Aquest any, què?

El passat dissabte dia vint-i-u de juliol el F.C. Barcelona va alçar el teló de la temporada 2007-08. Tornada al treball després de les ¿merescudes? vacances. Bé, merescudes per segons qui. El mal sabor de boca que ens va deixar la temporada passada on el Barça aspirava a tots els títols possibles que pot aspirar un equip campió (Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya, Lliga, Copa del Rei, Champions League, Copa intercontinental i Copa Catalunya) i sortia com a favorit en cada un d’ells. El balanç final de la temporada va ser dolent: d’aquest set títols només se’n van guanyar dos (Supercopa d’Espanya i Copa Catalunaya), casualment disputant les finals contra el mateix equip: l’Espanyol. Es cert que el Barça va estar lluitant fins la darrera jornada pel títol de Lliga i que durant més de 60 minuts era el campió, però es va acabar perdent. I el més trist: després de dur un avantatge considerable amb el Reial Madrid, vem haver d’agenollar-nos i veure com, amb un equip desfet; un entrenador que no el volia ningú i que estava enfrontat amb els jugadors, president i afició; un autoproclamat president que va se escollit en unes eleccions polèmiques (vot per correu en mans de la jutgessa); un secretari tècnic que va dir a mitja temporada que el vestidor blanc feia pudor a alcohol, fent clara referència a que més d’un jugador aquesta temporada havia arribat amb alguna copa de més a entrenar; i uns socis que només feien que xiular als seus jugadors, acabaven enduent-se el títol cap a les seves vitrines. Quin desastre!!

Per no parlar de la Champions League, de la que va eliminar-nos el Liverpool a les primeres de canvi: vuitens de final. Per no parlar de la Copa del Rei, on després de dur un 5-2 a favor del partit d’anada de les semifinals disputat al Camp Nou, va acabar eliminat per un Getafe que ens va esborrar del camp (4-0). Per no parlar de la Supercopa d’Europa disputada a començaments de temporada (única excusa possible) on el Sevilla ens va passar per sobre amb un fulminant 3-0. I per no parlar de la Copa intercontinental, on el Barça va caure a la final per un trist 1-0 a les acaballes del partit.

Els problemes van començar amb les lesions de Samuel Eto’o (millor inici golejador de tota la seva carrera) i Lionel Messi a mitjans de temporada (cinc i tres mesos respectivament). Estic segur i poso la mà al foc que la temporada hagués sigut una altre si Frank Rijkaart hagués pogut comptar amb aquest dos jugadors. Si això se li suma l’alarmant baix estat de forma que evidenciava en Ronaldinho (va passar-se més dies al gimnàs que entrenant) i el seu passotisme irreverent als partits on més que córrer s’arrastrava i fins i tot s'esborrava depenent del rival que hi havia davant (recordem l’últim partit abans de les vacances de Nadal on va provocar la targeta per tal de no jugar el primer partit de després de vacances, i dit sigui de pas que va arribar un parell de dies tard de la data marcada). Les famoses declaracions de Samuel Eto’o a Vilafranca on va esclatar i va carregar, sense dir noms, contra Ronaldinho acusant-lo de falta de compromís. Que Deco no era el Deco de la primera temporada i mitja que tots coneixíem i que semblava anar a remolc de Ronaldinho i també estava en baixa forma (aquest sense saltar-se cap entrenament). Que Màrquez mai va arribar a ser el kaiser que la temporada passada era una peça fonamental en l’eix de la defensa. Que l’equip no pressionava tant a dalt com ens tenia acostumats, ja que arribava al final dels partits amb les forces molt justes. Que en Frank Rijkaard feia la vista grossa amb el tema Ronaldinho i el famós gimnàs. Que la directiva també va adoptar una posició passiva envers als problemes. Si tot això ho posem dintre d’una coctelera i ho barregem, podrem arribar a entendre el que va passar la temporada passada: que un a un es van anar esfumant tots els títols importants.

De totes maneres sembla que aquesta temporada les coses tornen a fer-se bé:
- La directiva ha agafat el toro per les banyes i aplicarà el famós codi intern sancionant aquells jugadors que no estiguin a l’alçada del que significa lluir l’escut del Barça a la samarreta. El compromís és molt important i va ésser una peça bàsica per aconseguir les dues lligues i la Champios passades.
- La secretaria tècnica, en un vist i no vist, ha reforçat les posicions que més necessitava fitxant a quatre jugadors: Thierry Henry (crack de talla mundial), Touré Yaya (migcampista), Eric Abidal (lateral) i Gabi Milito (defensa central). Amb l’arribada de Thierry Henry, els tres cracks que tenien el lloc assegurat la temporada passada ara ja no el tenen. Eto’o, Ronaldinho i Messi saben que no podran adormir-se perquè darrera seu hi ha un jugador que els pot suplir perfectament.
- Sembla que hi ha un compromís total entre tots el jugadors per a que no es repeteixi els errors de la temporada passada.

De totes maneres les coses, de moment, tornen a pintar bé: Ronaldinho ha arribat puntual al primer entrenament (el dia abans aterrava a l’aeroport del Prat somrient com sempre) i ja ha donat la primera roda de premsa (que quasi ja és més que tot el que portem d’any on després de Nadal només en va donar dues); Thierry Henry publica diàriament un el seu diari a la pàgina oficial del F.C. Barcelona (http://www.fcbarcelona.cat/) on només escriu meravelles del club i es desfà en elogis envers als seus companys; Deco, segons vaig llegir i escoltar per la radio, va comentar al vestuari que vol tornar a ser el d’abans; els preparadors físics mesuraran amb lupa diàriament l’estat de forma en que es troben els jugadors.

Amb tot això, esperem que aquesta temporada no es tornin a repetir els mateixos errors que la passada i que s’aconsegueixi tornar al camí de les victòries i dels títols. Si el Barça juga amb sacrifici, voluntat, humilitat i no creient-se superior a ningú, els èxits i el bon joc no trigaran en arribar. I amb això l’afició gaudirà, es tornarà a viure la comunió entre grada i jugadors, aquest jugaran sense tanta pressió, i la directiva només s’haurà de preocupar d’obtenir més ingressos i d’escampar el bon nom i la marca Barça per tot arreu. Només demano una cosa: que el jugadors surtin al camp a fer el que saben fer: jugar. Els èxit vindran sols.

Però amb tot això veig un problema. Bé, dos. El primer és si Frank Rijkaard serà capaç de governar aquesta nau blaugrana farcida de cracks i d’egos on tots voldran jugar i on les rotacions hauran d’estar a l’ordre del dia i ésser acceptades per tots. La temporada és molt llarga i hi ha molts partits (lliga, copa, Champions, …). A les seves mans (i al seu cap) està aconseguir l’equilibri dins del vestidor i que tots el jugadors es sentin una peça fonamental de l’equip. Qué passarà si Eto’o està dos partits sense jugar? I si Ronaldinho es veu obligat a estar més d’un partit a la banqueta? I si Thierry Henry el fa jugar en una posició que no es la seva? I si Leo Messi només surt a les segones parts? I si Touré es fa amb un lloc a l’onze titular en detriment de Deco? La veritat es que tot això fa por, però beneït problema. Hi ha tant on triar i tanta qualitat que el fet de que jugui un o altre no hauria d’afectar al rendiment de l’equip. El Barça disposa, segurament, del seu millor planter de tota la història. Però només disposa d’això: d’un planter excepcional de jugadors de molt alt nivell. Que es converteixin en un equip (que a la llarga és el que fa guanyar els títols) depèn de l’entrenador. Sort, Frank!!

El segon problema: Puyol, recupera’t ràpid. Ets una peça fonamental en aquest equip!! Ets l’ànima, la força, el seny i l’esperit d’aquest Barça. Amb Milito crec que formarà una de les millors parelles de centrals d’Europa. El temps ho dirà.

Només desitjo que aquest any podem tornar a dir, com fa temps enrere: Aquest any, sí!!