diumenge, 4 de juliol de 2010

Com als vells temps.

Ahir vam anar a celebrar un comiat de solter d’un amic (del primer d’aquelles tres bodes que tinc…). Doncs bé, com no podia ser d’una altra manera, vam acabar la nit de… discoteca. Ah!! us pensàveu que, al tractar-se d’un comiat, anava a dir que vam acabar la nit escoltant música i rodejats de senyoretes d’aquestes que ballen despullades sobre un escenari, et parlen de tu i inclús pagant una mica més acaben despullades i parlant-te de tu encara més a prop però practicant altre mena de balls de saló. Ai, és que comiats de solter i noies nues fent coses sempre va relacionat. I mira que a mi mai m’ha agradat aquesta mena d’afegits als comiats. Que voleu que us digui, ho trobo vulgar...

Bé, res més lluny de la realitat del que he explicat, perquè a una discoteca acabes rodejat de senyoretes que ballen mig despullades i et parlen de tu i, no cal pagar (aquesta seria la petita diferencia), però més d’una acaba despullada en braços d’algú altre i practicant balls de saló. Els observadors us haureu fixat en que darrera de la paraula algú he posat la paraula altre. Això és important, i tant! Considero que és un mite urbà que en una discoteca puguis acabar la nit d’aquesta manera. La meva (trista) experiència d’anys i panys d’anar-hi, em diu que és impossible. Però tranquils, ho tinc assumit, un és el que és i no li pots demanar peres a un castanyer.

Doncs res, al que anàvem, que me’n vaig per les rames. El que es casarà va triar anar a una discoteca de Barcelona. Quan va dir el nom, els solters del grup van deixar anar aquella frase ja mítica, com als vells temps, que també sentíem quan érem més joves de: “Oju, en aquesta discoteca diuen que les ties se’t tiren a sobre!”. Jo, que estic feliçment emparellat, no com als vells temps, vaig dir-me que allò no podia ser, que la meva integritat no podia perillar i que dos no acaben junts si un no vol. I com que un no vol, no com als vells temps, no hi havia problema. De totes maneres, abans d’entrar al diguem-li local d’oci (per no dir-li, essent generosos, antre de mala mort), vaig posar-me imaginàriament el casc, la cuirassa, l’espasa i l’escut per tal de treure’m de sobre aquella quantitat ingent de dones que suposadament se’m tirarien a sobre.

Quan vam entrar, a la primera sala posaven una mena de música de sons no identificats i barreges inconnexes d’instruments indeterminats, que et feia preguntar al cap de mitja hora d’escoltar-la si havien canviat de cançó o encara era la mateixa des de que havíem entrat. Allà, evidentment, vaig posar els cinc sentits en repel•lir els possibles atacs femenins cap a la meva persona que, com als vells temps, no es van produir. Anàvem bé!

La segona sala només entrar-hi ens la vam saltar directament. Hip-hop o música que sempre es balla de la mateixa manera: movent les espatlles amb les mans a mitja alçada i els braços separats del cos i mig flexionats (informació al consumidor: no intenteu ballar aquesta música fent el robot, és perillós per la vostra salut). El guerrer que porto a dintre, malgrat el pas fugaç, tampoc va haver de repel•lí cap atac de cap dona de desesperada pels meus ossos, com als vells temps.

Al costat del lavabo hi havia unes escales que menaven a un pis superior on la música estava millor: anglesa dels anys 80 o 90, però de les que encara em sonava alguna. Feia molta calor, cosa que va fer-me pensar pel que veia al meu voltant que les noies van mig despullades faci calor o no (apunt que no es pot arribar a qualificar de científic), no com als vells temps. En aquesta sala vam estar fins al final. Allà, em vaig dir, era on havia de treure el meu instint de guerrer. On, espasa en mà, hauria de lliurar-me dels atacs per tots els flancs de les dones despietades i assedegades de trofeus en forma d’homes. Com als vells temps, no es va acostar cap. Com als vells temps vaig abandonar el local sol. Com als vells temps vaig tornar caminant a casa. Però amb la diferència que ho vaig fer amb un somriure als llavis perquè, no com als vells temps, el meu cor està ocupat per una dona fantàstica a la que m’estimo molt.

16 comentaris:

Jordi ha dit...

Mai he anat a un comiat de solter, bàsicament potser perquè encara en tinc 22. Potser una mica aviat per a que els amics es casin. Se't veu un novio entregat i molt enamorat, sí senyor, com ha de ser!

garbi24 ha dit...

El més fotut d'aquests locals és que quan surts i fa temps que ni hi vas, veus com de depresa passa el temps i que et quedes descolocat i amb l'espasa rovellada de no sortir a conquerir....el que sigui. I tornes a casa satisfet de poder gaudir del teu trocet conquerit anys enrrera en unes batalles adorables.
És el pas del temps

kweilan ha dit...

M'ha encantat el final, amb un registre romàntic que no ens tens acostumats. Què bonic!!!

Assumpta ha dit...

A mi també m'ha encantat el final... ha estat com una sorpresa -tu que fas tants posts en to de broma- tota romàntica :-))

XeXu ha dit...

Hi ha coses que no canvien. Potser, en els vells temps, hauríem volgut que canviessin. Però a dia d'avui segur que estàs content de que no sigui així.

Uri ha dit...

Ara estic intrigat x saber quin antro era.

Clara ha dit...

Ei! Acabant la nit amb un somriure, clar que sí!

bajoqueta ha dit...

ooooohhhhhh quin conte més romàntic :)

sànset i utnoa ha dit...

i que bons que són els "nous temps"!

*Sànset*

Albert ha dit...

Hi ha coses que no canvien!
Molt romàntic aquest final. Aquesta dona fantàstica de qui parles deu estar orgullosa de tu.
Adéu!

Jordi ha dit...

Jordi: bé, tampoc no et perds gran cosa. Fes una cosa: surt de festa amb els companys i fes veure que dintre de poc et cases. És més o menys això.

garbi24: i sempre és millor el trosset conquerit que no el que podries haver conquistat!

kweilan: home, que també tinc el meu cor eh!! Encara que sigui petit! hahaha

Assumpta: gràcies!

XeXu: i tant, i tant!

Uri: Boulevard, a les Rambles. Baixant a mà dreta. El que fa molts anys era Panam's!

Clara: sí! Sempre!

Bajoqueta: un conte del tot real. No hi ha prínceps i princeses, però sí que hi ha amor etern!

Sànset: i tant que sí!

Albert: home, això li hauré de preguntar més tard... ja et diré!

Albert B. i R. ha dit...

I et queden, per tant, dos comiats de solter més? Acabaràs rebentat!
En aquest cas, res millor que tornar sol!

alba ha dit...

Jordi, de tots és sabut que a tu se't donen molt millor les festes majors que no pas les discoteques!!!

Albert, ja et responc jo HI TANT QUE SI!!

òscar ha dit...

Jo amic Jordi, el passat divendres, vaig anar a un d'aquests garitos i, com en els vells temps, en llevar-me l'endemà vaig pensar que sempre tiro massa llarg amb el tema dels xupitos.

pati di fusa ha dit...

oh, que romàntic, jordi! ;)

ai que encara te'ns casaràs i faràs una petició de mà d'aquelles clàssiques, "com als vells temps"... :p

Eloy ha dit...

Fantàstic post i un final increïble. Et veig molt romàntic i mirant aquelles pelis que no t'agraden, jejejeje.
Estar enamorat és el millor que hi ha.