dimecres, 30 de maig del 2012

Sonda Trujillo

Riiiiing Riiing (so de telèfon)
Tiiiiiii Tiriitiriiiiiii (melodia de l’Ifon anomenada “Bosc de Robin Hood”)

Diguim?

Sí, el truquem del taller pel tema del Mini que va deixar ahir.

Ah! Sí, sí, digues...

Bé, li hem canviat l’oli, els filtres de l’aire i de l’oli ... bla-bla-bla i bla-bla-bla ... i la llumeta aquella que estava encesa quan hem endollat el cotxe a l’ordinador ens ha dit que era per culpa de la ...ona...nda i bla-bla-bla

La Iolanda?

Com?

No, la culpa era de la Iolanda?

No, no de la onalanda.

Ah! (penso que ha dit sopa a banda? No, no pot ser. Sony Bravia? No crec que me la regalin... Sonia Landa? Potser és neta de l’Alfredo Landa però no crec que tingui res a veure amb la llum d’avís del cotxe... Llavors em ve al cap aquell dia que vaig sentir al Sergi Pàmies per la ràdio al programa Versió RAC1 del Toni Clapés, parlant de com s’havia de reservar una taula. Comentava que quan anava a sopar amb el Quim Monzó reservaven taula a quatre o cinc restaurants de la ciutat, perquè mai sabien on paraven. A l’hora de donar el nom per la reserva, com que quan els deia Pàmies sempre li contestaven: como? Ránias? O si li deia Monzó li responies: Mundó?, reservava les taules a nom de Trujillo. Nom que tothom entenia perfectament i apuntava sense problemes.) Trujillo?

Com? Trujillo?

És que no he entès això de la sona blanda...

S-O-N-D-A L-A-N-D-A!

Ah! Sonda landa! Quina paraula més complicada noi!

Quan he acabat d’escriure aquest post, he buscat al google això de la sonda i pogut veure una foto i tot. Més que res pels curiosos:

diumenge, 27 de maig del 2012

Denuncia de premiat davant dels Mossos d'Esquadra

ACTA DE LA DECLARACIÓ.

Registre de sortida: 1111158888/2012 AT USCBCN

Instructor 2407 (Sergent)

Hora i data: 20:00 hores del dia 27 de maig de 2012


Dades de la persona que fa la declaració.

Qualitat en què declara: PREMIAT.

Jordi Casanovas “El banyeres” nascut el 15 de juliol de 1977 a Barcelona (Barcelona) fill de la seva mare i del seu pare amb DNI (miri, agent, és que no m’enrecordo) amb domicili al carrer (el premiat no el vol dir per por a represàlies per part de l’altre finalista)


Declaració:

... Que el premiat va participar fa dies (no recorda quants, diu que és un desmemoriat) en una porra muntada pel bloc de l’Assumpta.
... Que en aquest bloc se sortejava un regal molt sucós.
... Que la porra consistia en endevinar quants títols guanyaria el Barça a escollir entre Lliga, Copa i Champions
... Que, paraules textuals “el ser un culé del pessimistes de tota la vida” li va fer poder optar al premi.
... Que havent encertat el resultat i després d’un desempat, s’ha alçat guanyador gràcies a la loto .
... Que oeoeoeoeeeeee oooeeeee oooeeeeee!!
... Que visca l’Assumpta i visca Catalunya!!
... Que vol donar molt efusivament les gràcies a l’organitzadora (Assumpta) perquè el regal li fa molta il·lusió.
... Que si Déu vol i les forces de la naturalesa són propicies, el passarà a buscar personalment per Reus, si a l’organitzadora no li sap greu, pel centre de convencions i reunions altrament anomenat Viena.


Perquè consti ho certifico.


dimecres, 23 de maig del 2012

Jo per a ser feliç vull un… camió??

Estimat Loquillo,

Aquest cap de setmana he pensat en tu (permet-me que et tutegi) i per proximitat en la teva cançó aquella que diu poca cosa més (ara que acabo de repassar la lletra) que yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión-yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión-escupir-a-los-urbanos-a-las-chicas-meter-mano-yo-para-ser-feliz-quiero-un-camión. Sisplau, busqueu la lletra per internet i veureu que estic carregat de raó.

M’explicaré: aquest cap de setmana (oju a la bomba), he portat un camió. Sí, sí, un d’aquets que no superen els 3.500 kg de p.m.a. (que no PMI que llavors estaríem parlant de sucs) i que, per tant, puc portar amb la meva llicència B (o com es digui perquè sé que fa temps que les van canviar). I com que una imatge val més que mil paraules, aquí va:


És el del fons, el de l’esquerra. Quin trasto eh! Francament, no sé què li trobes. Amb sinceritat, jo li trobo de tot. Defectes, vull dir: incòmode, lent, gran, insegur, ... És a dir, que a mi, posats a pensar que em deixessin tenir-ne un, no m’ompliria de felicitat, que diguem. Encara que suposo que tot és acostumar-s’hi.

Ara que m’ho preguntes, me’n vaig sortir prou bé. Els anys d’experiència acumulats al volant de turismes sense parangó, m’han permès adquirir una destresa tal que ni els camions em fan por. Bé, una mica al començament... El que sí que vaig trobar a faltar és un d’aquells clàxons que pengen del sostre i es fan sonar tot estirant la corda. Però bé, tot no es pot tenir!

Espero que si l’any vinent tornem a ser voluntaris de la Costa Brava Xtrem Running, segurament em tornarà a tocar portar camió (si no em treuen els galons de cap dels checkpoints). Així que tornarem amb l’experiència camionera de nou. Llavors serà quan provaré allò que diu d’escopir als urbans. Allò de fotre mà a les noies, ho deixarem amb a la noia, perquè com que l’Alba ve de copilot podria tenir problemes...

Apa, adéu siau i... a conduir! Mooooooooooooooc!

dimarts, 15 de maig del 2012

Cantar cap a dintre.

El mascle està sota l’aigua infernalment calenta de la dutxa. El lavabo és ple de baf. Però quan dic escric baf és baf del baf de tota la vida, d’aquell que sembla boira de primera hora de la zona de Berga. Si parem bé l’orella, sentirem que, com a mascle, té un art no gaire ocult que consisteix en emetre sons i entrellaçar-los talment com si fos una cançó (o quelcom que s’hi assembli).

De sobte uns cops a la porta i una veu:

-...antar ...dintre?

-Que si pots entrar dintre? Doncs sí, sí, endavant. Tot just acabo de començar.

El mascle es frega les mans (i es rasca el cul, que no li pica, però és símbol d’home pur i dur). La porta s’obre de bat a bat i ell intueix entre la “boira” de primera hora de la zona de Berga la figura d’ella. Sobtadament la cortina s’enretira i sí, efectivament, és ella (qui sinó perquè a casa no hi havia ningú més), que amb veu autoritària torna a la càrrega dialècticament parlant:

-Pots cantar cap a dintre?

-Espera un moment que tinc les orelles plenes d’aigua i he entès que m’has dit que si puc cantar cap a dintre...

-No, no, és que t’he dit si pots cantar cap a dintre.

Osti tu! Cap a dintre? I com coi es deu fer això? L’home viril flipava, per dir-ho així, en colors sabons! (no entrarem en si són sabons pel cap o sabons pel cos)

-Home, cap a dintre? I com es fa això?

-Tu sabràs! Però és que la veïna de sota m’ha dit que et sent cantar...

Apa aquí! I quin problema hi ha? Si és que quan jo m’hi poso m’hi poso, què carai!

- A mi m’agrada cantar a ple pulmó!

-Doncs fes-t’ho com vulguis però cap a dintre.

- Home, doncs si li agrada molt, molt, molt, digues-li que pot pujar a veure’m. Ja saps, cadireta del menjador aquí, entre el bidet i la tassa del lavabo, una coca-cola i sis euros d’entrada.

I és que sóc molt de cantar a la dutxa. M’agrada, que voleu que us faci! A més, tinc un do. Aquest do consisteix en operitzar qualsevol cançó. És a dir, puc convertir qualsevol melodia amb la seva lletra i tot en versió òpera. I és que quan un neix amb un do, l’ha d’explotar. Cançons tals com l’ai si eu ti pego o són fàcilment convertibles a òpera si passen per les meves cordes vocals. I on realment m’hi deixo la pell i la gargamella és en cançons estil Titànic, O sole mio, Morena de mi copla o aquella que fa (en desconec el nom i part de la lletra) “me cansé de rogarle, me cansé de decirle que nanananana que sin ti mueeeeroooo”, que són el meu punt fort. Un do, el que us deia al començament.

divendres, 11 de maig del 2012

Esmorzars i telèfons.


Sé que feia molt de temps que no parlava d’ell. Sé que molts estàveu frisosos per saber coses d’ell. Sé alguns us pregunteu què se n’ha fet, d’ell. Us puc assegurar que, ell, segueix viu i ben viu. Donant guerra, com sempre. Amenitzant-nos els esmorzars amb anècdotes divertides i comentaris irònics. És un fix a la taula i té lloc reservat. Estic parlant, efectivament, del mític E.

Ahir tot esmorzant no sé com va sortir el tema (com gairebé sempre que surten els temes a la taula dels esmorzars) que l’E va explicar la següent anècdota: es veu que fa temps amb una noia que eren molt amics no paraven de trucar-se. Ara trucava un, ara trucava l’altre, ara trucava l’un, ara trucava l’altre. Dites converses eren una mica pujades de to. Picarones, es podria dir. Doncs bé, un dia imbuïts per aquesta voràgine de truques tu truco jo truques tu truco jo, l’E va despenjar el telèfon i sense esperar contestació va deixar anar: “¿De qué color llevas las braguitas?”. Immediatament es va sentir una veu masculina a l’altre banda del fil telefònic que va dir quelcom semblant a un: “¿Perdone?”. L’E, home de sortides ràpides i amb ingeni, va exclamar: “¿Usted ha escuchado lo mismo que he escuchado yo?”.

La taula, evidentment, es va venir a baix. Van esclafir tots a riure i es va emportar un gran aplaudiment (intern) per part de tots. Mestre, més que mestre!

dimecres, 9 de maig del 2012

Lligant caps.


(copets a la cara, suaus, fluixos, d’aquells per comprovar si reacciones o no)

Ei, estàs bé? Et trobes bé? Desperta, ei!

Mica en mica va recuperant-se i recordant...

Recordant... 

Recordant...

Recordant...

Pliplipliplipliplipliiiiiiiin (so d’aquells de sèrie de quan es recorda alguna cosa)

Sí, recorda una dona alta, prima, morena, potser? Sí, morena. Cabell llis i llarg. Vestida tota de blanc. Sí, de blanc. O era una bata d’aquelles de metgessa? Sí, una bata d’aquelles de metgessa! Quina memòria, per Déu! I, què més? Tinc el cap enterbolit, espès. Què més? Va, esforçat per recordar...  Espera! Sí, obre una porta i treu el cap. I llavors crida el meu nom en veu alta: Jordi Casanovas?. I jo dic sí, aquí, i m’alço i vaig cap allà i la dona (vestida amb la bata blanca d’aquelles de metgessa) em somriu i em diu que tal i jo bé, nerviós i ella tranquil que no serà res i jo vols dir?, que a mi aquestes coses no m’agraden, sóc molt, com se’n diu... aprensiu. Aprensiu?, tu, amb aquesta alçada i amb aquests cos tant fornit i musculós i amb aquests ulls tant macos que tens i aquestes mans i aquests cabells tant suaus... Perdó, ara m’estic anant del tema i m’estic imaginant altres coses que no han passat. Bé, com anava dient: aprensiu?, tu? hahaha doncs jo també ho sóc una mica em diu i jo li dic que ostres, com pot ser? I ella em respon que mira, que les coses són així, que ella es passa tot el dia fent-ho, però quan li han de fer a ella també li entren tots el mals i va, assenta’t aquí, no, espera, millor estira’t que estaràs més còmode, com que dius que ets aprensiu... I jo li dono (mil) gràcies i ella em fa estirar i em comença a xerrar perquè no pensi amb el que està fent d’esquenes a mi i em pregunta on treballo i ah! quina casualitat ella havia estudiat allà i encara està tot igual? i jo penso que no ho sé perquè tampoc no sé com estava quan ella hi havia estat estudiant, però li contesto que sí, que suposo que sí i em descriu la plaça de davant i jo, ja molt nerviós i a punt de fer la bogeria d’alçar-me i marxar corrents per la porta, li dic que té molt bona memòria i capacitat retentiva. Bonica construcció de paraules en una no bonica situació. I llavors ella es gira i jo giro el cap perquè sé que ara sí, ha arribat l’hora de la veritat. L’hora en que l’home que crec que sóc passa a la història perquè Mamaaaaaaaaaaa tinc por, que aquesta senyora em vol fer mal i porta (suposo perquè estic mirant cap a la paret) una xeringa a la mà i em... ai!! ja he notat la punxada. Suor freda, molt freda. No pensis amb res (suor) ment en blanc (més suor) la paret on miro és groga (molta més suor) com la de casa meva (encara molta més suor) bon gust dels que van dissenyar aquell cony de saleta on treuen sang per les fotudes revisions mèdiques de la feina...

dilluns, 7 de maig del 2012

D’intentar tocar el cel, al paradís.

I tot això en només una setmana. Sí, sí, en set (bé, vuit) dies de diferència. Fa dos dissabtes, és a dir, el passat 28 d’abril, vaig intentar pujar fins el cel. Tasca un tant complicada, com podreu veure a les fotografies preses a la via ferrada de les Baumes Corcades, al costat del poble de Centelles.











I com que amb això no en vaig tenir prou, ahir diumenge, vaig fer l’International Trail Roses-Cap de Creus. Quaranta-dos quilòmetres que transcorren per un autèntic paradís natural. Guaiteu, guaiteu:











Ara, això sí, si accepteu el repte, prepareu-vos a una bona sessió d’agulletes els dies posteriors.

dimecres, 2 de maig del 2012

“Jo confesso”, de Jaume Cabré.

Jo confesso que vaig estar a punt de pecar.

Jo confesso que vaig estar a punt de deixar de llegir-te a la pàgina quaranta.

Jo confesso que, fins aleshores, no em vas enganxar gens.

Jo confesso que, gràcies al Facebook, vaig continuar perquè va haver-hi persones que van animar-me.

Jo confesso que ha estat una de les millors decisions que he pres.

Jo confesso que, ostres tu!, com he xalat! Jo confesso que, renoi!, m’he vaig quedar-me atrapat.

Jo confesso que no volia que s’acabés mai. Jo confesso que al concloure la darrera pàgina vaig dibuixar un somriure trist.

Jo confesso que he llegit una obra d’art.

Jo confesso que “Jo confesso” és imprescindible.