Com quan era petit...

Quan era petit (bé, petit, posa-li catorze anys, més o menys) anava a un esplai situat a la Plaça del Nord. Els Lluïsos de Gràcia, se’n deia. Els dissabtes ens reuníem allà, sobre les quatre de la tarda i acabàvem a les set. Era llavors quan, amb els diners de la setmanada (o alguna cosa més que deuria arreplegar dels pares), anàvem amb els amics a una botiga de llaminadures que hi havia a una de les cantonades. La botiga la portaven un matrimoni bastant gran. La dona tenia paciència, però l’home era d’aquells que t’engegava a pastar fang de seguida. I com que nosaltres ho sabíem doncs sempre fèiem el possible per fer-lo enfadar. Érem criatures i teníem una edat difícil, ja se sap. Un d’aquells productes que compràvem quan ja feia calor eren els famosos Burmar Flax. Qui no els recorda? El meu sempre era de llimona, i dels grans! Crec que valien vint-i-cinc pessetes, que en aquella època, fa gairebé dinou anys (osti tu!) eren diners. Avui en dia, amb vint-i-cinc pessetes (potser serien uns quinze cèntims d’euro, més o menys) crec que no et donen ni les gràcies per res. Bé, al que anava, que em comprava aquells gelats artificials que eren tot gel i de gust dubtós del que posava a l’etiqueta (en el meu cas, de llimona). Però estaven bons, què carai! Recordo també que per fer enfadar al senyor de la botiga (ja hi teníem la mà trencada en això), li demanàvem gelats d’aquests amb gust de ceba, pastanaga o d’altres sabors curiosos que no existien ni existiran. I l’home rondina que rondinaràs i nosaltres riu que riuràs. Bé, eren altres temps... (avui estic d’un sentimental!)

Ahir, passejada per Sort. I petita sorpresa! L’Alba m’ha portat a una botiga petita de llaminadures on tenien de tot. I és una botiga d’aquestes antigues, com les que abans hi havia a Barcelona. Vella. Estreta i llarga. La mestressa, una dona gran però de les que dissimula molt bé l’edat. I el més important, de les que encara van a tant la peça, no a pes. Us recordeu d’això, quan anaves a comprar llaminadures i el dependent començava a sumar peça per peça? Ara res, la modernitat pot amb tot, a tant el quilo i a fer negoci. Et foten unes clavades per una bossa de res! Ahir, en canvi, vam omplir una bossa ben plena fins dalt i no va arribar a quatre euros. Ah! I quan ja marxava, vaig fixar-me que a mà esquerra hi havia un congelador i a dintre... Burmar Flax! Sí, sí! I a dalt de tot un de llimona que m’estava cridant! Com quan era petit, no he pogut resistir la temptació i me l’he comprat. Tot passejant pel carrer amb el meu gelat a la mà, semblava un nen amb sabates noves.