divendres, 30 de setembre de 2011

Fa mandra.

Camino pel carrer. Just abans d’entrar a casa ho veig, de reüll. Em planto davant de la porta i miro a través del vidre. Entra, em dic. No, em nego. Sí, m’afirmo. Tu pots, m’animo. No tinguis vergonya, em reafirmo. Vols dir?, em pregunto. És que... , quequejo. Un altre dia, ajorno. No!, em responc. Ha de ser ara, em mano. Però..., dubto. Demà!, concloc. On et penses que vas?, m’interrogo. Vols deixar-me estar!, em renyo. No fins que facis el fotut favor de posar els dos peus a dintre!, m’exigeixo. És que sembla que ara tinguin feina, m’excuso. A cas no t’atreveixes?, em pico. Això és el que tu et penses, em defenso.

Clinc, clinc, clinc... Sento una dringadissa de campanes. S’ha obert la porta.

-Perdona, que vols alguna cosa? – em demana la noia.

- Eh... sí, sí, demanar hora per tallar-me els cabells...

Ho sento molt, però em fa mandra. Molta mandra!

9 comentaris:

XeXu ha dit...

A mi el que em fa mandra és la xerrera que s'ha de mantenir invariablement amb el barber. Talla bé i callat, i enllestim-ho aviat. Del temps, de la crisi i dels polítics és un rotllo parlar. I de futbol ja en parlo a la Banyera!

Ferran ha dit...

Jordi, XeXu, això us passa per tenir cabell!

Yáiza ha dit...

A mi no m'agrada massa anar a la perruqueria. La part bona és que si em fa mandra, hi puc anar un o dos cops l'any i llestos, sobretot si el duc llarg. Últimament hi vaig cada tants mesos... però no em fa massa gràcia, no! Escolta, però vosaltres rai que us podeu passar "la moto" i llestos, no?

Assumpta ha dit...

Però a veure, JORDI, tu no tenies una maquineta d'aquelles que tu mateix et deixaves tan guapo? O ja no la fas servir des... d'aquell dia que tu saps... :-))

Lluïsa ha dit...

A mi, a la perruqueria, només m'hi veuen el pèl quan me l'han de prendre i ajorno el moment tant com puc.
Al poble, anar a la perruqueria acostuma a ser sinònim de perdre el temps. Per rentar els cabells i tallar-los (eixugar-los no cal perquè ja fa estona que estan secs quan acaben) t'hi pots passar dues hores com res.

Jordi ha dit...

XeXu: Digues que sí! Abans de començar a tallar el cabell, no et podrien preguntar: amb conversa o sense? Home, avançaríem més!

Ferran: hahaha punyetero. Quanta raó tens!

Yáiza: Com diu l'Assumpta més a baix, fa anys em passava la moto i llestos, sí! Però on mana el patró no mana mariner i si a la parella no li agrada molt aquesta ràpida tècnica d'autotallament de cabells, doncs haurem de canviar. Sinó amenacen amb altres coses! :-)

Ara, que a les dones us foten una clavades de por a la perruqueria!

Assumpta: Sí, sí, però ara la cosa ha canviat. He rebut pressions internes...

Lluïsa: uff!! I més als pobles vinga a xerrar d'aquella o d'aquella altra. Allà es deu formar una mena de Sálvame, que ni t'explico!

Barcelona m'enamora ha dit...

Que bo, he llegit l'entrada que ha linkat l'Assumpta d'aquell dia!!! M'ha fet recordar a quan el meu germà li va passar el mateix i semblava un skin i tot...I la teva resposta a quina tallada, "m'he tallat les puntes", és boníssima.

Va, home, que a la pelu és un gustàs quan et renten els cabells i et fan masajitus!

Jordi ha dit...

Barcelona m'enamora, ,t'has de prendre lels coses amb humor i riure't de tu mateix, sinó la cosa seria molt avorrida, no?

El porquet ha dit...

Per això ja fa anys que vaig decidir comprar-me una maquineta diabòlica que em talla els cabells al meu gust i sense sortir de casa!