Uff... Viktòria!

Jo que sóc patidor de mena; jo que he vist perdre (anys a) partits al Barça contra equips pitjors que aquest Viktoria Pilsen (ostres, ara m’està quedant una mica com la cançó de la Jenifer dels Catarres); jo que crec en les fatalitats més fatals (quan del Barça es tracta) i que estic criat a l’antiga barcelonisticament parlant, cosa que comporta que sempre penso que pot passar el pitjor, avui no tenia les coses gaire clares. A més a més, durant el transcurs del joc veies que era el típic partit en que per més ocasions clares que tingués el Barça, no n’entrava cap: o per mala sort, o per intervenció del porter contrari, o per una cama d’un contrari miraculosament col•locada al lloc precís, o per mala punteria o per ________________________________ (ompliu l’espai en blanc amb frase que cregueu més escaient). Però és clar, contra un equip que defensa amb onze jugadors darrera de la pilota i que a més a més t’ensenya (sí, perquè perill, el que es diu perill no van provocar gaire) que poden arribar a tenir alguna ocasió de gol, o tens una mica de sort i en marques dos o tres o si vas guanyant només per un gol (o empatant, ai, no vull ni pensar-ho) toca això, patir. Però, ai las!, fins que va arribar Villa i va marcar el golet que desaccelerava el batec del meu cor i em feia veure les coses des d’una altra perspectiva.

Ah! Aquí a la meva esquerra tinc un formulari que ara quan acabi d’escriure això ompliré i que enviaré al Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya per tal de que cataloguin el gol d’Iniesta com a una autèntica obra d’art. Mare meva, quin teva meva amb el Messi, encaro amb verticalitat la porteria, paret, meva, paret, meva, l’aixeco am la cama esquerra el punt just per superar un defensa i remato amb la cama dreta per superar el porter i enviar la pilota entre els tres pals. Així de fàcil. I ho dic com si ho fes jo, però de veritat, ahir ho vaig estar intentant a casa amb una pilota de plàstic i no em va sortir. Només està a l’abast d’uns pocs que resulta, per les casualitats més casuals de la vida, que els tenim a can Barça. I tant de bo, sigui per molts anys.

Què més avui? Doncs dos pals, grans jugades del Messi desbordant aquí i allà, Xavi manant, Mascherano tallant, innumerables rondos amb possessions llarguíssimes. Bé, el de sempre. Allò que ens fa xalar tant.