Com canviar l'això d'aquí (tercer acte)

...continuació del post del dijous 4 d'octubre de 2012.

Havíem deixat el nostre heroi del departament de nyaps domèstics de la Banyera, secció banys, amb el això d’aquí a la mà. Un somriure i un posat de certa suficiència impregnen les quatre parets de lavabo. El nostre valent, torna a posar-se la roba de carrer (novament) i surt victoriós amb destí a la ferreteria. A la botiga estant, se n’adona que du posades les sabatilles, però això no l’amoïna, perquè a la seva mà dreta té el trofeu més preuat per a qualsevol cisternista professional: l’això d’aquí.

Després de la cua de rigor, la que dedueixo com a filla del senyor F, per l’edat que aparenten l’un i l’altre, em veu la cara de felicitat que faig i com, si fos el trofeu de la Champions League, l’alço talment l’Abidal a Wembley. Llavors em diu que ah! ja ho recordo, tu has vingut abans a per això d’aquí i assenyala el trofeu en qüestió que goteja una mica i alçat com estava em va mullant els cabells del cap i els vidres de les ulleres. Li dic que sí, i ella, sostenint-lo a les seves mans em torna novament la mirada i em diu que mira, que manca una part, la de sota, veus? I torna a anar a la rebotiga i torna amb un això d’aquí nou i comença a desenroscar-ho i llavors assenyala una altra part i em diu que veus, i jo sí, tu el que has tret és la part de dalt, i jo sí novament, i encara et falta treure la part de la rosca, i jo sí novament, però no et preocupis perquè ara ja sé de quin tipus és i te’l puc donar. I jo sí, novament. Són trenta-quatre euros amb vint cèntims. I jo, oblidat el sí, deixo anar un colló! I ella em diu que què? I jo li dic que sí, que amb targeta, sisplau,i tingui el DNI.

Arribat novament a casa i amb l’equipació de treball novament, també, miro amb ulls desafiants la cisterna del lavabo, li dic ja ests meva, bonica, preciosa, eh que ens portarem bé tu i jo? Perquè, no t’espantis encara, la filla del senyor F m’ha comentat que encara t’he de potinejar més, i eh que et deixaràs estel del meu cor, vida de la meva vida, sol i lluna de la meva existència?

Cap paraula per resposta, cap gest, cap... res!

Continuarà...

Com canviar l'això d'aquí (segon acte)

...continuació del post del dimarts 2 d'octubre de 2012.

Doncs sí, un visca ben fort per tots aquells que hagueu triat l’opció c), la tercera, perquè vaig fer unes fantàstiques fotografies al malalt en qüestió per tal de mostrar-les a l’especialista, és a dir, al senyor de la ferreteria. Com els més avantatjats ja haureu pensat, el món de la ferreteria casolana és així de cruel, i si abans m’havia engalanat amb els pantalons més vells que rondaven per casa i la samarreta que se sol anomenar aquesta-samarreta-si-es-taca-no-passa-res, vaig haver-me de posar roba normal de carrer, que després la gent parla...



Foto gentilesa de l'ifon mostrada al senyor F



Un cop a la ferreteria li ensenyo al senyor... posem-li F (de ferrater) el book fantàstic de tres fotografies que he fet del meu lavabo, guanyant-me la felicitació més sincera per part seva i de la senyora Antonieta que rondava per allà perquè li feia falta una bombeta de baix consum d’aquestes que fa la llum clara, sap que vull dir? i que no s’ha pogut estar de posar el nas a l’ifon 4 S que servidor brandava als quatre vens en favor d’una nova cadena, o com se’n digui això que necessito. El senyor F, molt amablement em comenta que he de desenroscar això, veus?, això d’aquí i jo li dic assenyalant a això d’aquí si és això d’aquí i ell em diu que sí, que és això d’aquí i ja veuràs. I agafa i marxa cap a dintre la rebotiga i treu una mena d’això d’aquí que necessito i li fa donar voltes i em diu que si li porto això d’aquí, torna a assenyalar la fotografia, sabrem quin tipus és el que necessito. Ah! Sí, molt bé, gràcies, de res, adéu, adéu siau que tingui un bon dia, gràcies!

Al lavabo de casa estant, novament amb l’equipació oficial del departament de nyaps domèstics de la Banyera, secció bany (recordem: pantalons vells, samarreta tipus aquesta-samarreta-si-es-taca-no-passa-res i sabatilles) intento, dic intento, desenroscar el que hom ja coneix per això d’aquí amb la peculiaritat que no puc treure l’aigua perquè hi ha una rentadora posada (sí, digueu-me llest, sisplau) i, per tant, he d’aguantar aquella mena de boia que fa que s’ompli la cisterna amb un tornavís que va des de la part més baixa de la cisterna fins a la part baixa de la boia i que fa que aquesta s’aguanti amb una posició tal que manté l’entrada d’aigua tancada. Passa un minut, passen dos, cau el tornavís i comença a entrar aigua, passen tres, els meus dits cada vegada van quedant més vermells, passen quatre, cau dues vegades més el tornavís i quan, ja perdudes totes les esperances, quan el futur incert de la cisterna esdevenia més negre que l’aixella d’un grill (cric-cric cric-cric, disculpeu l’onomatopeia), em vaig quedar amb l’això d’aquí a la mà. Visca!

Continuarà...

Com canviar l'això d'aquí (primer acte)

El departament de nyaps domèstics diversos de la Banyera, secció bany, va embrancar-se l’altre dia en un dels reptes més importants que mai hom s’hagi atrevit a afrontar. No, no és desmuntar el sifó de la pica del lavabo. No, no és desembussar el desaigua de la banyera. No, no és canviar una rajola trencada del terra. No, quelcom més difícil que tot això (com si tot allò ho hagués fet alguna vegada...): canviar el mecanisme de la cisterna que serveix per tirar de la cadena del wàter. Vegis que la cisterna no és d’aquelles que pengen a dalt el sostre, sinó de les que reposen a sobre de la tassa del lavabo pròpiament dita.

Evidentment, no cal dir que la secció bany del departament de nyaps domèstics de la Banyera afrontava aquest repte, com diu l’Artur Mas, amb il·lusió. Bé, tampoc molta, què voleu que us digui, però com a home de la casa em tocava posar-me mans a l’obra. Vist que el tema cuina no és el meu fort (llevat que de fregar plats parlem que, dit sigui de pas, no se’m dona gens malament), doncs he decidit llençar la xarxa a altres llocs de la casa i he provat fortuna a la zona humida per excel·lència (el lavabo, pels malpensats!!).

No, aquest senyor no sóc jo. Servidor mai es posaria genolleres!!

Així doncs, amb l’equipació oficial per aquests esdeveniments, és a dir, vestit amb uns pantalons vells, una samarreta d’aquestes que se sol anomenar aquesta-samarreta-si-es-taca-no-passa-res, unes sabatilles i descartat qualsevol careta protectora i guants, es podria dir que ja estàvem llestos per començar. Sé que us ha vingut al cap la imatge d’aquella sèrie (que en pau descansi i tant de bo per molts anys) d’Antena 3, crec anomenada Manos a la obra. No sigueu cruels, sí, sobretot tu, XeXu, i eviteu comparacions! Qualsevol semblança és pura coincidència!!!

Després d’estar canviat amb l’equipació oficial, tenint la tapa de la cisterna al terra des de feia uns quants dies (sort que a casa hi ha un parell de lavabos), el primer que procedeix és fer un primer cop d’ull al pacient. Així, a simple vista, no presenta bon aspecte. Així que ifon en mà, em disposo a.... va, a veure qui ho encerta:

a) Jugar al darrer joc que m’he instal·lat.

b) Buscar fotos a internet de Cristiano Ronaldo per imprimir-les i fer-les servir de paper per quan vagi a fer aigües majors.

c) Fer una fotografia al pacient (àlies cisterna).

Continuarà...

L’escumadora.

Frase curta i concisa:

-Passa’m l’escumadora.

Tremolors, suors freds. Tal i com les fèmines heu pogut endevinar de seguida, l’àmbit on va ser pronunciada la frase curta i concisa va ser la cuina. El pànic em va envair. Sobtadament. Merda!

-Escuma... què?

Així guanyava una mica de temps mentre me n’empescava alguna o intentava endevinar què carai era això de l’escuma-d’allonses.

-L’escumadora.

-Ah! L’escumadora. Sí, d’això...

Fent-me l’ocupat.

-...és que ara no puc que estic...assecant els coberts.

-Quins coberts, si estan tot guardats?

-Doncs això, els estic donant una repassada, per si han quedat bruts o hi ha marques d’aquelles que deixa l’aigua de Barcelona...

-I el drap per assecar-los?

-Eeeee... No, ho faig amb la samarreta mateix, total s’ha de tirar a rentar...

-Va, passa’m l’escumadora.

-Què no puc, de veritat!

-O sigui, que no saps què és, no?

-Sí, dona, sí.

Remenant el segon calaix.

-Això?

Mostrant amb la mà dreta un escorredor.

-No! No en tens ni idea, no?

-Que sí, que sí que ho sé. El que passa que... t’estic posant a prova a veure si tu ho saps.

-Carallot!

-Jo també t’estimo!

MORALITAT: No, homes d’arreu, no tingueu mala consciència (i de pas, no patiu per mi, encara estic sencer). No heu de perquè saber què coi és això de l’escuma-d’allò! Bé, per no haver de saber no hauríem ni de saber on està la cuina, però d’això ja en parlarem en una propera entrega (aquesta vegada sí, si segueixo sencer).

Tu també?

Porta que s’obre. Passos sigil·losos. Baixar d’escales. Targeta a punt. Lector. Piiiiip. S’obre la porta de vidre. Hi ha llums enceses, encara gràcies. Silenci. Passadís. Caminar lent. Ordinadors. Por a la soledat.

Tu també?

Em giro, els ulls esbatanats.

Sí, sí. Tu també, no?

Sí, evidentment.

Segueixo caminant. Una figura assentada en una taula

Tu també?

Sí, noi, també!

Bona sort!

Gràcies!

I al fons, tres figures dempeus fent-la petar. Alço els braços i els moc a dreta i esquerra per cridar l’atenció.

Vosaltres tambéeeee?

Alhora, com una sola veu.

Síiiii, noi, siiiii, nosaltres també!

I és que es fotut veure com la gent ja ha començat les vacances (ahir dia 31 de juliol) i tu encara et queden tres dies. Divendres, vine ja!!

La botiga dels horrors (tercer, i últim, acte).

...continuació del post d'ahir.

Lentament, a pas de tortuga i fent el cor fort, vam avançar cap a l’interior d’aquella botiga (encara no qualificada dels horrors). Vam deixar enrere aquelles barres abarrotades de penjadors. Primer, secció femenina. I finalment la secció nen/nena. Havíem arribat al final de la botiga. L’Alba va il•luminar amb l’ifon a mà esquerra i vam veure un seguit d’emprovadors alineats a banda i banda.

Sense pensar-nos-ho dues vegades vam entrar i.... uuuuuu!!! ensurt al canto! Dues dones entrades en anys i en carns, una a la dreta i una altra a l’esquerra s’emprovaven uns banyadors amb estampat de guepard i calça alta, molt alta, d’aquelles que van tant amunt que penses que no necessitarà la part de dalt per aguantar-se els pits.

Ui! Qué susto! (brama la senyora de l’esquerra amb cara de pomes agres) Aquí no puedes entrar tu! Que estamos en ropa interior!

La fito de dalt a baix, i li dic en veu baixa.

Señora, yo sí que me he asustado! Y tranquila, que para mi bien no pienso mirar mas.

Vaig anar a l’últim emprovador i vaig sentir que la l’altra dona, o sigui, la de la dreta, li deia:

Esagerada! Pero no ve que vamo en bañadó?

Qué, como te quedan?

Hombre, maravillas no se pueden hacer, vaig pensar, señora. Y milagros a Lourdes, vaig pensar a continuació, señora.

Diligentment i sense perdre gaire temps vaig començar (amb molt de pudor perquè preveia un atac/invasió de dones de la tercera edat dintre del box on en trobava ara en calçotets, que un encara està de molt bon veure!) vaig fer un vist i no vist i vinga, som-hi, que em queden de conya i mai cap pantalons del pijama m’havia quedat tant bé.

Però, carallot, no veus que amb les presses t’has deixat els pantalons del pijama posats a sota dels pantalons de vestir?

Ostres, Alba, és que tinc por. Aquella dona del banyador de guepard i calça alta vindrà en qualsevol moment a per mi, ho sé, ho intueixio i ho oloro.

Doncs jo no he estat.

El què?

Que si olores alguna cosa a mi no se m’ha escapat res.

Ah! Ja, és que he estat jo, no podia més. Els nervis, ja saps...



Foto en exclusiva de La Banyera de l'interior
de la botiga PIEDAD

De tornada, passem per davant de les dues senyores. Ara la de la dreta és la de l’esquerra i la de l’esquerra la de la dreta. La de la dreta (antiga la de l’esquerra) em llença una mirada assassina, freda, calculadora. Vaig començar a obrir la boca, de mica en mica i de sobte un cop de colze a les costelles que em deixa inoperant.

No diguis res... Ni una paraula! (l’Alba)

No, si només li anava a dir a la senyora de la dreta ex-senyora de l’esquerra que vigilés quan es treies la part de dalt del banyador, que potser notava el terra una mica fred.

Ara sí, definitivament, ja podia qualificar a aquella botiga com La botiga dels horrors.

Vam pagar. Són vuit euros amb setanta cèntims, en efectiu perquè, ja sap, aquí no acceptem targeta VISA. Ah!, no, no sé, però tingui, deu euros. El canvi, u amb trenta. Gràcies. Gràcies. Adéu. Adéu.

Vaig començar a córrer amb els pantalons del pijama a una mà i amb l’Alba agafada de l’altre. Només vaig aconseguir dir:

No miris enrere!

Aquella nit, i alguna que altra més, no vaig poder dormir... Encara recordo paraules tals com faja, cesárea, XXXL, i més que fan que la meva vida s'hagi convertit en un infern. Ho sé, no tornaré a ser el d'abans...

La botiga dels horrors (segon acte).

...continuació del post d'ahir.

Vam veure d’esquenes una dona que vaig etiquetar com a no-IMSERSO, vestida com d’uniforme. Llavors, vaig allargar la mà i molt lentament li vaig tustar l’esquena.

Piedad, por favor!

La dona es va girar. Tenia una cara normal. I el més important, era jove!

Com?

Piedad!

No, no està.

Ah! Bé, jo vull uns pantalons del pijama.

Curts?

Sí.

Molt bé, segueix-me.

Amb les cames tremoloses i mentre anàvem fent-nos forat entre les dones de la tercera edat que semblava que se’ns volien tirar a sobre, en aquell desordre dintre de l’ordre vam arribar a la zona masculina formada, misteriosament, per una barra plena de... coses masculines.

Els tenim en gris, blau i negre.

El què?

Els pantalons del pijama!

Ah! És que estava pensant en aquestes senyores. Em fan por!

La dona va alçar lentament el cap i amb mirada perduda i uns ulls vermells injectats en sang em va un gest de cap d’aquells de què, gris, blau o negre?

Gris, gris, que fa més de portar.

Ema o ela?

Jordi, Jordi, em dic Jordi.

No, la talla.

Ah! No ho sé... Alba?

Ema.

Doncs ema!

Pots passar a emprovar-t’ho allà al fons, gràcies i a reveure...

Llavors a fora, malgrat que el dia era calorós i no plovia, es va sentir un tro i un llampec va caure de patac sobre la vorera del carrer.

A re... veu... re??

Paff!, plantufada/clatellot al cap!

Vols fer el favor de tirar cap a dintre, estaquirot? (l’Alba)

Ens ha dit a reveure! Ho has sentit? Jo no vull entrar! D’aquí no en sortirem vius, fes-me cas! Crec que ja em van bé.

Baixa!

D’on?

T’has pujat a sobre els meus braços. T’estic agafant.

Ops... d’això ni una paraula a ningú, eh!

...continuarà demà.

La botiga dels horrors (primer acte)

Necessitava uns pantalons del pijama. Ja feia dies que anava darrera d’ells i quan vam passar per una botiga barcelonina amb el cartell PIEDAD oportunidades y restos de fàbrica i a més a més enclastat a l’aparador un rètol fet en ordinador que resava: “Oulé” vaig pensar que oulé tu, com el de l’APM, que si allò era el que hom coneix com a outlet, cap a dintre que segur que quelcom similar a uns pantalons de pijama hi trobaria.

Aquí ja vam tenir el primer problema. La botiga era tancada. Però com pot ser? Si són tres quarts de set de la tarda!! I això és Barcelona!! Quan ja giràvem cua i jo maleïa la meva poca fortuna perquè PIEDAD oportunidades no m’havia donat l’oportunitat de firar-me amb uns pantalons del pijama, va sortir una senyora de dintre de la botiga. Ostres!! Serà un esperit?, li vaig preguntar a l’Alba, un zombi? Carallot, va ser la resposta, no veus que la porta s’ha obert i s’ha tancat? Si de cas serà un zombi, no un esperit, que els zombis no travessen les parets! Tenia raó, com sempre... De sobte, el zombi va parlar:

Se ha ido la lú.

Ah! Y dónde se ha ido?

Como?

La luz.

Qué?

Que dónde se ha ido..

Ah! Pues dicen que igual es del aire acondicionado.

Ah! Mala suerte la nuestra.

Adelante, adelante!

I apa, adelante adelante, cap a dintre la botiga hi falta gent. Vam submergir-nos, doncs, en el món apassionant de PIEDAD oportunidades, una botiga màgica amb roba, roba i més roba de fora de temporada penjada en barres amb rodes que prenien la botiga per complert. De totes maneres era un desordre dintre de l’ordre, com observareu més endavant.

Llavors va ser d’aquells dies que agraeixes al món sencer tenir Iphone. No, no hi ha cap aplicació anomenada APPiedad ni AoPPortunidades on gràcies al localitzador del telèfon tu li introdueixes pantalón del pijama hombre i et porta fins a ell. No, quelcom més difícil! L’Alba va utilitzar l’aplicació llanterna (és a dir, adelante gatcheto-linterna) i llavors, es va fer la llum dintre la negror de la botiga. Vam triomfar, què voleu que us digui.

El primer, únic i més impactant que vam veure va ser que estàvem rodejats. Sí! Rodejats de dones de la tercera edat! D’aquelles que quan compren la roba (sobretot la interior) l’estiren i l’estiren per veure si ella, la Puri, la Paqui el seu home o qui sigui hi caben dintre. Semblava Lloret un dia d’hivern, com si algun autocar d’aquest que porta jubilats de la IMSERSO hagués fet parada i fonda davant de la botiga i sota el crit de Oportunidadeeeeeeees! els hagués deixat anar dintre de la botiga. Així doncs, hauríem d’anar en compte!

On ens hem ficat?, així, en veu baixa i sense obrir gaire la boca, perquè no em sentís l’enemic, li vaig preguntar a l’Alba.

Tu sabràs, ara, si em passa quelcom, tu en tindràs la culpa...

A llocs pitjors he estat, no fotem! T’he de recordar qui es va deixar les claus posades darrera la porta i...

D’acord, d’acord... (així, obrint les mans)

I ens vam endinsar en aquella mena de passatge del terror en mig de l’obscuritat que gràcies a l’ifon no ho era tanta, d’obscuritat. Potser perdria la vida per uns pantalons del pijama, sí, però ho faria com un home, intentant-ho! Riu-te’n tu, sí, sí, tu, de l’Indiana Jones!

... continuarà demà.

De com el Banyeres visita Reus i recull els regals de la porra Assumptenca (segon, i darrer, acte).

... continuació del post d'ahir.

La gent calla i resta expectant. Després del so estrident d’un agut per megafonia, els altaveus comencen a vomitar el discurs de l’home del dia: “Si? Va? Va?”. Tothom contesta que sí, que va, de veu i amb gestos.

Reusencs i reusenques tots!!

Aplaudiments i crits generalitzats. Eufòria desfermada.

Ja sóc aquí!!

Més aplaudiments i més crits generalitats. Ah! I més eufòria desfermada.

Molt a pesar meu, sí. Molt a pesar meu perquè el que m’ha portat aquí, entre vosaltres, és que vaig encertar la porra organitzada per l’Assumpta. Molt a pesar meu perquè vaig tenir un digne rival, en XeXu, que ens vam haver de jugar el premi a cara o creu i ell n’era el just guanyador, també. Molt a pesar meu perquè a la porra vaig presagiar una mala collita de títols pel Barça. I, molt a pesar meu, així va ser. De totes maneres, reusencs i reusenques tots, que no decaigui l’ànim! Amunt els esperits! Perquè la temporada que ve, ai!, tornarà a ser gloriosa, segur! I la temporada que ve tornaré a ser aquí a recollir el premi de la porra perquè hauré presagiat que el Barça guanyarà Copa, Lliga i Champions. És més, Assumpta, amiga, apunta’m ja per l’any vinent aquest resultat. He dit!

La plaça arrenca en forts aplaudiments. Ovació tancada, que se’n diu. L’alcalde de Reus, el nom del qual no recordo, pren la paraula:

Senyor i senyora Banyeres. És un plaer tenir-los entre nosaltres aquí, a casa nostra. Sigueu benvinguts a la que a partir d’ara serà també casa vostra.

Aplaudiments. Ovació, de nou, tancada, que se’n diu.

I tot seguit la nostra pubilla reusenca, reina de la catosfera, l’Assumpta, farà entrega del regal de la porra.

L’assumpte treu de la bossa de ma un regal embolicat que el Banyeres obre de manera poc hàbil. Són els nervis, comenta en veu baixa als que l’acompanyen a la balconada. Oh!! Se sent entre la concurrència quan l’Home (sí, en majúscules), comença a mostrar els regals:

I ara, com a cloenda de la cerimònia, cantarem tots plegats, en homenatge a la diva catalana més gran, la següent cançó:

De com el Banyeres visita Reus i recull els regals de la porra Assumptenca (primer acte).

Carrers engalanats. Banderes penjades dels balcons. Banderoles decorant els fanals de l’avinguda. Confeti i serpentines voleiant a l’aire. Sons d’espanta-sogres i gent guarnida amb ulleres d’aquelles de plàstic amb nas incorporat. Fins i tot algunes porten també bigoti. Vestits de gal•la llargs, recollits de cabells espectaculars, sabates de taló, corbates i corbatins, americanes ben planxades, pantalons de vestir.

En la llunyania, un cotxe descapotat comença a enfilar passeig amunt seguit d’unes majorets, una banda de música tocant una versió adaptada en si menor de l’himne del Barça i una banyera gegant en forma de carrossa. Unes mans surten de l’automòbil i saluden a la concurrència. S’escolten visques! i les mans del públic retornen les salutacions al cotxe descobert. Hi ha grups de noies jovenetes que ploren desconsolades perquè, a la fi, l’han vist i criden consignes tals com “El de la Banyera em fa venir trempera!!”, “Jordi Banyeres, el terror de les nenes!!”. La noia que va al descapotable, assentada al costat del protagonista, va alçant dits del mig a les noies jovenetes que ploren desconsolades perquè, a la fi, l’han vist, perquè, pensa interiorment: xinxeu-vos, xinxeu-vos, que aquest tros d’home d’aquí el meu costat és meu i només meu.

Quan el cotxe arriba a la plaça del general Prim s’atura. Tot un conjunt de tanques delimiten un passadís amb una catifa vermella que porta just fins l’entrada del lloc de la cerimònia: el Viena, al balcó del qual penja una pancarta amb lletres arial 300 on s’hi pot llegir: “Bienvenido míster Banyeres”. El JFB (Jordi F. Banyeres, la F. no se sap ni se sabrà mai d’on ve, però alguns sospiten que és una copiada del nom JFK...) i Jackie Alba Banyeres comencen a caminar saludant a banda i banda a la multitud enfervorida. Roba interior femenina comença a caure als peus del JFB. S’ha instal•lat una pantalla gegant a la plaça perquè la gent pugui seguir millor l’esdeveniment de l’any.

A la porta del Viena esperen pacientment l’Alcalde, l’Assumpta i el Josep Lluis, que es fonen en una sincera abraçada (i dos petons) amb els nouvinguts i desapareixen dintre de l’edifici. Quan el balcó del pis de dalt es comença a obrir i apareixen Jackie Alba i el senyor Banyeres acompanyats per l’Assumpta i el Josep Lluis, la multitud clama: “Que boti el banyeres, que boti el Banyeres!!”. I el Banyeres què fa? Doncs botar a l’estil polític, com quan Zapatero o Rajoy van botar després de guanyar les eleccions, és a dir, un estil lamentablement penós. Però això sembla no afectar a la concurrència, que lluny de xiular aplaudeix i, sí, fa l’onada.

El Banyeres alça la mà, demana silenci, sembla que vol parlar.

 

... continuarà demà.

I el guanyador és…

Després del sorteig celebrat ahir nit davant d’algun notari (imagino) de Barcelona (imagino) que deu cobrar un munt de diners (imagino) i que dona fe fil per randa (imagino) de les tres boles que surten del bombo (imagino), puc decretar i decreto que el guanyador, el que s’emporta el premi de la Primera Proposta d’Iniciativa Blocaire “Poesia en aigua freda” és...

.... trrrrrrr (so de tambors, que, dic jo, no sé perquè ho faig si és tant fàcil com anar al post anterior i consultar el número, que per cert, va ser:

Al que anava, que el guanyador és en McAbeu del bloc:

Moltes felicitats i en breu el departament de festejos, concursos i premis es posarà en contacte amb tu via mail (gentilesa de l’Assumpta).

Gràcies a tots novament per haver participat i, qui sap, potser me n’empesco una altra, ja veurem...