Hora: 7:54 a.m.
Lloc: Entrada de l’edifici on treballo.
Tant bon punt creu-ho les portes de vidre que em barren l’entrada, giro el cap a banda i banda. Destapat. Ni rastre de l’enemic. Amb passos lents em dirigeixo poc a poc cap a les escales. Al fons l’E alça el cap i em saluda amb la mà dreta alçada. Faig el mateix, l’educació és el primer. Com és un personatge alié a la misió no el neutralitzo. No cal. L’E baixa la vista i es concentra amb la feina que estava fent abans, que intueixo que devia ser... res.
Hora: 7:55 a.m.
Lloc: Escales de baixada.
Un cop situat a les escales de baixada, enganxo l’esquena a la pared. Un dolor sobrehumà em puja per la columan vertebral. A punt està d’escapar-se’m un crit i posar en perill la missió. Merda!, m’he clavat la barana en tota la ronyonada. Com si fos el Rambo penso que no hi ha dolor i emprenc el camí cap avall, cap a la planta menys u. Primer un graó, després un altre, després un altre més... De sobte, una presencia humana comença a enfilar escales cap amunt. Uff!! Perill!! M’ajupo i faig veure que em cordo les cordons de les sabates. La presencia humana desapareix cap a les alçades i jo respiro tranquil. Aconsegueixo assolir el replà.
Hora: 7:56 a.m.
Lloc: Planta menys 1.
De sobte veig la visió. Aquella visió que, en ocasion, se m’apareix. No li dono importància, perquè igual que ve, se’n va. Ja hi estic avesat. Em saluda amb un hola del seus i jo em porto el dit als llavis i assenyalo amb el cap la porta de la dreta. No tinc temps a perdre. La missió comença a estar en perill ja que l’hora límit s’acosta. Sento unes passes darrera meu. M’amago darrera la columna i els passos es perden escales avall. Miro cap endavant i localitzo el meu enemic. És allà, darrera la taula de recepció. Em comença a caure la gota de suor.
Ara ve el moment més complicat. M’estiro al terra i començo a arrossegar-me ajudant-me dels colzes i dels genolls. Repto com si fos una serp. Començo a passar per davant del taulell, mica en mica, sense fer soroll. Primer el colze dret, després l’esquerra. Noto com pel meu costat passa un company de feina que entra, està a punt de trepitjar-me, em mira, arrufa el nas, saluda a l’enemic i entra dintre la sala caminant tant tranquil•lament. L’envejo.
Sobtadament sento com l’enemic retira la cadira i s’aixeca. M’entra el pànic. La missió és a punt de fracassar. Tot és a punt d’anar-se’n a fer punyetes. Avui era el dia. Avui ho podia aconseguir. Miro a la meva dreta i veig una paperera de color blau, d’aquestes on es llença el paper per reciclar. Potser això em servirà. M’ajupo, la giro cap per avall i me la poso per sobre el cap. Em tapa fins la cintura, però ja farà el fet. Em quedo quiet. Inmòbil. Sembla que l’enemic s’ho repensa i es torna a sentar. Amb la paperera cobrint-me mig cos vaig fent passets laterals fins que més o menys calculo que sóc fora de l’angle de visió de l’enemic. Mica en mica m’alço i em vaig treient l’artefacte blau del cap. Quan puc veure me n’adono que... merda, merda i merda! la direcció que he escollit era l’errònia i m’ha deixat cara a cara amb l’enemic. Ara sí que l’he ben cagada!
Hola Jordi!
(mig amagant la paperera) Eeeee... Hola!.... la parera... .sí, la paperera era al mig... i...
Quina paperera?
Ah!! No, que...
Quin dia avui, eh? Sembla que farà mal temps! Ahir, com que ja em suposava que avui plouria ja vaig aprofitar per anar amb el nen a bla-bla-bla i bla-bla-bla
Abaixo el cap i començo a fer que no.
... perquè el meu marit sempre diu que... bla-bla-bla i bla-bla-bla
Sé que de nou, com gairebé cada dia,...
... i és clar, això és important, no creguis. Jo sóc una persona que s’ho mirar tot això... bla-bla-bla i bla-bla-bla
...no podré fitxar a l’hora...
Hora: 8:07 a.m.
Resultat de la missió: FRACASADA!
30 comentaris:
Mira, la teva missió fallida s'ha convertit en la meva pel·lícula del dissabte a la tarda.
Espero que el proper intent vagi millor.
Però homeeeeeeeee!! Es tracta tan sols de dir-li, amb un gran somriure, "perdona, que arribo just a fitxar" i escapar-te corrents!! :-DD
Jo, sempre que vaig amb pressa pel carrer, segur que em trobo amb algú amb ganes de xerrar!
Per cert... i què tal la roba després d'haver-te arrossegat per terra? :-DDD
Gràcies Lluïsa. Una mica més i hi perdo la vida del perill que tenia la missió. El James Bond al meu costat és un pringat! :-)
És que a mi em saben molt greu aquestes coses Assumpta. Tallar a una persona d'aquesta manera em fa sentir malament. Llavors després, passa el que passa...
La roba, com una autèntica patena!! :-)
Si la roba estava com una patena és que el de la neteja... sí, aquell... el que apareix i desapareix... fa bé la seva feina! ;-))
Per això t'he dit que ho fessis amb un gran somriure com dient "ei, jo em quedaria a parlar amb tu, de veritat, però és que vaig fatal de temps"... i ja no queda com "tallar-la" :-))
'Oh, quina agradable sorpresa! Bla,bli,blu i bli, bla, blo...Anava a fitxar, ja saps el protocol de sempre, bla, bla bla...Mmm t'has posat un perfum nou? (fitxo amb desimboltura), bla, ble, bli. Estàs encantadora avui! bli, blo, blu (somriure, somriure, somriure)'
No sé pas si colaria
;)
Encara us hauré de fer classes de com lliurar-vos dels pesats que t'atrapen a les seves xarxes i no et deixen fugir mai més. Però tot un home de veritat com tu no s'hauria d'amagar d'aquesta manera, el perill s'ha d'afrontar, mai defugir-lo. Et cal ser el més simpàtic de l'empresa? Si és així no et puc ajudar. Si no et cal, això es soluciona amb un parell de mocs. Fitxaries cada dia com un clau... però el més important és que no aguantaries rotllos.
has d'entrar amb les mans plegades a la panxa amb cara de buscar els lavabos urgentment....ningú gosarà aturar-te.
O plorant mentre somiques. No es pot colar paraula ( tu tampoc, clar )
Sóc la cantireta, i cats recomana el teu bloc. M'agrada.
Salut!
Jo provaria una tàctica més Harry el brut. Entrar amb les pistoles enlaire, mastegant xiclet, escopint al terra i reptant a la princesa que digui un sol mot i el revòlver es posarà calentet... què, t'hi veus en un paper més de macarra?
Segur que has gastat adrenalina amb aquesta missió! Tot un esport de risc!
No seria millor dir-li directament que el que et diu no t'interessa ni la mes minima expresió. Que pot passar que s'enfadi?
Sinó sempre pots anar amb el mobil a l'orella i parlant sol... però pensa abans de treure-li el so no sigui cosa que et truquin mentre fas teatre!
si hooooooomeee!!! Aquesta és l'excusa per dir que no arribes mai a fitxar a l'hora?? Amb el fàcil que és sortir 10 minutets abans de casa!!!! hehehhe!
La idea de Levanah no està gens malament ehhh! Algun cop ho he fet i funciona! :P
La de passar parlant pel mòbil és boníssima, la de la LEVANAH!! :-)) Jo també ho he provat a vegades i va genial!!! :-DD
Aquí a Reus, quan s'apropa la castanyada gairebé a cada cantonada -be això és una mica exagerat hehe- es posen estudiants a torrar i vendre castanyes per recaptar calers per fer el viatge de fi de curs. A mi, que m'agraden les castanyes, confesso que no estic per massa despeses, però menys per comprar-ne cada dia quatre paperines i, si en comprés, les compraria de bons "castanyerus" (ho sento, però... no me'n refio massa que les torrin bé)... Total, cada vegada que veig un grupet d'aquests, mòbil a l'orella i passo parlant pel seu costat i així ja no m'aturen :-DDD
JAJAJAJAA! això et passa per ser simpàtic i educat! :p
Jordiiii, exagerat!! Mareta, un/a recepcionista no et pot fer estar amb aquests estats d'ansietat cada matí. No ho veus que l'estrés crònic és dolent? Si és dolent fins i tot pels vedells, que ho van dir al Sense Ficció de l'altre dia. Aviam, tu no ets un súper corredor?? Doncs ja saps el que has de fer. Passar volaaaaant per davant del taulell, i a prendre per cul!
Assumpta, molt lleig això del mòbil, molt lleig!! I els estudiants torren les castanyes fatal, però els del cau (segur que hi ha algun cau, a Reus) segur que ho fan bé. Paraula d'escolta!
No, no, YAIZETA, de veritat, que els que em volen vendre castanyes cada dia, tothora, són estudiants normals i corrents, no són de cap Cau ;-))
ens entendre fàcilment, alguns dels teus amics ja ho ha fet, el bogardisme espera els teus comentaris, la xarxa està tensada i el teu verb serà determinant... envia senyals del teu bon procedir en forma de comentari al nostre blog:
penyabogarde.blogspot.com
Aquell empleat de la neteja Assumpta, crec que és qui remena les cireres, és a dir, el capo, el que dona ordres. Crec que només s'encarrega de recollir paperes de reciclatge i altres menesters...
M'estic aprenent de memòria el diàleg que m'has colocat helena arumi i intentant omplir els Bla, bli, blu i bli amb coses coherents. Gràcies!!
Ostres, XeXu moltes gràcies per aquesta classe d'autoajuda de com afrontar els problemes! Amb enteresa! Amb força! Amb il·lusió, com diria el Mas... No, senyor! No em cal ser el més simpàtic de l'empresa, senyor! Sí, senyor! Un parell de mocs, senyor!
hahahaha joan gasull, vols dir que cada dia colaria??
Benvinguda al bloc cantineta. Si el recomanen és que algú s'ha equivocat... :-)
Ostres, una mica així com l'indi arapahoe del llibre "Jo confesso". Sí, El porquet, escopinada, moc i "Hola nena", copet al cul, "vaig a fitxar que avui tinc pressa".
Això de dir que no m'interessa Levanah de vegades ho faig quan un amic molt amic m'estar parlant i li deixo anar un: "Perdona, però és que no m'interessa...". Pobre, és queda sempre amb un pam de nas... hehehe Ara fer-li a algú de manera seriosa, no seria capaç!
Ara, això del mòbil no em desagrada eh! O sinó com els jugadors de futbol que sempre van amb cascos a les orelles escoltant música...
Noooooo Alba, paraula de Banyera!! Sempre sóc uns minuts abans a la feina! Ho prometo!!
El que jo dic Assumpta, fer com un jugador de futbol!
Benvinguda al bloc nimue. Doncs sí, simpàtic no ho sé, però educat una estona llaaaaarga!
Entre tu i jo Yáiza, evidentment que ho he exagerat una mica. Però és d'aquelles dones que a la que t'enganxa, plas!, no et deixa anar. Si vols li dono el teu número de telèfon i ho proves. Què et sembla?? :-)
Ummm... passar corrents! També! M'agrada la idea! Zzzzzzzuuuummmm!!!!
Eeehhh!! Jo havia anat a un cau i estat monitor de cau i la veritat és que mai vam torrar castanyes. Ara no sé si penedir-me'n...
Eeeee... uuuummm... penyabogarde, prometo passar-m'hi quan tingui un segon... Gràcies!
Les aventures fallides semblen més reals, però venen menys.
amic, pensa que nosaltres som molt agraïts i ara ja ets un bogardià in pectore i amb nosaltres aniras amunt i avall com una baldufa insurgent. Has escrit un article fascinant, la teva estructuració de l'espai vital és d'una presició clínica. Estem molt contents d'iniciar la nostra llarga relació epistolar i si cal presencial. Fins ben sovint!
soc el matemàtic Conrad Canaló, un dia vaig anar a la penya bogarde i em van rebre com un emperador siberià.
Em varen proposar pel Nobel pensant que era una marca de tabac i resulta que era el premi suec que donen als savis.
Ara estic aquí divagant per la xarxa i sumant (+) adeptes a la causa bogardiana. No al rescate de guindos & pocholo Florentino. Ens veiem els nassos al blog que ens uneix, visca en Bogarde i la Núria Feliu!
Tota la raó Josep. Servidor és el típic antiheroi de la societat que sempre li surt tot al revés. Però seguirem lluitant!
Senyor penyabogarde, davant de la perfecció feta discurs (només superat pels teleoperadors sudamericans que et truquen venent coses) només puc dir: Amén!
Benvingut al blog, Conrad Canaló. Coincidim en rebuda al boc penyabogarde. No em puc queixar. Que visquen aquest dos i, com no, el Senyor Davis del Joc del Segle i l'encarregat de Filiprim!
M'has fet pensar en un article del Quim Monzó, segur que la senyora es va quedar molt a gust ;)
Molt bona!!! ara que ho dius,... parlaré amb la de recepció i li diré que t'ho expliqui tot a l'hora de marxar,... jajajajaja
Hahaha, que bo! Tots coneixem gent així. A més, aquest post suposa una nova aparició de l'Ernesto!
Jo faria el mateix que el penyabogarde, li fots un discurs d'aquests i solucionat.
Bah, doncs quin cau de pacutilla! La de diners que vau deixar escapar... jo he torrat castanyes al carrer almenys 5 o 6 anys... Entre nena i monitora! La veritat és que fem força diners, surt a compte. Clar que pel que sé, a Barcelona posar una paradeta és molt més complicat, fan pagar impostos i històries. Escoltes Catalans? Minyons?
Jordi, cantireta (de càntir, com a Argentona) No m'he equivocat,no, que en parlen molt bé de tu ;)
Una abraçada.
Segon l'article Silvia, aquesta enemiga meva deu sentir plaer i orgasmes constantmen!! Caram, ara ja ho entenc tot!! :-)
Des del carinyo que saps que et professo, Jaume Julibert, només dir-te que si els cabrons com tu volessin, el cel n'estaria ple. Amb amor, ja ho saps!!
Ummm... noooo, noooo picaré MBosch. No et diré com es diu de veritat l'E!!! hahahaha
Llavors, Jpmerch, l'hauré de portar escrit de casa. Prepara-me'l abans!
hahahah Com que cau de pacotilla, Yáiza! Jo anava a Lluïsos de Gràcia!! Ves allà i digue'ls cau de pacotilla. Ja veuràs, ja!! No erem escoltes, malgrat que sí que feiem una excursió al mes. De fet estàvem dividits en Anxanetes, Grumets, Ardits, Brivalls i Conqueridors. Ai, quins records! (llagrimeta)
Ai, ai... ai, ai... mil disculpes cantireta!! Gràcies!
Baaaaaaaah!! Això és un ESPLAI! No comparis amb EL CAU!
(Monitors en el lleure: 100 anys incentivant l'odi entre esplais i caus)
(Monitors de cau: 100 anys incentivant l'odi entre Escoltes catalans i Minyons Escoltes —i CMS—)
hahahaha Yáiza et puc garantir que cap monitor, paraula de banyera!, va inculcar-nos idees Al-Qedistiques contre ningú!
Publica un comentari a l'entrada