Camino pel carrer. Just abans d’entrar a casa ho veig, de reüll. Em planto davant de la porta i miro a través del vidre. Entra, em dic. No, em nego. Sí, m’afirmo. Tu pots, m’animo. No tinguis vergonya, em reafirmo. Vols dir?, em pregunto. És que... , quequejo. Un altre dia, ajorno. No!, em responc. Ha de ser ara, em mano. Però..., dubto. Demà!, concloc. On et penses que vas?, m’interrogo. Vols deixar-me estar!, em renyo. No fins que facis el fotut favor de posar els dos peus a dintre!, m’exigeixo. És que sembla que ara tinguin feina, m’excuso. A cas no t’atreveixes?, em pico. Això és el que tu et penses, em defenso.
Clinc, clinc, clinc... Sento una dringadissa de campanes. S’ha obert la porta.
-Perdona, que vols alguna cosa? – em demana la noia.
- Eh... sí, sí, demanar hora per tallar-me els cabells...
Ho sento molt, però em fa mandra. Molta mandra!
9 comentaris:
A mi el que em fa mandra és la xerrera que s'ha de mantenir invariablement amb el barber. Talla bé i callat, i enllestim-ho aviat. Del temps, de la crisi i dels polítics és un rotllo parlar. I de futbol ja en parlo a la Banyera!
Jordi, XeXu, això us passa per tenir cabell!
A mi no m'agrada massa anar a la perruqueria. La part bona és que si em fa mandra, hi puc anar un o dos cops l'any i llestos, sobretot si el duc llarg. Últimament hi vaig cada tants mesos... però no em fa massa gràcia, no! Escolta, però vosaltres rai que us podeu passar "la moto" i llestos, no?
Però a veure, JORDI, tu no tenies una maquineta d'aquelles que tu mateix et deixaves tan guapo? O ja no la fas servir des... d'aquell dia que tu saps... :-))
A mi, a la perruqueria, només m'hi veuen el pèl quan me l'han de prendre i ajorno el moment tant com puc.
Al poble, anar a la perruqueria acostuma a ser sinònim de perdre el temps. Per rentar els cabells i tallar-los (eixugar-los no cal perquè ja fa estona que estan secs quan acaben) t'hi pots passar dues hores com res.
XeXu: Digues que sí! Abans de començar a tallar el cabell, no et podrien preguntar: amb conversa o sense? Home, avançaríem més!
Ferran: hahaha punyetero. Quanta raó tens!
Yáiza: Com diu l'Assumpta més a baix, fa anys em passava la moto i llestos, sí! Però on mana el patró no mana mariner i si a la parella no li agrada molt aquesta ràpida tècnica d'autotallament de cabells, doncs haurem de canviar. Sinó amenacen amb altres coses! :-)
Ara, que a les dones us foten una clavades de por a la perruqueria!
Assumpta: Sí, sí, però ara la cosa ha canviat. He rebut pressions internes...
Lluïsa: uff!! I més als pobles vinga a xerrar d'aquella o d'aquella altra. Allà es deu formar una mena de Sálvame, que ni t'explico!
Que bo, he llegit l'entrada que ha linkat l'Assumpta d'aquell dia!!! M'ha fet recordar a quan el meu germà li va passar el mateix i semblava un skin i tot...I la teva resposta a quina tallada, "m'he tallat les puntes", és boníssima.
Va, home, que a la pelu és un gustàs quan et renten els cabells i et fan masajitus!
Barcelona m'enamora, ,t'has de prendre lels coses amb humor i riure't de tu mateix, sinó la cosa seria molt avorrida, no?
Per això ja fa anys que vaig decidir comprar-me una maquineta diabòlica que em talla els cabells al meu gust i sense sortir de casa!
Publica un comentari a l'entrada