Premier de Km31

Ahir al matí l’Alba va proposar-me d’anar a veure la pre-estrena de la pel·lícula “kilómetro 31” al Gran Via 2. Havien arribat a les seves mans un parell d’entrades i, com que feia temps que no anàvem al cinema, vaig acceptar el repte. I què caram!! Era una premier, amb el glamour que se suposa que s’ha de respirar per tots cantons, algun que altre periodista per allà, alguna càmera de televisió cobrint la fita, cambrers passant amb safates plenes de menjar. Si a tot això li sumem que no havia estat mai a cap, per què no provar-ho? A més, a l’entrada posava que el director del film faria acte de presència.

Mitja hora abans ja esperàvem davant de la porta d’entrada del cinema. Vaig mirar dintre i la veritat és que no vaig veure aquella tensió d’una premier d’una pel·lícula: ni periodistes, ni càmeres de vídeo, ni cambrers, ni pastes, ni olives, ni catifa vermella, ni res de res. Tot com sempre: el taulell on serveixen begudes i crispetes esperant a que els que esperàvem per entrar consumíssim a dojo. Quina decepció!!

Quan van deixar-nos entrar dintre les instal·lacions del cinema, vam haver de fer cua davant de la porta de la sala (la número 1). Darrere nostre hi ha via una parella de xinesos/japonesos (mai els he sabut diferenciar) tot cofois i eufòrics i xerrant animadament. Vam comentar amb l’Alba que eren valents per anar a veure aquest tipus de pel·lícules i que si entendrien alguna cosa del diàleg, sent aquest en castellà (bé i mexicà perquè aquest fil està rodat allà).

Passada una estona entrem a la sala. Vam escollir el lloc que vam voler per seure, això sí, hi havia tres files senceres reservades amb un cartellet (que van fer-me pensar que aquí estaria el glamour que tant buscava). Llavors va produir-se l’anècdota de la nit: quina va ser la nostra sorpresa quan la parella de xinesos/japonesos van asseure’s en una d’aquestes files. Quan l’encarregada de la sala ho va veure va anar cap a ells:
ENCARREGADA: Esto es una fila reservada.
XINÉS/JAPONÈS: (portava la veu cantant ell, i ella semblava morir-se de vergonya) Sí, sí, reservada, tener entrada.
ENCARREGADA: (comprova les entrades) Sí, pero esto es para Asterix, sala dos.

Evidentment, tota la sala va esclafir a riure i la pobra parella va haver de girar cua i anar a la sala del costat. I després, parlant-ho amb l’Alba, vam arribar a la conclusió que van tenir sort de que els toqués per numeració de l’entrada aquesta fila reservada, ja que sinó, ningú se n’hagués adonat i quan hagués començat la pel·lícula i no haguessin vist a l’Asterix, sinó que hagués aparegut el nen aquell tant blanc i que feia tanta por (la pel·lícula era de terror, tipus Los otros o The ring) no els hagués fet tanta gràcia. Pobrets!! Dintre de la vergonya que van passar, va ser pel seu bé!!

Bé, després d’aquesta petita anècdota (o incident) i d’una petita introducció per part del director, que micròfon en mà es va dirigir a tota la sala (expectant?) la pel·lícula va començar sense més preàmbuls (ni trailers ni anuncis).

La pel·lícula no va desagradar-me. És un thriller de por de producció catalano/mexicana on vaig poder aprendre paraules com: carajo, bájate el tono de voz, éntrale i no me chingues guey. No està mal per una nit!!

L'oliva que fa plorar.

Avui he anat a dinar amb dos companys de feina: l’E i el C. Ahir per circumstàncies vàries no vaig poder preparar-me dinar (sóc dels habituals de la carmanyola), així que m’he hagut de buscar la vida. La meva primera opció era, com estic a dieta, anar a buscar quelcom de menjar greixós i saludable al mític Frankfurt Pedralbes i dinar amb els companys de sempre al menjador, però com que m’he recordat que amb els que vaig a esmorzar cada dia sempre van a dinar fora, he canviat d’opinió. Els ho he preguntat i entre els components habituals hi havia alguna que altre baixa, però n’hi havia dos que sí que hi anaven.

Mentre estàvem esmorzant l'R (que era baixa per l’àpat del migdia) els ha dit al C i a l’E que demanessin unes olives a l’hora de dinar que convidava ell. Bé, no li he fet gaire cas al comentari. M’he imaginat que farien el vermut abans de començar a dinar. I si s’havia de fer, evidentment el faria. A qui no li venen de gust unes olives abans d’un menjar?

Quan ha arribat l’hora de dinar, hem anat cap al bar. Entre riures i anècdotes, l’E ha deixat anar un altre vegada el tema de les olives: “Bueno, vamos a comernos unas olivitas antes de empezar, ¿no?”. Li he respost afirmativament i quan ens hem assentat a la taula del bar (bastant cutre, tot s’ha de dir), li ha demanat al cambrer: “Ponle al niño una olivita, que lo vamos a hacer un hombre...”. M’he quedat amb cara de perplexitat: fer-me un home per menjar-me només una oliva? Però qui s’ha cregut que sóc? (parodiant la versió de l’ex-president Pujol).

El tema ha començat a agafar grans proporcions (i mai millor dit) quan el cambrer ha portat a taula un plat amb tres olives. Però renoi, quines olives!! Grans com una nou i d’un color verd fosc embolcallades amb una capa de suc vermellós. Allò m’havia de menjar?, els hi he preguntat. I els dos han assentit a l’hora amb el cap. I tota de cop me l’he de posar a la boca? No la puc mastegar de mica en mica? Han assentit a la primera preguntat i han dit que no a la segona. Bé, però he posat les meves condicions: que em portessin abans una botella d’aigua. Una vegada que el C m’ha omplert la copa, i davant les mirades inquisidores dels meus dos companys de taula, he agafat l’oliva amb els dos dits de la mà dreta i me l’he posat a la boca. Quan l’he mossegat no he notat res, però passats un parell de segons, la cosa s’ha començat a complicar: una picor s’ha anat apropiant de la meva boca i la meva gola i m’he començat a acollonir. Tot seguir, el color vermell ha fet acte de presència a la meva cara (he pogut anar seguint el procés perquè les parets estaven folrades de miralls) i de mica en mica m’he anat tornant del color d’una llauna de Coca-cola. Seguidament els ulls m’han començat a plorar i, com he pogut, ja que em costava fins i tot parlar, els hi he dit: “Joder!! Se m’està caient la llagrimeta i tot”. Al que l’E m’ha dit, tot arrastrant les paraules: “Si es que eres un sentimental.”. He begut aigua i l’E s’ha atrevit a aconsellar-me que no en begués perquè era pitjor. I la veritat és que sí, perquè m’ha semblat com la coïssor de la gola es tornava a incrementar. Finalment l’E, qui si no, ha deixar anar la frase dilapidant: “Y lo jodido es que ahora no vas a encontrarle gusto a la comida”.

Evidentment, i com que no estava disposat a menjar-me les dues olives restants, els he dit que, quina casualitat!, n’hi havia una per cada ú. El C ha dit que no, que ell passava i l’E que “últimamente voy un poco mal del estómago. Si acaso después del helado”.

A la paella que m’he menjat de primer (avui era dijous) li he començat a notar el gust a partir de la cinquena cullerada. Menys mal, la meva boca, gola i llengua tornaven a prendre vida!! El segon ja ha entrat millor i ja no notava el sabor de l’oliva. Per cert, els hi he preguntat que com és que anaven a restaurants de tant luxe com aquell, ja que el plat que han portat es veia blanc per tot arreu: quatre patates i un trist tall de carn petit. I això precisament és el que fan als restaurants de luxe com els de la Ruscalleda o el del Santi Santamaria: posen plats molt grans i una misèria de vianda. “Si es que uno tiene su categoría y le gustan estos sitios”, ha respòs evidentment l’E, per continuar dient “ahora cuando salga voy a saludar al Ferran. Sí, sí, al Adrià”.

Resultat: menú de vuit euros amb noranta cèntims, l’oliva de regal que m’he endut i fet un home no sé si he sortit, però que se m’ha quedat una veu més greu, això us ho asseguro. Ara espero només que la panxa, la qual ja m’està donant avisos, es comporti i sàpiga digerir aquest torpede que m’he menjat. Que ho dubto...

UTMB: certificat mèdic rebut.

Ja m’he quedat més tranquil. M'he tret un gran pes de sobre. Avui pel matí quan he obert el correu he vist que els de l’organització de la Ultra-Trail du Mont-Blanc molt gentil i amablement m’havien contestat al mail que vaig enviar-los ahir preguntant-los si havien rebut el meu certificat mèdic. La resposta ha estat afirmativa: l'han rebut. I s’acomiaden amb un best regards. Doncs això, que jo també me n’alegro i em trec la inquietud aquella de sobre. I moltes gràcies per contestar tant ràpidament.

Ara sí que ja només queda trobar allotjament a Chamonix on poder caure rendits quan el Jaume em doni el vist i plau.

UTMB: hauran rebut el certificat mèdic?

Fa dies vaig enviar una carta certificada a l’organització de la Ultra-Trail du Mont-Blanc amb el certificat metge que demanaven. Concretament va ser el dia vint-i-tres de gener, i ja han passat unes tres setmanes, temps més que suficient perquè l’hagin rebuda. Aquests dies m’he estat connectant a la pàgina de correus per saber a través del localitzador de la carta per on estava viatjant i si ja havia arribat o no. He pogut seguir el rastre fins que ha sortit, segons posa al log de l’estat d’enviament, de l’oficina internacional d’origen (que imagino que ha de ser d’Espanya). Doncs bé, aquí ja no hi ha més informació. Ja van avisar-me els de correus que segurament el localitzador que havien assignat a la meva carta quan passés aquesta a França canviaria, i efectivament ha estat així. He provat de posar el mateix localitzador a la pàgina web francesa i em diu amb bones paraules que ho senten molt, però que aquest localitzador no és vàlid. Fes-te fotre!!

Davant la falta de notícies per part de l’organització (ni un trist mail de que han rebut el certificat, i mira que no els costa un duro això d’enviar correus electrònics), he decidit escriure’ls ara mateix un mail en anglès (gracies a la inestimable col·laboració de l’Alba que m’ha fet petites puntualitzacions de com l’havia d’escriure en aquesta llengua, és a dir, que me l’ha redactat sencer) preguntant-los pel tema en qüestió. Espero rebre notícies aviat i que siguin positives, perquè si no hauré de tornar a iniciar els tràmits i gestions de nou. Posaré un ciri a la Lourdes (companya de treball que de tant en tant es passa per aquí)!!

Ja tinc el carnet de la FEEC.

Una de les coses més indispensables per a qualsevol participant de la Copa Catalana de Caminades de Resistència és tenir aquest tros de plàstic que he adjuntat al post: el carnet de federat a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). El Xavi va fer-me entrega del carnet aquest diumenge passat després d'acabar la travessa Viladrau - La Garriga. Va ser un traspàs fred, amb un simple “aquí tens el teu carnet” i poc carregat de sentimentalismes i parafernàlies. Però no et retrec res Xavi, al contrari, agraït perquè me l’has fet arribar. El valor sentimental que té per mi no es veurà afectat per això. Ja és a les meves mans (o a la meva cartera, millor dit) i això és el que realment importa. Ah!! I que conservo el mateix número que ja me’l sabia de memòria.

Sortida de sol.

Aquesta és la sortida de sol que vaig poder veure ahir des de la finestra del treball. Donava la casualitat que duia la màquina de fer fotos a sobre i vaig decidir-me a tirar-ne una. N'he vist de millors, ho reconec, però aquesta també té el seu encant: núvols amenaçadors mentre el sol vol treure el cap per anunciar-nos un nou dia. Em sembla que li enviaré al Tomàs Molina...

Viladrau – La Garriga: bones sensacions a la primera de la temporada.

El dissabte vaig anar a dormir tard, ja que el Barça jugava contra el Sevilla i em va costar dormir molt. Tot eren nervis. Ja tenia ganes de començar a respirar aire pur, caminar, córrer i trotar pel bosc i tornar a sentir aquell formigueig abans de posar-nos en camí. No us poden ni imaginar quines ganes tenia que la temporada tornés a alçar el teló.

A un quart de sis havia quedat amb el Xavi, la Txell i el Marc al lloc habitual, i amb cara de dormir i com un autòmat vaig arribar-hi com vaig poder. Quan vam ser les quatre, amb el cotxe nou del Xavi vam dirigir-nos al punt de trobada dos: una gasolinera situada en alguna part de la geografia catalana on havíem quedat amb el Dave i el Francesc (nou en aquest món). Conforme ens anàvem apropant el termòmetre digital del cotxe no parava de recordar-nos que era un dia fred: tres graus, dos graus, un grau... I a la gasolinera: zero graus!! Menys mal que no vaig fer cas al mail del Xavi de feia un parell de dies on ens recomanava que no portéssim molta roba que no faria fred.

Un cop reunit el grup el proper destí era La Garriga, on vam arribar-hi a temps d’entregar el comprovant del ingrés, omplir la butlleta de participació i agafar l’últim autocar que sortia cap a Viladrau. A dos quarts menys cinc de set, entre badalls i cares de dormits, vam sortir del pàrquing de la Sínia i l’autocar va apagar els llums de l’interior. Obscuritat gairebé total, i amb la son que tenia vaig haver-me de repetir infinitat de vegades: “No val la pena dormir-te que és pitjor; no val la pena dormir-te que és pitjor...”. Trenta-cinc minuts més tard, l’autocar va deixar-nos al punt de sortida de la prova, i després de la foto de rigor de cada travessa, vam posar-nos a caminar.

Quin fred!! Abans de baixar de l’autocar el termòmetre marcava tres graus negatius, així que només caminant, i a pas bastant lleuger, ens podíem treure de sobre el fred. Quin gust quan de mica en mica les extremitats van entrant en calor i es posa tot al seu lloc.

La complicació d’aquesta travessa es presenta als primers vuit quilòmetres, on, després d’anar pujant de forma suau, apareixen un parell de rampes considerables, d’aquestes que vas pujant i veus el terra just davant dels teus ulls. Superada aquesta complicació, vam deixar enrere l’ermita de Sant Segimon, sense passar-hi per davant.

El camí ja començava a planejar i passats una quants metres vam tenir un ensurt dels grossos: quan vam passar una munió de gent que hi havia congregada i que veiem des de feia estona de lluny, vam poder veure com hi havia estès a terra un home en estat inconscient al que una noia el cridava amb el nom de Josep i li practicava el massatge cardíac per tal de reanimar-lo. Se’m va posar la pell de gallina i va fer-me esgarrifar. Tot ja estava muntat, així que allà parats no fèiem res i vam decidir continuar caminant.

La pista ens va dur directes pendent avall (aprofitant l’avinentesa per córrer una miqueta i desentumir les cames), després de gaudir d’unes vistes espectaculars, cap a Collformic (punt de sortida de la Matagalls - Montserrat) per afrontar a continuació els primers trossos del ja famós Pla de la Calma. Arribats al Pla de l’Ase Mort, vam poder gaudir d’un entrepà de botifarra per esmorzar. Quina delícia!! És potser un dels millors moments, quan amb l’entrepà a la mà t’assentes al terra i fas la primera queixalada. Ah!! I tot això ruixat amb aigua ben freda beguda d’un càntir (pels no alcohòlics com jo) o un bon porró de vi. No us diré que vaig quedar-me amb les ganes de tornar-me a posar a la cua per aconseguir un altre entrepà, però més d’un dels companys del grup ho va comentar i fer públic.

I què hi ha millor que després d’un bon entrepà que posar-se a córrer? Doncs això va ser el que vam fer aprofitant les baixades que ens oferia el Pla de la Calma. Havia sortit a la conversa que volien baixar de les 5 hores quaranta minuts que havien fet l’any passat els que hi van participar (Xavi i Dave) i jo hi volia contribuir (i si baixàvem de les cinc, millor). Així doncs, a córrer s’ha dit fins el tercer control: Alzina del final de la Calma, on ens esperaven taronges i llimones per qui volgués recuperar forces.

El que venia després era una corriol on els primers metres els vam poder fer corrents, però a mesura que vam anar trobant a gent vam posar-nos en fila india a seguir el ritme que marcava el primer. El camí era estret i no permetia avançaments ni per l’esquerra ni per la dreta. I finalment, després d’un bon descens per un corriol d’aquells de pedres que tant li agraden al Jaume (el vaig gravar en honor teu!!), va arribar el que tenia que arribar: vaig caure. I de la manera més absurda!! No em pregunteu com va ser, perquè no ho tinc clar, però el que recordo és que anava corrents per una baixada poc complicada i de sobte vaig entrebancar-me i vaig fer un petonet al terra. Resultat? Un cop al genoll de poca consideració (va tocar os) i una petita esgarrapada amb la ma que amb la que vaig esmorteir la caiguda. No volia estar molta estona parat perquè la cosa no es refredés i mig a pota coixa vaig continuar baixant fins a retrobar als companys de grup.

Arribats al control número quatre situat a Sant Cristòfol vam fer reunió d’emergència. Portàvem vora quatre hores i quinze minuts. El temps de referència de l’any passat segur que el rebaixaríem, però se m’havia posat al cap que havíem de baixar de les cinc hores i els hi vaig proposar. Quedaven set quilòmetres i si posàvem tota la resta ho podríem aconseguir. El Marc i jo vam decidir provar-ho i vam ens vam posar a tirar corrents i allargant la gambada. La resta van decidir seguir-nos també, llançant algun que altre improperi. Us perdono, no passa res, sé que m’estareu eternament agraïts per haver fet de vosaltres uns homes de profit i haver-vos ajudat a fer miques el crono de l’edició passada!! ;-) Per qui més greu em sabia era per la Txell, debutant al nostre grup i corríem el risc que s’espantés i no volgués venir més amb nosaltres... L’altre company, el Francesc, feia estona que s’havia quedat enrere. Surt molt amb bici, però va poder comprovar que no és el mateix que caminar...

Finalment vam arribar, després d’una llarga recta d’asfalt per travessar mig poble de La Garriga a l’arribada. O millor dit, la suposada arribada. M’explico, ja que després sé que el Xavi escriurà al seu blog que ha quedat per davant meu quan, té raó, però no li puc donar. Complicat, veritat? Espero saber explciar-vos-ho amb pèls i senyal. Resulta que on vam arribar el Marc i jo va ser a una taula guarnida amb la senyera i on ens van segellar la targeta a la casella on marcava Arribada i ens van donar el regal que ens mereixíem: una bossa. El temps total emprat per arribar-hi va ser de quatre hores i quaranta minuts, polvoritzant el temps de l’any passat en una hora. Vam assentar-nos a un banc a esperar a la resta de companys. Els següents en arribar van ser el Xavi i el Dave, uns cinc minuts més tard. Resulta que com ells ja havien fet aquesta prova en altres ocasions van dir-nos que aquella no era l’arribada oficial, sinó que s’havia d’anar fins a la plaça de l’església. Home!! Com pot ser, si ja ens han donat el regal i ens han segellat la targeta? Aquella, sens dubte, havia de ser línia de meta. Ells van començar a tirar i jo, al veure que la Txell no arribava vaig decidir esperar-me. Finalment, quan va haver arribat i li van fer entrega del regal, seguint les indicacions del que segellava la targeta de control, vam dirigir-nos al suposat punt on la resta s’havia dirigit. Quan vam arribar-hi, ja ens esperava el Xavi amb un somriure d’orella a orella tot bramant: “Al meu blog sortirà que jo he arribat primer que tu!! Veus on està la pancarta d’arribada?”. I sí, la pancarta d’arribada era allà, sobre una altra taula on també segellaven la targeta i on, hi havia tot d’embotits per poder atipar-se. Ah!! I una cosa molt curiosa porrons plens de Coca-cola. Heu provat mai de veure Coca-cola en porró? Intenteu-ho, és una sensació... diferent!! Bé, al que anava: sí, Xavi, sí, tens raó, però no la tens. Accepto la meva suposada derrota, però que sàpigues que l’any que ve aniré a per tu i seré jo qui vegi primer les lletres del cartell d’arribada i t’esperi amb un gran somriure als llavis. Ah!! Per cert, en caigudes en aquesta travessa estem empatats, no?

La nota negativa de la travessa va ser assabentar-nos de que l’home que havíem vist estès al terra feia unes quatre hores havia mort. Segons unes dones de l’organització amb les que vam estar xerrant, tenia seixanta anys. És molt dur que surtis un bon dia de casa per caminar per la muntanya i ja no hi puguis tornar més. Sempre et queda el consol de pensar que aquest senyor ha mort fent una cosa que li agradava. Al cel sigui!!

Més dades d’interès facilitades pel GPS del Dave:
- Distància: 29 km.
- Alçada màxima: 1.347 metres.
- Alçada mínima: 248 metres.
- Desnivell poisitiu: 1.062 metres.
- Temps total: 4:48:32.
- Temps parat: 1:02:02.
- Temps en moviment: 3:46:30.

M’HA AGRADAT.
- Sentir-me lliure caminant pel bosc.
- L’entrepà de botifarra per esmorzar.
- Tornar a sentir la sensació de felicitat quan acabes la prova i en pots posar una més al sarró.

NO M’HA AGRADAT.
- El gust de plàstic que agafa l’aigua al camelback.
- Llevar-me tant d’hora.
- Caure al terra per primera vegada des de que faig travesses de muntanya.

Empat insuficient.

Frank Rijkaard va haver d’aplicar-se i força per fer un onze per afrontar la visita a un dels camps més difícils de primera divisió: el Sánchez Pizjuán. Sens dubte, l’equip era de circumstàncies: moltes baixes per culpa de lesions, el famós virus FIFA (convocatòries internacionals amb les seves seleccions) i els ja coneguts que participen a la Copa d’Àfrica.

Era un partit on el Barça havia de demostrar-nos a tots que aquesta remuntada que ens han estat fent creure que duran a terme seran fets i no paraules. Era un partit on l’equip, si de veritat vol lluitar per la Lliga com diuen que volen lluitar, un empat a un gols no era suficient. L’únic que valia era portar els tres punts al sarró de tornada cap a Barcelona. Qualsevol altre resultat no servia. Ara bé, estic d’acord que l’empat no és un mal resultat, i més al camp del Sevilla, però no és un resultat per un equip que vol aspirar a treure-li de les mans el títol al Reial Madrid. Contundent, sí, però res més allunyat de la realitat. Potser si no s’haguessin regalat punts com s’han regalat durant la temporada, aquest resultat seria molt bo, però en l’actual situació, fa que ens allunyem a vuit punts de distància del líder. Un empat insuficient.

Ronaldinho, malgrat les baixes, de nou va començar a la banqueta, com als darrers partits. Per desgràcia això ja no s’ha convertit en notícia, sinó que és un fet habitual en els últims partits. Molts creien en que tanta baixa faria que tornés a sortir de titular, però Rijkaard es va mantenir fidel al seu estil i com que encara no el veu en forma no el va fer jugar.

A la primera part el Barça feia aigües per tot arreu i Victor Valdés es va fer un tip d’aturar pilotes (i algunes de molt mèrit com ja ens té avesats últimament), ja que el Sevilla estava completament avocat a l’atac. No estava a l’Antibiòtic veient el partit, sinó que era sol a casa (l’Alba no estava i l’endemà m’havia de llevar d’hora per la travessa Viladrau-La Garriga), però podia sentir una remor d’uns crits que venien de molt lluny, que sonaven a música celestial: “Víctor Valdés, es de Hospitalet!!”. La veritat és que pintaven bastos, i finalment, al minut trenta-quatre, tant avisar-nos de que ens marcarien ho van acabar fent. Si abans de començar no ho tenia clar que el Barça guanyés, ara encara menys.

La mitja part, molt necessària per a recompondre moltes coses (o totes), va arribar amb la sensació que no havia vist ni a Henry, ni a Messi, ni a Giovani... (ni al Barça) i on l’equip blaugrana (això no era una sensació sinó que ho deien les estadístiques) només havia fet un xut a porta mitjançant Messi (que de xut perillós, res de res).

Rijakaard no es va esperar i, al contrari del que estem acostumats a veure, a la mitja part va fer dos canvis: entra Ronie i Marquez per Thuram i Edmílson. Semblava que volia anar a pel partit.

I així va ser, quan el xiulet de l’àrbitre va donar pas a la segona part, el Barça semblava que sortia a buscar el gol i atacar amb l’ambició que li havia faltat a la primer part , però poc a poc es va anar diluint i a mesura que passaven els minuts les ocasions arribaven en comptagotes.

Si us sóc sincer, abans de començar el partit ja signava l’empat (malgrat que fos un resultat dolent per les aspiracions al títol), però el que no volia de cap de les maneres és que el Sevilla, convertit en un vendaval, li fes un estrip al Barça i tornéssim cap a casa amb un cabàs de gols. Això hagués estat un cop molt dur per la moral de l’equip.

Però bé, des de la mediocritat del joc ofensiu que oferia el Barça, sempre tenia aquella espurna d’esperança, aquella veueta que em deia que en una jugada aïllada podia arribar el gol. I ves per on que això es va produir (després d’un quasi autogol d’en Rafa Marquez que Valdés se la va trobar i va aconseguir parar-la amb empentes i rodolons) al minut trenta quan Xavi va marcar el gol esperançador del Barça. I si això li sumes que dos minuts més tard Keita va ésser expulsat, el partit feia un canvi de cent vuitanta graus, ja que si el Sevilla amb onze homes ja jugava aculat a la seva àrea, amb déu encara ho faria més.

D’ençà de l’expulsió, el partit va agafar un altre caire, ja que un Sevilla molt brut va oferir-nos un autèntic recital de faltes i targetes. El Barça ho va intentar, però no va poder ser i l’empat a un gols va ser el resultat final del partit. Una llàstima, ja que fins al final els tres punts podien volar cap a Barcelona, però vist el que es va veure, el resultat va ser just.

EN POSITIU.
No es va perdre en un camp complicat que en circumstàncies normals hagués estat un bon resultat, però no en les actuals.

Imagino que mica en mica anirem recuperant els lesionats, els del virus FIFA i els de la Copa Àfrica.

EN NEGATIU.
Culés: definitivament això és el que hi ha. Ni remuntada ni res de res. Ahir vaig deixar de somiar, si es que no havia despertat des de feia dies.

La lesió d’Oleguer que en tindrà per sis setmanes i Henry que també va abandonar el terreny de joc tocant-se la part de darrera de la cama.

Algú va veure Ronaldinho? Va xutar tres faltes des de fora de l’àrea (dos a la barrera i una als núvols), assumint una jerarquia que potser ja no li toca, traient l’oportunitat que d’altres companys (com Rafa Márquez, per exemple) ho poguessin provar.

Quan fa que el Barça no guanya fora de casa? Potser ens hauríem de tornar a preocupar com al començament de temporada i algú a can Barça hauria d’encendre la llum d’alarma de nou.

Ja són aquí!!

Sí, ja són aquí!! Han trigat en arribar, però de nou són entre nosaltres. No estic parlant d’altra cosa que de les marxes, travesses o caminades, a gust del consumidor podeu anomenar-les com vosaltres desitgeu. Des del divuit de novembre de l’any passat (la Rupit-Taradell) que la temporada va posar el punt i final pel que fa a mi. No m’agrada passar fred i a la Rupit-Taradell en vam passar molt (recordo els nou graus negatius passant pel pantà de Sau), i, per tant, no m’agrada la neu, ja que has d’anar molt ben equipat i per això has d’invertir bastants diners... És per això el motiu d’aquesta aturada. Podríem anomenar-la parèntesis hivernal.

Ara però, ja tenim aquí la primera de la temporada 2008: la travessa Viladrau – La Garriga. No l’he feta mai i, per tant, només sé que es celebra el diumenge que bé i que són trenta-un quilòmetres a fer en menys de set hores. Per ser la primera anirem a provar com estan les forces i si l’entrenament de manteniment que he estat fent aquests mesos de parada ha servit d’alguna cosa.

També suposa el retrobament amb els companys de caminades de l’any passat: el Sensei Xavi, el Dave, el Raul (que espero que s’animi a fer-ne alguna), el Jordi Atleta i el Jaume Don Palote. Tenim, però, dues noves incorporacions al GELS: la Txell (descoberta a la Núria-Queralt) i el Josep (va fer totes les marxes del CCCR de l’any passat!!). I espero que el Mikel s’animi a fer-ne alguna aquest any si els seus peus i el seu genoll el respecte i li ho permeten. Benvingut serà!! Ah!! I algú més que trobarem de l’any passat i que segur que vam creuar alguna que altra paraula.

No us podeu arribar a imaginar les ganes que tinc ja de que tota la maquinària comenci a posar-se en funcionament i tornar de nou a fer quilòmetres gaudint del paisatge i descobrint llocs nous que encara són verges per a mi (parlo de caminades en les que no he participat). Tinc intenció de fer les màximes possibles, i com que el calendari és generós i ve carregat, i si els compromisos i obligacions particulars m’ho permeten, ho intentaré. Sé que aquest any la FEEC ha fixat el llindar del CCCR en 138 punts, i tenint en compte que vull arribar-hi (l’any passat vaig quedar-me amb 114 punts) i que, per exemple, la Matagalls-Montserrat potser no la puc fer si finalment anem a la Ultratrail Madeira amb el Jaume, hauré de treure punts d’allà on sigui.

Bé, només demanar que les lesions em respectin com fins ara i que físicament pugui respondre a les expectatives que m’he creat. I per concloure ja aquest post, només diré: queda inaugurada la temporada!!

La meva primera videoconferència.

Doncs sí, diuen que sempre hi ha una primera vegada, i avui he tingut la meva primera relació/experiència religiosa amb una videoconferència. Per temes de treball, evidentment. Feia dies que un tècnic de la delegació de Madrid ens havia de passar a veure per Barcelona, però per temps, viatges, agenda atapeïda, feina i, imagino, poques ganes s’estava demorant. Així que van proposar-nos de celebrar aquesta trobada televisiva i finalment vam acceptar.

Puntuals com un clau hem arribat a les oficines de la delegació de la consultora que ens dona suport en certs temes a Barcelona, i després de les salutacions pertinents, ens han fet entrar a la sala on tindria lloc l’esdeveniment. Ni un trist cafè, ni una trista botella d’aigua, ni un trist mos de menjar que dur-nos a la boca... Res de res. Ens han fet entrar en dejú, com si de fer-nos un anàlisi es tractés. Però com que jo sóc un home previngut, abans ja he esmorzat, per si les mosques... I resulta que no n’hi ha hagut, de mosques...

Passaven cinc minuts de les deu i el cap de projectes (made in Barcelona i de nom Dani) ens ha comentat que acabava de parlar amb el de Madrid i que la sala encara estava ocupada, però que en qüestió de minuts la desallotjarien. Li he fet el comentari que tampoc no feia falta que utilitzessin la força bruta ni els antiabalots, ja que som persones civilitzades i a nosaltres no ens venia de deu, vint o trenta minuts... Que si havíem d’esperar, esperàvem. Però això sí, que si de cas trigaven molt que pujàvem a prendre quelcom.

Mentre fèiem temps ha endollat els dos televisors que teníem davant nostre. En un d’ells (el de la dreta), ha aparegut la sala on estàvem nosaltres. L’altre romania encès, però amb lletres que indicaven que estava preparat per ser utilitzat. Després de passar una estona fent anar amunt i avall i a esquerra i dreta el teleobjectiu de la enorme webcam que hi havia sobre el televisor per tal que de els quatre que érem a la sala i que havíem de participar a la conversa sortíssim ben centrats i enquadrats a la pantalla, ha sonat el mòbil del Dani. Pel que hem entès que parlava la cosa ja estava a punt. I així ha estat. Només penjar ha agafat el comandament a distància i ha pressionat un botó que ha fet que a la pantalla de l’esquerra apareguessin les lletres: “Connectant...”, i seguidament han aparegut a la pantalla dos persones asseguts al voltant d’una taula i flanquejats per un portàtil, un munt de papers i un comandament a distància.

Després de les salutacions pertinents i bromes de rigor, ens han comentat que ens veien una mica malament, com pixelats. Els he respòs que no es preocupessin, que això era cosa de la càmera, que nosaltres no veníem així de casa i que al natural guanyem molt. També han fet el comentari que els de Barcelona eren una mica rates i que no ens havien donat ni un trist cafè per passar l’estona. Mira, m’he dit, justament el que havia pensat jo fa una estona.

Quan ha començat a entrar en matèria i a fer-nos una petita introducció del que ens aniria a explicar, ens ha comentat que ens podíem moure (es veu que estàvem molt quiets i que semblava que la imatge estigués congelada) i que el podíem interrompre quan volguéssim per preguntar-li qualsevol cosa. Com que es veu que no li hem fet molt de cas i seguíem igual d’immòbils, ens ha recomanat que de tant en tant respiréssim fort per tal de que ell sentís que estàvem vius.

Quan s’ha endinsat en temes no tant introductoris i les coses ja es posaven més interessants, els meus companys han començat a prendre notes com uns condemnats, i jo que no sabia ni què apuntar ni què apuntaven ells amb tant d’èmfasis, m’he dedicat a mirar la power point que teníem impresa en color i que ens havien facilitat els de la consultora, i de tant en tant, a fer veure que apuntava alguna cosa, per no quedar malament.

La veritat és que el temps ha passat bastant ràpid, i a la que ens hem adonat, ja havien passat les dues hores, temps total que els de Madrid havien reservat la seva sala i ja se sentien veus de que la desallotjarien.

Una nova experiència més a afegir al currículum!! A l’apartat d’altres, col·locaré un petit subíndex que resi: expert en participar en videoconferències Barcelona-Madrid i Madrid-Barcelona.

Me cagun cony!!

Aquest és el lema escollit per la directiva del Barça per substituir la ja famosa frase del “Juntos podemos” que l’any passat van cridar als quatre vents els seus homòlegs blancs i que tant bé els va funcionar. Però bé, si us sóc sincer, aquesta frase em fa molta ràbia. I no pel que va passar, ja que el lema crec que no va ser la fórmula màgica perquè el Madrid acabés alçant el títol, sinó que qui veritablement va acabar perdent la Lliga i fent màgica aquesta consigna va ser el Barça empatant a casa amb el Betis i amb l’Espanyol. I ens van vendre, com ara ens volen vendre, que si tots estem junts i cridem “me cagun cony!!” la lliga serà nostra. Ostres, si fos tant fàcil!! No pararia de veure gent pel carrer cridant com a desesperats aquesta frase (jo entre ells). És més, crec que com va passar amb les mítiques cacerolades del no a la guerra o del malaurat 11-M, es convocarien mecagunconyades, on tota Barcelona (i rodalies a poder ser) ens fotríem a cridar com a possessos aquesta frase als quatre vents. Us ho imagineu?

I, ja que estem tots immersos en paral·lelismes de la temporada passada també volen fer-nos creure que si tots estem amb l’equip i remem en una mateixa direcció podem donar la volta i fer que el títol aquesta temporada acabi tenyint-se amb els colors blaugranes. Bé, i jo de tot això, si m’ho permeteu, me’n ric. I per què? Doncs perquè per molt que la directiva s’impliqui fent cohesió al voltant de l’equip, per molt que socis i aficions portin als jugadors en safata, per molt que els mitjans de comunicació s’encarreguin de muntar campanyes de motivació a tort i a dret i per molt que l’staff tècnic s’encarregui de motivar i fer veure als jugadors que és possible..., per molt que tot això passi, si als jugadors no els dona la gana de rendir al cent per cent cada partit, si no foten un cop de puny sobre la taula (que més o menys és el que ve a dir aquest lema), si no s’hi deixen la pell, si no surten motivats al camp, si no deixen de banda els egoismes, si no es desfuncionaritzen i prenen una actitud diferent a la de sortir a jugar perquè toca, ... crec que res del que podem fer la resta farà canviar la situació. Ah!! A més a més, a això se li ha d’afegir que si el Madrid no perd algun partit més, no tindrem res a fer.

Clar que sempre hi ha qui s’ho mira de manera positiva i des de l’altre perspectiva: si el Barça està tant malament com es diu i estem només a sis punts del líder, serà que o aquest líder no es tant bo com ens fan veure o nosaltres no estem tant malament com ens sembla. I si el Madrid ha perdut amb un equip que acaba de pujar de categoria (l’Almeria) i que no està per tirar coets, no pot perdre contra qualsevol altre equip contra el que jugui? I si el Barça hagués guanyat el derbi contra el Reial Madrid a hores d’ara estarien empatats a punts i segurament les coses es veurien d’un altre color...

Com tot a la vida, depèn de com es miri la botella: mig buida o mig plena. De si es té una visió optimista o pessimista. Jo, de moment, mirant-m’ho optimistament la botella la veig, però el que no aconsegueixo veure és què hi ha dintre...

Professor de què?

Us explico el que em va passar fa uns dies. Anava passejant pel carrer i se’m va acostar un home que va donar-me un paperet. Dic paperet perquè realment era un paperet: petit i amb lletres en blanc i negre. Aquest paperet, en gran a dalt, mostrava com a capçalera: “Profesor Tuba”. Vaig pensar que era curiós que algú sabés tocar aquest instrument (no conec a ningú que el toqui i si em pregunteu per la forma que té l’instrumenta en qüestió no us la sabria definir molt bé), i a més que donés la casualitat que fes classes particulars i que es donés a conèixer a través de propaganda d’aquesta repartida pel carrer per algú que té ganes de guanyar-se un sobresou. A més, vaig pensar que hauria de ser estranger, perquè la sintaxis de la frase deixava molt que desitjar: s’havia saltat el de a la torera.

Sense fer-li molt més cas vaig guardar-me’l a la butxaca de la jaqueta per poder llençar-lo als contenidors blaus on es recull el paper que no serveix i que posteriorment es recicla (o això és el que diuen). Aquí va quedar la història aparcada (igual que el paper a la meva butxaca). Sóc així de despistat i les mans a les butxaques me les poso poc.

Al cap d’uns dies, i justament per la mateixa zona va acostar-se’m un home i va fer-me entrega d’un altre paperet. Caram la similitud amb l’altre (tal i com el recordava) era calcada: estructura, mida i lletres en blanc i negre. El que no recordo era si l’home que va donar-me’l era el mateix. Vaig pensar que seria el mateix professor que estaria intentant reclutar novament persones interessades en saber tocar la tuba, cosa una mica difícil en aquest país degut a la poca tradició (aquí el que es toca és la guitarra i si molt m’apures la flauta dolça a les escoles) i a que aquest instrument ha de costar un ull de la cara. Doncs bé, quan vaig començar a llegir l’encapçalament vaig veure que aquesta vegada el que ensenyaven a tocar era un instrument que no havia sentit mai a la vida: un yadali. Concretament el text posava: “Profesor Yadali”. Més encuriosit vaig començar a llegir la lletra petita (per dir-ho d’alguna manera) i vaig veure que de música res de res (i si molt m’apures puc posar en dubte el títol de professor): s’anunciaven els serveis d’un vident africà ràpid i eficaç que a més a més era un curandero dels bons, mèdium, chaman i no sé quantes coses més. Com que tot això mai m’ha fet el pes i sóc bastant agnòstic i intransigent amb totes aquestes coses vaig decidir fer el mateix que amb l’altre paper, guardar-me’l a la butxaca per llençar-lo al contenidor blau més proper per a que procedissin, dies més tard, a reciclar-lo.

Quina va ser la meva sorpresa al veure que encara conservava el primer paper que van entregar-me, el del professor que ensenyava a tocar la tuba. Vaig treure’l de la butxaca i quan vaig començar-lo a llegir i a comparar-lo amb l’altre vaig veure que eren exactament iguals. O sigui, que de professor de tuba res de res. Tuba era el nom d’un vident africà ràpid i eficaç que a més a més era un curandero dels bons, mèdium i chaman i no sé quantes coses més. Els dos anuncis eren calcats (el telèfon coincidia i tot). L’única cosa diferent era el nom: un es deia Tuba i l’altre Yadali. Curiós!! Us voleu jugar alguna cosa que els dos són la mateixa persona? Aquí us deixo el meu dubte existencial...

Aiguat de mal joc però… a sis punts!!

El Madrid ahir havia punxat al camp de l’Almeria (2-0) i avui el Barça tenia l’oportunitat de retallar distàncies amb el liderat. Bé, retallar distàncies guanyant i convencent. L’equip contrari era propici perquè aquesta combinació es portés a terme: l’Ossassuna. I sí, ho ha fet, ha retallat distàncies, però de quina manera!! És cert que durant tot el dia d’avui ha estat plovent i que el camp estava bastant malament: tolls per tot arreu i els jugadors relliscant a tort i a dret. Però crec que el joc del Barça avui ha estat de pati de col·legi: no hi havia cap mena de precisió en les passades, no es trenava cap jugada i les oportunitats han estat escasses. Hem guanyat, sí, però estic cabrejat, i molt!! Avui el Barça ha estat a punt de deixar escapar el tren de la Lliga, ha agonitzat durant quaranta-dos minuts i ens ha fet esclatar d’eufòria (per les tensions acumulades, no per res més) al final per tal de seguir vius al campionat domèstic.

El triplet atacant ha estat el mateix que l’últim partit: Messi – Bojan – Henry. Però avui no ha funcionat res: Bojan hi ha posat moltes ganes i ho ha intentat, Henry ha buscat pilota però no li ha sortit res de res i Messi… Messi… algú ha vist Messi jugar avui? Jo no!!

Un resum del partit? La primera part, malgrat les imprecisions i el mal joc el Barça podria haver marcat un parell de gols, però dues boníssimes intervencions del porter visitant, Ricardo, han evitat que els gols pugessin al marcador. Iniesta i Henry han estat els encarregats de posar-lo a prova.

La segona part ha estat desastrosament desastrosa… (i no hi poso més desastres perquè queda malament). El Barça no ha jugat a res, ha perdut pilotes, les passades han estat del tot imprecises, no s’ha trenat cap jugada de perill i no s’ha xutat ni una vegada entre els tres pals, llevat del gol. Un gol que ha arribat el minut quaranta-dos de partit on un rebuig ha arribat a peus de Xavi que des de fora de l’àrea i amb el porter buscant bolets ha aconseguit allotjar la pilota dintre de la porteria rival. L’Ossassuna s’ha dedicat a perdre temps descaradament: les lipotímies estaven a l’ordre del dia i no paraven de simular faltes i lesions. Trist, molt trist per una Lliga que es fa dir (malgrat que ara ja fa temps que no ho sento) Lliga de les estrelles. És cert que el Barça ha estat nefast, però no s’hauria de permetre aquesta mena d’antifutbol que practiquen certs equipos i més quan hi ha gent que arriben a pagar preus astronòmics per veure partits que al final acaben sent una comèdia, una farsa i una estafa.

Sí. Això és dur, molt dur!! Si hem de seguir veient aquest tipus de futbol fins a final de temporada, els infarts estaran a l’ordre del dia.

EN POSITIU.
La victòria, sense lloc a dubtes. Us imagineu que hagués passat si el Barça avui no guanya (o fins i tot perd, que ho ha pogut fer amb un remat de cap al minut quaranta de la segona part que ha aturat Valdés)? Ja us ho dic jo: sentiríem des de Barcelona les rialles que vindrien de Madrid.

M’ha agradat veure a Jon Andoni Goikoetxea (mític integrant d’aquell Dream Team) assentat a la banqueta de l’Ossassuna. Quins records!!

De nou la porteria s’ha quedat a zero. Valdés ja li treu quatre gols a Casillas en el trofeu Zamora (però el Madrid ens treu sis punts a la classificació).

EN NEGATIU.
Messi totalment desaparegut. Avui ha estat un jugador mediocre que ni ha desbordat ni ha xutat ni ha passat ni ha fet res de res.

Els grup de funcionaris que juga al Barça: Marquez, Zambrota, Thuram, Abidal (quin partit més dolent que ha fet aquest!!) … Sembla que surtin només per fitxar, a complir amb els noranta minuts i a veure-les venir… Trist!!

De nou la manca d’encert davant de la porteria. Aquesta és la diferència que hi ha actualment entre Barça i Madrid: el primer arriba quatre vegades i amb prou feines fa gol, i el segon n’arriba dos i en fa dos.

L’APUNT.
Ronaldinho ha sortit al camp a la segona part. He dit ha sortit, no ha jugat. A bon entenedor, poques paraules valen...

Pintors a casa!!

Divendres, 2 de febrer de 2008.

8:00h.
He tingut pintors a casa. Una maleïda gotera del pis de dalt (que també va afectar al pis del costat) va fer que em sortís una taca d’humitat a la paret del menjador i la galeria, així que, avisats prèviament els de l’assegurança del pis, van enviar-me uns pintors a casa.

Vam quedar a les vuit del matí (cosa que va fer que pogués dormir una mica més de mitja hora i, havent-hi Barça el dia anterior, ho vaig agrair). Aquella hora, puntuals vaig sentir que trucaven a l’intèrfon, però el del pis del costat. Parant l’orella, un cop van ésser a dalt, vaig escoltar com xerraven amb la veïna, entraven al seu pis i aquesta tancava la porta. Caram!! Vaig pensar que potser, com que la gotera també els l’havia afectat a ella, passarien a donar-hi un cop d’ull. A un quart de vuit, cansat de donar voltes pel pis i d’esperar, vaig decidir mirar per la finestra de la galeria, amb la gran (per no dir una altra paraula més grollera) casualitat que la veïna, estava recollint la roba.
VEÏNA: Què t’havien de venir els pintors?
UN SERVIDOR: Sí, els estic esperant.
VEÏNA: Doncs estan aquí a casa meva. Jo no els esperava, però com que m’han dit que venien a pintar-me el pis, he trucat a la feina per dir-los que no aniré.
UN SERVIDOR: Ostres!! Però si on havien de venir era a casa meva!! (miro el rellotge) Jo a aquestes hores ja hauria de ser treballant.
VEÏNA: Doncs te’ls envio cap a casa teva. Ara s’estan canviant.
UN SERVIDOR: D’acord, d’acord...

Els pintors s’havien equivocat de pis!! Però, com podia ser? Jo, espera que esperaràs i els homes canviant-se al pis del costat per posar-se mans a l’obra sobre unes parets que no els tocaven!! I menys mal que va donar-me per mirar per la finestra, que si no a hores d’ara encara estic esperant-los...

Bé, passat l’ensurt inicial, van entrar a casa, vaig deixar-los les claus i vaig sortir a corre-cuita cap a la feina, que ja m’hi esperaven.

17:30h.
Quan vaig arribar a casa per la tarda vaig veure el següent panorama desolador: el parquet net, però ple de llepades d’haver fregat amb l’aigua que hi havia al cubell i que no van canviar en cap moment, és a dir, que el terra s’havia format una cap de guix, pintura i aigua bruta donant pas a un estucat terrestre que no era del meu gust; les rajoles de la galeria tenien també una netedat bruta calcada a la del menjador (però més dissimulada, que segons la gent gran “las baldosas son más sufridas”); la resta del pis tenia restes de petjades; el lavabo estava brut per tot arreu (el mirall tot esquitxat d’aigua, l’aixeta amb pintura per algun cantó, ...) . I com que una imatge val més que mil paraules, aquí en va una:

Però lo fotut del cas és que havia quedat a les 18:00h, ja arribava tard i no podia posar-me a netejar. Demà seria un altre dia!!

Val a dir, però, i en favor d’ells, que van deixar-me tant el menjador com la galeria amb uns acabats bastant bons, no he de reprotxar-los res de res!! I a sobre de franc, que més vull!! Paga l’assegurança... (bé, que també la pago jo cada any...)

Dissabte, 3 de febrer de 2008.

10:00h.
Em llevo pensant que he de posar-me a netejar el pis. Quina mandra!! Està tot empantanegat, potes a dalt, brut, totes les coses per col·locar al menjador (guardades acuradament en caixes, això sí), i la pregunta flota a l’aire: “Per on començo?”. Després de molt pensar i donar-li voltes i, per tal de no estressar-me, decideixo començar per anar gimnàs. Fa tres dies que no hi vaig i en tinc ganes. Crec que el pis pot esperar a ser netejat per la tarda!! No li vindrà d’unes hores...

16:00h.
Ara sí que ja no ho puc aplaçar més!! M’ha arribat l’hora i em poso el vestit dels diumenges d’estar per casa (quan hi estic, perquè normalment sempre sóc fora), m’arremango i m’equipo amb l’aspiradora, l’escombra, el cubell, el motxo i productes diversos de neteja (si és que hauria de fer cas als del Cillit Bang que amb un sol producte ho puc netejar tot) per tal de passar una tarda d’allò més divertida i emocionant: una autèntica tarda de neteja a fons del meu pis!! Què divertit!!

Per començar decideixo cercar al dial de la ràdio alguna freqüència que facin alguna cosa que s’assembli a música escoltable, i quina és la meva sorpresa quan, movent la rodeta a dalt i a baix, sento la veu del Justo Molinero versant: “RM radio, anem amb tu!!”. Bé, me l’havia de jugar i aquí em vaig marcar el repte del dia (o de la tarda): seria capaç d’aguantar tota l’estona escoltant aquesta emissora mentre fregava el pis? I vaig provar-ho i immediatament ja gaudeixo del primer anunci: “Todo el mundo sabe de todo, pero de jamones el que más sabe es Jamones Tomás”. Era dur, però sabia que si jo em proposo una cosa al final la puc dur a bon port.

Seguidament una trucada de telèfon per dedicar una cançó!!
LOCUTOR: ¿Hola?
TELÈFON: ¡¡Bien!!
LOCUTOR: ¿Qué tal?
TELÈFON: ¡¡Puri!!
JO (penso): uff, com això duri molt crec que tiraré pel balcó!!
LOCUTOR: ¿Desde dónde llamas?
TELÈFON: ¡¡De Lloré!!
JO (penso): per fi s’han entès, haurem de fer una festa!!
LOCUTOR: Puri, ¡¡por fin nos entendemos!!
JO (penso): això és el que acabo de pensar...
TELÈFON: ¿De qué?
JO (penso): merda, pas enrere, tant bé que anàvem...
(...)
TELÈFON: (...) estoy haciendo unos cojines que los nietos me lo ponen todo perdío...
JO (penso): no sé pas si ho podré aguantar més temps...

Total, que després de la cançó dedicada al seu marit, l’anunci següent és: “Alejandro Conde y los Rebujitos en el auditorio de Isla Fantasía.” Com? He sentit bé? Illa Fantasia té auditori? M’estan prenent el pèl? “Compra ya tus entradas...”. No gràcies!! “... en el telentrades punto con” Ostres EL Telentrades!! I el domini punt CON, ja el buscaré, però em sembla que no existeix...

I després en truca un altre que es veu que sent dissabte està treballant amb un toro mecànic d’aquells per transportar palets d’una lloc a un altre i li comenta que fa tres o quatre setmanes que el va trucar, que també estava treballant, que si se’n recordava... El locutor, amb veu de dubtós li diu que sí, que ara ho començava a recordar... Que sí, que no pateixi. No, tranquil, si jo també m’ho crec que estàs fent memòria i te’n recordes perfectament... Què dura és la feina de locutor!!

I la tarda va anar avançant entre trucades, cançons dedicades a les mestresses de casa, paletes, camioners, anuncis i escombra a munt i motxo avall...I finalment, després d’una mica més de tres hores d’intensa i esmerada dedicació, el pis va quedar net com una patena, o així sembla quan el miro. I per a mostra un botó:

Ah!! Per cert, repte superat!! No vaig moure el dial de la radio per res!!

A semifinals!!

De nou el partit era dijous a les 22:00h, com la setmana passada. Qui manarà jugar tant tard? No veuen que l’endemà s’ha d’anar a treballar? No pensen en la gent? Només pensen en guanyar diners i en la famosa franja de màxima audiència o prime time? Bé, de totes maneres allà estàvem, a l’Antibiòtic de nou, assentats a la taula de sempre i disposats a veure el partit i, a poder ser, no patir més del compte. El Vila-real feia respecte després de posar-li les coses difícils en Lliga al Madrid i al Bernabéu, i el resultat de zero a zero al partit d’anada no servia a cap dels equips, i menys al Barça, que al no haver marcat a fora de cosa, tot el que no fos guanyar, suposava quedar eliminat.

Els ocupants de la taula del davant de la nostra eren un xic peculiars: un noi anomenat Fran (si no van dir el seu nom trenta vegades no el van dir cap) amb una arracada d’anella a cada orella (cosa que li va valer el sobrenom d’Andy i Lucas), una noia que semblava un xic més normal i una altre radical que passava absolutament de tot, de dit fàcil (no parava de mostrar el puny tancat però amb el dit del mig elevat) i que sempre s’estava cagant en alguna cosa i maleint per alguna altra. Bé, només dir que jugaven una apassionant partida a l’Uno entre insults, cerveses i cartes que queien al terra.

Ronaldinho per primera vegada en més d’un més (després d’haver-se sotmès a la pretemporada d’agost en ple més de gener) ocupava un lloc a la banqueta al costat dels suplents. Què voleu que us digui ja del jugador brasiler... A mi ja no em fa trempar!! I tampoc vull fer-me falses esperances i veure en ell l’Au Fènix que ressorgeix de les seves cendres, ja que aquest conte ens l’han explicat tantes vegades aquesta temporada que al final ja ni te l’escoltes.

Abans de començar abandona la taula del davant la noia del dit fàcil i promet tornar si l’amiga seva li deixa cinc euros, ja que li deu quatre-cents cinquanta a no-sé-qui i no li’n vol demanar més (no m’estranya, jo tampoc vull que li’n demani més, pobret, el deixarà pelat). L’amiga li diu que no pateixi i enfila escales a dalt tot posant-se el casc.

Des del minut 1, els altaveus del bar ens portaven a les orelles els crits d’ànim del Camp Nou i les ganes que tenia la gent de fer costat al Barça: ni xiulets ni esbroncades. Això ja era bo!! Un gran Henry es va encarregar d’avivar les brases de l’Estadi i de fer caliu, ja al minut dos, en una gran jugada personal per la banda on va superar tots els defenses contraris i va deixar la pilota a Deco, que va xutar per damunt del travesser. La cosa pintava molt bé i el temps passava molt ràpid, amb l’equip blau-grana controlant el partit, el Vila-real tancat darrera i Messi anar regatejant a tothom (quin gran partit que va fer ahir!!) tot fent slaloms cap aquí i cap allà.

I tot va canviar, de sobte, en quatre minuts on:
Minut 40 - Messi va provocar una falta pels voltants de l’àrea, amb la conseqüent targeta al Zigan.
Minut 41 - Deco va fer la centrada de la falta i Henry va marcar de cap el primer i únic gol del Barça, en fora de joc, això sí, però d’aquells que només es veuen per televisió, ja que ni els jugadors del Vila-real es van exclamar.
Minut 43 - Messi va tornar a encarar Zigan , que li va tornar a fer falta veient la segona targeta groga i la conseqüent targeta vermella per doble amonestació.

La mitja part va arribar i també va arribar la noia del dit fàcil (que havia marxat abans de començar el partit) amb el casc mig tret. Bé, ja tornen els insults, les aixecades de dits i les grolleries, ja que només arribar deixa anar quelcom similar al mot “joder, ya estoy aquí”. Es veu que l’escapada no li ha anat molt bé, ja que s’ha saltat tres semàfors seguits i “se ve que venían detrás y me han empapelao”, diu tot contenta i rient mostrant un paper de color groc que imagino que deu ser la multa. Només seure comença a liar un porro. Quan l’encenen l’olor i el fum impregnen tot i a tots.

Comença la segona part. No sé si estava molt col·locat però vaig veure uns segons quaranta-cinc minuts bastant bons per part del Barça, controlant en tot moment el partit, amb un Messi de nou estel·lar, un gol ben anul·lat a Henry al minut vint-i-tres (crec que mai ha marcat tants gols en fora de joc en un partit), un penal dubtós i no transformat per Lionel Messi i l’entrada d’un Ronaldinho que imagino que va jugar perquè o era culpa dels porros o jo no el vaig gairebé veure.

El cambrer, cap a la meitat de la segona part, els va tocar el crostó als nostres amics del davant cridant al d’Andy i Lucas com a “Tú, Bob Marley” i fent-li veure que avui hi havia poca gent i els deixava fumar, però un altre dia no els hi deixaria fer. En Bob no sembla molt preocupat, ja que segons ens fa saber a tots ell és de Viladecans, cosa que va provocar un comentari força més tard del nostre amic cambrer (inventor del crit “Víctor Valdés es de Hospitalet”) en veu alta: “Pues no sé cómo va a llegar a Viladecans”, veient en l’estat bastant lamentable en el que es trobava (ell i a resta de noies que l’acompanyaven) del que els porros i les cerveses en tenien la culpa.

Què dir del nostre amic Bob (ara li he canviat el nom perquè és més curt)? Si no va liar sis porros no en va liar cap!! Quina màquina!! I el cigar en qüestió anava voltant per la taula de mà en mà i de boca en boca.

Cap a les acaballes del partit, el cambrer ens comenta (cal dir que ja ens havia preguntat abans si ens molestava i vam dir-li que no per evitar-li problemes) que els dirà que ja n’hi ha prou de fumar. Hi estem d’acord i l’animem a fer-ho!! Jo ja veia dos cambrers que em parlaven a l’hora... Això sí, abans d’anar-hi vaig estar parlant una estona amb ell on li vaig donar a conèixer el sobrenom que li havíem posat al noi (cosa que va fer que es poses a riure i intentés imitar a l’Andy o el Lucas ballant) i on em va soprendre un monòleg sense fi dient-me que ell també era garrulo (ummm... bé, per l’aspecte... tot rapat i amb una cua molt prima de cabell que li surt del costat esquerra del cap), cosa que li vaig dir que no per animar-lo, i que de petit tots hem fumat (bé, jo no, però també vaig dir-li que sí per no dur-li la contrària) i que ell fa anys també era així però que ara ha canviat i que d’on em pensava que treia els diners en Bob sinó de la venta de xocolata i bla-bla-bla. La veritat és que aquest cambrer un bon home, mai hem tingut cap problema amb ell i sempre que anem al bar xerrem animosament, com si ens coneguéssim de fa molt, i fins hi tot ens convida a alguna beguda que altre.

El partit acaba, el Barça passa ronda, els de la taula del davant (sobretot la noia que semblava, i dic semblava, més normal) tenen dificultats per pujar les escales (cervesa i drogues il·legals en tenen la culpa) i cap a casa tots contents (gràcies Toni, per acompanyar-m’hi amb un cop de moto!!) que és tard i demà ens hem de llevar d’hora per anar a treballar.

EN POSITIU.
Messi va fer un gran partit i va portar de cap a tota la defensa contrària.

Henry va marcar i mica en mica va omplint la seva pica de gols.

El passaport a semifinals, com no!! Ai, aquest any, que tinc bones vibracions amb la Juancurling Cup!!

EN NEGATIU.
La lesió de Carles Puyol que el tindrà apartat dels terrenys de joc durant tres o quatre setmanes (que sent Puyol igual només és una...).

La irregularitat del Barça, que fa un partit bo i un de dolent (més o menys com les borses aquests dies que no paren de patir alts i baixos).