Demanant menjar xinès per telèfon.

Aquest dijous passat vam demanar menjar xinès per telèfon. Feia temps que no en menjàvem i res, que de tant en tant ve de gust. És fàcil. Simplement has de mirar la carta, seleccionar el/s plat/s que et menjaràs i marcar el número per fer l’encàrrec. L’Alba va ser l’encarregada de posar-se en contacte amb ells i d’entrar en aquesta dimensió desconeguda i aquest forat negre on les paraules es perden i les conversacions són d’allò més incoherents. En un moment de la conversa va passar això:

(…)
A: Los calamares con gambas, ¿cómo son?
Dona: Calamares.
A: Ya, ya, pero ¿cómo están hechos?
Dona: Gambas.
A: (a punt de la desesperació) Pero, ¿llevan salsa?
Dona: Salteados.
A: ¿Pero con alguna salsa?
Dona: Espela, pasa chico.
(passen cinc segons)
Chico: ¡Hola!
A: ¡Hola! Los calamares con gambas, ¿cómo están hechos?
Chico: Con gambas.
A: Sí, sí, ¿pero con salsa?
Chico: Sí, con salsa.
A: ¿Y de qué es la salsa?
Chico: Esto sabel el cocinelo…
A: (a punt del suïcidi per inhalació de gas i posterior explosió de la cuina amb un misto) Pónmelo, es igual…
(...)

En fi, que crec que sobren les paraules...

El joc de les diferències.

Avui m’he parat a pensar en les diferències que actualment hi ha entre el Barça i el Madrid. La veritat és que són abismals. Us faig un llistat de totes les que m’han sortit, encara que segurament me n’he deixat alguna i aquesta petita enumeració seria més llarga:
1) El Barça goleja i al Madrid li golegen.
2) El Barça juga com els àngels i el joc del Madrid avorreix els àngels.
3) El Camp Nou no s’omple ni de casualitat, en canvi el Bernabéu casualment sempre s’omple. *
4) Guardiola no para de rebre lloances i Schuster no para de rebre pals.
5) Guardiola cau bé a tothom pel seu to distès i amable i Schuster no cau bé a ningú pel seu to agressiu i maleducat.
6) El Barça ha superat la crisi institucional i el Madrid tot just n’està començant una.
7) El Barça continua endavant a la Copa del Rei i el Madrid cau eliminat del torneig del KO.
8) Eto’o marca de quatre en quatre i van Nistelroy es lesiona de quatre en quatre (setmanes).
9) Gairebé tots els partits del Barça són en obert i gairebé tots els partits del Madrid són en tancat.
10) Els jugadors del Barça estan molt compromesos amb el club i els jugadors del Madrid tenen molts compromisos, però no amb el club.
11) Al Barça les rotacions funcionen i el Madrid no funciona ni rotant.
12) Al camp del Barça fan l’onada i al camp del Madrid fan esbroncades.

* Reflexió: com pot ser que al partit del Madrid contra el Real Unión d’Irún (equip de Segona divisió B) al Bernabéu hi anessin 72.000 espectadors i que el partit al Camp Nou contra l’Atlético de Madrid no s’arribés a aquesta xifra?

Simplement compleixen…

Ahir s’havia de guanyar i van guanyar. Senzillament. Ja havia avisat Guardiola que el partit, i més tenint en compte l’eliminació del Madrid el dia abans contra el Real Unión de Irún (de Segona B), era un partit d’aquells trampa. I, amb més pena que gloria, sense brillar en absolut, i sense cap meravella de l’altre món, van complir. Passant alguna angunia i algun que altre sobresalt. Però van complir. Cert és que el Benidorm hagués pogut marcar algun gol, perquè ocasions en van tenir (recordo dos o tres). Però van complir. En poques paraules, que el Barça ja ha passat de ronda i ara espera rival, en forma de bola dintre del bombo, en el sorteig que encara no té data.

Com que encara hi ha gent amb bon cor i generosa per aquest món, i per falta de ganes no volien anar a veure el partit, vam aconseguir arreplegar quatre carnets. Així que, cap al Camp Nou s’ha dit. De fet a l’estadi estàvem en família: l’Alex, el Toni. l’Alba, un servidor, el senyor que tenia al costat (que va deixar-me anar un rotllo de que era ex-empleant jubilat del club, que havia jugat amb el filial quan tenia dinou anys i que per una lesió per culpa d’una entrada d’un jugador del Sevilla ho va haver de deixar, que es podia asseure on volgués del camp, que la botella de coca-cola li sortia per vuitanta cèntims quan nosaltres en pagàvem tres euros i que li agradava molt fer alta muntanya) i quatre més. No sé si la gent ha acabat d’entendre la campanya aquesta del Seient lliure. Això no consisteix en deixar la cadira buida els dies de partit!! Desenganyeu-vos!! Significa que, en cas de no poder-hi anar (i no voler deixar-me els carnets a mi) podeu posar a la venta els vostres seients i us emporteu diners vosaltres i el club.

I com que el partit no va tenir més història i el Barça el va guanyar mercès a un gol de Messi que va xutar un penal que el porter va aturar però va aprofitar el rebuig i va marcar (minut vuitanta-sis), no penso explicar res més. Simplement compleixo amb la crònica de rigor, com ells amb el partit.

D’una cosa estic content: el company de feina que deia que era del Barça fa temps però que el vam fer fora i que és de l’Espanyol i que no és del Madrid (jurat i perjurat per ell amb afany), avui ha caigut en la seva pròpia trampa i ha reconegut: “Hay otros que no estamos donde no queremos estar”, quan jo li he dit que uns havien passat ronda (cas del Barça) jugant molt malament i d’altres no (cas del Madrid).

EN POSITIU.
La classificació, sens dubte.

El sopar que ens vam marcar després els quatre a base de tapes, amb postres i bromes incloses.

EN NEGATIU.
El joc de l’equip, que ahir va fer avorrir a les ovelles (per què es dirà aquesta frase? Les ovelles sempre es diverteixen?)

Que simplement van complir.

Curs de primers auxilis.

El concepte que tenia de curs de primers auxilis era que servia per saber cridar auxili el primer quan passi alguna cosa. Però no, companys, no és això. Consisteix en tot un seguit de tècniques i passos a seguir quan ens trobem davant d’una persona ferida. És a dir, saber fer quelcom que mai farem. A mi, particularment, em costaria posar-ho en pràctica...

Cinc minuts abans de l’hora, i seguint el consell (sota pena d’entorpir el funcionament de la classe) de ser puntuals que va recalcar-nos per mail, he anat cap a la classe pensant que els primers auxilis me’ls haurien de fer a mi (sense prestar-me com a voluntari), ja que sóc molt aprensiu per aquestes coses i de seguida em poso blanc i em tremolen els genolls, les cames i tot el que es mogui. Però m’he armat de valor i he decidit que si hi havia alguna cosa que no m’agradés, m’aixecaria i fotria el camp.

Quan ja estava a l’aula on impartirien el curs, ha entrat l’E i ens ha preguntat que què fèiem en aquella aula si havien de portar i muntar tot d’ordinadors. Jo li he dit que s’equivocava, que allò era un curs (suposat) de primers auxilis i que com a molt si entraven amb els PC’s els podríem fer el boca a boca a la disquetera. Abans de que marxés li he proposat si es volia quedar de voluntari per rebre massatges cardíacs, boques a boques i coses similars. M’ha mirat, s’ha posat la mà darrera (on l’esquena perd el nom) i ha dit que no se’n refiava.

Quan ha entrat el professor a classe, ens ha exhortat a apartar les taules, ja que “aquí tendremos que poner la nina”. Jo li he preguntat que si era la de Mamma Mia, el musical, i m’ha dit que no, per desgràcia...

Jo, de fet, a tots aquests cursos hi vaig per tot el que donen, us sóc sincer. I aquest no ha estat una excepció. Només començar ens han repartit una carpeta amb un llibre titulat “Manual de primers auxilis”, un punt de llibre i un bolígraf, que passa a engrandir la meva col·lecció que tinc a casa, al costat dels bolígrafs del curs al Princesa Sofia, al bolígraf dels Serveis Funeraris de Barcelona i al bolígraf que van donar-me quan vaig fer una enquesta sobre begudes. Al manual encara no li he trobat lloc... S’accepten idees.

Ha començat el curs i el senyor de la Creu Roja, molt simpàtic i de Sant Celoni, ha estès una manta al terra i a sobre ha col·locat un ninot (la nina) amb el que hauríem de fer les pràctiques. L’home (no el ninot, perquè ni el professor era el Jose Luis Moreno ni el ninot tenia vida pròpia) no parava de fer bromes dient frases com:
- “El socorrista mai ha de ferir-se”.
- “Mai li pregunteu a un home si veieu que va amb cadira de rodes si sent les cames, perquè us dirà que fa anys que no les sent”.
- “El massatge cardíac no és com el que fan els de la sèrie de Los vigilantes de la playa, que fan tres massatges, treu aigua per la boca i reviu”.
- “El boca a boca només es fa a coneguts i familiars. No és obligatori! Les noies guapes i els nois guapos també tenen malalties que es transmeten per la boca. No només les persones no agraciades estan malaltes”.

Quan ha arribat el moment de fer la pràctica, m’he dirigit a l’andròmina estesa al terra, me l’he mirat de fit a fit, he pensat que més mort del que estava no podia quedar i he posat mans a l’obra, i mai millor dit, perquè el que representàvem allà no deixava de ser una representació teatral. “Senyor, es troba bé? Pot sentir-me?”, m’he trobat dient-li a un ninot que no parlat. M’he trobat palpant la mà i fet una pessigada al braç d’un ninot que ni sent res i és de plàstic. M’he trobat fent-li la tècnica del front-mentó per comprovar si respirava tot comptant amb veu alta fins a deu a un ninot que ni respira ni respirarà mai. I m’he trobat practicant el massatge cardíac amb les mans a un tros de plàstic en forma de persona, que si s’arriba a aixecar us prometo que no em quedo a preguntar-li si ja es troba bé.

Ha arribat el torn de treure un desfibril·lador de mentida, però que simula un de real. Ha obert la capsa i la màquina ha començat a parlar sola: “Despegue los electrodos y péguelos al paciente”, “No toque al paciente”, “Analizando ritmo”, “No toque al paciente”, “Aplique descarga”, “Aplique masaje” seguit d’un pip-pip-pip que marcava el ritme del massatge cardíac que l’instructor ha aprofitat per moure la mà com si estigués en una discoteca ballant música màquina... En fi, que és més agradable i no atabala tant parlar amb una operadora de Telefònica del 1004 que estar escoltant aquesta màquina com xerra.

A continuació ens ha explicat la maniobra de Hemlich, que consisteix en encerclar des de darrere a la persona amb els teus braços col·locant per sobre el melic el teu puny amb el dit polze contra l’abdomen i tirar cinc vegades fort cap a dintre i cap a dalt a l’hora. Jo, sincerament, prefereixo la maniobra de Hamilton a l’últim gran premi de fórmula 1 que li va servir per guanyar el mundial.

Després ha vingut el tema de les cremades: fotos i més fotos de gent que s’havia cremat en diferents nivells (perquè hi ha tres nivells: el nivell 1, el nivell 2 i el nivell 3) i què s’havia de fer en cada cas. Jo li he preguntat que si un estava cremat del treball, què s’havia de fer. Ell m’ha respòs que després de classe anés a parlar amb ell que ell tenia una solució millor i que passava per un canvi de feina.

I les dues hores de classe ja no han donat per més. No sé si ara estic més o menys preparat per reanimar algú, però si alguna vegada us passa alguna cosa i jo estic per allà, millor us feu els morts o els molt vius perquè jo no pugui reanimar-vos. És un consell!!

EL SIMULACRE.
Més tard, aprofitant que avui era el dia de la seguretat, els companys que treballen dos pisos per sota, han realitzat un simulacre d’evacuació en cas d’incendi. Jo, per fer-ho més real, els he proposat que cremessin alguna cosa, així es dispararien els sortidors d’aigua del sostre i podrien trencar algun que altre vidre per agafar els extintors. De totes maneres, els he recomanat que anessin en compte amb el que cremaven, que no es colés sense voler alguna fotografia del rei o de la família d’aquest i la tinguessin muntada!!

Marxa del Garraf’08: punt i final.

Punt i final ja a una Copa Catalana farcida d’anècdotes, de quilòmetres, de rialles, de patiments, d’il·lusions, de despertadors que sonen molt d’hora, d’hores de no dormir, d’amics, saludats i coneguts, d’arribades triomfals (i no tant triomfals), ... En fi, adéu temporada i passi-ho bé i fins l’any que ve.

Com cada any, per fer la cloenda, la Marxa del Garraf. Saludo als habituals, amb les bromes habituals i em trobo amb un no habitual, l’Alex, amb el que xerro una estona abans d’alçar el vol. Després de la cua de sortida on un escàner llegia el codi de barres que dúiem a la targeta de control, sortim esperitats. Ens hem quedat bastant enrere i hem de recuperar posicions per evitar els taps que es formen al corriol que puja i puja per superar els tres primers turons. Encara és de nit i ens servim dels frontals. L’experiència és un grau i superem sense problemes tots els caminadors no corredors que tenim davant.

L’arribada al primer control (Pla de Querol, quilòmetre deu) la fem corrent, a molt bon ritme. Endrapem el donut de rigor i cap a baix que falta gent. La baixada és molt ràpida, primer per asfalt, però de seguida es canvia a una pista que baixa serpentejant i que ens ofereix una vista del poble del Garraf fantàstica. Allà ens hi plantem relativament ràpid. Arran de mar està ubicat el segon control (quilòmetre setze i mig) on ens esperen entrepans de tota mena d’embotit i on els de l’organització s’afanyen a preparar-ne més i més! Agafo el meu predilecte, el de formatge tot xerrant amb el Xavi de la Floresta. Ens fem la típica fotografia de grup, tradició ja des de l’any passat i arranquem de nou trepitjant la sorra de la platja entre casetes de pescadors.

Ara la cosa tornava a anar cap amunt. Els quilòmetres fets durant tota la temporada pesaven i no ens trobàvem molt frescos (exceptuant el Mikel i la Txell que tiraven com a possessos). Així que mica en mica que s’omple la pica, vam anar superant el desnivell fins a plantar-nos al tercer control (Collada de Vallgrassa, quilòmetre vint-i-tres), on ens estava esperant el Mikel des de feia una estona.

Aquest següent tram gairebé de baixada, amb comptades pujades per pista, el vam fer bastant tranquils. Ja vam decidir que havíem d’acabar dignament i no deixar-nos la pell al camí. Xerràvem i ens explicàvem històries, malgrat que de tant en tant rebíem algun toc d’atenció de la Txell perquè ens estàvem acomodant. El Xavi, el Raül i l’Atleta ho tenien clar: acabar com fos per aconseguir els punts per proclamar-se campions.

Control quatre: Carxol, quilòmetre vint-i-vuit. Són un quart de dotze i portem ja una mica més de cinc hores caminant. El sol comença a apretar de valent, i ens espera un entrepà de botifarra. Petit, però suficient per no afrontar el següent tram amb la panxa molt plena. Aigua en càntir i vi en porró per tirar la manduca cap avall.

Afrontem la pujada amb ganes, però recordant de l’any passat que per arribar al cim de La Morella, vam suar de valent. I aquest any, no pot ésser menys: l’anem veient allà al final, marcat amb la creu petita, marcant el punt on hem d’arribar i que no acabem d’arribar mai. Camí i camí. Pols i més pols. Pujada i més pujada. I finalment, gir a l’esquerra per afrontar la darrera pendent que ens permet enfilar-nos fins al cim. Allà la foto de grup i a baixar de nou. Les pujades ja les teníem totes fetes... o no!

Arribem al control cinc (Collada de la Clota, quilòmetre trenta-sis). Allà perdem poc temps, el just per menjar quatre coses i rehidratar-nos. Només queden nou quilòmetres per meta i les ànsies de ser-hi quan abans millor ens poden a tots. Però aquest darrer tros en depara una sorpresa: han canviat el recorregut? A mesura que anem avançant, ens sembla no reconèixer trams de l’any passat. I ja la cosa queda més que palesa quan hem d’afrontar una part en forma d’U amb una pujada bastant dura. Això no hi era l’any passat!! Les cames ara sí que no anaven fresques i, per tant, renegant entre dents acabem de superar l’obstacle per anar a sortir vora un dipòsit d’aigua i afrontar una pista que ens deixa a una zona d’esbarjo amb barbacoes on està el control sisè (Can Llong, quilòmetre quaranta-u i mig). Els de l’organització ens confirmen les nostres sospites de que aquests darrer tram ha patit modificacions.

“Som-hi!”, crido, “No perdem més temps!”. Només un quilòmetre i mig per la glòria, repeteixen els companys a mesura que ens anem apropant. La zona per la que ara transitem és la mateixa que hem fet d’anada per la nit. Ens la coneixem. Arribem a Gavà, trepitgem asfalt i els companys, molt a pesar meu, es posen a córrer. Jo estava destrossat, però tot i així els segueixo. Fem una esprint final amb l’Atleta que, evidentment, guanyo sobrat perquè bàsicament ell desisteix als últims metres (o per què no pot més o perquè no en té ganes). Allà ens espera el Mikel que els darrers quilòmetres ha començat a tirar com un desesperat. Està molt en forma!

Entrepà, refresc, diploma i impermeable és el regal per als que arriben. La samarreta tècnica ens l’han donada a tots al començament. Apurem el menjar, fem la foto, la darrera foto d’aquest any de grup. Final, adéu Copa Catalana del 2008. S’abaixa el teló. Fi de la funció i de l’últim acte. Fins l’any vinent!

LES FELICITACIONS.
Felicitar als flamants campions de Copa del nostre club, que avui amb un somriure als llavis han recollit el que han sembrat durant tot l’any. Xavi, Raül, Txell i Jordi Atleta. Felicitats a tots!! Ara ja som tots campions i això no ens ho treu ningú!

M’HA AGRADAT.
Les llaminadures que hi havia en alguns avituallaments, sobretot aquells ossets diminuts de goma amb sucre, que feia moltíssim temps que no en menjava.

Que al club ja som sis campions de Copa: Josep (amb unes quantes jornades d’anticipació), Xavi, Txell, Raül, Jordi Atleta i un servidor.

La samarreta tècnica que han donat enguany. És mateixa que l’any passat però de color groc. Molt guapa!! Sí senyor!

NO M’HA AGRADAT.
La vegetació autòctona del Garraf, ja que et deixa les cames plenes d’esgarrapades.

LA PROMESA.
No tornarem a deixar que tant la Txell com el Mikel obrin la marxa. Es van perdre fins a tres vegades!! Quin vergonya per l’honor d’un club com el nostre... Per cert, Xavi, tal i com et vaig dir, haurem de començar a pensar en un curs d’iniciació per seguir senyals a la muntanya. Però el del nivell més bàsic!! jejeje

Tercer set.

De nou, com si d’un partit de tenis es tractés, el Barça li ha tornat a endossar a un rival sis gols. Les anteriors víctimes: Sporting i Atlético de Madrid. Què voleu que us digui! Crec que ho puc resumir amb una frase clara i entenedora, que és la que l’Iker Casillas sempre diu quan li marquen un gol: “Yo lo flipo”. I en colors. Ho flipo en colors i si em permeteu diré que al·lucino pepinillos (per acabar de desempolsar el costumari castellà), perquè això d’aquest Barça aquest any és de rècord Guiness. Liquida als equips (exceptuant del darrer partit contra el Basilea, que va ser una pedra al camí, i mal posada), amb una superioritat aclaparadora. I ara, que passi el següent, que potser li’n cauen també mitja dotzena.

Era el primer partit post lesió Iniesta, on s’havia de desvetllar la incògnita: com jugaria l’equip amb aquesta baixa de pes? Perquè ara que hi penso, quan es va lesionar Abidal, crec que no va haver-hi aquesta síndrome de dependència... Tornant al tema: com va reaccionar l’equip? Doncs endossant sis gols al rival. Pim-pam, un darrere l’altre:
1er) Gran passada d’Alves per trencar la defensa que recull Eto’o que marca (minut 12). Tornem a recuperar la tradició del gol matiner.
2on) Xut d’Henry que desvia Asenjo, però Eto’o afusella i marca (minut 29). Com estava el camerunès!
3er) Contraatac portat per Messi que assisteix a Eto’o que trenca el fora de joc, regateja al porter i marca (minut 42). Que es quedi molts anys més!!
4art) Jugada de Messi que li prenen la pilota a la frontal, però va a parar a peus d’Eto’o que torna a marcar (minut 43). Festival africà en estat pur!
5è) El Valladolid perd una pilota que recupera Henry, que assisteix a Gudjohnsen que aprofita per marcar picant la pilota molt suau per sobre el porter (minut 70). Si marca el bacallà, això vol dir que la cosa rutlla.
6è) Passada i jugada d’en Hleb amb paret inclosa amb Messi, que Henry remata a porteria buida i amb ràbia. I si marca Henry, la cosa ja rutlla però molt.
La propina) Fora de joc mal assenyalat que hagués suposat l’expulsió del porter del Valladolid per entrada, crec recordar, a Messi.

Em trec el barret, però, amb el partit que va fer el rival, que va sortit en tot moment a jugar, a intentar aprofitar les seves oportunitats i no va renunciar en cap moment a l’atac (de fet la primera oportunitat va anar a càrrec seu) sense deixar de pressionar bastant a dalt. Va fer un partit molt seriós, el Valladolid. I si us he de dir la veritat quan el marcador estava ajustat, em feia por i em donava la sensació que en qualsevol moment podia marcar. Si us he de ser sincer, penso que va ser massa càstig per un dels equips que ha vingut al Camp Nou amb les idees més clares i a jugar. No oblidem que tancar-se darrere no és jugar a futbol.

Ahir va haver-hi tres jugadors que es van sortir:
a) Messi, repartint jo i assistències a tort i a dret.
b) Eto’o, golejant el que no està escrit. Ah!! Per si no us heu fixat, ahir hat quatrick, o com es digui quan un jugador marca quatre gols en un partit. A partir d’ara, no digueu gol, digueu Eto’o.
c) Henry, que el podien fer sortir del camp, perquè estava clarament per sota del nivell exhibit pels seus companys.

EN POSITIU.
La ratxa d’imbatibilitat del Barça i les golejades segueixen a l’ordre del dia. M’agrada! Crec que l’empat contra el Basilea els va anar bé per obrir els ulls.

Potser és una xorrada, però els crits d’ “Eto’o, Eto’o” al Camp Nou. Quin partidàs que va fer! Per treure’s el barret.

Messi i Eto’o. Grans, molt grans!!

Veure al Camp Nou fent l’onada, perquè això és símbol de que les coses van molt bé.

EN NEGATIU.
Henry, que no està gens fi. Va rebre pitos del Camp Nou en protesta pel seu baix nivell exhibit.

L’àrbitre, sense errades greus que influenciessin en el resultat, però amb equivocacions bastant clamoroses.

EL NOM.
Vivar Dorado. Ostres, jo diria que aquest home fa molts anys que juga a això del futbol. No és el que jugava al Tenerife (si no recordo malament)? Perquè molts jugadors amb aquest nom no crec que hi hagi...

La trucada.

Quan he llegit aquest titular, la primera cosa que se m’ha passat pel cap ha estat la imatge de l’humorista Gila dempeus i parlant amb el seu ja mític telèfon. I també m’he imaginat una possible conversa (en anglès, està clar) gilesca entre els dirigent espanyol i el futur dirigent americà:
Obama: ¿Está Zapatero? ¡Que se ponga! ¿Cómo que de parte de quien? No ve que le estoy llamando desde el teléfono rojo, el que sólo se utiliza para las emergencias nucleares y que comunica Amèrica con Espanya por una línea privada, para que no nos pueda escuchar nadie...
(passats uns minuts)
ZP: ¡Hombre Barack!
Obama: ¡Hombre Sr. Zapatero!,
ZP: Pero Barack, zapatéame…
Obama: El baile se me da muy mal…
ZP: No, que me trates de tu. No me llames Zapatero, sino ZP.
Obama: OK, ZP. ¿cómo estás?
ZP: Tirando, entre la ciática, Rajoy y la crisis estoy que no levanto cabeza…
Obama: Tranquilo hombre, que ahora ya estoy yo aquí para solucionar todas estas cosas.
ZP: Eso espero,¡ porque sinó saldremos todos en globo! Por cierto, felicidades por tu victòria.
Obama: Yes, we could!
ZP: A mi me gusta más el “Hechos, no palabras”
Obama: ¿Por aquí cómo vais de dinero? Las cosas en América están más negras que yo…
ZP: jajaja Eres muy de la broma, Barak. ¡Qué talante! Pues por aquí ni te cuento: paro, los bancos están sin blanca, la gente no puede pagar las hipotecas, las bolsas cada día van a peor... Esto es un caos. Cómo no lo arregle el nuevo presidente que han escogido en Estados Unidos…
Obama: Pero ZP, ¡si soy yo!
ZP: ¡¡Ah!! Pensaba que te habían elegido como número1 en el draft de la NBA…
Obama: Oh my god!
ZP: (traient el tema del canvi climàtic) ¿Y el tiempo qué tal por ahí?
Obama: Soleado sin intervalos nubosos.
ZP: Por aquí está un poco inseguro, pero un tal Molina asegura que no va a llover. ¡Todo un crack del tiempo! Sólo se equivoca tres o cuatro veces al año.
Obama: Bueno, ZP, te dejo que llaman a la puerta. He pedido unas pizzas…
ZP: Pues hasta la vista, baby. Y si no te sabe mal, a ver si me invitas un día de estos, que aún no he visto los United States…
Obama: ¡Hecho! ¡Good bye!
ZP: ¡Adiós!

Esmorzars i restaurants xinesos.

Avui era el torn de donar un repàs als restaurants xinesos i al menjar que allà s’hi pot endrapar:
E: Hay un restaurante chino en el Baricentro que comes por nada.
R: Pues a mi en un restaurante de estos no me vais a ver. ¡A la mierda!
E: Un día fui con mi mujer y mi hija a ese restaurante. Pagué veinte euros y comimos los tres. Cuando entramos en el restaurante, la china de la entrada mira a mi hija, la mide y dice: esta come gratis. Total, que nos pusimos hasta arriba. Si con la de palillos que se llevó la niña de la máquina, lo mínimo sesenta, para jugar en casa, ya valían más de cuarenta euros. Salí con los bolsillos llenos de palillos. Cada vez que se levantaba iba a la máquina y traía un puñado.
C: A mi me gustan sólo dos platos del chino.
E: Allí tienes todo tipo de platos: canelones, carnes a la plancha… Hacen paella y todo.
R: ¿Paella? Ya ves tú... en un chino...
E: El tema del arroz lo tienen por la mano, lo trabajan muy bien.
Servidor: Son muchos años de experiencia…
E: Y te lo dicen en catalán y todo: (amb veu de chinès) Pela? Allí donde vivo está el mejor chino de todos. El jefe hace magia. Es mago. Cuando estás comiendo él va haciendo un espectáculo pasando mesa por mesa.
Servidor: ¿Te pide billetes de 20 euros y los hace desaparecer?
E: Bueno, más o menos. Si no te gusta un plato, el tío lo coge y se lo lleva y claro, desaparece de delante.
R: Fui yo a un restaurante de estos cuando tenía 19 años con un amigo.
Servidor: Pues sería al primer chino que abrieron en Barcelona, porque con la de años que tienes…
R: Nos sentamos y llega la china con las cartas y una vela. Coge un mechero y la enciende. Pero me cago en la puta!! Tengo yo pinta de maricón. Mira, la estaba enciendo y yo soplando para apagarla. Cuando llega otro chino para traernos el primero, coge y nos vuelve a encender la vela otra vez. Comí sopa de aleta de tiburón, que cogí la cuchara, la metí dentro del plato y saqué las gafas del buzo.

També s’ha tocat el tema de l’Obama, evidentment:
P: (assenyalant una foto de l’Obama al diari) A este sí que le espera una buena ahora…
Servidor: Ahir vaig sentir per la tele que l’Obama mai ha dirigit ningú. Ho va dir TV3. O sigui, que no té experiencia en manar…
E: Bueno, eso es mentira. Una vez fue delegado de clase en tercero de EGB y hace poco lo eligieron presidente de la escalera pero escogió mal el color de la pintura del rellano de la entrada y lo echaron.

XIV Marxa del Garraf.

Aquest proper diumenge dia nou de novembre baixem el teló de la CCCR, com cada any, amb la Marxa del Garraf. Organitzada per la Unió Muntanyenca Eramprunyà (UME), la sortida de la prova tindrà lloc a Gavà entre les sis i dos quarts de set del matí i l’arribada al mateix lloc, amb un temps màxim de dotze hores des de que s’hagi començat a caminar. La distància a cobrir és de quaranta-cinc quilòmetres per superar un desnivell acumulat de 3.214 metres (1.607 de positius).

Un servidor ja no s’hi juga res, perquè vaig arribar als punts de la Copa en la passada marxa, però com que hem d’anar a assegurar els punts per la classificació per equips (anem sisens i si tot va com ha d’anar no hem de patir per mantenir la posició) i perquè l’any passat ja vaig fer-la i em va agradar, doncs serem allà al peu del canó donant suport als companys que acabant aquesta prova també es proclamaran campions: el Xavi, el Jordi “Atleta”, el Raül i la Txell. Ànim, campions!!

Recordo de la passada edició com vaig acabar amb les cames plenes de rascades. La vegetació que hi ha són matolls baixos (no més alts que el genoll) amb punxes i és tota una odissea passar per allà. Però com homes que som, i per molt que l’organització recomani l’ús de pantalons llargs, nosaltres fem orelles sordes i anirem a rascar-nos fins que el cos digui prou.

L’any passat vaig completar la prova amb un temps de vuit hores i setze minuts, així que aquest any calculo fer més o menys el mateix. És curta de quilometratge i potser el tram més complicat que hi ha és la pujada a La Morella, que es fa amb la panxa plena després d’haver menjat un entrepà de botifarra i alguna coseta més.

La teoria de l’escollit.

Avui he estat francament brillant. Sé que queda malament que un s’ho digui a si mateix, però ja veureu que quan us expliqui em donareu la raó (sobretot els anti-Alonsistes). He anat desgranant aquesta teoria mica en mica, mentre anava encaixant les peces del trencaclosques que em facilitaven els meus companys de feina. Agafava una mica d’aquí, una mica d’allà. És per això que ara la vull compartir amb tots vosaltres. Ves a saber, potser he arribat al quid de la qüestió i he descobert un dels enigmes més grans de la història de la humanitat i he trobat un per què d’una cosa que ningú s’explica. Tot gira en torn de la fórmula 1 i de la proclamació d’en Hamilton com a campió del món gràcies a que va aconseguir passar a l’últim revolt a un tal Timo Glock.

Diré que la fórmula 1 a mi gairebé ni em va ni em ve. No la considero un esport, perquè en el moment que un home depèn d’una màquina que es mou per ella mateixa per aconseguir un objectiu, perd tot el mèrit de poder-se penjar l’etiqueta d’esport. Tot ha vingut donat perquè aquests dies (bé, i ja des de la temporada passada), com estic rodejat d’Alonsistes de pro i jo sóc un anti-Alonso confés, en tot moment m’han bombardejat amb inputs i missatges victimistes i ploraners de que el Hamilton ha guanyat perquè aquest tal Timo Glock es va apartar, i que si ja està bé que Hamilton rebi tants favors especials per part de la FIA (Federació Internacional d’Automobilisme), que si sempre estem igual, que l’Alonso no va guanyar l’any passat el campionat perquè des del seu propi equip li van fer la guitza...

Ha arribat un moment, companys, en que se m’ha il·luminat el cervell (el poc que tinc) i ho he vist tot clar. He vist la llum. La veritat. La teoria de l’escollit s’ha forjat a la meva ment de forma clarivident. M’explico. És molt senzill: Hamilton és l’escollit. És a dir, com a les pel·lícules, des del moment en que va néixer del ventre de la seva mare, van veure que tenia una marca en alguna part del seu cos que el feia valedor d’ostentar aquest títol. Amics i amigues, només ha nascut amb una única missió: regnar i ser el campió per excel·lència de la fórmula 1. El més gran entre els grans. El rei de reis. És l’enviat de les estrelles. Ell és l’únic. Ell és l’escollit. És per això que hi ha aquesta mena de complot des de fa un parell d’anys perquè es proclami campió del món (segons els pro-Alonsistes), al preu que sigui. És allò de que el fi justifica els mitjans.

Una altre cosa que m’ha fet veure la llum i que confirma de ple la meva teoria ha estat llegir una notícia el titular de la qual diu així: “Gana 158.000 euros por apostar por Hamilton hace 10 años”. Hòstia, només m’ha faltat llegir això per donar per vàlida al 100% la meva teoria. Ja hi havia algú que fa deu anys sabia que aquest pilot es proclamaria campió del món. I si aconseguíssim saber qui és aquest tal algú i li preguntéssim com ho sabia, ens diria: “La marca de naixement ja ho deia. És l’escollit”.

I pensant, pensant, tanta FIA, tanta FIA, he arribat a la conclusió que igual no és la FIA que és la CIA que està posada en tot aquest merder de ca l’ample. I llavors ja tenim tot el tinglado muntat i tots els elements per una pel·lícula de les més taquilleres de Hollywood: l’escollit, el complot, els que volen matar a l’escollit (pro-Alonsistes) i la suposada policia.

I què pinta amb tot això el nostre “estimat” màrtir Alonso? Doncs no en tinc ni idea, però potser seria el visionari, perquè l’any passat ja avisava a la gent que hi havia un complot en contra seva dintre del seu mateix equip perquè fos l’home de color qui guanyés el mundial i no ell. Només sé que es dedica a plorar i plorar i a veure una mà negre dintre de la FIA. De fet, si us he de ser sincer, l’única mà negre que veig, o millor dit, les úniques mans negres que veig són les d’en Hamilton, que les utilitzar per subjectar el volant. I bé, de trobar-se Sant Alonso amb que podia ser el rei de la fórmula 1 per anys i panys a trobar-se que no l’ha volgut cap escuderia puntera per donar més grandesa al seu regnat automobilístic i a que ha aparegut la figura de l’Escollit (permeteu-me que posi aquest nom ja amb majúscules), doncs l’home ha entrat en una depressió de cavall.

Potser és pura ficció, no us ho nego. Però... i si fos veritat?

Esmorzars i tempestes.

El dimarts va tocar parlar de les destrosses que va fer el mal temps el cap de setmana passat per la zona de Tarragona. Concretament per Salou. Evidentment, l’E, tenia les seves coses a dir:

C: Allà a Salou tinc un apartament i ha volat gairebé tot.
R: Sí, me han contado que te vieron en la terraza agarrado a las hamacas para que no se las llevara el viento.
E: En donde yo he visto los cambios de tiempo más bruscos, vamos que hace sol y te giras y está granizando, es en Salou. Hace años fui a pasar unos días. Hacía un so... quinientos grados a la sombra! En esto que veo a un abuelo que por la mañana estaba ya recogiendo la tienda y le digo: “Abuelo, ¿plegamos ya?”. Y me contesta: “Es que está a punto de caer una, que más vale salir corriendo...”. “Hombre, usted está un poco senil, ¿no? Con el sol que está pegando...”. No nos dio tiempo ni a llegar al hotel que empezaron a caer chuzos de punta: agua, viento, .... Llegamos a la habitación del hotel y teníamos que achicar el agua con la colchoneta de la playa. Entraba por todos lados. Miro por la venta y dentro de la piscina veo que estaban todas las mesas y sillas de la terraza. Bajamos a la recepción para marcharnos para casa (porque yo allí no aguantaba un minuto más, bajo pena de no salir vivo) y la gente estaba agarrada a los sillones porque el aire y la lluvia se los llevaban.
R: ¡¡Esto de pasa por ir a sitios de estos!!
E: Total, que cogemos el 124 para marcharnos para casa y del agua que había acumulada en la calzada tuve que circular por encima de la cera. Al final llego a la plaza grande de Salou y veo un guiri con gafas de buzo y un tubo de estos para respirar debajo del agua. El tío estaba tumbado en el suelo. Me decido a pasar y nada... ¡un metro de agua había allí! ¡¡Me entraba hasta por la ventanilla!! Resulta que el tío no estaba estirado, si no de rodillas y el agua le llegaba al pecho. Total, que tuve que entrar en un bar a llamar a la grúa para que me sacara de allí y cuando entré todos estaban encima de la barra como si fueran a bailar como el Coyote Dax porque el agua había entrado dentro. Al final me tuvieron que sacar del charquito con una grúa que me remolcó hasta fuera...

També ens ha donat la seva peculiar visió del campionat de F-1, del desenllaç:

E: Ya ves tu, el box de McClaren parecía la casa de la pradera: el papuchi del Hamilton, la mamuchi (li diu així a la dona del pare del Hamilton) no estaba porque seguro que tenía quehaceres, pero el hermanuchi, la noviuchi... que no veas lo buena que està. Que digo yo que esta podría estar más por allí, en lugar de que apareciera siempre en primer plano el papuchi. Esta como que alegra a todo el padock.

Paraula d'E…

Benvinguts al planeta terra.

Descordeu-vos els cinturons. La temperatura a l’exterior s’ha refredat una mica, però encara es conserven les esperances intactes. No hi ha res perdut. Només és un empat. Un empat que m’agrada, però. Per evitar relaxacions i creure’ns que sense sortir al camp ja hem guanyat per golejada. Per posar a cadascú al seu lloc. El missatge? No hi ha partit fàcil i qualsevol equip ens pot donar un ensurt. Abans del partit, tot feia olor a golejada: el carrer, quan parlaves amb la gent, quan escoltaves la ràdio, quan llegies el diari, la roba que et posaves, quan obries la nevera, quan ho consultaves amb el coixí... En resum, que la pregunta era: quants gols els marcarem a aquests avui? I, per fer-nos baixar del núvol en el que estàvem instal·lats, pam! L’empat. I és que el Barça no va jugar gens bé ahir: molt lent i mancat de ritme. Això sí. El Basilea, amb l’orgull ferit pel cinc gols encaixats a casa seva, va jugar un partit molt seriós tant en defensa com en atac i li va sortir bé.

Repassem l’alineació:
- Bojan a l’equip titular acompanyat per Henry i Hleb.
- Banqueta de luxe: Eto’o, Messi i Xavi. Ah!! I Pedroooooo.
- No convocats de luxe: Touré i Alves.

La primera part va ser avorridota. El Barça jugava sense velocitat, sense ritme (aquell que li demanava en van Gaal a l’Oscar García), sense gairebé verticalitat. Disposava d’alguna ocasió, però el gol es resistia a arribar. Pel que fa al Basilea, va tenir les seves ocasions per batre a Valdés. Amb aquest mal sabor de boca que va deixar-nos aquest futbol sintètic del Barça, acostumats com estàvem al caviar pur i a l’embotit ibèric, va acabar el primer temps amb una pregunta: estàvem ja entrant en crisi? Al minut cinc encara no havíem marcat cap gol i, el que era més greu, al minut quaranta-cinc tampoc.

La segona part va començar amb el mateix tarannà. Es repetien els mateixos errors que a la primera i cada vegada veia més clar que aquest partit no diré no golejaríem, sinó que ja veuríem si el guanyàvem. Va ser el moment en que Guardiola es va aixecar de la banqueta i va tocar xafarranxo de combat: Xavi i Messi entren al camp a l’hora substituint a Víctor Sánchez i a Bojan respectivament. I res més lluny de la realitat: el partit va començar a guanyar en velocitat i als dos minuts dels canvis, després d’un teva-meva amb Henry, Messi va marca el gol del Barça.

(NOTA: segur que Mourinho o algun entrenador sobrat, hagués canviat a Messi després de fer el gol, ja que la feina, en teoria, estava feta).

El partit va tornar a entrar en una davalla on l’avorriment tornava a instal·lar-se entre la parròquia blaugrana. I va arribar la jugada que ho va capgirar tot: vam passar del remat de cap d’en Piqué al pal, a anar-nos-en a pique pel pal rebut pel gol del Basilea. Un empat merescut pels mèrits fets pels uns i altres. Així que, de nou, us dono la benvinguda a tots al planeta terra, on les golejades cada jornada no són possibles.

EN POSITIU.
El Barça, gràcies a la victòria ahir de l’Sporting de Portugal, ja té la classificació assegurada. El primer lloc, però, s’haurà de suar i no perdre la jornada que ve al camp portuguès. Per tant, l’empat és un mal menor.

EN NEGATIU.
La lesió d’Iniesta. Sis setmanes!! Farà que es perdi els partits “importants” de la Lliga: Sevilla, Madrid, València, ... En fi, que algú que jo sé ens agafi confessats.

El joc, que no va ser el dels darrers partits. Va faltar de tot.

L’assistència a l’estadi segueix sent de les més baixes. Què redimonis passa?

Fi a la ratxa d'onze partits consecutius guanyant.

Rectificació de la meva opinió sobre el Facebook.

Fa gairebé dos mesos vaig publicar un post al blog que duia per títol “El Facebook m’atabala”. Eren els meus primers passos en aquesta nova eina (que per cert, vaig assabentar-me aquest dimecres que ja fa molt temps que existeix, però que és ara que ha explotat el boom aquí a les nostres terres), ho he de reconèixer. I sí, m’atabalava. Rebia constantment un munt de mails al compte de correu de que si un s’ha unit a una causa, que si afegeix-t’hi tu també, que si m’han enviat un regal, que si una amistat per aquí, que si un escrit a un mur per allà...

Després de les fortes crítiques que he rebut d’un sector molt proper a mi (no diré noms per no ferir sensibilitats, només apuntaré que el de la persona en qüestió comença per A i acaba per lba), que va ser qui va animar-me a que em donés d’alta en aquesta eina de socialització global (tinc un parell d’amistats que són d’Estats Units i que l’única cosa en comú que tenim és el cognom Angelet) i, com que rectificar es de savis, em veig en l’obligació de fer el següent comunicat (sí, admeto que aquest llarg paràgraf el podria firmar el mateix imitador del Joaquim Nadal a Polònia): actualment, i com que l’experiència és un grau i hem pogut anar coneixent-nos millor (el Facebook i un servidor), diré que considero que és una eina passable... que està bé... sí, que és fantàstica per retrobar gent que fa temps que no sabia res d’elles. Companys d’escola, antigues amistats, familiars i gent que no en tinc ni idea de qui són... Bé, som tots ara amics i formem una gran família.

En favor meu i perquè veieu que la meva integració en aquesta pàgina ha estat total, he creat un parell de grups (“Mag Fèlix (del real i de la imitació del Versió RAC1” i “Amics dels lesionats del trocanter i piramidal – Apadina’n un!!”, en solidaritat amb un company lesionat); he afegit gent com a nova amistat (Carmen de Mairena inclosa - o inclòs? -) i n’he suggerit a d’altres; m’he adherit a causes múltiples; he fet molts tests (del tipus quin mòbil ets, quin barrufet ets, quin llibre ets, quin Simpson ets) que tot sigui dit no han contribuït molt a engrandir-me com a persona; he participat en fils de discussió (hem quedat per muntar un sopar al gener amb la gent que vam acabar COU); he pujat fotos meves; he etiquetat fotos d’altra gent; he enviat correus electrònics i consultat la meva safata d’entrada; he escrit al mur d’altres persones; ... En fi, que he toquetejat per tots cantons aquest famós Facebook. I sí, per molt que em dolgui perquè un té el seu punt d’orgull, m’agrada!!

Petit apunt... *

Només dir dues coses:
a) Pep, estem amb tú!
b) Oé, oé, oé oeeeee...
* a bon entenedor (i entrenador), poques paraules són suficients...

Pluja de gols.

No em direu que no és original el titular!! Bé, ja ho sé, no m’he hagut de trencar molt el cap, perquè entre l’aiguat que va caure ahir a Màlaga i la golejada que va tornar a marcar el Barça, no calia ser molt espavilat per treure’s aquest titular de sota de la màniga. Veig que vaig perdent originalitat...

Sí, sí, com he dit, de nou golejada. Aquesta vegada n’han estat quatre. El camp no donava per més. El fet que no parés de ploure en tot el dia, va deixar el terreny de joc en molt males condicions. Tot un partit clàssic d’aquets on el camp està enfangat, impracticable i on la pilota es queda aturada en algun dels molts bassals que s’ha format sobre la gespa. Però sabeu el millor de tot? Que aquest Barça ha demostrat ser un equip tot terreny: guanya sobre sec, sobre mullat, sobre enfangat... En fi, que les condicions meteorològiques no frenen aquest superBarça que va creixent a marxes forçades ni impedeixen que sumi l’onzena victòria consecutiva.

I el millor de tot i que potser li passa per alt a molts: la cantera està tenint molt de protagonisme. Ahir, a l’alineació titular hi havia fins a set jugadors de la pedrera. I, de nou, com ja va passar al partit contra el Basilea, els quatre gols portaven signatura de La Masia. Que no nos embauquen!!

Amb tot, el partit es presentava complicat. Un partit trampa, que se’n diu. El Màlaga venia de guanyar el Sevilla a domicili, de per si el Barça sempre ha tingut dificultats per guanyar al camp (o millor dit en el cas d’ahir la piscina municipal) de La Rosaleda i a més a més el temps no ajudava gens. I entre un ara rellisques tu, ara rellisco jo, un ara la pilota es queda aturada aquí, ara la pilota es queda parada allà i un gran Xavi el partit es va tirar endavant seguint la següent cronologia:
1-0) Marca Xavi de falta un gran gol que l’hagués signat el mateix Koeman, seguint la tradició que s’ha establert últimament de marcar molt d’hora (minut sis).
1-1) Marca el Màlaga mitjançant Duda i no, no faré la broma a la que es presta el seu nom (minut 13).
1-2) Marca Messi aprofitant un mal refús de la defensa local (minut 19).
1-3) Eto’o centra des de l’esquerra, Henry acomoda amb el cap la pilota per Xavi que remata per batre per baix al porter Arnau (minut 53).
1-4) Alves xuta una falta i Welligton la desvia per introduir-la entre els tres pals (minut 80).

EN POSITIU.
Gran Xavi que ahir va marcar dos gols i que s’està convertint (si no ho és ja) en un dels millors jugadors del Barça aquest inici de temporada.

Bojan va tornar a tenir minuts i sembla que de mica en mica va entrant a l’equip.

El Barça es posa líder (ahir el Valencia va perdre) després de fa... umm... ummm... no recordo... a falta del que faci el Madrid avui, ja que si guanya per vuit gols de diferència ho serà ell.

EN NEGATIU.
Quan el camp està en aquestes condicions, els partits no s’haurien de jugar. És una estafa al futbol i a la gent que ha pagat una entrada per veure’l. L’aficionat vol veure vint-i-dos jugadors practicant futbol, no vint-i-dos lluitadors rebolcant-se sobre el fang.

S’ha trencat l’imbatibilitat de Valdés. Després de quatre partits sense rebre gols, ahir en va encaixar un.

LA PREGUNTA.
Quin és el límit d’aquest equip?