Graná de ná.

Sona el despertador (per desgràcia) com cada dia laborable (per desgràcia). L’aturo. Faig un badall. M’estiro ben estirat. Obro (com puc) els ulls, miro tot el que m’envolta i... ostres, què faig al sofà dormint? Començo a recordar el que vaig fer el dia anterior. O millor dit, el que no vaig fer la nit abans: descarto festa boja fins les tantes amb quantitats d’alcohol que ni recordo, descarto una baralla amb la parella amb sentència final que m’enviés al sofà a fer nones (ella mai ho faria), ... Vagament comença a venir-me al cap que ahir era dimarts de Lliga i que... estava mirant el Barça! No pot ser! Per culpa del meu Barça avui m’he quedat adormit al sofà? Sí, sí, ja començo a veure la llum. Segurament va ser per culpa d’aquella segona part tant avorrida, tant dolenta, tant pèssima on el futbol dels blaugrana feia son. Una segona part indigne del Barça d’en Pep. Ara recordo una mica el gran gol de Xavi de falta, el debut d’Isaac Cuenca a l’onze titular, la lesió de Pedro, les poques ocasions i horror! aquella cara de Messi que posa quan juga contra Argentina, de desganat, de desmotivat, de que no li surten les coses bé. I és que ahir contra el Gradana, de futbol (Gra)ná de ná.

Però bé, com sempre ens hem de quedar amb les coses positives: els tres punts i... umm... umm... alguna cosa positiva més? Bé, sí, que Cuenca no va desentonar i que amb les lesions d’Affellay, Alexis i Pedro segurament tindrà alguna oportunitat més. Ah! I que la letargia o hibernació durant uns partits a la que ens té acostumats Messi cada temporada s’està salvant, de moment, mitjanament bé (un empat i una victòria). I és que el Barça sense el Messi pletòric, és una mica menys Barça.