El queixal del seny.

Des de fa uns dies que el meu queixal inferior dret del seny m’està fent la murga. A totes hores. Estigui estirat o dempeus. És una mena de mosca collonera que no para de repetir-me que vol sortir i que és amb mi, que no pateixi. Ja és trist que als meus gairebé trenta-dos anys encara m’estigui donant la tabarra. Quin martiri! Noto la geniva inflamada i se’m fa impossible tancar totalment tota la dentadura. És a dir, que des de fa dies que vaig amb la boca mig oberta (o mig tancada) pel món, amb els riscos que això comporta. Ja m’he empassat dues mosques, he aspirat el fum de quatre autobusos i enmig de l’aiguat del cap de setmana vaig patir inundació parcial de boca amb la crida posterior al servei dels bombers de Barcelona perquè amb una bomba d’aigua em xuclessin tot el líquid. A més, a tot això, s’ha d’afegir que mastegar és una tasca impossible i molt dolorosa i que, per tant, he de mig mastegar o empassar-m’ho directament. Jo de per si ja mastego poc (segons persones molt properes al meu entorn), però una mica sí que s’ha de triturar els aliments! És a dir, que tornem de nou a tallar-ho tot en trossets ben menuts, com quan era petit.

Ara ja entenc, però, quan la santa de la meva mare em diu allò de “fill meu, tu no tens seny!”. Ara ja sé d’on em ve, això. Així que Mama, si estàs llegint això, sàpigues que segurament vindrà d’aquí, del maleït queixal que encara lluita per sortir a la superfície, que m’està esquinçant la geniva i que, dit finament (perquè ho podria dir de forma més gruixuda), mes les està fent passar putes! Si vols, perquè em creguis, et puc portar una nota signada del dentista amb la radiografia adjunta (si no vols, millor, perquè els diners els necessitaria per les vacances). Però que sàpigues que la poca reflexió que hi poso en fer segons quines coses i en dir segons què, vindria d’aquí. I aquest missatge m’agradaria fer-lo extensible a familiars (més o menys propers), amics d’ara i d’abans, coneguts, els guàrdia urbans que m’han posat alguna multa, antics professors (recordo frases que em deien fa anys de l’estil “quan sentaràs el cap?” o “què t’has begut l’enteniment?”. No, el que passa que encara no m’ha sortit el queixal!)...

A part d’aquests inconvenients, n’hi ha un altre d’afegit que encara em preocupa més. Com que no puc tancar bé la boca, m’ha quedat un parlar estil Rajoy. És a dir, que les esses les pronuncio d’aquella manera tant marcada com ho fa ell perquè l’aire, al no poder tancar bé la boca, se m’escapa per tot arreu. La mà de moment la tinc bé i no parlo mentre faig aquell gest tant característic d’ell (vegis, posant el palmell de la mà cap per avall, ajuntant tots els dits i movent a dalt i a baix com si piqués a sobre d’una taula). Si em passés això, us prometo que no m’ho pensaria dues vegades i aniria d’urgències. Perquè a més de no tenir seny, m’estaria fent del PP. I això, mai de la vida! No us podeu arribar a imaginar què malament que sona la cançó de la Tina Turner (o Tina Turné, com se la coneix a les nostres contrades) “Simply the best” cantada a l’estil Rajoy. Brrrrr!! Avui, mentre l’he escoltada anant a treballar i l’anava taral•lejant, m’han entrat esgarrifances. Proveu-ho, proveu-ho, ja veureu. Us deixo el vídeo:

Per cert, en aquest vídeo, hi ha moments, per la forma de moure’s de la Tina i inclòs mirant-li la cara que li he trobat una retirada a la Núria Feliu. Estaré delirant? Mireu-vos-ho bé i ja em direu! Si us ha passat el mateix que a mi, mai més tornareu a mirar de la mateix manera a la Feliu. O seria a la Tina Turner?