L’increible història de l’home que va celebrar tres vegades la castanyada el mateix dia.

Sí, amics, i és viu. Encara belluga i és entre nosaltres. És un home amb un estómac de ferro, a prova de bales. És un home que té les tradicions ben arrelades. És un home dels que queden pocs, dels de paraula, dels que no saben dir no quan haurien de dir sí (una mica com els polítics). És un home que segurament (no ha volgut pesar-se) ara pesa setanta quilos més que fa dos dies. En definitiva, és un home de dalt a baix. Però, anem a pams.

Situem la història al dia 31 d’octubre del 2010, a un poblet pintoresc del Pirineu. Allà, com tots els catalans, també tenen la tradició de celebrar la castanyada. I el nostre home tampoc serà menys. Així que acabat de dinar (eren les cinc de la tarda més o menys perquè hi havia hagut feina), es dirigeix a casa d’uns familiars que, hores abans, l’havien convidat a celebrar amb ells la típica festa. Allà, tot un sortit de panellets fets a casa, castanyes i moniatos fumejants l’esperen. Enmig d’una conversa engrescadora, l’home endrapa i menja de tot: quatre panellets de pinyons, cinc castanyes i un moniato petit. Està satisfet, cofoi, ja que feia temps que tenia ganes de menjar-ne (potser des de l’any passat?).

De sobte, una trucada. Uns amics i una frase: “Veniu a prendre quelcom? Estem a tal lloc”. Un sí rotund fa que l’home protagonista de la nostra història s’encamini cap a una trampa que ni ell mateix sap que existeix. No li han parat, és només l’atzar l’únic culpable. Arribat al lloc, saluda als amics. Els de la granja on es troben treuen un cistell ple de castanyes calentes embolicades amb paper de diari i un assortit de panellets. L’home els tanteja amb la mirada. No vol quedar malament i comença de nou a endrapar. El resultats de la ingesta aquesta vegada són: set castanyes i quatre panellets de pinyons. Quan arriba l’hora de marxar, l’home, mig doblegat (penseu que havia acabat de dinar just a les cinc de la tarda) s’alça i s’acomiada de la gent.

Un curt recorregut pels carrers del poble el torna a deixar a casa. Sense gairebé temps de fer la digestió de tot el que ha menjat, es torna a trobar entaulat, amb el sopar davant. Fent un esforç inhumà menja primer i segon, i queda a les portes d’una explosió imminent. De repent, desapareixen els plats buits i la taula s’omple de noves exquisideses. L’home mira amb ulls esbatanats el que hi ha sobre la taula: castanyes, panellets i moniatos el repten de nou. A més a més, la veu de la sogra (important aquest element a la història perquè us adoneu que hi ha persones a les que no se li pot dir que no mai) l’engresca a menjar un, dos, tres, quatre... panellets. Un, dos, tres, quatre, ... castanyes. Un, dos, tres, ... moniatos (més de tres moniatos no, és impossible, no hi ha estómac humà que ho aguanti). Com home que és, gairebé amb llàgrimes als ulls, respon a les expectatives que la mare de la seva parella s’havia fet d’ell i menja quatre panellets de pinyons, dos panellets que simulen una castanya amb xocolata per sobre, vuit castanyes i tres moniatos. Ara la feina seria llevar-se de la cadira. Pensa en trucar al RACC perquè li enviïn una grua, però no és soci.

Com es va llevar de la cadira, amics, això ja és una altra història. Quedem-nos en que l’increïble home (que no normal, no confondre amb el Monti), va complir com un campió. Segurament al poble li haurien de fer una estàtua de reconeixement, però tant se val, tampoc ho demanarà, i això també és una altra història. Només puntualitzar que l’home, des del diumenge, es desplaça amb una cadira d’aquestes de despatx que té rodes. Avui ha agafat el metro així, perquè encara no ha acabat de fer la digestió. La gent se’l mirava estranyat, però la veritat és que la gent no sap res de la proesa que va realitzar. Tres castanyades en una tarda no ho pot celebrar qualsevol...

APÈNDIX (de la història, no de l’increïble home).
Total de la ingesta:
- 14 panellets
- 20 castanyes.
- 4 moniatos.
Descansi en pau... l’estómac.