El cas curiós de l’home que feia més de dos anys que esperava a les portes del Sant Jordi.

Veient aquesta notícia a la xarxa:

la Banyera va enviar al seu departament de cultura, concretament la secció de concerts, festes majors i festes de guardar cap al Palau Sant Jordi. Vam arribar un dia tard, sí, però com diu el refrany més val tard que mai. Allà vam trobar-nos amb el José Manuel. Un home que, una vegada parles amb ell, descobreixes que és tot espontaneïtat i frescor (de caràcter, no de roba ni de pell, ja que fa una mica d’olor). Un ésser eixerit entre tots els éssers eixerits que es fan i es desfan, malgrat no ser català, sinó espanyol. Viu en una tenda de campanya, un xic destrossada per les ventades i les inundacions d’aquest hivern passat (i l’altre): “La vida és dura”, ens contesta quan li assenyalem la seva casa de roba. Té un posat cansat, però esbossa sempre un somriure de gairell.

La Banyera: Quant porta aquí?
José Manuel: Una mica més de dos anys.
LB: Es va quedar sense feina?
JM: Sí, com a conseqüència d’això.

I assenyala el Palau Sant Jordi, que li queda just darrera.

LB: Hi treballava durant la construcció?
JM: No, no, no sóc pas manobre ni arquitecte, jo.

I fa esclafir una rialla petita, gairebé imperceptible, però plena d’emotivitat.

LB: I doncs?
JM: Sóc un trist fan.

Aquí ens estem de fer-li la broma de fan de vainilla o d’ou? Fan amb nata o sense nata? Només li preguntem:

LB: Un trist fan? Vol dir que està aquí esperant que vingui algú famós?

El José Manuel assenteix.

JM: Vaig assabentar-me que el Duo Dinámico actuaria aquí i, per poder ser el primer en entrar, vaig venir a fer cua.

LB: Però, com se’n va assabentar?
JM: Un rumor.
LB: Però un rumor no confirmat?
JM: Sí.

LB: I per un rumor no confirmat porta aquí dos anys esperant?
JM: Sí. Però... i si és veritat? Ara tot això tant és, ja m'ho he agafat com una manera de viure. La meva manera de vida-

El José Manuel ens fa entrar a la tenda i ens la mostra per dintre. Fa olor a resclosit. Cartells del Duo Dinámico omplen les parets. Ens ensenya una foto que té amb ells, en blanc i negre, dedicada pel Ramón i el Manuel, els dos components del grup.

Tot d’un plegat, es treu la samarreta on hi ha escrit “Duo Dinámico” amb la foto estampada del duet, i s’enfunda una camisa blanca i una armilla vermella. Agafa una guitarra i es posa a cantar el “Resistiré, erguido frente a todo. Me volveré de hierro para endurecer la piel...” i se li humitegen els ulls.

Nosaltres marxem, deixant-lo allà, amb les seves dèries.