diumenge, 9 de setembre de 2007

Dia 10: Pedrouzo – Santiago de Compostel•la.

Són les 6:00 de matí. Ens despertem gràcies al soroll que fa la gent que hi ha al nostre voltat. Havíem posat el despertador a les 6:30 h, per donar-nos el luxe de, ja que avui arribem a Santiago, poder dormir una miqueta més. No hi havia necessitat d’aixecar-nos tant d’hora, ja que l’etapa d’avui té una miqueta més de vint quilòmetres. Sobre les 6:20 h sortim fora de l’alberg per començar a caminar. El dia està bastant negre, i l’orbayo continua deixant-se notar. No plou molt, però la puja tant fina és empipadora. Ara sí que hem entrat al compte enrere del camí!! Avui arribem tant si ens deixen com si no!! Res no ens ho impedirà. Tinc moltes ganes ja de ser a Santiago i recollir la compostelana.

Sobre les 8:20 h parem a esmorzar a un hostal de Lavacolla. Em crida molt l’atenció que un xicot jove porta tot sol el bar. Menys mal que som dels primers en arribar i ens serveix mitjanament ràpid, ja que després de nosaltres comença a arribar molta gent i el bar es posa de gom a gom. Quina feinada el pobre!! De totes maneres, més tard li arriben reforços i la cosa va més ràpida. Ens trobem al Javier que arriba mentre estem acabant d’esmorzar. Ve a saludar-nos a la nostra taula i després de xerrar una estona ens demana si ens pot fer una foto. No li posem cap pega i treu una càmera d’aquelles d’abans amb carret i tot.

La Tere ens comenta que, mentre nosaltres estàvem segellant la credencial, l’han trucat l’Edurne i la Irene i li han comentat que s’han allotjat a un hostal prop de la catedral i que si volem anar-hi, que és més econòmic que el que vam reservar des de Barcelona. Ostres!! El que em faltava sentir!! I la reserva que tenim? Ara ja no volen ni dormir on nosaltres, elles sabran!! El que està clar que jo no vull quedar malament amb la gent de l’Hostal La Salle (on tenim la reserva) i jo dormiré allà. Tant la Tere com el Miquel aproven la meva proposta i els hi fem saber.

Sobre les 11:00 passem pel rètol de Santiago sota una intensa pluja (la mateixa que porta acompanyant-nos des de que hem sortit d’esmorzar). Ja hi som!! Ja hem arribat!! Per fi!! Sento quelcom especial que em fa posar la pell de gallina. Semblava tant lluny el primer dia i ara ja tenim la plaça de l’Obradoiro a tocar. No diré que em va caure la llagrimeta, però a punt va estar. La duresa del camí, els quilòmetres que portàvem a les cames, el problemes que hem patit, els amics que hem deixat pel camí, els bons moments que també hem viscut... Tot semblava venir-me al cap per fer-me una petita pel·lícula del que han estat aquests deu dies caminant.

Seguim caminant pels carrers de Santiago i veiem una munió de gent a un carrer estret fent-se fotos amb algú. Qui deu ser? Doncs la sorpresa va ser monumental quan, en mig de totes aquelles persones, apareix el Pier Ángelo amb el seu bastó de peregrí i amb la carbassa penjant d’ell. Ens mig abracem, ens fem fotos i xerrem una mica. Avui ha arribat a Santiago i ja ha anat a buscar la compostelana. Ens desitgem sort i continuem el camí. La nostre fita ja la devem tenir a tocar.

Finalment arribem a la plaça de l’Obradoiro. La catedral ens rep, bruta, amb els carrers mullats, però senyorial. Després de preguntar a molta gent on estava l’oficina del peregrí, la trobem. Son les 11:30 h. Hi ha cua per recollir la compostelana. Mentre esperem, tenim un altre retrobament inesperat. De sobte, veiem que baixa les escales tot somrient l’holandès!! Caram!! Ens saludem efusivament i, evidentment, ens fem una foto. Ens aconsegueix dir que les nostres companyes estan per dalt recollint també el diploma. Caram!! Quina casualitat. I, efectivament, al cap de poca estona, per acabar de rematar el dia de retrobaments a Santiago, ens creuem. La fredor i el no saber que dir s’apodera de l’ambient. Ens comenten que ara aniran cap a l’Hostal La Salle per anular la reserva. Què menys!! No seriem nosaltres qui hauríem de donar la cara, a sobre!!

Una vegada que recollim la compostelana, ens dirigim cap a l’hostal a deixar les motxilles. Tenim sort, l’habitació ja l’han netejat i no ens haurem d’esperar fins a les 16:00 h. Ens dutxem en una banyera, amb aigua calenta, sabó, ... Ohh!! Quin relax i quina sensació la de poder dutxar-te sense presses, sense patir per si l’aigua calenta s’acaba o per si hi ha algú esperant a fora,... Són aquelles petites sotileses que té la vida que no li donem importància, però que quan no les has tingut les trobes molt a faltar.

Després de dinar, i com ja ha quedat institucionalitzat els darrers dies, migdiada. Aquesta vegada de dues hores i perquè sona el despertador que l’hem posat a les 18:00 h. Un cop arreglats sortim pels carrers de Santiago i decidim provar si és certa aquella llegenda urbana que diu que a l’Hostal de los Reyes Católicos, situat a la plaça de l’Obradoiro, donen de sopar als peregrins que es presentin a la porta del pàrking. Hi arribem i hi veiem gent. Serà veritat i ens podrem posar les botes per sopar i de franc? Doncs sí, a les 19:00 h en punt apareix el maitre i amb veu greu diu “Sólo pueden pasar diez personas.”. Llàstima!! Érem uns quinze i nosaltres feia tot just deu minuts que acabàvem d’arribar. Què hi farem!! Un altre any serà!!

Després de comprar records i de passejar pels carrers de Santiago, sopem. Estic molt cansat i tinc moltes ganes d’arribar a l’hostal. Una vegada allà, decidim inspeccionar la tercera planta, que hi ha un saló amb televisió. Després d’estar una estona mirant la tele estirats al sofà, decidim donar per finalitzat el dia i baixar a dormir. Sense adonar-me’n, m’estiro al llit i no trigo ni dos segons a quedar-me dormit. Són les 23:15 h.

FRASE DEL DIA:
Aquí la perla del dia se l’emporta el Miquel. Va deixar anar la següent frase: “¿Quieres un bioprufeno?”. Evidentment el que estava oferint a la Tere era un Iboprufeno... Te lo has ganado, campeón!!

FOTO DEL DIA:
És el meu petit homenatge a la pizza. Què bé que senta menjar-ne una després de tants dies sense fer-ho!! I què bona que estava!!