dilluns, 11 de febrer de 2008

Viladrau – La Garriga: bones sensacions a la primera de la temporada.

El dissabte vaig anar a dormir tard, ja que el Barça jugava contra el Sevilla i em va costar dormir molt. Tot eren nervis. Ja tenia ganes de començar a respirar aire pur, caminar, córrer i trotar pel bosc i tornar a sentir aquell formigueig abans de posar-nos en camí. No us poden ni imaginar quines ganes tenia que la temporada tornés a alçar el teló.

A un quart de sis havia quedat amb el Xavi, la Txell i el Marc al lloc habitual, i amb cara de dormir i com un autòmat vaig arribar-hi com vaig poder. Quan vam ser les quatre, amb el cotxe nou del Xavi vam dirigir-nos al punt de trobada dos: una gasolinera situada en alguna part de la geografia catalana on havíem quedat amb el Dave i el Francesc (nou en aquest món). Conforme ens anàvem apropant el termòmetre digital del cotxe no parava de recordar-nos que era un dia fred: tres graus, dos graus, un grau... I a la gasolinera: zero graus!! Menys mal que no vaig fer cas al mail del Xavi de feia un parell de dies on ens recomanava que no portéssim molta roba que no faria fred.

Un cop reunit el grup el proper destí era La Garriga, on vam arribar-hi a temps d’entregar el comprovant del ingrés, omplir la butlleta de participació i agafar l’últim autocar que sortia cap a Viladrau. A dos quarts menys cinc de set, entre badalls i cares de dormits, vam sortir del pàrquing de la Sínia i l’autocar va apagar els llums de l’interior. Obscuritat gairebé total, i amb la son que tenia vaig haver-me de repetir infinitat de vegades: “No val la pena dormir-te que és pitjor; no val la pena dormir-te que és pitjor...”. Trenta-cinc minuts més tard, l’autocar va deixar-nos al punt de sortida de la prova, i després de la foto de rigor de cada travessa, vam posar-nos a caminar.

Quin fred!! Abans de baixar de l’autocar el termòmetre marcava tres graus negatius, així que només caminant, i a pas bastant lleuger, ens podíem treure de sobre el fred. Quin gust quan de mica en mica les extremitats van entrant en calor i es posa tot al seu lloc.

La complicació d’aquesta travessa es presenta als primers vuit quilòmetres, on, després d’anar pujant de forma suau, apareixen un parell de rampes considerables, d’aquestes que vas pujant i veus el terra just davant dels teus ulls. Superada aquesta complicació, vam deixar enrere l’ermita de Sant Segimon, sense passar-hi per davant.

El camí ja començava a planejar i passats una quants metres vam tenir un ensurt dels grossos: quan vam passar una munió de gent que hi havia congregada i que veiem des de feia estona de lluny, vam poder veure com hi havia estès a terra un home en estat inconscient al que una noia el cridava amb el nom de Josep i li practicava el massatge cardíac per tal de reanimar-lo. Se’m va posar la pell de gallina i va fer-me esgarrifar. Tot ja estava muntat, així que allà parats no fèiem res i vam decidir continuar caminant.

La pista ens va dur directes pendent avall (aprofitant l’avinentesa per córrer una miqueta i desentumir les cames), després de gaudir d’unes vistes espectaculars, cap a Collformic (punt de sortida de la Matagalls - Montserrat) per afrontar a continuació els primers trossos del ja famós Pla de la Calma. Arribats al Pla de l’Ase Mort, vam poder gaudir d’un entrepà de botifarra per esmorzar. Quina delícia!! És potser un dels millors moments, quan amb l’entrepà a la mà t’assentes al terra i fas la primera queixalada. Ah!! I tot això ruixat amb aigua ben freda beguda d’un càntir (pels no alcohòlics com jo) o un bon porró de vi. No us diré que vaig quedar-me amb les ganes de tornar-me a posar a la cua per aconseguir un altre entrepà, però més d’un dels companys del grup ho va comentar i fer públic.

I què hi ha millor que després d’un bon entrepà que posar-se a córrer? Doncs això va ser el que vam fer aprofitant les baixades que ens oferia el Pla de la Calma. Havia sortit a la conversa que volien baixar de les 5 hores quaranta minuts que havien fet l’any passat els que hi van participar (Xavi i Dave) i jo hi volia contribuir (i si baixàvem de les cinc, millor). Així doncs, a córrer s’ha dit fins el tercer control: Alzina del final de la Calma, on ens esperaven taronges i llimones per qui volgués recuperar forces.

El que venia després era una corriol on els primers metres els vam poder fer corrents, però a mesura que vam anar trobant a gent vam posar-nos en fila india a seguir el ritme que marcava el primer. El camí era estret i no permetia avançaments ni per l’esquerra ni per la dreta. I finalment, després d’un bon descens per un corriol d’aquells de pedres que tant li agraden al Jaume (el vaig gravar en honor teu!!), va arribar el que tenia que arribar: vaig caure. I de la manera més absurda!! No em pregunteu com va ser, perquè no ho tinc clar, però el que recordo és que anava corrents per una baixada poc complicada i de sobte vaig entrebancar-me i vaig fer un petonet al terra. Resultat? Un cop al genoll de poca consideració (va tocar os) i una petita esgarrapada amb la ma que amb la que vaig esmorteir la caiguda. No volia estar molta estona parat perquè la cosa no es refredés i mig a pota coixa vaig continuar baixant fins a retrobar als companys de grup.

Arribats al control número quatre situat a Sant Cristòfol vam fer reunió d’emergència. Portàvem vora quatre hores i quinze minuts. El temps de referència de l’any passat segur que el rebaixaríem, però se m’havia posat al cap que havíem de baixar de les cinc hores i els hi vaig proposar. Quedaven set quilòmetres i si posàvem tota la resta ho podríem aconseguir. El Marc i jo vam decidir provar-ho i vam ens vam posar a tirar corrents i allargant la gambada. La resta van decidir seguir-nos també, llançant algun que altre improperi. Us perdono, no passa res, sé que m’estareu eternament agraïts per haver fet de vosaltres uns homes de profit i haver-vos ajudat a fer miques el crono de l’edició passada!! ;-) Per qui més greu em sabia era per la Txell, debutant al nostre grup i corríem el risc que s’espantés i no volgués venir més amb nosaltres... L’altre company, el Francesc, feia estona que s’havia quedat enrere. Surt molt amb bici, però va poder comprovar que no és el mateix que caminar...

Finalment vam arribar, després d’una llarga recta d’asfalt per travessar mig poble de La Garriga a l’arribada. O millor dit, la suposada arribada. M’explico, ja que després sé que el Xavi escriurà al seu blog que ha quedat per davant meu quan, té raó, però no li puc donar. Complicat, veritat? Espero saber explciar-vos-ho amb pèls i senyal. Resulta que on vam arribar el Marc i jo va ser a una taula guarnida amb la senyera i on ens van segellar la targeta a la casella on marcava Arribada i ens van donar el regal que ens mereixíem: una bossa. El temps total emprat per arribar-hi va ser de quatre hores i quaranta minuts, polvoritzant el temps de l’any passat en una hora. Vam assentar-nos a un banc a esperar a la resta de companys. Els següents en arribar van ser el Xavi i el Dave, uns cinc minuts més tard. Resulta que com ells ja havien fet aquesta prova en altres ocasions van dir-nos que aquella no era l’arribada oficial, sinó que s’havia d’anar fins a la plaça de l’església. Home!! Com pot ser, si ja ens han donat el regal i ens han segellat la targeta? Aquella, sens dubte, havia de ser línia de meta. Ells van començar a tirar i jo, al veure que la Txell no arribava vaig decidir esperar-me. Finalment, quan va haver arribat i li van fer entrega del regal, seguint les indicacions del que segellava la targeta de control, vam dirigir-nos al suposat punt on la resta s’havia dirigit. Quan vam arribar-hi, ja ens esperava el Xavi amb un somriure d’orella a orella tot bramant: “Al meu blog sortirà que jo he arribat primer que tu!! Veus on està la pancarta d’arribada?”. I sí, la pancarta d’arribada era allà, sobre una altra taula on també segellaven la targeta i on, hi havia tot d’embotits per poder atipar-se. Ah!! I una cosa molt curiosa porrons plens de Coca-cola. Heu provat mai de veure Coca-cola en porró? Intenteu-ho, és una sensació... diferent!! Bé, al que anava: sí, Xavi, sí, tens raó, però no la tens. Accepto la meva suposada derrota, però que sàpigues que l’any que ve aniré a per tu i seré jo qui vegi primer les lletres del cartell d’arribada i t’esperi amb un gran somriure als llavis. Ah!! Per cert, en caigudes en aquesta travessa estem empatats, no?

La nota negativa de la travessa va ser assabentar-nos de que l’home que havíem vist estès al terra feia unes quatre hores havia mort. Segons unes dones de l’organització amb les que vam estar xerrant, tenia seixanta anys. És molt dur que surtis un bon dia de casa per caminar per la muntanya i ja no hi puguis tornar més. Sempre et queda el consol de pensar que aquest senyor ha mort fent una cosa que li agradava. Al cel sigui!!

Més dades d’interès facilitades pel GPS del Dave:
- Distància: 29 km.
- Alçada màxima: 1.347 metres.
- Alçada mínima: 248 metres.
- Desnivell poisitiu: 1.062 metres.
- Temps total: 4:48:32.
- Temps parat: 1:02:02.
- Temps en moviment: 3:46:30.

M’HA AGRADAT.
- Sentir-me lliure caminant pel bosc.
- L’entrepà de botifarra per esmorzar.
- Tornar a sentir la sensació de felicitat quan acabes la prova i en pots posar una més al sarró.

NO M’HA AGRADAT.
- El gust de plàstic que agafa l’aigua al camelback.
- Llevar-me tant d’hora.
- Caure al terra per primera vegada des de que faig travesses de muntanya.

23 comentaris:

jo, la de sempre ha dit...

Home jordi, algun dia havies d'estrenar-te, i tampoc va ser tan greu així que ho vas fer prou bé!!!

Jordi ha dit...

Gràcies!! Però espero no estrenar-me a cada marxa... Crec que els meus genolls no ho aguantarien!!

Jordi.

jo, l'altra, una altra vegada! ha dit...

No, home, que estrenar-se te com a qualitat que només passa una vegada, ara ja no ho pots repetir, així que, si no ho vas fer bé, mala sort!

robert mayoral ha dit...

quina bona pinta que té la marxa aquesta...sembla que has tret més coses bones que dolentes... i quins paisatges....

robert mayoral ha dit...

quina bona pinta que té la marxa aquesta...sembla que has tret més coses bones que dolentes... i quins paisatges....

Jaume ha dit...

Jordi a la propera Marxa la Selva del Camp fotrem un bon ritme a veure com aguanten els yayos.Jejeje!

Anònim ha dit...

doncs sí, li vam fotre canyeta i en Xavi comenta que han guanyat.

jejejeje

bones sensacions començar així aquesta temporada.

ens veiem als castells a veure si també fem pols la marca de l'any passat.

Marc.

Jordi ha dit...

jo, l'altra, una altra vegada!: Pel que va comentar-me el Xavi ahir que li havia dit el Francesc (venia just darrera meu) la caiguda no va estar gens malament. Així que potser estem parlant d'una bona estrenada...

Robert: Sí, era la meva primera participació i em va agradar força. No és la millor que he fet en quant a paissatges, però no em puc queixar. Les fotos parlen per si soles...

Jaume: Tralla per un tub!! A veure si estan o no preparats per patir i saber què és l'infern. Per aconseguir la glòria s'ha de suar sang!! jajaja Ah, per cert, ara et passaré el video del descens!!

Marc: Sí, els castells parlaran per nosaltres i diran que vam polvoritzar la fita que vam aconseguir l'any passat: baixar de les 8 hores. Han guanyat? Bé, deixa'ls que es facin il·lusions...

Txell ha dit...

Ha estat tot un plaer fer de senderator amb vosaltres, si que aneu forts si! però a mi ja m'agrada, jejeje...a més amb una mica més d'entreno ja veurem qui es queda al darrera a la propera ;)))

Jordi ha dit...

Això, això Txell. I qui veu la pancarta d'arribada abans!! jejeje

Jordi.

Mariona ha dit...

Felicitats per haver fet 1 hora menys que l'any passat!! Em dóna la sensació que aquesta temporada tothom va molt fort!!! jeje

Jordi ha dit...

Gràcies, Mariona!! Home, no ho sé, ja veurem!! Per cert, tens pensat apuntar-te a alguna prova de la Copa Catalana? Així comprovaràs lo "forts" que estem...

Jordi.

violeta ha dit...

Caram quina excursioneta mes ben parida!! ara que m'ha agafat fred nomes de veuret amb les malles a akelles hores del matí!!
El tema de l'entrepà de botifarra hauria de ser un fixe en qualsevol activitat esportiva de diumenge, kin gustasso que dona quan l'enganxes amb gana!!!
El gust de plàstic del camelback! doncs jo en tinc una i encara l'he d'estrenar, però ara ja m'has tallat una mica el rollo!!
La caigudeta durant la travessa es per que deuries estar pensant amb en Ronaldinho i t'has vingut avall!
Apa que si el partit del Madrid s'hagues jugat dissabte, la mala llet que hauries dut al damunt durant l'excursió t'hagues fet mes d'una animalada!!!

karli ha dit...

Jordi Jordi, on diu Violeta...soc en Karli!!! es que son coses que passen quan comparteixes ordinador amb la dona!! sorry...

Jordi ha dit...

Hola Karli/Violeta: Arriba a jugar el Madrid dissabte i li'n fot 7-0 al Valladolid i la travessa la faig en dues hores de la ràbia hagués tingut!! Bé, la mateixa quan vaig enterar-me el diumenge del 7-0, clar, però ja no podia desfogar-me perquè eren les nou de la nit!!

Ara que has esmentat lo del entrepà, encara no he esmorzat, son les 8:00 del matí i me'n fotria un... però fora al carrer, ja que avui sembla que el fred apreta per Barcelona, i un entrepà de botifarra sense passar fred... jajaja

Jordi.

Mariona ha dit...

Jordi, m'encantaria participar en alguna prova de la Copa Catalana aquesta temporada. Alguna recomanació? Per cert, no parleu d'entrepans de buti que són les 8:24 i tampoc he esmorzat... jeje

Jordi ha dit...

Recomanació? Doncs de les que vaig fer l'any passat que van agradar-me molt (per ordre de preferència en quant a paissatges):
1) Cap de Rec (51 km) el 14 de juny. Aquesta és bastant dura, per no dir molt.
2) Núria-Queralt (92 km) el 5 i 6 de juliol.
3) Travessa del Montseny (46 km) el 25 de maig.
4) Selva del Camp (66,5 km) el 29 de març.

Aquest és el link de les caminades de resistència de la Copa Catalana:

http://www.feec.org/Activitats/competicions_08.html#marx

Tant parlar d'entrepans de botifarra em sembla que ara quan baixi a esmorzar me'n fotré un!!

Jordi.

Mariona ha dit...

Totes aquestes travesses tenen bona pinta, tot i que no n'hi ha cap que em vagi massa bé per dates. Gràcies Jordi! Per cert, no et perdis aquest post. És molt bo: http://joanmarcfons.blogspot.com/2008/02/tpics-i-tpics.html

Jordi ha dit...

Molt bó sí!! L'acabo de llegir!! Grans veritats. Es podria fer el típic paral·lelisme amb aquell típic amic del cole que deia que mai estudiava i sempre treia vuits i nous als exàmens.

Bé, ja trobarem alguna que altra data per fer-ne alguna. De totes maneres tenim pensat amb el Jaume fer la "Cavalls de vent" i/o la "Carros de foc" quan s'apropi l'estiu. Si vols ja t'ho diré i si t'animes doncs pots apuntar-t'hi.

Jordi.

Mariona ha dit...

Ok. De conya!! Em faria molta il·lusió venir amb vosaltres.

Jordi ha dit...

Vinga, doncs ja t'ho faré saber!!

Fran ha dit...

Ostres, tu! Molt bé la travessa. I el reportatge, fantàstic. Has expressat molt bé la caiguda, i amb humor...Felicitats!

Jordi ha dit...

Gràcies!! Tinc la petita peculiaritat de riure'm de mi mateix constantment... jejeje

Jordi.