evidentment. I llavors és quan, fent cabòries, t’arribes a plantejar què desgraciat series si t’agradés un altre esport, com per exemple el curling, on no juga ni Messi, ni Villa, ni Xavi, ni Iniesta... En definitiva, on no hi ha una pilota i aquesta es juga amb els peus. És cert, però, que va anar del canto d’un euro que empatéssim, cosa que tampoc, tal i com va jugar l’Atlétic, hagués estat estranya. Però es que tampoc no es pot guanyar per cinc gols cada dia. I és que aquesta és la demostració de que tot costa molt, com diu el Profeta, i aquests jugadors són de carn i ossos i també pateixen, de vegades per tirar els partits endavant.Estàs a sota d’ella, a gust, mentre t’acaricia amb els seus dits mullats, mentre els fa lliscar sobre la teva pell despullada i a tu t’entren calfreds pel tot el cos. Gaudeixes. Disfrutes. T’agrada ser allà, els dos, compenetrats, allunyats de mirades furtives. Vas entrant mica en mica en calor, perquè bàsicament, si vols, aquesta és la seva funció: pujar-te la temperatura corporal. Fa anys que ho practiques i mai ha fallat. Per alguna cosa serà, 
no? Tornant a ella, segueix a dalt teu, sense permetre que la toquis, que l’acariciïs, que la palpis. Però tampoc et sap greu, ja que és ella l’encarregada de fer que et sentis bé i gaudeixis amb els cinc sentits. Però de sobte, en el moment més àlgid, quan estàs gaudint d’allò més, quan les sensacions són d’allò més bones, puf! interrupció inesperada... coitus interruptus, per ser francs. Hi ha alguna cosa pitjor, amics, i des d’aquí vull denunciar-ho, que una dutxa de gimnàs d’aquestes que té un temporitzador per l’aigua i que es va parant cada cert temps i tu has de, desesperat, tornar-li a donar al botó perquè torni a fluir l’aigua calenta?? Abolim-les, sisplau!
tranquil·lament. Les dues ocasions fallades pel Messi, claríssimes! El fora de joc assenyalat a Pedro quan es quedava sol davant del porter. El gol LEGAL anul·lat. El penal no xiulat. Un munt de coses que van fer que el partit d’ahir, en lloc de decantar-se cap a la banda blaugrana, es decantés cap a la banda anglesa.
la gespa. El segon dia va crear el cercle central. El tercer dia va crear les àries. El quart dia va crear les línies de corner. El cinquè dia va crear les graderies. El sisè dia va crear la pilota. I el setè dia, veient que tot allò era bo, va dir: “Què carai, ara em poso a jugar!”. Doncs bé, el Déu del futbol va un dia als seus deixebles: “I hi haurà un equip que batrà trots el rècords, anihilarà els rivals i desplegarà un joc mai vist sobre la capa de la terra. Quan la resta d’equips s’hagin d’enfrontar a ell tindran por, pànic i sortiran al terreny de joc no a guanyar, ni tant sols a empatar, sinó a rebre la quantitat més petita de gols en contra possible”. I així va ser. Expliquen les cròniques que la temporada 2010-11 va existir tal equip, que va anorrear el rècord de partits seguits guanyats en Lliga (en porta ja setze) aconseguit fa molts i molts anys per un invasor blanc i comandats pel rei Di Stéfano.
canviat, i el cartell segueix sent el mateix (informació útil pel lector). Així que com tot està com ho vaig deixar quan vaig deixar d’anar-hi (valgui la redundància), entro disposat a saludar a l’Antonio. Quina sorpresa la meva quan, oh!, en lloc de l’Antonio (i els seus dos ajudants), veig que hi ha tres marroquins. Em palpo els ulls, m’eixugo la suor freda que de sobte m’ha entrat i miro de controlar els lleugers marejos que m’han entrat de sobte. Antonio?, el crido en silenci. Antonio, on estàs? Però debades em trobo amb un dels marroquins que, molt simpàtic, em dona les bones tardes en castellà i em diu que ja puc passar. Em toca a la cadira de sempre (casualitat) i els ulls se m’humitegen. Penso en l’Antonio mentre una veu em pregunta com ho farem i unes mans em posen aquella mena de flassada per no omplir-me la samarreta de pèls. "Antonio?", li dic amb veu molt baixa i els ulls vidriosos, amb la qual cosa ell em mira amb cara de no entendre res i li demano disculpes i li dic que “así, pero corto” (gran frase). Llavors, qui fa d’Antonio, em diu que si “corto o muy corto” (com també deia l’Antonio) i jo, com també li deia (a l’Antonio, per si no ha quedat clar) li responc amb un “corto, corto” (amb pausa de mig segon entre les dues paraules). En poc menys de deu minuts em deixa enllestit. He de dir que m’ha donat una mica de conversa i tot i s’ha disculpat perquè ha hagut d’abandonar-me un parell de vegades. Em cobra onze euros i em diu que tinc dotze dies de garantia per tornar si no m’agrada. Jo ric amb ganes i li dic que m’ho apunto, però que m’agrada bastant com m’ha deixat el cabell. Ens acomiadem, però abans de marxar col·loco la mà dreta sobre la butaca on sempre m’assec a esperar quan hi ha cua, em giro, miro cap a l’interior del local i torno a pensar en ell, en l’Antonio. Què se n’haurà fet?
tenen un conductor que cobra una morterada). Aquest sembla que ha perdut pistonada, perquè la distància és una mica més gran que la setmana passada. De totes maneres, l’equip blaugrana fa temps que veu l’autocar blanc a través del retrovisor. Aquesta setmana, però, és diferent. Però quina diferència hi ha? Doncs que, a més a més dels jugadors que sempre transporta, es veu un objecte rectangular dintre del portamaletes. Què serà? Un matalàs! Un matalàs? Sí, sí, i tant, perquè ara aquest quatre punts que tenim d’avantatge sobre ells ens donen això, un bon matalàs. O un bon coixí, com vulgueu dir-ho. Coses que, ara que hi penso, serveixen per dormir, i això és el que no poden fer, adormir-se. I de ben segur que no ho faran, perquè aquest equip va de rècord en rècord, de golejada en golejada i d’exhibició en exhibició. Gran pas el que s’ha donat. Ara els messetaris (habitants de la messeta, no confondre amb Messitaris, que són els que idolatren Leo Messi) ja no poden dir que depenen d’ells mateixos. Noooo!! Ara el Madrid depèn del Barça, per molt que els pesi, i, per tant, el Barça depèn del Barça per guanyar la Lliga. És a dir, d’ell mateix. I això, és bo, companys, és molt bo.
donat la pilota d’or a l’argentí d’or. Sense cap mena de dubte, el millor jugador que pot haver-hi sobre una capa de gespa ben verda. I és que ahir musho Messi és el que vam veure. Va fer hat-trick per celebrar la pilota d’or, però la veritat és que haguessin pogut ser quatre o cinc gols ben bons. I, és clar, amb la fantàstica col·laboració amistosa dels dos finalistes, Xavi i Iniesta. Ah!! I Villa, i Pedro, i Alves, i Piqué... tots, tots i tots. Perquè aquest Barça mereix una pilota d’or per tots i cadascun dels membres de l’equip. Perquè són tant bons, s’esforcen tant, lluiten fins a l’extenuació i, el que em sembla encara millor, des del minut 0 fins que l’àrbitre xiula el final del partit. No és maco veure Messi pressionant igual el primer que l’últim minut? Això diu molt. No, moltíssim!
rveix, es preguntarà algú, jugar a l’atac contra el Barça si te’n marquen cinc? Doncs bé, posats a perdre, perdem sent el que som i juguem amb les nostres conviccions. És per això que em trec el barret davant el Betis i el seu entrenador. Un deu! Amb la mà al cor, crec que el conjunt verd i negre ha estat de llarg el millor equip que ha trepitjat el Camp Nou. Ah!! I m’ha fet veure que no, que el futbol encara no està mort. El futbol com l’entenc, és clar. I he pensat que allà al Benito Villamarín (o que es digui ara el seu estadi), s’ho deuen passar molt bé anant a veure futbol un diumenge sí i un diumenge no. I això m’agrada. I per molt que li faci mal a més d’un, ahir el Betis va demostrar ser mil vegades millor que el pobre Real Madrid que va visitar el Camp Nou.
