Colors.

Us seré sincer si us dic que, com a home que sóc, només veig set tipus de colors diferents. A saber: blanc, negre, verd, vermell, groc, blau i taronja (bàsicament els de l’arc de Sant Martí). Disculpeu-me si me’n deixo cap, però són els que m’han vingut a la meva escassa memòria. Accepto, això sí, el terme diferent tonalitat per referir-me als colors que difereixen dels citats anteriorment i que poden ser més forts o més fluixos, més pujats o més baixats o més diluïts o menys diluïts.

M’agradaria deixar clar que per mi els colors magenta, anyil, fúcsia, salmó, verd maragda, vermell passió, blau ultramar, ... no existeixen. Ah!! I el que encara m’ha sobtat més dels que m’han dit: color tiramisú! Fantàstic! Si ens posem així, jo també puc inventar-me colors com, per exemple, blanc Iniesta.

Tot això us ho explico perquè a la feina ens han assignat una sala que hem de decorar entre tots els component que l’ocuparem. Quan dic decorar vol dir: pintura, mobles, distribució i tot allò que us podeu imaginar.

El primer capítol és el de la pintura. Ho hem estat parlant (amb reunions a porta tancada i tot) i hem acordat dos colors: un verd i un carbassa o taronja (que crec jo que són el mateix color...). Però aquí no s’acaba el problema. El sector masculí (majoria) volíem pintar la sala de treball de verd i la sala de reunions (bé, és tot un mateix espai, sense parets) de color taronja. El sector femení, com no, per portar la contrària, a l’inversa.

Arribat el moment avui de parlar amb el pintor, d’escollir sobre la paleta de colors el ventall tant gran de possibilitats que el món modern ens ofereix avui en dia, m’he quedat sol davant el perill. Únic component del grup (uns per festa, els altres per curs) escollint en el moment de la veritat (assimilo la meva situació a la solitud i la pressió que sent el jugador que ha de llençar un penal decisiu en el partit més important de la temporada). Ho he fet el millor que he pogut. He après noms nous com blanc trencat, blanc mate, blanc tirant a cigró, ... Sigui com vulgui, m’he retirat de la sala fent-me la següent pregunta: per què va aparèixer el senyor de Titanlux per fastidiar-nos la vida a tots plegats?

Bé, com a mostra del que penso jo respecte als colors, deixar-vos un fragment de la Paula Vázquez al gran programa “El juego del Euromillón”. Del vídeo que us poso, és el tercer i últim tall, quan amb el temps just truquen a un número de telèfon i ell li pregunta (això no surt al tall) “¿Verde, rojo o azul?”. Gaudiu-ne!