diumenge, 10 de febrer de 2008

Empat insuficient.

Frank Rijkaard va haver d’aplicar-se i força per fer un onze per afrontar la visita a un dels camps més difícils de primera divisió: el Sánchez Pizjuán. Sens dubte, l’equip era de circumstàncies: moltes baixes per culpa de lesions, el famós virus FIFA (convocatòries internacionals amb les seves seleccions) i els ja coneguts que participen a la Copa d’Àfrica.

Era un partit on el Barça havia de demostrar-nos a tots que aquesta remuntada que ens han estat fent creure que duran a terme seran fets i no paraules. Era un partit on l’equip, si de veritat vol lluitar per la Lliga com diuen que volen lluitar, un empat a un gols no era suficient. L’únic que valia era portar els tres punts al sarró de tornada cap a Barcelona. Qualsevol altre resultat no servia. Ara bé, estic d’acord que l’empat no és un mal resultat, i més al camp del Sevilla, però no és un resultat per un equip que vol aspirar a treure-li de les mans el títol al Reial Madrid. Contundent, sí, però res més allunyat de la realitat. Potser si no s’haguessin regalat punts com s’han regalat durant la temporada, aquest resultat seria molt bo, però en l’actual situació, fa que ens allunyem a vuit punts de distància del líder. Un empat insuficient.

Ronaldinho, malgrat les baixes, de nou va començar a la banqueta, com als darrers partits. Per desgràcia això ja no s’ha convertit en notícia, sinó que és un fet habitual en els últims partits. Molts creien en que tanta baixa faria que tornés a sortir de titular, però Rijkaard es va mantenir fidel al seu estil i com que encara no el veu en forma no el va fer jugar.

A la primera part el Barça feia aigües per tot arreu i Victor Valdés es va fer un tip d’aturar pilotes (i algunes de molt mèrit com ja ens té avesats últimament), ja que el Sevilla estava completament avocat a l’atac. No estava a l’Antibiòtic veient el partit, sinó que era sol a casa (l’Alba no estava i l’endemà m’havia de llevar d’hora per la travessa Viladrau-La Garriga), però podia sentir una remor d’uns crits que venien de molt lluny, que sonaven a música celestial: “Víctor Valdés, es de Hospitalet!!”. La veritat és que pintaven bastos, i finalment, al minut trenta-quatre, tant avisar-nos de que ens marcarien ho van acabar fent. Si abans de començar no ho tenia clar que el Barça guanyés, ara encara menys.

La mitja part, molt necessària per a recompondre moltes coses (o totes), va arribar amb la sensació que no havia vist ni a Henry, ni a Messi, ni a Giovani... (ni al Barça) i on l’equip blaugrana (això no era una sensació sinó que ho deien les estadístiques) només havia fet un xut a porta mitjançant Messi (que de xut perillós, res de res).

Rijakaard no es va esperar i, al contrari del que estem acostumats a veure, a la mitja part va fer dos canvis: entra Ronie i Marquez per Thuram i Edmílson. Semblava que volia anar a pel partit.

I així va ser, quan el xiulet de l’àrbitre va donar pas a la segona part, el Barça semblava que sortia a buscar el gol i atacar amb l’ambició que li havia faltat a la primer part , però poc a poc es va anar diluint i a mesura que passaven els minuts les ocasions arribaven en comptagotes.

Si us sóc sincer, abans de començar el partit ja signava l’empat (malgrat que fos un resultat dolent per les aspiracions al títol), però el que no volia de cap de les maneres és que el Sevilla, convertit en un vendaval, li fes un estrip al Barça i tornéssim cap a casa amb un cabàs de gols. Això hagués estat un cop molt dur per la moral de l’equip.

Però bé, des de la mediocritat del joc ofensiu que oferia el Barça, sempre tenia aquella espurna d’esperança, aquella veueta que em deia que en una jugada aïllada podia arribar el gol. I ves per on que això es va produir (després d’un quasi autogol d’en Rafa Marquez que Valdés se la va trobar i va aconseguir parar-la amb empentes i rodolons) al minut trenta quan Xavi va marcar el gol esperançador del Barça. I si això li sumes que dos minuts més tard Keita va ésser expulsat, el partit feia un canvi de cent vuitanta graus, ja que si el Sevilla amb onze homes ja jugava aculat a la seva àrea, amb déu encara ho faria més.

D’ençà de l’expulsió, el partit va agafar un altre caire, ja que un Sevilla molt brut va oferir-nos un autèntic recital de faltes i targetes. El Barça ho va intentar, però no va poder ser i l’empat a un gols va ser el resultat final del partit. Una llàstima, ja que fins al final els tres punts podien volar cap a Barcelona, però vist el que es va veure, el resultat va ser just.

EN POSITIU.
No es va perdre en un camp complicat que en circumstàncies normals hagués estat un bon resultat, però no en les actuals.

Imagino que mica en mica anirem recuperant els lesionats, els del virus FIFA i els de la Copa Àfrica.

EN NEGATIU.
Culés: definitivament això és el que hi ha. Ni remuntada ni res de res. Ahir vaig deixar de somiar, si es que no havia despertat des de feia dies.

La lesió d’Oleguer que en tindrà per sis setmanes i Henry que també va abandonar el terreny de joc tocant-se la part de darrera de la cama.

Algú va veure Ronaldinho? Va xutar tres faltes des de fora de l’àrea (dos a la barrera i una als núvols), assumint una jerarquia que potser ja no li toca, traient l’oportunitat que d’altres companys (com Rafa Márquez, per exemple) ho poguessin provar.

Quan fa que el Barça no guanya fora de casa? Potser ens hauríem de tornar a preocupar com al començament de temporada i algú a can Barça hauria d’encendre la llum d’alarma de nou.

2 comentaris:

Alba ha dit...

La veritat es que no es un mal resultat si es té en copmpte les baixes, com está l'equip, la falta de gol, etc.
Pero els primers 45 van ser nefastos i ls van llençar per la borda. No es pot anar així.
Salutacions

PD: A més, Eto'o desprès, d'un mes for, torna lesionat. Alguno caso més?

Jordi ha dit...

Sí, realment portem una ratxa de lesions des de que ha arribat en Frank Rijkaard que és digne de museu. Crec que hi ha alguna cosa que falla: metges, entrenaments, ...

I sí, no és mal resultat, però ens torna a allunyar de la Lliga. I sí, la primera part va ser nefasta!!

Jordi.