dilluns, 25 d’octubre del 2010

El malson.

Em desperto per les nits. Xop. Amarat de suor. Amb els ulls esbatanats. Amb un crit ofegat en plena matinada, apunt de sortir de la meva gola. Ja no sóc el mateix des de que fa un parell de setmanes els meus ulls van presenciar aquella escena. Una escena cruel, esfereïdora, macabres. Una estampa que no recomano a ningú. Una vivència d’aquelles que es podeu estalviar. Si algun dia penseu que us podeu veure involucrats o que, per casualitats del destí prediu que en breus instants pot succeir, fugiu. Comenceu a córrer i a posar terra de pel mig entre vosaltres i l’escena en qüestió. És un consell d’amic. Un consell de Banyera. Un consell fet amb la mà al cor.

Els fets es remunten a fa un parell de setmanes. Concretament un divendres. Vaig anar a tallar-me els cabells al poble de l’Alba (no l’anomenaré per respecte, perquè no tingueu temptacions de visitar el lloc del crim). Una perruqueria de poble. Una perruquera de poble. Una, en definitiva, auca de poble. Obro la porta, saludo, arribo just però m’agafaran. Total, tallar els meus cabells és un pim-pam. M’assec a llegir una estona mentre espero. De sobte, passada una estona, sento que un home em diu: “Bé, me’n vaig, et deixo sol amb totes aquestes dones”. Sense temps per contestar-li res, surt per la porta. Jo guaito al fons de la perruqueria i veig que, a part de la perruquera, hi ha el bo i millor de les dones del poble dient-me que no tingui por, que seran bones i es portaran bé. Un total de cinc. Tremolo. Suor freda. Però em faig el valent i amb un ull faig veure que llegeixo mentre amb l’altre estic pendent de tot el que succeeix. Veig que en una de les cadires on t’asseus perquè et tallin els cabells hi ha una rotllana de dones contemplant a una que està assentada. Bé, la deuen estar pentinant. “Pots passar!”, sento que la perruquera em diu. M’alço, m’assec a la cadira i amb no res ja tenia la bata i les mans de l’experta palpant-me el cabell i preguntant-me què serà, què farem, com vols el tallat. S’alça la dona de la cadira del costat i el cercle femení es fa a una banda perquè pugui passar. Observo que es mira al mirall i diu: “No està malament”. Comença el meu tallat de cabells. Una de les altres dones s’assenta al lloc que ha deixat la que es mira al mirall i el cercle es torna a tancar. Jo no trec la vista d’allà, intrigat, mentre els meus cabells van caient per davant els meus ulls. Passats un tres minuts la dona assentada s’alça, el cercle s’aparta i l’operació anterior de mirada al mirall es repeteix. Així fins a quatre vegades, fins que la última diu mirant-se al mirall: “Jo no me l’havia fet mai, però no vegis quin mal fa!”. A la que me n’adono, veig que s’estava tocant el bigoti. No pot ser! Miro a costat i costat. Observo a les altres dones del cercle i veig la prova del crim: el llavi superior o zona del bigoti tota vermella. Em venen ganes de cridar. Què cony foto jo en una perruqueria mentre quatre dones (una d’elles primerenca) es fan el bigoti a la cera? Vull marxar, però si surto al carrer estic segur que ni els més vells del poble haurien vist un pentinat similar. Cada vegada em vaig fent més petit a la cadira i només miro el mirall que tinc davant tot resant perquè el meu bigoti quedi intacte. Finalment ho aconsegueixo. M’alço de la cadira, pago i surto corrents mentre sento el dringar d’aquell objecte que es posa a les portes per avisar que entri algú. Estava salvat, fora de perill!

La pregunta és, però, si algun dia podré tornar a ser aquell que era. Si algun dia podré tornar a dormir per les nits. Si algun dia aquest malson em deixarà viure i podré ser el d’abans per sempre més. Ho intento, però no ho crec...

13 comentaris:

Jordi ha dit...

Osti, sembla una experiència religiosa. Què passa, que s'ho va fer una com a conillet d'índies i les altres estaven a l'espera de veure el resultat? Entenc la teva manca de son... a mi també em passaria i crec que em passarà només llegint l'anècdota.

Albert ha dit...

Jajaja. Hi ha dones que tenen bigoti. No acostuma a ser tan espès com el dels homes, però suposo que és millor que se'l depilin que no pas que el llueixin, no?
Adéu!

Carme R. ha dit...

Ostres, dramatisme en estat pur!!! que exagerat que ets, jejeje, mas fet riure imaginante assegut en aquella mena de "laboratori capilar".

Sergi ha dit...

Potser preferiries que se'l deixessin llarg i que se'l cargolin a mode de Dalí. Imagina't aquesta imatge i ja veuràs com oblides l'altra.

Clidice ha dit...

no sóc de depilar-me, m'agrada el meu bigoti del que engomino les puntes convenientment. És que només de pensar en l'estrebada de la cera brrrrr ;)

Garbí24 ha dit...

la meva companya de llit es dedica a posar i estirar cera....creus que corro perill?

Anònim ha dit...

Haha! Ara ens hem quedat amb la intriga de saber quina perruqueria és. No sé si estarien gaire contentes amb aquesta publicitat!

sànset i utnoa ha dit...

La qüestió és: ja tornes a ser Jordi l'Skin?

*Sànset*

_MeiA_ ha dit...

jajajaja, m'has fet riure!
Sort en vas tenir de marxar intacte! entre tanta dona i una amb cera a les mans... bufff...
Mira-ho pel costat positiu, només vas veure com els hi estiraven el bigoti de la cara... jajajjaja

:)

Jordi ha dit...

Jordi: Sento les molèsties que et pugui ocasionar i la futura manca de son. Conille? No, no crec. Tot estava planificat.

Albert: I tant, i tant! Estic amb tu! Ara, mira que com es posi de moda...

Carme R.: hahaha d'això es tractava, de fer riure!

XeXu: Dones Dalí? uff!! Ara encara podré dormir menys!! hehehe

Clidice: calla, calla, les estrebades de cera han de fer mal!

garbi24: uff!! Per si de cas, no estiguis al seu costat quan ho faci.

Albert B. i R.: res, res, això queda en l'anonimat!

Sànset: hahahaha no, no!! I menys rapat a base de cera. Quin mal, per Déu!

_MeiA_: intacte i per potes! Sí, dono gràcies per seguir amb la meva espècie de bigoti de tres o quatre dies!

Assumpta ha dit...

Per cert, JORDI, no saps que molts esportistes es depilen les cames i tal? No has pensat en fer-ho? Allí mateix potser et farien un bon preu... hehehe

Medita-hi, medita-hi ;-))

Josep Lluís Rodríguez ha dit...

I elles no tenien vergonya de que tu estiguessis allà observant-ho tot o és que t'havies fet tant petit que ja no et veien? Molt bo, Jordi.

Jordi ha dit...

Assumpta: meditat! No, no i no! ;-)

Josep Lluís: hahaha segurament, malgrat que sóc alt, m'havia fet petit, petit, petit... Les dones de poble no tenen cap mena de vergonya!! Crec que ho vaig passar pitjor jo que elles!