El diumenge passat mentre pujàvem amb cotxe cap a Fontalba per fer l’Olla de Núria, teníem una conversa apassionant: la vida abans i després de l’existència dels GPS fa la nostra societat de consum. Tot va venir perquè el meu GPS ens va indicar que ens desviéssim per una carretera que ell indicava com a sentit contrari al que circulàvem (i un servidor no s’havia equivocat, malgrat que eren les cinc del matí). Evidentment, el meu comentari va ser: “Aquests d’obres públiques l’han cagat!!”, perquè el que marca el GPS va a missa. És savi i mai s’equivoca.
Llavors va ser quan el Fermí va començar a citar noms de carreteres, sigles rares com AP-7, C-33 o B-20 i un tal eix transversal. Li vaig comentar que l’únic eix que jo coneixia era l’Eix-lecker, aquella famosa cadena de botigues de nom alemany on pots trobar tota mena de productes de neteja i quelcom més.
La meva teoria, que els vaig explicar amb tots els ets i uts, és que no hi havia vida abans del GPS. És a dir, que els cotxes anaven i venien sense rumb (cas que funcionessin) ja que era impossible que els conductors s’orientessin en condicions. És més, la gent no explorava territoris nous
perquè es perdia. Un servidor, com que només sabia anar fins a Sitges (cap al sud) i fins a Lloret de Mar (cap al nord), no coneixia res més de la geografia catalana. Per mi l’interior era tot un misteri de pobles inexplorats i de tribus estranyes, per molt que parlessin el meu idioma. Anava alternant: un cap de setmana a Sitges i un cap de setmana a Lloret. Ara em troben a faltar als dos llocs, perquè quan sento el nom d’un poble o ciutat, m’entren unes ganes boges d’introduir-lo al GPS i... carretera i manta cap allà.
És clar, que aquesta teoria us l’exposa un que, abans que em regalessin el GPS que obra en el meu poder fa tres anys per Nadal, el dia anterior d’anar a qualsevol lloc on no hi havia estat mai, trucava al meu GPS (Gran Pare Sabiut) particular i li feia dues preguntes clares i concises:
a) Per on havia de sortir de Barcelona (Diagonal, Meridiana, ...).
b) Com carai s’anava al lloc en qüestió.
El Fermí també em va parlar d’una mena de mapa imprès en paper, del que encara és devot i fidel, que es desplegava i on estaven dibuixades totes les carreteres i autopistes del país (en blau les autopistes, en vermell les nacionals...). També va citar una gran desconeguda: la Guia Campsa de carreteres, que es veu que era un totxo de llibre que cada any treien una edició actualitzada en paper. Impensable! Amb la facilitat que s’actualitza per internet el meu GPS!
Ah!! I no us penseu, que jo fa anys vaig fer els meus intents d’anar als llocs amb les instruccions impreses d’alguna d’aquestes pàgines d’internet que et diuen per on has d’anar: passats 5 quilòmetres agafi la carretera tal, per girar a l’esquerra el següent carrer i passats nou coma tres quilometres (com si els comptés) desviar-se a la dreta seguint la senyal tal.... Uff!! Impossible arribar-hi sense perdre’s pel camí com a mínim quatre vegades cada trenta quilòmetres.
En fi, que aquest aparell és un dels invents millors del segle, perquè és o no és molt gran que et diguin que has d’anar a un número d’un carrer d’una ciutat d’un país d’un continent on no has estat mai i sense saber on està i només seguint les instrucció que et va dient hi arribis? Senyors, em trec el barret! Visca la tecnologia!
Llavors va ser quan el Fermí va començar a citar noms de carreteres, sigles rares com AP-7, C-33 o B-20 i un tal eix transversal. Li vaig comentar que l’únic eix que jo coneixia era l’Eix-lecker, aquella famosa cadena de botigues de nom alemany on pots trobar tota mena de productes de neteja i quelcom més.
La meva teoria, que els vaig explicar amb tots els ets i uts, és que no hi havia vida abans del GPS. És a dir, que els cotxes anaven i venien sense rumb (cas que funcionessin) ja que era impossible que els conductors s’orientessin en condicions. És més, la gent no explorava territoris nous
perquè es perdia. Un servidor, com que només sabia anar fins a Sitges (cap al sud) i fins a Lloret de Mar (cap al nord), no coneixia res més de la geografia catalana. Per mi l’interior era tot un misteri de pobles inexplorats i de tribus estranyes, per molt que parlessin el meu idioma. Anava alternant: un cap de setmana a Sitges i un cap de setmana a Lloret. Ara em troben a faltar als dos llocs, perquè quan sento el nom d’un poble o ciutat, m’entren unes ganes boges d’introduir-lo al GPS i... carretera i manta cap allà.És clar, que aquesta teoria us l’exposa un que, abans que em regalessin el GPS que obra en el meu poder fa tres anys per Nadal, el dia anterior d’anar a qualsevol lloc on no hi havia estat mai, trucava al meu GPS (Gran Pare Sabiut) particular i li feia dues preguntes clares i concises:
a) Per on havia de sortir de Barcelona (Diagonal, Meridiana, ...).
b) Com carai s’anava al lloc en qüestió.
El Fermí també em va parlar d’una mena de mapa imprès en paper, del que encara és devot i fidel, que es desplegava i on estaven dibuixades totes les carreteres i autopistes del país (en blau les autopistes, en vermell les nacionals...). També va citar una gran desconeguda: la Guia Campsa de carreteres, que es veu que era un totxo de llibre que cada any treien una edició actualitzada en paper. Impensable! Amb la facilitat que s’actualitza per internet el meu GPS!
Ah!! I no us penseu, que jo fa anys vaig fer els meus intents d’anar als llocs amb les instruccions impreses d’alguna d’aquestes pàgines d’internet que et diuen per on has d’anar: passats 5 quilòmetres agafi la carretera tal, per girar a l’esquerra el següent carrer i passats nou coma tres quilometres (com si els comptés) desviar-se a la dreta seguint la senyal tal.... Uff!! Impossible arribar-hi sense perdre’s pel camí com a mínim quatre vegades cada trenta quilòmetres.
En fi, que aquest aparell és un dels invents millors del segle, perquè és o no és molt gran que et diguin que has d’anar a un número d’un carrer d’una ciutat d’un país d’un continent on no has estat mai i sense saber on està i només seguint les instrucció que et va dient hi arribis? Senyors, em trec el barret! Visca la tecnologia!
Per cert Samu, gràcies. Moltes gràcies per tot. Saps de sobres que no t’oblidarem. Ets ja història i has fet història, com els grans. I estàs entre els grans. Els molt grans. Com toca. Amb les teves coses bones i dolentes. Amb els teus gols i les teves frases fora del camp. Amb tot això, gràcies! De tot cor!
Gran repte, doncs, el que t’espera, Zlatan. I sort. Molt sort. Fes-nos fruir com ho ha fet l’Eto’o. Enamora’ns. Enlluerna’ns. Fes-nos vibrar. Esbalaeix-nos. Deleixa’ns. Fes-nos xalar. Colpeix-nos. Deixa’ns bocabadats. Roba’ns el cor. Fes-nos feliços. Emociona’ns. En poques paraules: marca gols. Molts gols. Aquí som senzills. Si fas això, ens tindràs a la butxaca. És clar que amb frases com aquestes...
... no trigaràs molt de temps en tenir-nos del teu costat. Benvingut!
L’aventura comença el diumenge, ben d’hora. El despertador sona a un quart de cinc (uff!), per passar a buscar al Fermí i la Maria a tres quarts de cinc i per arribar a un quart de sis a Santa Perpètua on havíem quedat amb el Juanito i un cunyat i un amic seu. Després d’un cafè a Ripoll, arribem al punt de partida, Fontalba, i a les vuit del matí ja estem enfilant-nos camí del Puigmal.
Un cop a dalt, i després de passar pel cim de la Dou, toca esmorzar tot resguardats en un petit raser fet amb pedres per protegir-nos del vent. A dalt, uns valents han fet nit dintre d’una tenda de campanya i es lleven quan nosaltres estem mig acabant els entrepans.
Seguim el camí, muntanya amunt i avall, amb ànims engrescadors, un ambient altament coordial i escoltant les històries, anècdotes i consells del Fermí (és un llibre sense fons i un pou de ciència). No hi ha pressa. Anem per lliure i a gaudir del paisatge. A xalar de les vistes. A passar un diumenge al matí rodejat de muntanyes i bona companyia.
I un darrera l’altre, els cims van caient: el Petit Segre, el Puigmal de Segre, Finestrelles, Puig de Nuria, Pic d’Eina, el Noufons i el Noucreus. Aquí, la Maria, el Juanito i un servidor, decidim tirar cap al Santuari. Ja n’hi ha prou per avui, ja que el cap de setmana vinent uns van a fer cavalls del vent i un servidor va a fer la Ruta dels estanys amagats. No es tracta de deixar-s’hi la pell. La resta del grup, però, decideixen tancar el cercle i acabar de fer un parell de cims que mancaven.
Ens reunim a Núria, dinem, i a dos quarts de cinc ens posem en marxa rumb a Fontalba, on una mica abans de les sis i després de fer l’últim tram bastant planer corrent sota el crit de “Per la TDS!!”. En resum, unes deu hores (no totes caminant!) i uns uns trenta-dos quilòmetres per rematar un dia genial.
Si voleu veure les fotos, podeu anar 
La Carte Coureur 2009. És a dir, la targeta de corredor de l’edició d’enguany, que et reporta tot un seguit d’avantatges en la teva estada pel Mont-Blanc, com descomptes als establiments adherits, pàrquing gratuït i poca cosa més. Ah!! Important!! També serveix per poder recollir el dorsal el dia indicat. Un dorsal que ens ha de portar a la glòria. A acabar la marxa més llarga a la que m’he presentat mai. Un total de 106,4 km amb un desnivell positiu de 6.700 metres. Tremolo!
La carta diu, paraula per paraula i majúscula per majúscula, el que transcric a continuació. En vermell i entre parèntesis, el que anava pensant mentre la llegia:
Un cop a dalt, amb els peus mullats, calats d’aigua, vaig comentar als companys que com ho veien. Si volien seguir. Vam arribar a la conclusió que el millor era plegar al proper control. I va ser llavors que vam posar el xip de passeig. I quan desconnectes el xip, quan canvies el cedé, després diria que és gairebé impossible tornar a entrar en ritme de competició. I això és el que ens va passar, ajudats per uns peus completament molls i uns intents de nafres que pugnaven per sortir. Desconnectes i les cames ja no van. L’aire que entra ja no és el mateix. L’energia sembla evaporar-se. Les ganes de seguir endavant s’exhaureixen. I tot, tot, ho engegues a rodar. Això sí, sempre amb bon humor!
Aquesta és, a grans trets, la crònica del meu primer abandonament. Com m’he sentit? Doncs crec que vaig fer el millor que vaig poder fer, per tant, contra això, no s’hi pot fer res. Només resignar-se i pensar que en una altra ocasió serà. Sabia que tard o d’hora aquest moment havia d’arribar...
Ah!! Una de les coses bones que m’emporto és haver pogut, per fi, conèixer a dos companys de bloc, el 
No tinc molts bons records de la darrera edició, on vaig arribar pràcticament al límit de les forces. Ho recordo com si fos ahir. Aquella sensació d’estar esperant al final a que m’entreguessin el diploma i el gairebé no aguantar-me dempeus. De totes maneres, vaig anar molt mal avituallat, amb la panxa rara, alimentant-me a base de síndria que era el que podíes aconseguir als avituallaments, que per cert, espero que aquest anys vagin de la mà amb els trenta-cinc euros d’inscripció que ens han fet pagar i siguin de qualitat, com la prova. Sé que pensareu que com havent-t’ho passat tant malament, repeteixo... Doncs no ho sé, què voleu que us digui. El patiment s’esborra o es recorda tímidament. Ara bé, si mires cap enrere i veus el que vas fer, pesa més això que no pas tot el que vaig haver de passar per aconseguir-ho.
