Ge Pe Esses.

El diumenge passat mentre pujàvem amb cotxe cap a Fontalba per fer l’Olla de Núria, teníem una conversa apassionant: la vida abans i després de l’existència dels GPS fa la nostra societat de consum. Tot va venir perquè el meu GPS ens va indicar que ens desviéssim per una carretera que ell indicava com a sentit contrari al que circulàvem (i un servidor no s’havia equivocat, malgrat que eren les cinc del matí). Evidentment, el meu comentari va ser: “Aquests d’obres públiques l’han cagat!!”, perquè el que marca el GPS va a missa. És savi i mai s’equivoca.

Llavors va ser quan el Fermí va començar a citar noms de carreteres, sigles rares com AP-7, C-33 o B-20 i un tal eix transversal. Li vaig comentar que l’únic eix que jo coneixia era l’Eix-lecker, aquella famosa cadena de botigues de nom alemany on pots trobar tota mena de productes de neteja i quelcom més.

La meva teoria, que els vaig explicar amb tots els ets i uts, és que no hi havia vida abans del GPS. És a dir, que els cotxes anaven i venien sense rumb (cas que funcionessin) ja que era impossible que els conductors s’orientessin en condicions. És més, la gent no explorava territoris nous perquè es perdia. Un servidor, com que només sabia anar fins a Sitges (cap al sud) i fins a Lloret de Mar (cap al nord), no coneixia res més de la geografia catalana. Per mi l’interior era tot un misteri de pobles inexplorats i de tribus estranyes, per molt que parlessin el meu idioma. Anava alternant: un cap de setmana a Sitges i un cap de setmana a Lloret. Ara em troben a faltar als dos llocs, perquè quan sento el nom d’un poble o ciutat, m’entren unes ganes boges d’introduir-lo al GPS i... carretera i manta cap allà.

És clar, que aquesta teoria us l’exposa un que, abans que em regalessin el GPS que obra en el meu poder fa tres anys per Nadal, el dia anterior d’anar a qualsevol lloc on no hi havia estat mai, trucava al meu GPS (Gran Pare Sabiut) particular i li feia dues preguntes clares i concises:
a) Per on havia de sortir de Barcelona (Diagonal, Meridiana, ...).
b) Com carai s’anava al lloc en qüestió.

El Fermí també em va parlar d’una mena de mapa imprès en paper, del que encara és devot i fidel, que es desplegava i on estaven dibuixades totes les carreteres i autopistes del país (en blau les autopistes, en vermell les nacionals...). També va citar una gran desconeguda: la Guia Campsa de carreteres, que es veu que era un totxo de llibre que cada any treien una edició actualitzada en paper. Impensable! Amb la facilitat que s’actualitza per internet el meu GPS!

Ah!! I no us penseu, que jo fa anys vaig fer els meus intents d’anar als llocs amb les instruccions impreses d’alguna d’aquestes pàgines d’internet que et diuen per on has d’anar: passats 5 quilòmetres agafi la carretera tal, per girar a l’esquerra el següent carrer i passats nou coma tres quilometres (com si els comptés) desviar-se a la dreta seguint la senyal tal.... Uff!! Impossible arribar-hi sense perdre’s pel camí com a mínim quatre vegades cada trenta quilòmetres.
En fi, que aquest aparell és un dels invents millors del segle, perquè és o no és molt gran que et diguin que has d’anar a un número d’un carrer d’una ciutat d’un país d’un continent on no has estat mai i sense saber on està i només seguint les instrucció que et va dient hi arribis? Senyors, em trec el barret! Visca la tecnologia!