Aquest post va de...

El post d’avui va de pastilles, de febres, de mans, de peus, de semifinals, de mantes, de suades, de gots de llet calenta… Una mica de tot, sí.

Va de febres perquè porto des del diumenge malalt, constipat, amb grip i amb febre i faringitis.

Va de pastilles perquè el meu estimat metge de capçalera m’ha recomanat que em prengui ibuprofens (això sí, sense donar-me cap recepta perquè me’n compri).

Va de suades per les que aquesta nit he fet al llit (no malpenseu, ha estat per culpa de la febre).

Va de mans per la maneta que li vam clavar ahir al Shakhtak Donest (maneta treballada, suada, d’aquelles que per molt que hagis marcat cinc gols observes que no li has donat un gran repàs al rival i que potser enlloc d’un te n’haguessin pogut marcar dos o tres).

Va de peus perquè el Barça en té un i mig a les semifinals.

I va de semifinals, perquè.... uff! quines semifinals!

Pepesto.

Sap el que vol.

No dóna mai res per perdut.

I gairebé sempre ho aconsegueix.

És increïble veure fins on ha arribat en tant poc temps.

Ens va portar a tocar la glòria.

I a cada partit ens fa sentir guanyadors.

Caminar amb el cap ben alt.

I pensant-ho una mica més... a més a més de compartir el mateix esperit, compartir la mateixa Guardiola el mateix banc.

A això li diuen periodisme?

Acabat el partit del Barça contra el Vila-real el dissabte, vaig passar-me per la pàgina del diari AS (bastió del madridisme més incontrolat). Doncs bé, quina va ser la meva sorpresa al llegir això:

Llavors, fregant-me els ulls i dient-me a mi mateix que això no podia ser, que estava al·lucinant, que havia d’anar a l’oculista una altra vegada, vaig clickar el link per llegir la notícia. I què em vaig trobar? Això:

Però, en què quedem? Al primer titular ASSEGUREN (no m’ho podreu negar), que Piqué s’ajuda de la mà per marcar el gol (i vaig més enllà dient que haguéssim pogut dir, com a molt, que s’ajuda de l’espatlla o de l’avantbraç, mai de la mà) per acabar insinuant que, POSSIBLEMENT, s’ajudés de la mà. I es podia llegir a l’article:

“después de controlar el balón con el pecho”. Però que ens tracten de tontos. Van de més a menys. Primer la controla amb la mà, per passar a un possible control amb la mà per acabar amb que la controla amb el pit. On volen anar a parar? Trist. Lamentable. Patètic. Això és periodisme? Ecs, quin fàstic!

I sabeu què és el pitjor? Doncs que el diumenge al migdia encara estava aquesta notícia penjada de la plana web. Increïble!

8 de 8...

... i sense folre, ni manilles, ni xarxa de seguretat. Aquesta vegada me la jugo: guanyarem la Lliga, segur, hi podeu pujar de peus; podeu posar les mans al foc que no us cremareu; podeu apostar-ho tot sense patir (ara, després no em demaneu responsabilitats...). Perquè molt malament ho hauria de fer AQUEST Barça (us heu fixat que he posat aquest en majúscules? A bon entenedor, poques paraules són suficients) perquè s’acabi escapant. Ah! I el més important, molt bé ho hauria de fer aquest Madrid per acabar emportant-se la Lliga cap al seu museu. I és que vuit punts d’avantatge a manca de vuit jornades pel final, són molts.

Jornada més que rodona. No em negareu que era una jornada que estava més a prop de que la distància es quedés en dos punts que no en vuit (si servidor fos del Madrid ara mateix estaria al•lucinant en colors i estirant-me dels cabells). Jo, si més no, pregava perquè hi hagués vaga, perquè no es disputés. Un Barça amb un munt de lesionats i amb Xavi sancionat no em donava totes les garanties possibles. I, ai! infidel de mi, he tornat a dubtar d’aquest equip. He tornat a negar al Profeta i les seves arts. He tornat a pecat de pensament. No sóc digne una vegada més. Perdoneu-me!

La cosa va ser molt curiosa. Vaig arribar a casa de la concentració de la Plaça Sant Jaume que va organitzar Solidaritat Catalana a favor de la llei d’independència presentada al parlament. Encenc l’ordinador. Em connecto a la pàgina del diari Sport i veig que el Madrid està perdent. Miro el rellotge i mancaven cinc minuts per les nou. Ostres, penso, acabarant guanyant. Si el partit ha començat a les vuit, encara queda tota la segona part. Però m’hi fixo millor i al costat de l’1 de l’Sporting entre parèntesi hi havia escrit un FINAL. No pot ser! Canvio de pàgina i consulto la de l’As (aquesta no pot fallar) i... SI! Efectivament, què veuen els meus ulls? Han perdut! Comprendreu que em posés a ballar, xisclar i tirar-me pel terra com un nen petit quan li regalen un objecte que desitja. Llavors, signava l’empat i inclòs la derrota. Però, vist el que va passar ahir, em vaig quedar molt curt.

LA BANYERA REPLICA A MOU.
Mou, Mou, Mou… Per una vegada, i sense que serveixi de precedent, diré que estic (molt) d’acord amb tu:

Així no, Sandro!

Doncs jo pronostico que l’has cagat. I molt! Quan he llegit això, immediatament m’ha vingut al cap la famosa frase VicenteBoludesca de: “Los vamos a chorrear. Les vamos a meter cuatro goles en Anfield”. I per això ara mateix tinc molt mal cos (deixant de banda l’eliminació d’ahir del Barça de bàsquet). I és que quan vas de prepotent d’aquesta manera, sempre s’acaba convertint en l’efecte bumerang.

Poc que parla, i a sobre, quan ho fa, l’espifia. No, Sandro, no. Acabes de tirar per terra tota la feina feta tots aquests anys. Poc que se’t veu (i generalment apareixes tard quan el Pep ja ha donat la cara pel club), i ara ens fas això? Quina CAGADA amb lletres majúscules, noi. I tu et fas dir que ets el nostre president? Això ho hauries de tenir més que assimilat, interioritzat i après de memòria. Aquest no és el nostre estil, i des de ja fa temps.

Prego (cada minut) perquè els papers no s’intercanviïn! Us imagineu que arribés a passar?? Que ara Guardiola es posés a Mourinhitzar? Mamaaaaaaa, pooooor!!

P.D.: Sandro, he enviat al teu currículum perquè vagis a participar al concurs “Bocamoll” de TV3, la teva.

EXCLUSIVA: La llista de Berlusconi.

La Banyera torna, i torna amb una exclusiva, com sempre, al peu de la NOtícia. Com heu pogut llegir i escoltar a la premsa, Silvio Berlusconi crida a declarar a George Clooney i Cristiano Ronaldo com a testimonis al judici que té pendent per bagatel·les com prostitució de menors i abús de poder. Res, coses insignificants.

Doncs bé, hem tingut accés a la llista (i no precisament la d’Schindler) i, en exclusiva, aquí van alguns noms més de les persones citades a declarar i que sembla ser que se les ha vist per la residència del primer ministre italià:
- Carmen de Mairena.
- Núria Feliu.
- Guti.
- Sergi Ramos.
- Mariano Rajoy.
- Los Morancos.
- Montserrat Tura.
- Jordi Casanovas de La Banyera.

En declaracions a La Banyera en exclusiva, Sergio Ramos ha comentat sobre aquest tema: “Es una pena que se nos hayan escapado los tres puntos”.

EXCLUSIVA: Som-hi! (nova campanya de la Generalitat, el Barça i la Banyera).

Companys, no cridem a l’alarmisme! Com deia el Profeta, són bons i ho saben. I tant que ho saben. Però, caram, un equip sense Valdés, Puyol i Xavi (tots tres lesionats), és una mica menys bo que no pas si són a l’onze titular. És per això que la Generalitat ha engegat una nova campanya de conscienciació en col·laboració amb el Barça i la Banyera. Aquí us deixo, en total exclusiva, el nou espot publicitari:

És un missatge de:

Visca el futbol!

A mi doneu-me partits com els d’ahir. Bé, i els del 5-0 al Madrid també, eh! Són d’aquells que acaben i penses: “Visca el futbol! Què afortunat que sóc per poder gaudir d’aquest esport!”. Amb l’afegitó, a més a més, que ets del Barça, evidentment. I llavors és quan, fent cabòries, t’arribes a plantejar què desgraciat series si t’agradés un altre esport, com per exemple el curling, on no juga ni Messi, ni Villa, ni Xavi, ni Iniesta... En definitiva, on no hi ha una pilota i aquesta es juga amb els peus. És cert, però, que va anar del canto d’un euro que empatéssim, cosa que tampoc, tal i com va jugar l’Atlétic, hagués estat estranya. Però es que tampoc no es pot guanyar per cinc gols cada dia. I és que aquesta és la demostració de que tot costa molt, com diu el Profeta, i aquests jugadors són de carn i ossos i també pateixen, de vegades per tirar els partits endavant.

Ahir, doncs, vaig ser un privilegiat. Primer, perquè vaig poder gaudir d’aquest espectacle (sobretot la darrera mitja hora que va fer-nos rememorar aquella passió i aquella emoció d’anar a buscar el gol i d’anar-nos-hi la vida en l’intent). En segon lloc, perquè vaig poder veure-ho en directe al Camp Nou i a primera graderia. I en tercer lloc, ja per fer-ho més rodó, perquè vaig poder aparcar dintre el camp amb el cotxe. El que us dic, un privilegiat.

Coitus interruptus.

Estàs a sota d’ella, a gust, mentre t’acaricia amb els seus dits mullats, mentre els fa lliscar sobre la teva pell despullada i a tu t’entren calfreds pel tot el cos. Gaudeixes. Disfrutes. T’agrada ser allà, els dos, compenetrats, allunyats de mirades furtives. Vas entrant mica en mica en calor, perquè bàsicament, si vols, aquesta és la seva funció: pujar-te la temperatura corporal. Fa anys que ho practiques i mai ha fallat. Per alguna cosa serà, no? Tornant a ella, segueix a dalt teu, sense permetre que la toquis, que l’acariciïs, que la palpis. Però tampoc et sap greu, ja que és ella l’encarregada de fer que et sentis bé i gaudeixis amb els cinc sentits. Però de sobte, en el moment més àlgid, quan estàs gaudint d’allò més, quan les sensacions són d’allò més bones, puf! interrupció inesperada... coitus interruptus, per ser francs. Hi ha alguna cosa pitjor, amics, i des d’aquí vull denunciar-ho, que una dutxa de gimnàs d’aquestes que té un temporitzador per l’aigua i que es va parant cada cert temps i tu has de, desesperat, tornar-li a donar al botó perquè torni a fluir l’aigua calenta?? Abolim-les, sisplau!

El que en realitat hauria d’haver passat…

La Banyera, ara, fent acopi de força, valor i realisme, us explicarà que hauria d’haver passat ahir: en veritat hauríem d’haver guanyat 2-5, tranquil·lament. Les dues ocasions fallades pel Messi, claríssimes! El fora de joc assenyalat a Pedro quan es quedava sol davant del porter. El gol LEGAL anul·lat. El penal no xiulat. Un munt de coses que van fer que el partit d’ahir, en lloc de decantar-se cap a la banda blaugrana, es decantés cap a la banda anglesa.

Però no passa res, perquè malgrat la derrota d’ahir, malgrat que el Piqué (conegut ja mundialment com el waka-waka) no pugui jugar la tornada per sanció, malgrat que Puyol segueix (molt) lesionat, malgrat que l’Arsenal faci una mica de por... uff, quants malgrats. Millor callo. No dic res més. Però bé, malgrat que Piqué i Puyol estiguin lesionats, tenim a Milito (ai, ai...) i una bona cantera. Malgrat que haguem perdut, juguem a casa i els equips anglesos a fora de casa baixen molts enters. Malgrat que haguem de sortir a guanyar, el Barça, amb un Camp Nou ple, és inexpugnable, invencible i segur que ho aconseguirà. Malgrat que l’Arsenal faci una mica de por, què caram!, nosaltres som el Barça i més cagats han d’estar ells. I, malgrat tots els malgrats, quina nit ens espera el dia de la tornada. De les grans. Toca remuntada!! Toca nit màgica!! Jo no m’ho penso perdre, i tu?

La famosa foto: les diferents teories.

La noticia va saltar fa dies quan Gerard Piqué va publicar la ja famosa foto via twiter amb la Shakira. Sé que molts us estareu preguntant perquè la Banyera, sempre al peu de la notícia i amb l’exclusiva per davant de tot, no la va publicar abans que el jugador del Barça. Doncs per un motiu: el Piqué ens va demanar que no ho féssim, que ho volia fer ell.

Aclarit això, aquí va la famosa foto (que segur que molts de vosaltres ja l’heu vista):

Ara bé, fixem-nos amb el personatge de la camisa a quadres situat a baix a la dreta. Ampliació (de gran qualitat, com podreu observar), sisplau:

És el arxifamosament conegut com #eldeloscuadros. Sí, segurament si jo tingués twitter a mi se’m coneixeria com #eldelabanyera. O si en tingués la Núria Feliu, se la coneixeria com #ladelsSantsSantsSantscarrerdeSants. Però bé, com si fos un quadre de Leonardo Da Vinci i nosaltres fóssim Robert Langdon a “El codi Da Vinci”, intentem esbrinar què carai vol dir el gest que fa aquest home. La Banyera proposa diferents opcions:
a)Ens comunica que el Piqué i la Shakira estan a aquesta distància.
b)Vol dir-nos: “M’he cruspit un entrepà de pernil serrà d’aquest tamany”.
c)Dona a conèixer que el de la Banyera la té així de llarga.
d)Volia aixecar el dit del mig de cada mà, però la borratxera que porta és tal que s’equivoca.

I vosaltres, què en penseu? Quina teoria teniu? Per què, imagino, en tindreu alguna?

Combatre l’estrès.

Sorprenent, veritat? I dic jo, no és millor que els posin un partit del Barça? Per exemple, el 5-0 d’aquesta temporada contra el Madrid? Estaran distrets durant hores! I contents, perquè si són porcs de Cardona, catalans, seran del Barça.

Buscant més articles, el senyor google em va donar la resposta amb aquest altre titular:

Ah! Ara tot em quadra. Llavors, si ho extrapolem al món del futbol, la qualitat de l’esperma del Xavi, el Messi, l’Iniesta i companyia ha de ser de d’altíssima qualitat. Toquen la pilota de meravella. Parlant de tocar les pilotes, el CRa7 (l’agafeu? És bo, eh!) ja no me les toca tant. Pobret, l'infeliç!

Bé, vista aquesta segona notícia, i com que un és llest i previsor, me’n vaig corrent a comprar unes quantes pilotes per combatre l’estrès i matar dos ocells d’un tret...

La història de la creació del futbol.

Hi va haver un temps en que un déu dels esports (al que a partir d’ara anomenarem Deu del futbol**)va crear el futbol. El primer dia va crear la gespa. El segon dia va crear el cercle central. El tercer dia va crear les àries. El quart dia va crear les línies de corner. El cinquè dia va crear les graderies. El sisè dia va crear la pilota. I el setè dia, veient que tot allò era bo, va dir: “Què carai, ara em poso a jugar!”. Doncs bé, el Déu del futbol va un dia als seus deixebles: “I hi haurà un equip que batrà trots el rècords, anihilarà els rivals i desplegarà un joc mai vist sobre la capa de la terra. Quan la resta d’equips s’hagin d’enfrontar a ell tindran por, pànic i sortiran al terreny de joc no a guanyar, ni tant sols a empatar, sinó a rebre la quantitat més petita de gols en contra possible”. I així va ser. Expliquen les cròniques que la temporada 2010-11 va existir tal equip, que va anorrear el rècord de partits seguits guanyats en Lliga (en porta ja setze) aconseguit fa molts i molts anys per un invasor blanc i comandats pel rei Di Stéfano.

Ah!! També hi havia una història de com, aquella mateixa temporada, el David Betis va guanyar al Goliat Barça, però ja us l’explicaré un altre dia.

Així que tu, lector (si es dona el cas) llegeixes això l’any 2.100, 2.500 o 3.000 (que ja són ganes) ja sigui telepàticament, digitalment o en versió impresa, sàpigues que sí, que va existir tal equip. No és broma ni t’han pres el pèl. Un equip invencible saltava diumenge rere diumenge als estadis de futbol i guanyava als rivals sense tenir compassió d’ells, amb un futbol estel•lar, amb un toc de pilota únic, amb una pressió asfixiant sobre els contraris i amb un jugador que marcava gairebé sempre marcava. A aquestes alçades Messi porta quaranta gols en trenta-vuit partits. És o no és espectacular? Ah! Si s’ha extingit aquest joc, et diré que el futbol és un esport on juguen onze contra onze i sempre goleja el Barça i gairebé sempre Messi goleja, com a mínim, de dos en dos.


**No té res a veure amb el Déu del futbol, Messi. Entenguem el Déu del futbol d’aquesta història com a una entitat espiritual i creadora de totes les coses relacionades amb el futbol.

Antonio, on estàs?

NOTA INTRODUCTÒRIA (o avís al lector): Aquest post no pretén tenir connotacions racistes, paraula! Si així li ho sembla a algú, demano disculpes per anticipat (per això ho poso a dalt de tot! Si és que valc un imperi!)

M’he plantejat escriure una carta al “¿Quien sabe dónde?”, presentat per l’incombustible Paco Lobatón, però algú m’ha dit que aquest programa ja fa anys que va deixar d’emetre’s per la televisió. Ara com a molt, m’ha dit la mateixa persona, et queda recórrer al Diario de la Patricia o, al Sálvame de luxe, si se’ls estova una mica el cor. Sinó, nano, ho tens molt fotut.

Però bé, anem a pams. Dijous passat em vaig plantejar tallar-me el cabell a una perruqueria. Sí, ja sé que no és una gran decisió, però es que fins ara me’l tallava a casa amb una màquina d’aquelles que li dius el número i te’l deixa tot rasurat i sense clapes (bé, menys quan passen certs accidents). Així doncs que, després de fer anys de no anar-hi vaig pensar que em deixaria caure pel perruquer de tota la vida, el del costat de casa. Ara no us penseu que l’amo és un d’aquells homes grans que encara talla el cabell embotit en una bata blava i que et dona conversa pels descosits. Nooo!! L’Antonio, perquè ell es diu així i el nom de l’establiment així ho confirma, deu rondar els quaranta-cinc (almenys quan jo hi anava fa anys). El local vist des de fora no ha canviat, i el cartell segueix sent el mateix (informació útil pel lector). Així que com tot està com ho vaig deixar quan vaig deixar d’anar-hi (valgui la redundància), entro disposat a saludar a l’Antonio. Quina sorpresa la meva quan, oh!, en lloc de l’Antonio (i els seus dos ajudants), veig que hi ha tres marroquins. Em palpo els ulls, m’eixugo la suor freda que de sobte m’ha entrat i miro de controlar els lleugers marejos que m’han entrat de sobte. Antonio?, el crido en silenci. Antonio, on estàs? Però debades em trobo amb un dels marroquins que, molt simpàtic, em dona les bones tardes en castellà i em diu que ja puc passar. Em toca a la cadira de sempre (casualitat) i els ulls se m’humitegen. Penso en l’Antonio mentre una veu em pregunta com ho farem i unes mans em posen aquella mena de flassada per no omplir-me la samarreta de pèls. "Antonio?", li dic amb veu molt baixa i els ulls vidriosos, amb la qual cosa ell em mira amb cara de no entendre res i li demano disculpes i li dic que “así, pero corto” (gran frase). Llavors, qui fa d’Antonio, em diu que si “corto o muy corto” (com també deia l’Antonio) i jo, com també li deia (a l’Antonio, per si no ha quedat clar) li responc amb un “corto, corto” (amb pausa de mig segon entre les dues paraules). En poc menys de deu minuts em deixa enllestit. He de dir que m’ha donat una mica de conversa i tot i s’ha disculpat perquè ha hagut d’abandonar-me un parell de vegades. Em cobra onze euros i em diu que tinc dotze dies de garantia per tornar si no m’agrada. Jo ric amb ganes i li dic que m’ho apunto, però que m’agrada bastant com m’ha deixat el cabell. Ens acomiadem, però abans de marxar col·loco la mà dreta sobre la butaca on sempre m’assec a esperar quan hi ha cua, em giro, miro cap a l’interior del local i torno a pensar en ell, en l’Antonio. Què se n’haurà fet?

NOTA FINAL: Si algú de vosaltres sap on para l’Antonio, prego que ho notifiqui a LaBanyera, a la policia o al diario de Patricia. Hi ha gent que l’estima, l’enyora i el troba a faltar.

La Banyera, torna?

Bé, sembla que sí, no? Que torna... Si no què coi faig jo assegut davant del teclat escrivint coses sense solta ni volta. Els seguidors fidels d’aquest humil bloc haureu pogut apreciar que he estat dies sense escriure. Sí, sé que no cal ser en Grisom (o com s’escrigui) del CSI per adonar-se’n i que només cal mirar la data de la publicació del darrer post per veure que he estat uns quants dies sense aparèixer. Bé, deixem-ho en que he passat una lleugera crisi creativa que ha derivat en la pèrdua de fe en els meus escrits provocat, de ben segur, per un allau de feina impressionant que m’ha mantingut bastant ocupat. Ara, però, no tinc més remei que aparèixer de nou a l’escena del crim i tornar a omplir la banyera d’aigua freda. He rebut pressions. Sí, sí. Pressions del meu entorn més proper (entenem per entorn més proper l’Alba) perquè em tornés a posar mans a l’obra (o al bloc) i tornés a deixar anar la meva inspiració creativa (si se’n pot dir així). Que aquestes pressions hagin estat via facebook en forma de missatge al mur no vol dir que siguem una parella moderna i que només ens parlem via xarxa, ans al contrari. També ho fem via telefònica (hi ha una factura que ho demostra) i, ocasionalment i quan no hi ha més remei, en viu i en directe. I és que quan la parella et demana alguna cosa, no li pots dir que no, sinó ja saps el que toca... Però jo, en veritat, sóc bona persona fins la medul·la, ja que, com diu aquest home:

Han passat unes quantes coses aquests dies que no he estat per aquí:
- He estat tres dies a Praga.

- El Barça està a set punts del Madrid a la Lliga, jugarem la final de la copa del rei contra els blancs i l’Afellay (el doble del Jaka Lakovic del Barça de bàsquet) ja goleja.

- He decidit tornar a fer ultra-trails de muntanya i m’he apuntat, amb un parell (no d’euros, sinó d’allò altre que no es pot dir en horari infantil) a la Transvulcània, prova que tindrà lloc el set de maig a La Palma de Gran Canària i que consta de 83,3 km amb un desnivell positiu de 4.415 metres. Així que toca entrenar fort de nou! Després de l’any sabàtic que em vaig agafar ara en torno a tenir ganes.

Ah! També m’agradaria demanar l’eliminació fulminant i immediata del que retransmet els partits a La Sexta i que al Keita li diu Keità, amb accent a la a.

P.D.: La Banyera vol demanar disculpes per avançat a l’Alba i vol deixar clar que:
1)Això era un post de broma
2)La comunicació emprada seguirà sent en viu i en directe com fins ara.
3)Et segueixo estimant molt.

I com a conseqüència de tot això no vol que apareguin certes repressions cap a la meva persona en forma de “el sopar a partir d’ara te’l faràs tu”, “s’ha acabat veure els partits del Barça de bàsquet per la tele” o “avui també em fa mal de cap. Sí, com ahir, què passa?”.