L’home, que encara
es trobava amb el procés a mig fer, li diu que sí, que hi ha algú allà, que què
cony vol, que un en aquests moments de recolliment espiritual el que vol és
tranquil·litat i concentració, sobretot concentració. Molta concentració.
Tonelades de concentració. Li contesta la veu del més enllà dient que sí, que
t’entenc, però és que m’he quedat tancat al lavabo. Mira, veus, tinc el pany a
la mà.
Ah!, el pany a la mà, sí, em disculparàs però no ho puc
veure, així que m’ho imaginaré.
Pots ajudar-me i obrir-me la porta, sisplau?
Eeeee... sí, d’això, ara,
però es que estic acabant de... deixa’m un moment que això si es fa amb
presses no surt tot el bé que un voldria que sortís, ja m’entens. Són molts
anys d’experiència.
Sí, sí, tu fes, tranquil.
I es va sentir de
la paret del costat una tonada xiulada, d’aquelles que hom deixa anar per fer
passar el temps més ràpid.
M’agradaria que fos sense música, pot ser? Així com en
silenci. És que sinó no hi ha manera de concentrar-se!
Ah!, sí, perdó. Ja saps, els nervis d’estar aquí tancat i
no veure la llum al final del túnel.
Finalment, quan
l’home viril, d’una manera precipitada, va poder descarregar-se del pes que
duia dintre seu, va acabar de completar la resta de passos (a saber: paper,
pujada de pantalons, cadena i escombreta) i va obrir la porta per sortir a
l’exterior. Va pensar que s’havia quedat descansat i que, caram, fet i fet,
allò no olorava gaire bé. Ah! I que ja era hora de posar-se mans a l’obra i
iniciar l’operació de rescat batejada de forma ràpida com “Operació Salvar al
soldat Ryan”.
De sobte algú va fer
entrada al lavabo i es va quedar mirant a l’home viril que va pensar que dos
són companyia però tres són multitud. Aquell algú acabat d’entrar va ensumar i
el va mirar amb ulls acusadors. Sentint-se acorralat, el protagonista amb veu
d’histèria, va improvisar:
No s’acosti, hi ha algú tancat al lavabo.
I per donar-li més
dramatisme encara va deixar anar:
I... pot ser que porti una bomba!
I mentre feia el
gest d’alçar les celles assenyalant aquella porta tancada i portant-se el dit
al nas per donar-li les culpes d’aquella ja insuportable pudor a aquella mena
de presència estranya que hi havia tancat a l’altra banda de la porta, va
accionar la maneta de la porta trencada i aquesta es va obrir deixant
entreveure la figura d’un home amb galtes vermelles, dempeus, amb cara de
sentir-se alliberat (pel que havia fet abans i perquè, a la fi!, ja no es veia
passant la nit tancat entre quatre parets i un lavabo).
Gràcies, gràcies i mil gràcies!
I mostrant la
maneta trencada a la seva mà dreta:
No sé com t’ho podré agrair!
Umm... doncs rentant-te les mans i, la propera (mirant al tercer home i portant-se la mà al nas), intenta que la cosa no se t’escapi de les mans. L’ambient és
irrespirable!
I el nostre
superheroi viril, aquell que no li tremolen les cames a l’hora d’ajudar als
indefensos, aquell que per salvar vides humanes (com en aquell cas) no dubtaria
mai a donar la seva a canvi, aquell que pot passejar-se amb el cap ben alt
perquè la justícia és la seva millor amiga i ajudar el proïsme el seu destí, va donar la volta, va
sortir per la porta amb posat altiu, això sí, sense rentar-se les mans...
