II Senglarada nocturna per Collserola.

Aquest passat dissabte vam decidir celebrar la segona edició de la Senglarada nocturna per Collserola. Sé que el nom és curiós però, com tot en aquesta vida té una explicació. Us ho detallo a continuació:
a) Senglarada: ve per l’animal anomenat senglar que pobla aquesta muntanya barcelonina i que a la primera edició ens vam fer un tip de veure’n pasturar per allà. Segons l’Enciclopèdia catalana el defineix com: “Mamífer de l'ordre dels artiodàctils, de la família dels suids (Sus scrofa), amb el morro truncat, mòbil i ben desenvolupat i el pelatge gris o negre”. Com a petit apunt, diré que no sabia que els senglars portessin mòbil a sobre... Si és que avui en dia té telèfon qualsevol...
b) Noctura: perquè com molt bé diu la paraula, se celebra de nit.
c) Per Collserola, perquè és el lloc per on transcórrer aquest entrenament/esdeveniment.

Doncs una vegada ubicats, haureu arribat a la conclusió de que no és més que una colla de frikis (aquesta vegada n’érem quatre: Jordi Atleta, Xavi Sensei, Albert Velasco i un servidor) amb frontals que decideixen sortir a caminar/córrer a la nit per Collserola intentant esquivar els senglars. Bàsicament vam decidir fer-ho perquè el cap de setmana que ve a uns els espera la Matagalls-Montserrat i a uns altres (com el meu cas) la Ultra-Trail Madeira.

L’edició d’enguany va durar unes tres hores i quaranta cinc minuts i el recorregut de vint-i-un quilòmetres cobria la distància entre Barcelona – Sant Cugat – Barcelona. Vam deixar el cotxe a l’Avinguda del Tibidabo i a dos quarts d’onze de la nit començàvem l’aventura.

La cosa no hagués passat d’aquí i potser no hagués merescut una entrada al blog si no ens hagués succeït l’anècdota de la nit. Quan vam aterrar a la carretera de les Aigües de tornada cap al cotxe, ens va abordar un noi amb pinta heavy i amb una dessuadora de Kortatu dient-nos:
Noi: Aneu cap allà? (assenyalant el pla de les Maduixeres)
Xavi Sensei: Cap al pla de les Maduixeres?
Noi: Sí, és que tenim el cotxe allà i no ens atrevim a passar...
Servidor: Què passa?
Noi: Hi ha una manada de deu senglars bloquejant el camí i estem esperant que marxin per poder arribar al cotxe. Ho hem intentat dues vegades, però encara hi són. Ara us hem vist a vosaltres i hem pensar: estem salvats!! Unes llums!!
Servidor: Sí, sí. Ens heu vist a nosaltres i heu vist la llum!!
(rialles diverses i de sobte surten un noi i una noia de la penombra)
Xavi: doncs podeu baixar amb nosaltres pel camí de la gossera i pujar a peu per la carretera del Mirablau. Però no us garantim res... També us en podeu trobar allà. O us poden estar esperant al cotxe amb ànims de revenja.

Els nois van estar d’acord i van baixar amb nosaltres. Segons ells havien vingut a contemplar les vistes nocturnes de Barcelona, però entre nosaltres, més tard i parlant-ho al cotxe van sorgir altres teories diferents a aquestes que per pudor no penso explicar. El que sí que vam dir és que potser els porros van fer de les seves i de senglars en lloc de deu n’hi havia tres i la resta eren ombres o enganys de la vista a causa dels estupefaents.

Així va ser com vam convertir-nos en els petits herois de la nit. Un herois anònims que vam fer un servei inestimable a uns ciutadans que, sense avaluar els problemes que es podien trobar, es van aventurar per Collserola amb la lluna com a única companya de camí. Recordeu, amics, que només els més preparats i els més experimentats són capaços de sobreviure de nit per aquestes contrades. Eviteu ensurts com els d’aquests joves i vigileu. Potser un altre dia que us passi a vosaltres, nosaltres no serem per allà per donar-vos un cop de mà!! El poder és a les vostres mans!!

La frase de la nit.
Evidentment la va protagonitzar el Jordi Atleta quan anàvem per la plaça Lesseps amb cotxe cap al Tibidabo. Sense tallar-se un pèl va deixar anar: “Què diferent que es veu de dia!!”. I tant diferent, que ara era negra nit i de dia hi ha llum!!

Ai, ai, ai...

Sí, ai, ai, ai… Segon partit de Lliga (que es veu que ara duu el nom del banc BBVA) i ara un empat. Si ens ho mirem amb el got mig ple, home... El primer partit vam perdre, el segon hem empatat i ara el tercer, per aquesta regla de tres, toca guanyar. Així que tots tranquils i l’ai, ai, ai faria referència a que sembla que les coses comencen a anar per bon camí. Però si ens ho mirem amb el got mig buit, és a dir, com el típic barcelonista catastrofista que tot ho veu de forma pessimista, això no rutlla, i aquest any tampoc! I l’ai, ai, ai, aquesta vegada faria referència a ai, ai, ai que aquest any les passarem molt magres. Jo prefereixo mirar-m’ho des d’un prisma més neutral. D’aquí l’ai, ai, ai... Ai, ai, ai de que hem de començar a reaccionar ja, que si no ens posem les piles i aviat, els rivals ens poden començar a treure masses punts. D’acord que això només ha fet que començar, però es que nosaltres hem jugat contra Numància i contra Racing.

I l’equip ahir va posar-hi ganes, empenta, lluita, pressió, voluntat i tot el que voleu. Sobretot a la segona part que va fer uns vint primers minuts bastant elèctrics i amb un atac i gol constant sobre la porteria de Toño (que la primera vegada que vaig sentir el nom de la boca d’en Pere Escobar, no us diré el que vaig entendre...). Però vells vicis del passat sobrevolen pel Camp Nou: la manca de punteria comença a ser preocupant. En 180 minuts de joc el Barça només ha marcat un gol i de penal, el d’ahir d’en Messi, que posava en avantatge a l’equip blaugrana al marcador. Aquella efectivitat de la pretemporada s’ha esfumat. Suposo que quan la cosa va en serio, tremola més la punteria. A més, a això se li ha de sumar que ahir el Racing va comportar-se com el típic equip petit que visita l’estadi, que es tanca darrera, molt ben ordenats, a perdre temps, a trencar el ritme del partit, i a marcar en l’única ocasió que va tenir (un xut de falta arran de l’àrea que va desviar Pereira i va descol·locar totalment a Valdés). I el Barça, ja se sap, passa que passaràs la pilota i rondeja que rondejaràs intentant trobar forats.

Guardiola va alinear ahir un equip revolucionari: Piqué a la defensa, Keita i Hleb (que encara no havien jugat) i els canterans Pedrooooooo i Sergi Busquets (van estar a un gran nivell aquest parell). A aquelles hores, Henry s’ho mirava des de la graderia perquè no l’havia convocat i Messi, Iniesta i Bojan des de la banqueta. El virus FIFA passava factura. Però no és excusa, estic d’acord, com tampoc és excusa el penal no assenyalat (sí, un altre) sobre Iniesta, i com tampoc és excusa el partit mig marrullé de l’equip contrari. Ahir els tres punts s’haurien d’haver quedat a can Barça.

Ah!! I aquest dimarts primer partit de Lliga de Campions a l’estadi !! Al loro!!

EN POSITIU.
La lluita dels jugadors sobre el camp i la pressió que feien en alguns moments sobre la sortida de la pilota que provocava les errades de l’equip contrari i la ràpida recuperació de la bimba (paraula Puyal).

Els dos canterans, Pedroooooo i Sergi Busquets. Van ser de lo milloret sobre el terreny de joc. Segueixo amb la meva creuada impossible de donar molts minuts a Pedrooooo perquè li veig un gran futur.

EN NEGATIU.
Si us plau, acabem amb els assassins del futbol que surten a lesionar als jugadors amb entrades fora de lloc i amb una força desproporcionada, com en el cas de Hleb que va haver d’abandonar el terreny de joc a les acaballes de la primera part per una duríssima entrada de Pinillos (que s’ha fet un fart de fer faltes amb la permissivitat arbitral, com sempre).

Després de l’empat del Racing (poc després d’avançar-se el Barça al marcador) va esdevenir el caos: va provocar un gran nerviosisme i la pèrdua total del control del partit. Això s’hauria de treballar.

Eto’o ahir la va veure quadrada (la pilota, és clar). Sempre rebia d’esquenes a la porteria i no es va entendre gairebé mai amb els seus companys. Les seves passades eren a companys imaginaris i no recordo que xutés a porta en cap ocasió.

Abidal, sens dubte. Quin partit més desastrós i més lamentable el del lateral!! Desubicat, imprecís amb les passades, tallant malament les pilotes ... En fi, que si aquest home el que li faltava era treball físic la temporada passada, ara no sé que li deu faltar... La cosa va anar a pitjor quan Guardiola va decidir treure a Bojan per Puyol i el Barça va jugar amb només tres homes darrere. Llavors sí que ja no sabia ni per on navegava...

La Fletcher se’ns modernitza.

L’altre dia mirant fent zapping (per variar) crec que era al canal TD8 va aparèixer ocupant tota la pantalla la Jessica Fletcher. Sí senyor, “S’ha escrit un crim”. Feia moltíssim temps que no veia cap capítol, però veig que és una de les sèries que aguanta més a la programació televisiva juntament amb The Simpsons. Vaig decidir deixar-la. No feien res més i els capítols solien ser distrets. El primer que vaig notar és que la qualitat de la imatge no era molt bona i no va en consonància amb els temps digitals i TDTians que còrren, per la qual cosa vaig deduir que la sèrie té els seus anys i de capítols nous no en roden ja.

En aquest capítol la Jessica se’ns modernitzava. Deixava de banda la seva màquina d’escriure d’aquelles de l’any de la picó per instal·lar-se a casa un ordinador amb pantalla (no plana sinó amb un tub extremadament llarg) amb color negre i verd. Ah!! I connexió a internet. I sense bromes, que quan el tècnic que va a casa seva ja li ha acabat de muntar li diu: “I ara només falta connectar el cable al telèfon i ja pots consultar un munt de bases de dades”. D’aquí trec la conclusió que aquesta dona va ser una de les pioneres en tenir internet a casa, si no la primera.

També vaig observar que ara ja no viu a Cabot Cove, sinó que està instal·lada a Los Angeles, Nova York o alguna ciutat d’aquestes grans d’Estats Units. I això a què és degut?, vaig preguntar-me. I no sé per quina d’aquestes opcions inclinar-me:
a) L’han fet fora de Cabot Cove declarant-la persona non grata per l’alt índex de criminalitat que sempre es produïa en qualsevol lloc on anava. La meva teoria és que qualsevol persona que pronunciés tres vegades el nom de Fletcher la palmava segur.
b) El poble en si ja no existeix perquè tothom mort assassinat. Encara que crec recordar que hi havia dues persones amigues de l’escriptora que eren de sucre i no els hi passava mai res: el cap de policia que es deia Amos Tupper i el doctor Seth Hazlitt. I us preguntareu com tinc tanta memòria pels noms i jo us respondré que ho he consultat a internet.

Hi ha un parell de coses d’aquesta sèrie i en concret de la protagonista que no m’acaben de quadrar:
1) Com pot arribar a tenir tants amics. Hòstia, si jo pogués triar escolliria no parlar mai amb ella i mantenir les distàncies pel que pogués passar-me a mi i als meus. Aquesta dona no és de fiar!! Porta la mort escrita a la cara...
2) Algú ha vist mai que es posés mans a l’obra i sortís escrivint algun llibre (excepte a la caràtula d’inici de la sèrie) o anés a alguna presentació d’alguna novel·la seva? Per mi que això de ser escriptora és una tapadora...

Bé, companys, si no ens tornem a veure més (he escrit més de tres vegades la paraula Fletcher i segons la teoria que he escrit abans sóc home mort...) ha estat un plaer conèixer-vos encara que sigui via blog!

Vídeos de la CCC.

Ja estan a la vostra disposició els vídeos dels dies previs a la CCC (ostres, ara m’ha donat la sensació de ser una empresa que intenta vendre quelcom) i del dia mateix de la cursa (sortida, arribada, etc). He creat un apartat a la dreta del blog anomenat “Els meus vídeos al Youtube” on aniré penjant les filmacions (que no em prodigo gaire a fer-ne, tot s’ha de dir) que puguin ser interessants. Doncs això, que si en teniu ganes i voleu mirar-los (no és obligatori) ho podeu fer. Perquè una imatge val més que mil paraules i un vídeo val més que mil imatges (frase de collita pròpia).

Demanar disculpes prèvies per les tonteries o comentaris que podeu veure o que puguin ferir a algú... El cansament fa molt... jejeje

I si jugo jo de titular?

Estava pensant jo ara, que si vol el míster (en Pep), ja jugo jo aquesta nit. Que no em sap greu!! Total, si em paguen el sopar i em regalen després l’equipament complert ja em conformo!! Això sí, amb una condició: de defensa central estil Alexanco a treure totes les pilotes fora. És l’únic que sé fer jo amb això del futbol. No sóc un artista d’aquest de la pilota, què hi farem!! Ara els faré arribar un mail a aquesta gent del club per veure què els sembla la meva idea...

Bromes a part, crec que Guardiola fa ben fet. Què caram!! Quin és l’objectiu del Barça? La Copa Catalunya o la Lliga? La Copa Catalunya o la Lliga de Campions? I com que ja estem escarmentats i més val prevenir que curar, doncs em sembla fantàstic el que avui farà. Millor reservar els titular i prevenir-los de lesions que no haver de lamentar-ho durant unes quantes setmanes. No paga la pena assumir riscos. I em sap greu per la gent de Sant Carles de la Ràpita que ha comprat l’entrada per veure el Barça (o als jugadors del primer equip, millor dit), que consti!!. Però total, quanta gent veurà el partit? Sent sincers, això de la Copa Catalunya tira menys que la Roja, que ja és dir!!

CCCR: balanç a manca de cinc curses.

Ara que la CCCR torna a caminar després de la parada obligada per la vacances d’estiu, i aprofitant que la gent de la FEEC (per fi) han actualitzat els punts i la classificació provisional individual i per equips, és un bon moment per situar-nos de nou i tornar a entrar en calor.

He aconseguit 101 punts de moment i en necessito 139 perquè em pugui proclamar campió / finisher de la Copa Catalana d’enguany. Només resten cinc proves per finalitzar:
1) Matagalls – Montserrat => 83 km i 15 punts.
2) Trenkakames => 93 km i 16 punts.
3) Rasos de Peguera – Manresa => 79 km i 12 punts.
4) La Marxassa => 63 km i 11 punts.
5) Marxa del Garraf => 45 km i 9 punts.

Tenint en compte que a la Matagalls – Montserrat no podré participar-hi perquè els meus compromisos internacionals m’ho impedeixen (marxo a Madeira a fer la Ultra-Trail que se celebra allà), he arribat a la conclusió que només necessito fer Trenkakames, Rasos de Peguera – Manresa i La Marxassa per assolir la barrera dels punts necessaris per ser campió. Però també he arribat a la conclusió que si estic bé, també faré la Marxa del Garraf!

Per tant, i per acabar, crec que es presenta un parell de mesos forts, per gaudir al màxim i per intentar no fallar en res per arribar als objectius marcats per aquesta temporada. Un ja el tinc al sac, que era la CCC del Mont-Blanc, i pel que fa als altres dos (Madeira i placa de la CCCR) ara arriba l’hora de la veritat.

M’agradaria fer una menció especial a la classificació general per equips on estem situats a una no poca meritòria (anava a escriure la montillada “no gens menys”) sisena posició amb 805 punts. Fem el que podem amb el que tenim i amb els pocs que som esgarrapem punts d’allà on sigui. Si no passa res i tot va com ha d’anar segurament conservarem aquesta posició fins al final, però quedar setens tampoc seria un mal resultat!! Ànims companys, que això ja està fet!!

El Facebook m’atabala!!

El primer que vull deixar clar és que no sóc un antisocial. A partir d’aquí ja puc començar la meva petita dissertació sobre el perquè el Facebook m’atabala, ja que en principi ho venen com una eina social que et connecta amb persones al teu voltant.

Resulta que fa temps que l’Alba es va crear un compte a aquesta nova eina l’objectiu del qual és fer veure que tenim molts amics virtuals, perquè sí, això és la hòstia, tinc la tira de suposats amics a l’apartat on pots punxar per veure’ls, però que a l’hora de la veritat són:
a) Antics i molts antics companys d’escola que fa la tira d’anys que no veus i que, evidentment, seguiràs sense veure’ls.
b) Els amics que actualment tinc i que han caigut en el mateix parany que jo de crear un compte facebookià i que no cal mirar la pàgina web per saber que els tinc.
c) Gent que ni conec, però que bé, gràcies a internet ara som amics!
d) Gent que casualment tenen el mateix cognom que jo (Angelet) i que resulta que només per aquesta coincidència ja ens podem considerar amics... o familiars.
e) Familiars.

Doncs bé, el meu maldecap ja arrenca des de fa temps que el meu compte de correu es veu bombardejat per un continuat nombre d’e-mails que vol donar-me a conèixer la virtual agitada vida social que tinc a través de la xarxa universal: rebo regals, mossegades de vampirs, atacs indiscriminats, em conviden a cerveses virtuals, he pogut saber que tinc el perfil del pitufo filòsof, .... Una infinitat de coses que bé, estan allà, que agraeixo, però que d’aportar-me coses interessants, diguem-ne que no...

I ja he acabat atabalat del tot quan he rebut un missatge que posava: “Ana Otero ha escrito algo en tu muro”. Dues preguntes m’he fet immediatament:
1) Qui és l’Ana Otero?
2) Com caram puc accedir al mur?

Pas a pas. L’altre dia vaig estar intentant trobar el mur per la meva pàgina particular del Facebook i no va haver-hi manera. Vaig plegar i desplegar menús, vaig buscar a links amagats, ... En fi, que res de res. Però ara que fa una estona que l’Alba m’ha ajudant de bon grat i ensenyat com buscar el mur he vist que aquesta noia m’havia felicitat pel meu aniversari escribint-me “Felicitats”. Ostres!! Ara he quedat malament amb ella ja que suposadament som amics? Perquè des del 15 de juliol han passat molts dies i jo no li he ni agraït. Ah!! Però ara que ja tenia resolta la pregunta número dos i havia accedir a aquest apartat, em faltava respondre la pregunta número u: qui caram és l’Ana Otero? Després de navegar i navegar i trobar el seu àlbum de fotos he trobat una en la que si passo el cursor sobre la seva imatge em surt de forma emergent el seu nom. Res, que no la conec. Que no sé qui és!!

Ara, però, ja he resolt el misteri: segueixo sense saber qui és l’Ana Otero, crec que sé com accedir al mur la propera vegada i sé que em va escriure aquesta noia. Uff!! Com he suat per saber tot això!! He acabat ben bé atabalat!!

Ah!! I resulta que ara tinc no sé quantes sol·licituds d’amics que jo ni conec i que, evidentment ni els he acceptat, per principis i perquè no importa la quantitat d’amics que tinc sinó la qualitat.

Us he de ser sincer, per acabar: mai li he prestat gaire atenció això del Facebook. Jo amb el meu món dels blogs ja en tinc més que suficient. Però ara que m’he assentat amb l’Alba al sofà i m’ha ensenyat a mirar coses i a buscar gent... ja he incorporat 8 amics en només tres minuts!! Potser demà segueixo buscant...

Ja s'acaben les vacances.

I com ho sé, us preguntareu? Doncs per tres indicis ben clars. El primer és perquè el dilluns em toca reincorporar-me a la feina. El segon perquè ja ha acabat aquella època en que sempre em foto de paelles i fideuàs fins dalt de tot. I el tercer perquè a la televisió només fan que anunciar col·leccionables d’aquells per fascicles dels quals la gent només compra la primera o com a molt la segona entrega, ja que quan veu el preu de les darreres ho deixa córrer. Doncs des del sofà de casa meva he fet una petita recapitulació d’aquest bombardeig televisiu que fan les editorials per intentar endossar-nos alguna col·lecció d’aquestes. Aquí va:

a) “Punto de cruz” (tot un clàssic).
b) “Superhéroes de colección” (fa temps que vaig desconnectar d’aquest món).
c) “Scalextric campeones de rally” (amb el merder que suposa muntar el circuit a casa que ja per mandra no ho feies).
d) “Mariposas” (preciós, i després on ho poso?).
e) “Mil ideas de ganchillo” (mira, per les estones d’estrés a la feina).
f) “Bismarc”, construye el mítico acorazado (que ho facin ells que jo no en tinc ganes).
g) “El club de los cinco” (quan era petit ja me’ls vaig llegir tots).
h) “A la mesa con Disney”, amb tot de plats i gots d’aquests dibuixos animats.
i) "El Manga legendario: Dragon Ball" (tinc gairebé tots els còmics des de petit i les figures no em fan molta il·lusió).
j) “El equipo A” (em sembla que de les vegades que ho han repetit per Antena 3 me’ls sé tots de memòria).
k) “Abanicos de colección” (ja vaig servit d’aire condicionat).
l) “Lo mejor de Plàcido Domingo” (si de cas ja m’ho baixo per l’e-mule).
m) “Curso de dibujo manga” (dibuixo fatal).
n) “Guía esencial de belleza” (amb el cos serrà que tinc no la necessito).
o) “Tu casa rústica Mediterránea” (segur que la casa que et donen té més metres quadrats que la meva).
p) “Relojes de colección” (amb el que porto al canyell ja en tinc prou).
q) “Grandes sagas de la novela romàntica” (llegeixo molt però aquest tipus de novel·la no).
r) “Soldados del siglo XX” (no em va aquest món bel·licista).
s) “Curso práctico de pilates” (al DIR ja en fan de cursos d’aquests).
t) “El sorprendente mundo de Terry Pratchett” (ho sento, però no el conec aquest/a persona).

u) "Renfe, trenes eléctricos de ayer y hoy" (imagino que també han d'anar amb retard...).

I sens dubte, la millor, la que m’ha deixat més estorat, amb la boca oberta: “Rosarios”, símbolos de la devoción cristiana en una colección única pensada para la oración y la meditación. Pam!! Em sembla que ja la tinc!! Potser m’inclino cap aquesta!! De totes maneres com que sóc dels que només es compra la primera entrega perquè és la més barata...

CCC: La cursa.

Per començar m’agradaria parodiar un anunci que fa temps va mig triomfar a la televisió i que podria fer més o menys així:

Peatges i gasolina: 300 euros.
Lloguer apartament a Chamonix: 290 euros.
Menjar: 100 euros.
Inscripció a la CCC: 90 euros.
Bambes Asics Trabuco GELS: 110 euros.
Motxilla Quetchua: 30 euros
Tallavents: 79 euros.

Arribar corrent a Chamonix amb l’estelada lligada a l’esquena després de caminar durant 23 hores i 54 minuts i amb tota la gent aplaudint-te i esperonant-te i portant-te amb safata fins a la línia de meta, no té preu. Per a tota la resta, Visa Mastercard.

Bé, doncs més o menys aquest seria el resum de la cursa, de tot el que pots sentir al creuar la línia d’arribada després de 98 quilòmetres i un desnivell acumulat d’11.100 metres. Tota la resta no importa, només que has arribat. Que has assolit l’objectiu, un dels més grans de la temporada. Has patit moments de plena energia, de ple patiment, de ple defalliment, de plena alegria, de plena felicitat, de plena desesperació, de por, de cansament, ... En fi, tot un conglomerat de sentiments i sensacions que quan arribes a Chamonix, al punt final, queden arraconats per deixar lliure aquest sentiment tant gran de felicitat i de pura alegria que suposa aconseguir la teva gran fita: ser finisher a la germana petita de la Ultra-Trail Mont-Blanc.

Pels poc iniciats en la matèria us diré que CCC equival a les inicials de Courmayeur-Champex-Chamonix (o el que és el mateix, Itàlia-Suïssa-França), els tres pobles més representatius pels que passa la marxa.

Vam llevar-nos a un quart de set. Havia dormit perfectament, però ja duia una estona despert. Els nervis pre-cursa ja m’estaven afectant una mica. Esmorzem amb un dilema al cap (“Cagar o no cagar”, important i no us diré el resultat) i anem a reunir-nos amb la Dolors per agafar l’autocar que ens ha de deixar a Courmayeur travessant els Alps pel túnel que els forada de punta a punta. Allà, després de descansar en un parc de jocs per nens, d’esmorzar una mica més i de reunir-nos amb el Juanjo i el Jordi Rosell, una hora abans anem cap a la línia de sortida.

Allà ja comença a haver-hi corredors asseguts al terra esperant que comenci tot. La megafonia està alta, la música i un speaker amenitzen l’espera i el sol ja comença a escalfar. És ara quan et venen al cap aquells moments en que vam aconseguir apuntar-nos amb el Jaume, en que vam pagar l’inscripció, en que vam aconseguir l’apartament... Què lluny que queden ara, però què lluny que quedava abans aquest moment en que tot havia de posar-se en marxa. Però ara això ja està tot oblidat, el que importava és que érem allà i que quedaven enrere aquella llarga espera.

L’ambient era espectacular. Tots dempeus ja deu minuts abans que es donés la sortida. Els minuts anaven caient. La gent aplaudia, animava, cridava, cantava, feia sonar esquelles... Tot s’hi valia per tal de crear ambient. Fem un minut de silenci pels darrers alpinistes morts als Alps. Escoltem la música oficial de l’UTMB. La pell de gallina. Cinc minuts. Quatre. Tres. Dos. Un. Deu segons. Fem el conta enrere en italià... Tre, Due, Uno. Evidentment empesos per la gent i per l’ambient sortim corrent pels carrers de Courmayeur però a la primera pujada ja paro. S’han de reservar forces.

La cursa té sis grans pujades sense treva ni descans per poder recuperar l’alè:
1) Téte de la Tronche on es supera un desnivell positiu de 1.483 metres acabant a 2.584 metres d’alçada.
2) Grand Col Ferret on es supera un desnivell positiu de 768 metres acabant a 2.537 metres d’alçada.
3) Pujada a Champex on es supera un desnivell positiu de 533 metres acabant a 1.477 metres d’alçada.
4) Bovine on es supera un desnivell positiu de 704 metres acabant a 1.987metres d’alçada.
5) Catogne on es supera un desnivell positiu de 778 metres acabant a 2.011 metres d’açada.
6) Téte aux Vents on es supera un desnivell positiu 713 metres acabant a 2.130 metres d’alçada.

Perquè us feu una idea de la duresa de la prova us diré que he vist gent vomitant tant dempeus i com recolzats en posició fetal a una muntanya, gent tirada pel terra, gent menjant barretes i gels estirats boca amunt, gent amb rampes, gent coixejant, gent donant mitja volta a mitja pujada per plegar, gent que abandonava plorant, gent amb les cames destrossades, ... en fi, tot un panorama. La gent queia com a mosques. Vam passar d’ocupar el lloc 1.124 al quilòmetre 55 a entrar el 855 a l’arribada. Ja us ho podeu imaginar!! S’ha d’estar molt ben preparat, saber on estar el teu límit per no sobrepassar-lo, i tenir en ment en tot moment el perfil de la marxa i saber què t’espera.

Ara bé, el millor de tot era la gent que de tant en tant et trobaves pels carrers dels pobles, pels camins o per arreu que et donava ànims: “Bravo”, “Bravi”, “Alé, alé”, “Courage”, “Viva la espagna!! Buenos días!!” (parlem-ne), “Ándele, ándele” (això no és mexicà?), ....

Us puc dir d’aquesta marxa que:
a) És la més dura que he fet mai.
b) És la que té més desnivell acumulat, positiu i negatiu que he fet mai.
c) És la que he estat més hores caminant (faltaven sis minuts per les vint-i-quatre hores).
d) És la que més gent he vist destrossada, mancada de força i que abandonava.

Per acabar aquest tros, agrair al Jaume el que m’esperés al primer control (ens havíem distanciat una mica i no hi havia manera d’enganxar-lo) i donar-li les gràcies també per tirar de mi en totes les pujades. Es va posar davant a marcar el pas, un pas còmode, entre el 75 i el 78% de capacitat aeròbica. Aquesta va ser una de les claus de l’èxit, el saber regular-nos tant bé a les pujades.

Ah!! I si voleu veure més fotos, us deixo aquí el link de les meves fotos i de les del Jaume. No cal que ho feu!!

Anècdotes.
La primera seria que al canviar-me els mitjons a Champex (per cert, que bé que va canviar-se els mitjons) els antics ja els vaig haver de llençar allà. Tenien un forat enorme al tacó del preu esquerra. Adéu mitjons i que us vagi bé allà on sigueu!!

Pujant crec recordar cap a Champex, vam sentir lluny una trompeta i gent cridant. Mira, ens animaran, vam pensar. Quan vam arribar a l’alçada del soroll, eren un grup de cinc nois francesos (crec) tot borratxos i amb cerveses a la mà tot cantant, fent xerinola i rient-se de la gent que passava. El Jaume els va donar ànims tot dient-los: “DJ Chasis, DJ Chasis”, cosa que no els va acabar de quadrar molt i van quedar un xic descol·locats. Se’ls va posar entre cella i cella que en Jaume fes un glop de la botella de cervesa. Com que tota l’atenció la centrava ell, jo vaig mig escapolir-me com vaig poder per la dreta, però un que em va veure va enganxar la seva boca a la meva orella i va deixar-me anar un “Oeeeeeeeeeee” ben fort que va deixar-me per un moment amb aquella xiulada a l’orella com si sortís de la discoteca.

Al quilòmetre 40, no sé com vaig mirar-ho, em pensava que anàvem pel quilòmetre 48. Quina desil·lusió em vaig emportar quan vaig entrar en contacte amb el món real!!

La recompensa.
Quan arribes a Chamonix, quan ja pots penjar-te el cartell de finisher de la prova, et donen una hermilla d’aquelles que abriga on a la dreta apareix el logo de la UTMB i sota Finisher CCC. Això tampoc té preu. Encara no me l’he treta: dormo, sopo, dino, corro, faig la vertical, parlo per telèfon, llegeixo, em dutxo... amb ella posada. Tinc unes ganes que arribi l’hivern!! És que abriga molt!!

Acostumat a l’entrega de medalles olímpiques que donaven per la televisió aquests passats dies, també vaig fotre-li queixalada per saber si era o no autèntica. Efectivament ho és!!

El rei.
Ni Marco Olmo ni res. Kilian Jornet ha estat el rei d’aquesta edició. Sí senyor. Un deu per ell!! Amb un temps de 20 hores i 56 minuts ha batut el rècord i encara els de l’organització han volgut desmerèixer-lo i penalitzar-lo amb un quart d’hora perquè segons ells el van avituallar. A més va haver de passar cinc controls per verificar si portava tot el material obligatori, mentre que d’altres només una vegada. O rei és entre nosaltres i és català. Felicitats Kilian!!

Missatges als companys senderators.
En primer lloc, agrair a tots el seguiment continuat des de la distància que ens van fer a través de la pàgina web de la prova i per les trucades i pels missatges que van enviar-nos en carrera. Com s’agraeixen. Gràcies Alba! Gràcies Xavi!! Gràcies Raul!! Gràcies Mikel!! ... I segur que me’n deixo algun, que espero que em perdoni.

Xavi: L’any vinent et volem veure suant la cansalada i posant-te l’hermilla final de finisher.

Dave: El mateix, crec que estàs lo suficientment preparat per afrontar-la amb garanties.

Raul: Només recordo una infusió de pi en tota la marxa. Tots els camins estan molt nets. Ah!! I les baixades ben agraïdes!!

Jordi Atleta: Tranquil, que no et vam trobar a faltar. Vaig encarregar-me de substituir-te amb tres fantàstiques caigudes nocturnes (una torçada de turmell esquerra i dues relliscades).

I l’any que ve la llarga?
Uff!! La llarga és molt llarga. Són 166 km a fer en un màxim de 46 hores. Crec que si aquesta ha estat duríssima, la llarga ja no vull ni pensar-ho. Crec que s’ha d’estar molt preparat i que potser algun any m’ho proposo, però de moment no en tinc intenció. Només us diré una cosa: l’endemà quan nosaltres baixàvem cap a Barcelona amb el cotxe, encara hi havia gent que caminava. Bestial!!

M’HA AGRADAT.
Tot, absolutament tot. Però si vaig per parts:
a) Organització perfecta.
b) Era impossible perdre’s, ja que tot estava molt ben marcar. Fins hi tot les cintes que marcaven el camí estaven penjades dels arbres gràcies a unes cintes que per la nit eren reflectants a la llums dels frontals.
c) Avituallaments impressionants, amb tot tipus de menjar i amb molta quantitat.
d) Lectors electrònics de dorsals que feien que la resta de la gent des d’internet poguessin seguir en tot moment en quin punt et trobaves de la cursa.
e) Ens van donar una bosseta a cada participant perquè portéssim penjada de la motxilla i hi poséssim els papers per llençar.

NO M’HA AGRADAT.
Els temps de tancament dels controls eren bastant justos. No et podies dormir en cap moment i si t’agafava algun defalliment ja podies resar per recuperar-te ràpid. Nosaltres fotent-li canya anàvem amb un marge d’una hora o d’una hora i quart.

Malgrat donar-nos la bossa per la brossa, la gent no en fa cas i segueix embrutant la muntanya. Encara que els donaré el dret al dubte i pensaré que intentant posar-ho dintre se’ls va caure.

Ja n’estic fart. Quan aprendré a treure’m els mocs a l’estil futbolista? Algú em podria donar classes? Ho vaig intentar dues vegades i millor que no us comenti els resultats!!

CCC: dies previs pel Mont-Blanc

L’arribada.
Vaig passar a buscar al Jaume per Sant Cugat a les nou del matí i a les sis de la tarda arribàvem amb l’ajuda indispensable del GPS a Chamonix, on teníem l’apartament aparaulat i pagat. Només sabíem l’adreça i el número secret per obrir la porta del carrer. Aparquem el cotxe i comencem amb les operacions de localitzacions de l’apartament. Triguem vint minuts en trobar-lo, després d’haver preguntat a sis o set persones diferents. Estava amagat en un petit túnel que comunicava dos carrers. La primera sorpresa va ser no trobar a ningú al vestíbul. Com podíem aconseguir les claus per entrar a l’apartament? Pugem al primer pis i ens plantem davant de la porta 105, la nostra. Truquem i res. Accionem la maneta i... bingo!! aquesta s’obra i ens trobem com a furtius dintre de l’apartament. Donem una ullada, i mentre el Jaume llegeix el prospecte que hi ha sobre la taula, jo obro tots els armaris i calaixos del pis. Ni rastre de la clau. El món al revés: normalment sempre tens la clau i el que no trobes és l’apartament.

Decidim baixar a la plaça i truquem a la propietària. El Jaume és l’encarregat, ja que el meu anglès, tot i que vaig arribar el dia abans de Londres, segueix essent igual de pèssim. Finalment, li sembla entendre que la clau és dintre del microones. Fantàstic, l’única porta de tot el pis que no havia obert!! Tornem a pujar i, efectivament, la clau era allà. Havíem completat la gimcana de benvinguda!!

Per la nit vam decidir recompensar el nostre esforç amb una foundue de formatge. Encara em llepo els dits...

Le Mer du Glace.
El dimarts vam trobar-nos per Chamonix a l’Òscar i a l’Antonio i vam quedar pel dia següent per fer una petita sortideta per aclimatar les cames. I així va ser. A les vuit del matí, després de fer un cafè (tres euros i mig un cafè amb llet) vam posar rumb a la Mer du Glace, una glacera situada a un parell d’hores caminant des de Chamonix. S’hi pot accedir amb cremallera, però nosaltres volíem fer-hi cap utilitzant les nostres cames, que per això les tenim. En resum, va ser una petita sortida d’unes tres hores en total que va servir-nos per conèixer més als nostres companys (sobretot a l’Òscar que de vegades ens hem vist per la CCCR) i per escalfar motors abans de la gran prova.

Recollida de dorsals.
El dijous era el dia assenyalat per l’organització perquè tots els participants recollíssim el dorsal a una immensa carpa que havien muntat a les afores de Chamonix. Vam arribar-hi sobre les onze i la cua era enorme. Sort vam tenir que vam veure als companys del CEI (Dolors, Miquel, Fermí...) i com qui no vol la cosa i amb el seu consentiment vam colar-nos. Com que una companya del grup ja portava l’estelada posada en forma de capa, jo vaig decidir no cohibir-me més i treure-la a relluir. Ara ja en seriem dos i la cosa seria més fàcil. Així doncs que durant tot aquell dia per Chamonix es va poder veure a l’EsteladaMan i a l’EsteladaWoman corrent pels carrers principals del poble.

Recollir els dorsals es va convertir en una tasca una mica tediosa, ja que havíem de passar per un seguit de punts on:
a) Entregaves 10 euros de dipòsit pel xip i recollies l’hora de sortida de l’autocar.
b) Et revisaven el material obligatori que s’havia de portar.
c) Et feien entrega del dorsal.
d) Et donaven la samarreta que et corresponia en tant que participant de la prova.

Quan tot va estar enllestit i tots els companys que ens coneixíem vam trobar-nos entre els estants de patrocinadors, d’altres marxes que es celebrarien i de marques esportives, vam ser convidats a un dinar de germanor de gairebé tots els catalans a l’apartament de la Dolors, el Miquel i el Fermí. Evidentment vam acceptar i vam dir-los que portaríem pasta, coca-cola, pa i formatge ratllat.

Amb l’estelada penjada en forma de capa, vam desfer el camí que havíem fet per tornar cap a casa.

Incident amb l’estelada.
No us espanteu, no va passar res. Només una petita anècdota a remarcar. Quan vam entrar en a un supermercat per comprar el pa que portaríem al dinar, dues de les caixeres se’m van quedar mirant la bandera. Una d’elles va trencar el gel i em va preguntar en anglès que d’on era la bandera. Jo li vaig dir que de Catalunya. Ella va fer cara com de no saber on era aquest lloc i va comentar-ho a la caixera. Quan ja sortíem de la botiga, una de les dos va exclamar: “Ah!! La España!!”. Em vaig girar i els vaig dir: “No, no, la Catalunya”. Mica en mica se’ls ha d’anar culturitzant... jejejeje

The Catalonian Pasta Party.
Van acudir puntuals a la cita: el dinar de germanor no es podia fer esperar. A dos quarts de dos picàvem a l’intèrfon i el Miquel va baixar a obrir tot obligant-nos a pujar al segon pis per les escales, deixant l’ascensor de banda. Només hi eren ell i el Fermí, així que vam donar-los un cop de mà per preparar-ho tot.

Quan gairebé tot va estar enllestit, van començar a arribar tot de gent, gent i més gent. Un total de disset persones van ajuntar-nos en un pis pensat per a quatre. Tota una proesa. Una invasió catalana en tota regla. Semblava el camerino dels germans Marx a la pel·lícula aquella tant famosa d'Una nit a l'ópera. Tothom va portar alguna cosa per menjar, però el plat principal era la pasta (espaguetis, concretament), per això l’he batejada com The Catalonian Pasta Party. El que feien la marxa llarga de 166 km, l’endemà sí que l’organització els n’havia muntat una, i jo no estava disposat a renunciar a aquest luxe.

Després a les quatre vam quedar per fer un cafè al centre de Chamonix i allà vaig poder saludar al Joan Iborra, que sabia que participava a la prova llarga.

Salutació supressiva.
A mitja tarda, i quan estàvem parlant amb el Xavi Marina, vaig ser abordat per un personatge anònim que em va deixar anar: “Tu fa temps vivies al carrer tal (no el diré) número tal (tampoc el diré)?”. Què pensaríeu vosaltres si al lloc menys pensat de la terra una persona ve i et diu això i a més a més ho encerta? Em vaig acollonir, sí senyor!! I amb la mirada vaig buscar pels voltants per si hi havia alguna càmera amagada d’aquells programes de televisió que gasten bromes. Finalment, després d’observar-lo una bona estona i no caure-hi, tot xerrant amb ell i una vegada va treure’s la gorra, vaig reconèixer-lo: fa temps tenien un despatx a la mateixa escala on viu el meu pare. Jo era molt petit i fa anys que van agafar el despatx a un altre lloc. El món és un mocador, ja ho podeu dir. Evidentment, jo seguia portant l’estelada penjada!

Foto amb corredors.cat.
El mateix dijous, a la plaça on finalitzen les tres proves (encara n’hi ha una altre de 220km a fer amb un màxim de 100 hores si no recordo malament), havíem quedat la gent de corredors.cat per fer una foto prèvia a la sortida. Després de xerrar una bona estona amb el Xavi Marina i la seva parella (em van caure genial) i d’esperar a que arribés la resta de gent, vam decidir procedir amb la foto. Una foto que va ser incomplerta, perquè faltava gent (com el Jaume Terés), però que va ser un altre moment d’aquest de germanor catalanista i un punt de reunió on tots ens podíem entendre parlant els uns amb els altres. Ja en començava a estar una mica tip d’això de no saber parlar francès i d’intentar entendre’m amb la gent autòctona amb catalano-anglo-francès...

Tot a punt i a dormir d’hora.

Doncs sí, després d’un sopar on evidentment no hi podia faltar la pasta per quarta vegada consecutiva en dos dies (és a dir, els dos dinars i els dos sopars), vam anar a dormir d’hora. Tot el peix estava ja venut. Demà era el gran dia. No va costar-me gens adormir-me. Estava molt cansat...

London city.

El viatge turístic de plaer d’aquestes vacances (a part d’aquell dia que van enviar-me a prendre pel cul, que a més a més com podeu intuir també inclou sexe) ha estat a la capital anglesa acompanyat per l’Alba. Cinc dies més el de tornada que van estar aprofitats i espremuts al màxim per tal de poder gaudir de tot el bo i millor d’aquesta ciutat. Anècdotes i curiositats? Un munt, que espero poder relatar-vos-les tot seguit de forma amena i divertida i sense fer-me molt pesat.

Aeroport del Prat.
No us heu preguntat mai què carai és el que heu de fer o qui carai heu de ser perquè us avisin pels altaveus de l’aeroport de que el vol està a punt de marxar sense vosaltres? Aquella típica veu elèctrica de senyora que diu més o menys així: “Última llamada para el pasajero Don Tal i tal del vuelo tal con destino a tal”. Ja us dic jo que si ens arribem a dormir el dia de la sortida ningú s’hagués preocupat de nosaltres per si perdíem el vol i molt menys ens haguessin cridat per megafonia en un últim intent a la desesperada per a que no perdéssim l’avió.

Menjars.
Al costat de l’hotel teníem un restaurant anomenat Raffles Café (per nosaltres El cafè d’en Rafel) i al que vam anar a sopar dues o tres vegades. D’acompanyament sempre et portaven amanida, però amb coses d’aquelles que nosaltres no mengem com col i alguna cosa més. Per tant, vam decidir que la demanaríem verda, només amb enciam, a l’estil xiringuito de platja. “Only green salad”, li vam fer saber al cambrer. Sí, sí, “no problem”, segon ells. Doncs, què ens va portar? Sí, amanida de color verd, però que incloïa tot de productes de color verd com enciam, pepino i... pèsols!! (algú ha menjat pèsols a l’amanida alguna vegada?) Per què complicar-se la vida si només volíem l’enciam?

El dia que vam anar a Camden Market (recomanat per a tothom que hi vagi), vam decidir menjar a un Kentucky Fried Chicken. Mentre estàvem fent cua, els tres nois del costat van demanar... 24 peces de pollastre!! Increïble!! Les van servir totes en una safata i van seure just davant nostre. Un dels tres nois diríem que pel seu aspecte voluminós havia de ser client habitual d’aquest tipus de llocs i entre l’Alba i jo fèiem porra de quantes se’n menjaria cadascú. Per unanimitat vam quedar que vint peces serien per ell i les altres quatre a repartir entre els altres dos acompanyants. De sobte van assentar-se amb ells un parell de noies i la porra, evidentment, va canviar. Estava clar: ara només li’n tocarien divuit de peces de pollastre i les altres sis a repartir entre la resta.

Com a curiositat, el signe universal que tenim aquí per demanar el compte a un restaurant quan el cambrer està lluny (aixecar la mà i fer veure que escrius), també és vàlid allà.

Anant al lavabo a Harrods.
És tota una experiència i va en consonància amb la categoria del lloc. Tot va començar quan, de visita a aquests famosos grans magatzems, em va sorgir la necessitat imperiosa de visitar els serveis. Doncs bé, vaig dirigir-me allà i a l’obrir la porta, quina va ser la meva sorpresa quan vaig trobar-me que hi havia un empleat amb corbatí, americana i guants blancs plantat allà en posició de ferms i donant-te els bons dies. I clar, mentre jo estava allà pixant de peu, li anava donant alguna que altre llambregada per veure si es movia o venia per ajudar-me (mai se sap)... Però res de res, ell com un estaquirot allà plantat. I el pitjor del cas és que aquest home et trenca el rotllo. Imagineu que teniu moltes ganes d’anar al lavabo per tirar-vos alguna ventositat. Ho faríeu sabent que teniu una persona vigilant-vos i espiant els vostres moviments? Uff!! Mai m’havia sentit tant observat en un lavabo... Al final, però, em va saber greu per aquest pobre home: tenir una feina que consisteix en estar tancat vuit hores diàries dintre un lavabo... no ha de ser molt gratificant!! Això sí, amb molta elegància ho portava!!

L’idioma.
La veritat és que això de l’anglès no és el meu fort. Què hi farem. No es pot ser perfecte... Vaig tenir un parell d’anècdotes bastant bones:

Estàvem buscant el carrer Downing Street, on el primer ministre britànic té la seva residència. Doncs vaig preguntar-li a un senyor:
Servidor: Please, Downing Street?
Senyor: In english, please...
Servidor: Sí, sí, in english: Downing Street?
Senyor: Ah!! Dawning Street?

Sopant a un restaurant, volia demanar una pizza de pernil:
Servidor: Pizza with jam.
Cambrera: With jump? (saltar)
Servidor: Ah!! Ham, sorry... (encara no sé com caram és pronuncia).

Buckingham Palace.
La veritat és que paga la pena el veure-ho. És impressionant i increïble la de diners que hi ha allà dintre (bé, quan vaig sortir jo de la visita ja no n’hi havia tants, que els que portava a la butxaca no me’ls vaig deixar allà). Luxe, immensitat i elegància és el que podreu trobar-hi. Alguns punts a tenir en compte de la meva visita a Buckingham Palace són:
a) Finalment no vaig poder trobar-me amb la Isa. Es veu que ja estava de vacances i no va poder avisar-me que no hi seria. Bé, què hi farem, un altre any serà (frase a la que ja estem avesats a dir molts barcelonistes a final de temporada). Això de ser reina d’Anglaterra últimament la porta molt trasbalsada.
b) Puc dir que he ballat un vals a la Sala de ball on hi ha aquella taula en forma d’U per a celebrar els banquets de recepcions oficials. Això ho poden dir molt poques persones, només comptades!! La veritat és que van ser tres o quatre passos només seguint el compàs de la música que podíem escoltar, perquè l’Alba es moria de vergonya, però bé, ella ara també pot dir que ha ballat un vals a Buckingham Palace. Està entre el grup dels escollits.
c) Els plats que fan servir pels sopars els renten tots a mà. Com jo a casa!!
d) Si tal i com vaig sentir la reina Isabel II paga impostos, això vol dir que és freelance/autònoma?
e) Si nosaltres quan vam sortir de la visita ens van fer passar per la Buckingham Palace Shop (a gastar i engrandir les arques angleses), això vol dir que quan el Bush, Blair, o algun personatge important d’aquests va de viatge oficial també el fan passar per allà?

Altres curiositats.
Encara hi ha gent, amb els temps que corren, que va amb càmeres d’aquelles d’usar i tirar.

La part de les cues que estaven mal fetes (metro, museus, etc) és on hi havia espanyols. Ni punt de comparació amb el tarannà ordenat i seriós dels anglesos.

Sempre has de tenir la paraula sorry a la boca, que són molt educats i si no s'enfaden: si demanes quelcom, per passar, si dones un cop a algú, ...

Vaig aconseguir resoldre un sudoku amb números en anglés. Sí, sí, com ho llegiu!!

El meu comportament va ser de turista autèntic: vaig aguantar estoicament cues de dues hores (algunes en ple sol), vaig fer algun recorregut amb audioguia, he passat fred perquè només m’he endut una samarreta de màniga llarga i tota la resta de màniga curta, m’he empassat escultures i quadres que ni em van ni em venen... però, per decepció de molts, en l’única cosa que no m’he comportat com un turista modèlic ha estat perquè no he portat xancles amb mitjons. Ho sento, però no és el meu estil!!

NOTA: Us podria mortificar amb tot un seguir de fotografies del Jordi al Tower Bridge, Jordi al Buckingham Palace, Jordi fent veure que parla per una cabina d’aquelles angleses, Jordi prenent quelcom a un pub, Jordi entrant al British Museum, Jordi a Harrods, Jordi a la parada de Nothing Hill, Jordi a la parada de Victoria Station, ... Però no ho faré, tindré compassió... Per això ja estan els pares que segur que de bon grat s’empassaran les gairebé mil instantànies que vam fer allà. Ah!! I el Toni, que va dir que les volia veure! Que me’n recordo i no t’escaparàs!! Quan et va bé quedar?

Intentaré no tancar per vacances!!

Avui començo oficialment les vacances. Dia vuit del vuit del vuit a les 14:00h en punt és l’hora estipulada (encara que puc dir que ha estat a les vuit del matí, hora en que he entrat a treballar). Quatre setmanetes (que també en podrien ser vuit) on hi haurà de tot: estones pel relax, per les festes majors, pel turisme i per les Ultra-Trails. Així que només desitjar-vos molt bones vacances a tothom, que les gaudiu d’allò més i que torneu amb les piles ben carregades el proper setembre.

Intentaré anar actualitzant el blog amb alguna coseta, però no crec que tingui molt de temps ni molts mitjans. Ja se sap, quan es té un ordinador a mà no es té internet, i quan es té internet no es té un ordinador a mà... Umm mala excusa perquè sense ordinador no hi ha internet. Bé, que faré el que bonament podré!!

He muntat una petita festa (o cerimònia) a Pequín per celebrar que començo les vacances. Si connecteu la televisió sobre la una del migdia la podreu veure en directe. Per què Pequí i no Santa Perpètua? Doncs mira, perquè sempre he volgut anar-hi i perquè em sortia més econòmic. Ja se sap que la mà d’obra xinesa és més barata que la d’aquí.

BON ESTIU A TOTHOM!!

El maleït Porsche Cayenne.

Imagino que tots els que pagueu religiosament la factura a final de mes a Movistar o que de tant en tant passeu per algun caixer de la xarxa tant extensa que tenim a Barcelona i recarregueu el telèfon amb saldo (el meu cas), pels vols del passat Nadal, crec recordar, no deixàveu de rebre missatges diaris perquè enviéssiu sms per participar al sorteig d’un Porsche Cayenne. No, jo no vaig picar, com tampoc pico en el sorteig de 6.000 euros de la cadena televisiva de torn, com tampoc m’he baixat encara mai politó, megató, supertó o maxitó de cap cançó del moment ni cap joc per poder entretenir-me quan espero l’autobús o m’estic avorrint a casa (per combatre això van inventar fa molt de temps un objecte molt curiós i didàctic anomenat llibre).

Doncs bé, que ja me’n vaig per les rames. Aquesta pobra dona (que no sé si dir-li pobra o no perquè en aquesta aventura ha acabat amb saldo positiu pel seu compte corrent) segons ella ha passat un calvari. Però és clar, s’ho va guanyar a pols perquè la dona tota soleta segons l’article del diari havia enviat missatges per participar al concurs per valor de dos cents euros. Si fem la divisió a dos euros el missatge surt la bonica quantitat de cent missatges enviats per participar al concurs de marres. He de dir que en la meva vida si sumo totes les cartes (sobretot al Filiprim amb les etiquetes d’OK), sms o trucades per participar a concursos no arribo ni a una desena part. Ah!! Només tenir en compte que aquesta dona té hipoteca i no té feina fixa... i es gasta 200 euros en missatges. Així va el país i la crisi!!

Si seguim llegint l’article la tal Enriqueta (Enri pels amics), va haver de desplaçar-se a Madrid (amb la mare inclosa) amb l’AVE, participar en l’entrega de rigor del cotxe amb piscolabis inclòs (que ella diu que va ser una merda i que ja s’hi podien haver lluït més, cosa que em fa pensar que va voler participar al concurs per poder endrapar gratis), fer tractes infructuosos amb un mafiós per vendre el cotxe, tornar a Barcelona amb el vehicle i finalment vendre’l a un altre comprador anònim i embutxacar-se la meravellosa quantitat de 36.851 euros nets d’impostos. I encara té la barra de dir: “Que sàpiguen els espanyols a qui tornen diners que una part ve del meu Porsche Cayenne”.

Total que les conclusions que se’n poden treure són:
1) És un cotxe per persones amb molts diners, ja que finalment va vendre’l per 45.000 euros.
2) Existeixen els mafiosos.
3) Actualment hi ha un Porsche Cayenne circulant per Barcelona amb una persona que es va estalviar un bon grapat de diners.
4) Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

De totes maneres jo tinc clar el que faria si em toqués aquest cotxàs. No me’l quedaria, evidentment. És il·lògic fer-ho. Les despeses que comporta el manteniment d’aquest cotxe són molt elevades. Sí, pots lluir un carro impressionant, però també pots lluir unes butxaques buides i relluents que de ben segur guanyaries el primer premi de qualsevol concurs.

A més, és un cotxe que s’ha de portar ben net i lluent i amb la mala sort que tinc jo amb la pluja quan netejo el cotxe... Per cert, abans d’ahir vaig tornar-lo a netejar per la nit i ahir van caure quatre gotes per Barcelona. Jo desisteixo!!

Crivellats*.

Una, dues, tres, quatre, cinc… fins a sis picades de mosquit he contat jo aquesta nit. Casualitats de la vida, com els gols que el Barça li va marcar al New York Red Bull. És a dir, que en els nostres respectius partits va guanyar el Barça i els mosquits tigres (bé podria ser el nom d'algun equip mexicà), i vam perdre els New York i un servidor. Total, que els perdedors vam acabar crivellats: uns a gols i l’altre a picades. I ara no sé si els que s’havien pres el Red Bull, vistes les proves, eren els mosquits per les ganes inusitada que demostraven de xuclar sang (o per allà de que et dona ales) o Eto’o, Xavi i companyia!!

De totes maneres si no hagués estat per la forta picor que sentia a la meva part dreta del cos (braç i cama), no hagués vist aquesta matinada la golejada blaugrana. Quan estava tip de rascar-me i gratar-me totes les meves parts del cos exposades a la voracitat ferotge dels mosquits, vaig alçar-me del llit i vaig decidir que provaria sort i aniria a la planta de sota on s’està més fresquet i on hi ha un sofà gran on el metre vuitanta-quatre centímetres que fa un servidor hi caben estirats. Després d’una sessió de bany i massatge, és a dir, bany de colònia fresca barata aplicada per mi mateix en forma de massatge per tot el cos, vaig consultar l’hora (la una de la nit) i vaig recordar-me que jugava el Barça. Com a bon barcelonista vaig sacrificar hores de son (l’endemà m’havia de llevar d’hora per anar a treballar) i veure el partit. Fet i fet, se m’havia passat la son. Just endollar la televisió començava el partit. D’això se’n diu arribar i moldre. Gràcies mosquits!! De totes maneres avui no us hi esforceu que no juga el Barça i em fotria bastant tornar a estar despert a aquestes hores intempestives de la matinada.

El partit va ser molt distret. La primera part se’m va passar volant i a la que vaig adonar-me’n l’àrbitre ja xiulava el final i enviava a tots els jugadors al vestidor. Imagino que qualsevol cosa era millor que lluitar contra l’enemic invisible que m’atacava per tots cantons i em tenia martiritzat. La veritat és que el Barça va jugar força bé: joc molt ràpid, vertical, amb moltes oportunitats per marcar gols i pressionant la sortida de la pilota des de dalt,. Un Xavi pletòric i un Eto’o que va marcar ell sol dos golets.

La segona part la vaig veure amb els ulls tancats i les orelles ben obertes. Ja em començava a entrar la son, però jo aguanta que aguantaràs. De fet sé que va marcar el Jefren i el Pedro però no vaig veure els gols, només els vaig escoltar. I així és va arribar al final del partit amb una nova golejada d’escàndol ( 2 - 6) i tot ja preparat per la prèvia de la Champions League contra el Wisla de Cracovia.

L’únic però, els dos gols encaixats. Segueixen havent-hi errades defensives de concentració. S’ha de millorar per tal d’evitar errades inesperades. Excepte el primer partit, a la resta el Barça no ha aconseguit deixar la porteria a zero. És clar, que si després n’han de marcar cinc o sis, ja signo!

Bé, avui abans d’anar a dormir miraré si hi ha algun mosquit més gran de lo normal. Perquè si les sis picades són d’un mateix insecte a hores d’ara ha d’estar més gras que el Laporta i de ben segur que salta a la vista. Faré una inspecció a fons de l’habitació per trobar les pistes necessàries i eliminar l’assassí que ronda per casa.

ETO’O.
Sisplau, quedem-nos-el. Deixem ja de marejar la perdiu. Se’l veu implicat, amb ganes d’aportar coses i recuperat de la lesió al genoll. Hi ha algun davanter millor actualment a Europa que aquest Eto’o tant millorat? Permeteu-me que ho dubti. Segueix estant entre els tres primers. I a més a més s'ha tornat a apropiar del número nou...


* Per qui desconegui el significat de la paraula, jo l’acabo de descobrir ara mateix, vol dir en castellà “acribillar”.

Repàs a l'actualitat.

M’agrada aquesta iniciativa de la cadena “Bon preu”. Fa país. I a més a més, ens treu aquesta costum tant lletja que tenim tots plegats (jo el primer) d’adreçar-me a algú que ve de fora en castellà directament, sense provar si entén o no el català. Els estem malacostumant, crec. Estic millorant amb això dia a dia i últimament quan m’adreço en la meva primera llengua per demanar un gelat, comprar a un supermercat o demanar quelcom a una restaurant sembla que m’entenen. I això és bo. Diria que se’n diu integració. Però bé, tornant a la iniciativa de les xapes, ara només falta que aquest treballadors l’entenguin, perquè si jo anés a Alemanya (posem pel cas) i em fessin penjar una xapa de “Sisplau, parla’m en alemany”, sí, quedaria bé, però la veritat és que faria més nosa que servei perquè no m’assabentaria de res del que em diguessin. Si és que per això de les llengües s’ha de néixer amb un do, oi senyor Montilla?

Home, que jo de cafè no en prenc!! No podríem diversificar les opcions? Hi ha un ampli ventall al mercat de begudes!! Per exemple, jo em conformo amb una Coca-Cola ben fresca o un Trinaranjus de llimona. Però de totes maneres, que per mi no sigui dit. Que si cal fer un cafè el fem, que després no puguin retreure’ns que posem entrebancs. Vostès posin dia i hora i jo, puntualment, serè allà. Ara, que m’estranya que ens citin per prendre quelcom...

Ostres, què fort!! Resulta que al segle III ja menjaven calçots. I a més a més, per acabar de corroborar els fets, han trobat una pintura on apareix un home amb una safata a la mà plena de calçots i menjant-ne un a la manera habitual en que es sol fer actualment (veure la foto annexada). Imagino doncs, per omissió, que ja els sucaven amb salsa romesco, i que aquesta també ha de datar d’aleshores. Si es que l’home es pensa que tot els descobriments són recents i la paternitat de les coses ens agrada atribuir-la a la gent que és més coetània a nosaltres. Em pregunto ara quin serà el proper descobriment culinari i si trobaran alguna pintura grega, romana o fenícia d’alguna persona menjant truita de patata, espagueti a la bolonyesa, ensaladilla russa o unes patates braves. No si ara resultarà que aquesta fama de cuiners innovadors que tenen en Ferran Adrià i companyia no serà pas certa i l’únic que faran serà reinventar el que ja estava creat...

Mira, no està gens malament. Han tingut una bona idea aquesta gent. Tenen un bon departament de màrketing. De fet estic per comentar-los si me’n poden repartir a la meva feina perquè el temps ara a l’agost d’espera per entregar un programa és molt més llarg que no pas a la resta de l’any. Les ganes de treballar són poques i la calor no ajuda gens. O sinó el que puc fer és retallar els que surten cada dia als diaris i entregar-los als usuaris per correu intern. També estaria bé. Però, és clar, tampoc asseguren que l’entrega del correu intern vagi gaire a l’hora. Tothom està de vacances i els pocs que quedem ens ho hem de manegar com podem. Si es que a l’agost sempre estem sota mínims, però a tot arreu. I TMB no és una excepció.

Ah!! Adjunto un dels passatemps. Si algú troba alguna paraula a la sopa de lletres que m’ho digui. M’he estat trencant el cap buscant-ne alguna i no hi ha manera. Ara els programes encara trigaran més a sortir després del temps que invertit... Imagino també que d’altra banda els passatemps seran diferents cada dia, perquè si no ho són una vegada els has resolt tots, de què serveix que l’endemà et tornin a repartir els del dia anterior?


Ja em quedo més tranquil!! Quin tros de periodista... Però no patiu, que jo encara estic amb el tema del boicot a Tele5 i no la veig. Me’n lliuro!!