Què se’n va fer realment d’en Frodo Bolsón.

Després de la iniciativa que va encetar en XeXu fa temps amb aquest fantàstic post, sé que vaig amb retard, però més val tard que mai, decideixo afegir-m’hi tot penjant una història de collita pròpia que espero compleixi els requisits.


Quan Frodo Bolsón va decidir marxar amb en Bilbo, agafar el vaixell que el portaria a l’oblit etern, va plorar. Va ser una decisió difícil, meditada, fil per randa, amb tots els ets i uts, fins que finalment va adonar-se a que Hobbitton ja no hi tenia lloc. Allà mai podria ser el mateix. Després de salvar la Terra Mitja, destruir l’anell amb el foc que va ser forjat i ser salvat a l’últim instant per les àguiles, la popularitat no deixaria d’assetjar-lo. Ell voli tranquil·litat, repòs, descans, ... i sobretot ell volia... ser artista!! Era el somni de la seva vida. Sempre ho havia desitjat. Fer pel·lícules, triomfar com estrella del cinema, representar papers principals, trepitjar estores vermelles, ... En definitiva, ser reconegut com un dels millors actors.

Tant bon punt el vaixell va arribar al seu destí, ell va posar-se mans a l’obra. En Bilbo havia triat com a lloc de residència una petita ciutat costera en ple boom immobiliari anomenada Marbella. Aquell era el paradís del descans, de les paelles, de les platges massificades i de la jet set.

Els començaments van ser durs, com tots els inicis. Has de demostrar, d’ensenyar, de captivar, d’emocionar, de vendre’t. I mica en mica, com una formigueta ho va anar fent. Figuren al ser haver pel·lícules com “Tio, ¿de verdad vienen de París?”, “Un curita cañón”, “Jenaro, el de los catorce”, “Manolo la nuit”, “Vente a ligar al Oeste”, “Los pecados de una chica casi decente”, “Fin de semana al desnudo” o “Celedonio y yo somos así”. Però “París bien vale una moza”, va ser la que llençar-lo cap a l’estrellat, la que, per fi, el va reconèixer com un actor consagrat.

Perquè companys, agafeu-vos fort, ell va triomfar amb el nom d’AlFRODO Landa! Gran entre els grans! Reverències!