dimecres, 21 de juliol de 2010

Prova no superada.

Avui he fracassat. Prova no superada. Hi ha reptes als que s’enfronta un home que de vegades, per molt mascle que siguis, no els acabes complint. Què hi farem! Està el primer petó amb una noia (superat), el primer gol important a l’escola (no superat), la selectivitat (superat), ... En definitiva, moments en que s’ha de donar el do de pit i el que faci falta. Avui, ni do de pit ni res de res. Fracàs absolut! El repte? Doncs comprar roba per una nena acabada de néixer, la filla d’uns amics.

Sol com un mussol he anat a la botiga. Tenia un objectiu clar que m’havia donat l’A (que no podia acompanyar-me perquè plegava més tard que jo): fer-me amb un bon regal pel nounat. He entrat amb la moral molt alta, li he donat les directrius a la dependenta i m’ha mostrat on ho podia trobar. Una vegada delimitada la zona, m’he posat mans a l’obra. Tenir aquelles peces de roba tant petites a les meves mans, ha començat a minar-me la moral... El primer escull era comprar una cosa que la meva parella també li agradés, per tant els colors roses estaven descartats. El segon escull era que a mi m’agradés (cosa no molt complicada perquè tot ho trobava força bonic). El tercer escull era fusionar aquest dos esculls anteriors (el primer i el segon) i materialitzar-ho en quelcom per regalar. Han passat per les meves mans jerseis, samarretes, sabates, jaquetes (o jaquetetes, millor)... Tantes coses que finalment he decidit utilitzar el comodí de la trucada. El del 50% no estava permès i el del públic, era una mica complicat de fer-lo servir. He trucat a l’A i li he començat a descriure els tipus de roba que veia i que m’envoltava per tots cantons (he de reconèixer que he tingut la sensació passats una minuts que totes aquelles peces tant ben posades m’estaven intentant atacar, com un exercit). Com que no ens en sortíem, li he proposat una opció segura: per què no li regalem un “¿Quien es quien?”, que això a la canalla li agrada i no passa mai de moda. I qui diu aquest joc diu un “Hundir la flota”, un “Operación”, un “Monopoli”... És una opció de futur, ho sé, que podrà utilitzar passats uns quants anys, però és una aposta segura! Descartat el tema joc de taula, finalment, com un covard, m’he anat enfonsant lentament en la misèria i li he confessat que sense la seva inestimable ajuda de cos present no me’n sortiria. No m’he posat a plorar (perquè els homes mai ploren), però poc m’ha faltat! No fotem, que aquesta no és feina per homes! I que consti que m’agrada anar a comprar-me roba i, entre nosaltres, en gaudeixo força, però aquesta vegada, aquest nou repte m’ha superat, ha pogut amb mi. He estat incapaç, he fracassat, ho reconec!

Ah! Quan l’A ha arribat a la botiga, les coses han començat a rutllar, ens hem fet amb un conjunt la mar de bonic (és a dir, que hem superat l’escull u, dos i tres) en poc temps. Si és que on una dona hi posi la mà...

11 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

El punt que facilita comprar roba per a un nounat és que, si et passes de talla, li servirà per a més endavant. Tampoc cal que t'hi miris tant ara. Total, amb el ràpid que creixen en poc temps ja no li anirà bé!

Assumpta ha dit...

Uuuuuiiii m'hagués encantat acompanyar-te!! M'ho hagués passat pipa!! ;-))

Però, home, descriu com és el conjunt, no? :-DD

I no has pensat en afegir al present una samarreteta del Barça "talla-nadó"? ;-))

òscar ha dit...

Bona tàctica, Jordi. A mi mai no em falla quan vaig a la peixeteria.


Fingeixo incapacitat de decissió (per desconeixement dels animalons amb escames) i, finalment, la meva E -farta- acaba dient un gloriós "deixa-ho estar que ja hi aniré jo".

Clidice ha dit...

doncs el meu parello els comprava molt bé la roba als nens :) això si, no mirava el preu i per això ho va haver de deixar córrer :)

garbi24 ha dit...

No es cap fracàs...només és una falta de entrenament, apa demà hi tornes com si haguessis de comprar alguna cosa per algú i vas fent proves. Aquestes coses cap mascle ho encerta a pa primera, hi ha especiments que porten anys i encara son uns ineptes, al ulls d'una dona...evident-ment

Assumpta ha dit...

Jajajaja fes el que et diu en Garbi24... demà hi tornes! ;-))

Agnès S. ha dit...

Doncs jo sóc una dona, i també ho trobo molt difícil, penso:
Que m'agradi a mi, que els agradi als pares de la criatura, que sigui cómoda, (vull que s'ho posi, ja que m'hi deixo uns cèntims!), que li vagi bé,...
Però normalment, mai fracasso, això és cert.

Assumpta ha dit...

Algú s'ha preguntat si li agrada a la criatura? :-))

Jordi ha dit...

Albert B i R: amb això tens raó, però el problema rau en que el que a tu et sembla la mar de maco, a la teva parella li sembla horroròs!

Assumpta: Ara ja no ho recordo! Era una cosa texana amb una samarreta i unes sabates. Es que la meva memòria...
Ostres, la doncs se'm va passar, però a casa seva no són molt futbolers.

Oscar: Però que consti que jo ho vaig intentar, eh! Hi vaig posar de la meva part, m'hi vaig esforçar, però... necessita millorar, com les notes que posen a les escoles

Clidice: hahahaha veus, sempre fem una o altra cosa malament!! ;-)

garbi24: no sé si alguna vegada arribaré a sortir-me'n. Ho veig molt complicat, de veritat. Espero no tornar-hi a entrar si no és acompanyat.

Assumpta: no, no i no!!

Agnès S.: una dona que es posa en el meu lloc! Sí senyor!! Quan hi ha tantes variables, et fa dubtar molt.

Assumpta: vaig fer l'intent però, pobreta, encara no podia ni obrir els ulls!

sànset i utnoa ha dit...

Uffffffffffff...

A mi aquesta tasca encara no m'ha tocat mai fer-la. Ara, em trobaria amb tants esculls com tu. O més, si pot ser!

*Sànset*

Albert ha dit...

Podries haver utilitzat el comodí del públic amb tots els clients de la botiga. Hagués estat molt bo.

Tens raó, hi ha jocs de taula que no passen de moda i que no seria una mala decisió comprar-los a nounats.
Adéu!