dissabte, 26 de desembre de 2009

Dinar de Nadal d’empresa.

El primer que tenien clar és que part fonamental del menú havia de constar de marisc. Dic tenien, perquè a mi no m’entusiasma especialment. Després de barallar diferents restaurants i preus, l’S va dir que coneixia un bufet lliure a Viladecans on per nou euros, paraules textuals, “et foties de marisc fins al cul”. Després de debatre-ho i reflexionar-hi durant els posteriors esmorzars van decidir que aquest era el lloc indicat. L’E estava conforme i amb això teníem gran part guanyada.

Quan vam arribar al lloc en qüestió (el dia en qüestió), vam quedar-nos bocabadats. Ocupava tots els baixos d’un edifici, de cantonada a cantonada i explicaven els més vells del lloc que abans era una botiga gran d’electrodomèstics. La veritat és que, no us exagero, si dic que allà hi cabia més de dos-cents comensals.

Com que vam arribar sobre dos quarts de tres de la tarda, ja hi havia gent asseguda devorant i endrapant com a psicòpates. Dic això perquè, com tots sabreu, bufet lliure (sigui de restaurant o sigui d’hotel) sempre és sinònim de menja tot el que puguis fins a rebentar, fins que la panxa et digui prou o fins que aixecar-te de la cadira et costi una barbaritat. Llavors, companys, hi ha gent que encara és capaç d’engolir quelcom més perquè algun racó sempre queda.

Doncs bé, fent una petita reflexió del que vaig veure, allò era el paradís de qualsevol que li agradi menjar. Hi havia de tot: gambes, pop,
ostres, nècores, navalles (tot el marisc el podies portar a fer a una planxa on un parell de xinesos armats amb dues rasquetes cadascun t’ho feien en un tres i no res), cargols, menjar xinès i japonès, amanides, carns arrebossades, tres o quatre tipus de patates fregides, pollastre, carn crua que havies de portar a una espècie de graella on una versió xinesa de l’MA Barracus t’ho feia al moment (no parlava, només gesticulava i assenyalava amb l’índex estès la direcció de la planxa els que els hi portaven el marisc per fer).

L’E, home espavilat entre els homes espavilats que hi ha sobre la capa de la terra, va dir-li al P que anirien a buscar un parell de plats ben plens de gambes i de navalles per posar-los al mig de la taula i així anar picant tots. I dit i fet. Però quan l’E va veure que hi havia una mica de cua, tirant de l’art de l’astúcia, i com que ell és espavilat entre els homes espavilats que hi ha sobre la capa de la terra, va dir-li al P que s’esperés allà un moment que ara tornava. I sí, sí, va tornar però a passar de llarg pel seu costat amb un plat ple que s’havia agafat per ell i va dirigir-se a la taula a procedir amb el primer servei de la ingesta desmesurada (no fos cas que ens tanquessin, que com a mínim havíem de sortir amb quatre quilos de pes més per barba). El pobre P va quedar-se sol com un mussol esperant que li fessin les gambes i les navalles. Quan les va tenir fetes, va tornar a la taula, però davant la meva frase persuasiva (jo també tenia el primer – dic primer – plat ple i sinó es refredava) en condicional (important sempre dir-ho en condicional perquè és com si ho deixessis a l’aire) de “s’hauria d’anar a buscar pa que no n’hi ha”, va acabar donant la volta i tornant amb un plat ple de pa. Ja se sap sempre hi ha algú que pringa més que els altres que en aquests tipus de llocs.

Parlant de tipus de llocs, m’agradaria fer una descripció del que fa la gent en aquests tipus de llocs. Aquest tipus de llocs (ho he dit abans?) acostumen a ser freqüentats per menjadors compulsius que sota la consigna del menja-i-rebenta-i-segurament-t’estalviaràs-el-sopar-i-amb-una-mica-de-sort-l’esmorzar-de-l’endemà s’omplen els plats a vessar de tot tipus de viandes que segurament no els agradaran però que s’han de provar. Es produeix una mena d’ingesta descontrolada i indecent de qualsevol tipus de menjar, una mena d’orgia alimentista, una culminació estratosfèrica del pecat capital de la gola. Plats omplerts fins a dalt formant autèntiques piràmides. Taules plenes de restes de menjar sense tocar. Barreges prohibitives de diferents tipus de salses en un mateix plat. En definitiva, gent embogida que endrapa perquè pensen que s’acabarà el món.

Nosaltres no érem d’aquests, evidentment, perquè ja sabem que el món no s’acabarà. Digue’ns tontos. Nosaltres només menjàvem per menjar, per veure qui era l’últim en acabar, per veure qui era el que aguantava més i a qui li podríem retreure per la resta dels dies que menjava com una nena.

M’agradaria fer-vos quatre (o més) pinzellades d’aquesta mena d’auca o d’orgia alimentària que veig veure i viure dintre del restaurant:
- Allò era el paradís de la tercera edat i no seria estrany que s’organitzessin excursions vàlides per l’IMSERSO per visitar Viladecans (sortides de Plaça Catalunya els dies parells dels mesos parells a les hores parells) i acabar dinant en aquest restaurant.
- Vaig poder veure un personatge menjant directament les ostres dempeus al costat del bufet una darrera l’altre sense poder esperar a assentar-se a la taula.
- Les taules on ja no hi havia ningú i que els cambrers encara no havien recollit, presentaven innumerables envasos de gelats i de productes làctics buits. Vaig arribar a veure (us ho prometo!) un pack sencer de divuit petit suisse (marca no t’hi fixis) tots oberts i menjats però sense desenganxar els uns dels altres. No em pregunteu com el personatge en qüestió va ser capaç de menjar-s’ho, però jo m’hi jugaria els quartos a que va ser a l’estil de concursos de flam (amb les mans darrere) i anar xuclant... L’E diu que una vegada arrenques una tapa, les altres s’aixequen totes alhora.
- Dues dones jubilades es barallaven per l’únic pot de nata que hi havia al local.
- El pot de sal no està etiquetat, però el de sucre es podia llegir una etiqueta on hi havia escrit: AZUCAL.
- Quan vaig anar a buscar els postres, vaig sentir que un client cridava: “Eh, chino, vamos trayendo postres que no queda ni uno”.
-Gent que agafava els pastissos amb les mans i apartava als enemics emprant els colzes i el que fes falta. Un pastís és un pastís i de menjar-se’n set a menjar-se’n vuit la cosa canvia molt.

APÈNDIX.
L’E, home de món que ens va confessar gairebé amb llàgrimes als ulls tot mostrant-nos la seva panxa que “ya no tengo tanto saque como antes”, va menjar-se sis gelats de postres. Feia impressió veure un plat ple de tants envasos de plàstic buits. Jo li vaig dir que si de cas havia perdut saque, seria del de tenis, perquè del de menjar encara el veia força bé. L’últim gelat, el que feia sis, se’l va portar quan va anar al lavabo després de dinar. Segons ell, mentre se’l menjava: “Me he traido el sexto para no venirme de vacío del lavabo. Te miran mal!”. Afegir també que abans, pel recompte que va fer-nos el dia després, s’havia cruspit vint-i-dos gambes arrebossades (aquelles que van sense cap), entre d’altres coses. Recordo que quan va anar a fer-se l’entrecot (gran com les meves dues mans obertes), va dirigir-se al xinès-MA-Barracus amb les següents paraules: “Nene, ponme unas verduritas a la brasa que no me vaya a sentar mal tanta comida”.

L’E ens va confessar el dia següent que per la tarda quan va anar a buscar a la filla, encara tenia una mica de gana i li va dir a la nena: “¿Eh que le darás medio bocadillito de pan bimbo con nocilla al papa?”. Sí, li va donar.

CONSELLS.
Alerta amb les quantitats que us serviu. Em vaig veure obligat a agafar, mínim, quatre gelats de postres. Tornant a la taula només amb dos, els cambrers van començar a riure i a assenyalar-me tot dient-me: “¡Malicón, malicón!”. Jo que sóc molt home, dels de tota la vida, no m’agrada que puguin alimentar un petit bri d’esperança de que servidor no pot amb quatre tristos gelats. Ja! I tant que vaig poder! Ara per poder el P, que va menjar un pastís de cada (n’hi havia vuit) més dues copes de 250grs (és a dir, mig quilet) de xocolata amb nata (aquella que tots coneixem com a Dalki de Danone).

Si decidiu un dia provar aquest esport de risc, penseu que els resultats que es poden ocasionar derivats d’aquesta ingesta són: mals de panxa, ardors d’estómac i ampliació d’una talla dels pantalons.

13 comentaris:

garbi24 ha dit...

Osti...molt bo, m'he fet un fart de riure, però es veritat algunes vegades he anat en algun i veus la gent que sembla que faci dues setmanes que no menja.

XeXu ha dit...

I tot això en vigílies de l'època de més golafreria de l'any, oi? No està malament. Això és començar fort.

Jo tinc un problema amb els bufets, no tinc mesura. Pel que expliques, vosaltres encara teniu menys mesura que jo, però amb tot aquell menjar per allà... és que no puc parar. I si és japonès ja no t'explico.

Aquest E. és tot un personatge, eh? Li hauries d'obrir una etiqueta que es digués 'Històries d'E.' o alguna cosa així. Cada cop que en parles és per dir-nos animalades més grosses.

Eloy ha dit...

Ostres, meravellosa crònica del món del buffet lliure.
Fa segles que ja no hi vaig. Ara els xinos em dirien malicón també a mi XD
Bones festes.

Assumpta ha dit...

Suposo que has exagerat, oi? :-))

No puc creure que, després de tant menjar, encara poguessis amb QUATRE gelats!! I el teu amic amb VUIT talls de pastís i dues copes Dalki!!

Oi que és broma? :-)

Una vegada (deu fer sis o set anys) varem anar amb els meus sogres i el meu cunyat a un lloc d'aquests però era de l'Area de Guissona. L'havien obert a Reus (ara ja està tancat) i crec que dinaves per 4 Euros (feia poc que hi havia l'Euro)

Encara estic impressionada doncs, sense arribar als extrems que descrius, vaig veure també gent amb muntanyes de menjar. Impressionant.

Jo dec ser bastant rara, perquè, tot i que em va fer gràcia provar diferents coses, vaig menjar una quantitat petitona (un tallet de carn, un tallet de butifarra, un tallet de pollastre... de tot agafava trossos petits) i la quantitat final de menjar ingerit no va ser res fora de lo normal... Ah!! i un sol postre!! :-))

De totes formes... la teva forma d'explicar-ho... boníssima!! :-))
(Això de l'entrepà de Nocilla de la nena sí que no cola, eh? jajajaja)

chamb ha dit...

post històric. Amb teu permís el linkaré. (de fet ho faré sense permís).

voldria afegir que és curiós com s asembla la tecnica d aconseguir espai dels jugadors de bàsquet als tirs lliures i la dels jubilats als llocs del buffet lliure amb marisc.

Clidice ha dit...

uf! jo sóc de les que hi perd peles en un buffet lliure, només de llegir-te se m'han passat les ganes d'anar-ne a cap ni que sigui per equivocació! Ara, riure he rigut molt :)

Jordi ha dit...

garbi24: ningú pot deixar aquest món sense intentar rebentar en un bufet d'aquest tipus!

XeXu: s'ha d'anar aplanant el camí i anar acostumant l'estòmac al que vindrà... ;-)
A mi em passa el mateix, ja ho has vist. Després, piscina i córrer per cremar-o tot!
És un autèntic animal, però rius molt amb ell!

Eloy: això no ho permetis mai, abans rebenta que et diguin certes coses! jajaja

Assumpta: no, això precisament no ho he exagerat. I saps que més? Després vam anar amb un company a prendre algo i ens van posar una tapa de morro fregit que me la vaig acabar menjant... no tinc remei!
Un sol postre?? No m'ho crec, m'enganyes!! jejeje
Doncs això de l'entrepà, ell ens ho va explicar... I si ell ho diu. Paraula d'E!

Chamb: sí, si, pots fer-ho. Cap problema.
I tant, allò de bloquejar el rebot a la zona és una tonteria per la IMSERSO!

Clidice: me n'he adonat explicant-ho a la gent, que hi ha dos tipus de persones. Les que són com tu que no posarien els peus, i les que mengen fin a rebentar. O fan molt de negoci, o gens!

Assumpta ha dit...

Jajaja no, no que jo sí que he dit la veritat... no m'hi jugaria la vida tampoc, però t'asseguro que jo recordo haver menjat un sol postre... una mena de tarrina de gelat, crec :-))

Però aquest amic teu... ostres!! jajaja ai, ai, mira que jo ara m'ho crec, eh? :-))

Albert ha dit...

Ja se sap, en un bufet passen coses d'aquest tipus, encara que en els següents dies hi hagi menjars nadalencs.

Crec que un bufet a un lloc com Catalunya és el pijor negoci que es pot fer tenint en compte com és la gent.
Adéu!

chamb ha dit...

tinc allau de peticions de la localització exacte del lloc¡¡

Jordi ha dit...

Assumpta: de verdad de la buena, que diu l'anunci! Allà qui no menja en quantitats industrials no és digne d'entrar!

Albert: m'hi jugaria el coll a que més d'un s'ha emportat gambes per posar-les a la taula de Nadal!

Chamb: a veure, crec que és una cadena que es diu wok. De totes maneres, et l'adreça és Avinguda de la Generalitat cantonada Carrer de l'Agricultura, a Viladecans. Si vas per la C-32 des de Barcelona és la segona sortida que posa Viladecans (crec que és la 50) i llavors tot recte, passes una gasolinera a mà dreta on hi ha una rotonda i està a la següent cruïlla.
http://maps.google.com/maps?dir=to&saddr=&daddr=41.3110058%2C2.0160326%28WOK+DUKE+SL%29

Anònim ha dit...

Jordi, molt divertida la crònica, genial! he rigut moltíssim! Petons
Maria Vizcaino

Jordi ha dit...

Maria, moltes gràcies i molts petons!! A recuperar-se ràpid!