres un parell de gelats i una mica de meló i síndria per tira-ho tot avall. I tot això per culpa de l’E, de l’R o del C, que cada vegada que s’aixecaven (igual que jo), portaven un plat per cadascú del que s’agafaven per ells. Ah! I del xinès que hi havia a la planxa fent el menjar que li demanaves una cosa i te’n posava les que agafava amb les pinces (normalment més quantitat de la que li havies dit). D’aquí la nota del començament. Ara, no sé com m’ho faré per aixecar-me del sofà. Potser hauré de trucar a la grua municipal...

Aquesta vegada tot ha anat sobre rodes. La gent normal i corrent, sense empentes, formals, educats... bé, només he tingut un problema. Un senyor sense voler m’ha donat un cop de colze. Evidentment, li he reclamat al cambrer que si el cop del colze del Cristiano Ronaldo eren dos partits de càstig, allò no podia ser menys i se l’havia de castigar amb targeta vermella i els dos partits de sanció de rigor.

Canviant de terç i passant al tema del dia per excel•lència, no hem fet llenya de l’arbre caigut. El pobre R (que sempre diu que ell havia estat del Barça de tota la vida, però que el vam fer fora i es va haver de fer del Madrid i, de retruc, de l’Espanyol) estava resignat. No sé com ha sortit el tema dels Òscars de Hollywood i hem anat a parar a la pel•lícula de Titànic (que per cert, l’E ha dit que Antena 3 l’hauria de donar com si fos una sèrie, per dies, perquè entre llarga que és i els anuncis que hi posen, durava una eternitat). Llavors se m’ha acudit comparar aquesta pel•lícula amb el Real Madrid: un enorme vaixell amb tots els luxes haguts i per haver que s’enfonsa per culpa d’un iceberg que no semblava tant gran. Li trobeu els paral•lelismes? Si necessiteu ajuda, me la demaneu...

NOTA2: sort que ara fan el bàsquet i puc estar un parell d'hores més assegut al sofà fent la digestió.