El Refugi 307

Aquest passat dissabte vam anar a veure l’únic refugi de Barcelona de la guerra civil que es pot visitar habitualment. És el refugi 307 i està situat al carrer Nou de Rambla número 169. És una visita que us la recomano. Lluny d’ésser pesada i feixuga, va ser una experiència apassionant. Dura poc més d’una hora, però una hora que realment val la pena, ja que tot passejant per l’interior del refugi equipats amb casc i capitanejats pel Jordi, el nostre guia i amfitrió perfecte (per cert, un deu per ell ja que va explicar-nos tot de forma magnífica), vam poder reviure des de la construcció fins a l’últim us que se li ha donat, passant per quina distribució tenia i per a què es feien servir les diferents estances, episodis viscuts a dintre, històries dels bombardejos que va patir Barcelona durant la guerra, ...

Vam poder assabentar-nos d’infinitat de coses: Barcelona va ser la primera ciutat on la població civil va ser bombardejada indiscriminadament, alhora que va servir de banc de proves de cara a la Segona Guerra Mundial: assajaven amb l’armament i els tipus de bombardejos; van passar deliberadament a bombardejar, a part del front, la reraguarda, de tal manera que no hi havia ja cap lloc segur per refugiar-se i la població civil va passar a ser també blanc de les bombes; els avions espanyols, dels crec recordar cent noranta-dos bombardejos que va patir Barcelona, només van participar en un, ja que la resta van ser duts a terme per l’aviació alemanya i italiana; el refugi 307 va ser reutilitzat després de la guerra civil com a magatzem d’una fàbrica de vidre, com a lloc per a plantar xampinyons (ens va arribar a comentar que l’home encarregat del cultiu va fer-se bastant ric) i fins i tot com a vivenda d’una família de quatre persones que en van condicionar una part amb llar de foc i tot; hi havia gent que vivia la guerra de diferent manera: gent que només sentir les sirenes baixava corre-cuita al refugi, gent que es quedava a casa seva, i gent, fins i tot, que pujava als terrats amb els prismàtics per veure com passaven els avions;...

La frase que em va sobtar més és la que, acabant la visita va dir-nos el guia. Era una cosa així com: “les persones que van patir la guerra civil no volen que se les vegi com a víctimes del conflicte, sinó com a persones lluitadores”. Quanta raó que té!! Tothom, en la mesura del possible va fer el que estava a la seva mà per aportar el seu gra de sorra per a que la gent tirés endavant: uns lluitant al front, uns altres ajudant a construir refugis i uns altres ocupant-se d’altres afers...

Ja sabeu, si un dissabte o un diumenge no teniu res a fer, acosteu-vos-hi. És un consell. No us en penedireu i de ven segur que sortireu, com nosaltres, amb ganes de saber moltes més coses.