diumenge, 9 de setembre de 2007

Dia 9: Melide - Pedrouzo.

A les 5:00 h toca diana. Aquesta nit m’ha costat molt dormir (per la nit hi havia gent amb guitarres cantant cançons com Tengo un tractor amarillo o Noches de bohemia) i m’he despertat infinitat de vegades. No sé si ha estat perquè estic molt cansat o perquè el llit no era massa còmode. Si a això li afegim que la gent roncava molt, tenim que se m’ha fet la nit més pesada de totes les que portem dormint als albergs. Fem la motxilla i a les 5:25 h ja ens trobem caminants pels carrers de Melide. Just abans de sortir del poble passem pel indicador de cinquanta quilòmetres per Santiago. Ja ho tenim!! De fet ens queden només un parell de dies: avui i demà i ja hi serem.

La veritat és que mentre anem caminant es nota molt la tibantor entre el grup: el Miquel, la Tere i jo anem davant i les altres van darreres. És negra nit i sembla que no vulguin passar-nos. Ni tan sols fan el gest de posar-se al nostre costat per fer servir la llanterna. Llanterna que poc a poc es van acabant les piles i la llum que fa és bastant pobre.

Parem a esmorzar a Castañeda. Són les 7:15 h. Una vegada acabem de menjar, la Irene i l’Edurne ens comenten que han de parlar amb nosaltres. Diuen que volen començar a tirar pel seu compte, pel bé del grup i perquè com a repte personal volen arribar avui a Santiago. Quan sento tot això em quedo de pasta de moniato. Ostres!! Repte personal? Però, no anem en grup? Ens tiren en cara que avui no els hem il·luminat amb el frontal quan era molt fosc. Caram!! Però si sempre van elles per davant nostre, quina casualitat que avui no podien passar-nos, ni tant sols posar-se al nostre costat per poder utilitzar la llanterna. Bé, no vull fer més llenya de l’arbre caigut. Jo tinc la meva pròpia opinió i accepto que hi hagi gent que en tingui de contraries. Per mi, si vaig de vacances amb gent, el col·lectiu sempre estarà per davant de les individualitats (el gran Samuel Eto’o m’ho ha ensenyat... jejeje) i si algú està malament sempre procuraré estar al seu costat. No puc entendre actituds contràries i personalistes davant d’un problema d’aquestes característiques, però com deia aquell “en esta vida hay gente pa’tó”, i és ben veritat. El que potser em va fotre més és que et fas una idea de com serà, del que faràs, de lo bé que t’ho passaràs, i després t’emportes desil·lusions. Però, tots no pensem igual, i aquí està la gràcia de la vida!! I d’aquesta manera va ser com es va trencar el grup. Un grup que va començar sòlid, però que a mesura que van anar sortint les dificultats va anar fragmentant-se poc a poc. És cert que quan apareixen els problemes, sigui on sigui, saps amb la gent que pots comptar i amb la que no ho pots fer. I el camí de Santiago no és una excepció!! Així va ser com vam continuar l’aventura només els tres. Érem menys, però crec que molt ben avinguts.

Sobre les 11:10 h parem a prendre un refresc a un bar de Calle. Veig una cosa molt curiosa que em crida molt l’atenció: les parets estan plenes de monedes. La gent aprofita els sortints de la pedra per col·locar-hi monedes de cèntim d’euro. Això, com van explicar-nos més tard quan vam arribar a Santiago consisteix en deixar una moneda, que s’aguanti, i demanar un desig. Jo només he fet els dos primers passos. El tercer no perquè el desconeixia. Quina ràbia!! He perdut una altre opció de demanar que em toqui la primitiva!! Grrrr!!

Més endavant, una vegada ens posem a caminar, me n’adono que se m’ha trencat el cordó de la bamba esquerra. Caram, quina mala sort!! Avui quan arribi a Pedrouzo (punt i final de l’etapa) intentaré buscar una sabateria per aconseguir-ne uns i canviar-me’ls. Faig un petit apanyo i segueixo caminant.

Pel camí em trobo al Javier, un home peculiar amb cabells i barba blanca i llarga que ha dormit a l’alberg de Melide i amb el qual ja vaig mantenir unes paraules ahir. Comencem a xerrar. Vivia a Madrid però ara ho fa a Villaviciosa. No ha estat a Barcelona des de fa trenta anys. Li he fet la petita observació que imagino que haureu pensat que si ara mateix tornés a venir no la reconeixeria. Parlem sobre lo tranquil que s’està al camp i que cada vegada hi ha més gent que no hi vol viure: carn de ciutat. Ell precisament va fugir de Madrid pel contrari, buscava tranquil·litat de totes totes.

Després d’uns quants quilòmetres inacabables on l’orbayo no ens va deixar respirar, arribem a Pedrouzo, el nostre final d’etapa d’avui. Tenim sort i a l’alberg públic encara hi ha lloc. Al cap i a la fi estem tenint més sort de la que em pensava amb això dels llocs per dormir. Creia que ens costaria molt més. Deixem les motxilles a les habitacions i com que ja eren les 14:30 h i teníem molta gana, decidim anar a dinar al primer lloc que trobem. Un cop ben alimentats (bé, diré alimentats sense el ben, ja que hem menjat una plat combinat amb greixos mil), migdiada merescuda de vora dues hores, i perquè va sonar el despertador que si no seguim dormint fins l’endemà!!

Per la tarda la Tere necessita gases. Anem a la farmàcia que hi ha just davant de l’alberg. La conversa amb la farmacèutica no té preu. La Tere li demana quantes gases van en un paquet, a la que la farmacèutica, tota contenta li contesta: “Cincuenta cèntimos.”. Evidentment no volem saber el preu...

Rebem un missatge al mòbil de la Tere. Són la Irene i l’Edurne que ens comenten que ja han arribat a Santiago. Caram!! Sí que hi han posat ganes!! La veritat és que té molt de mèrit el que han fet i és digne d’admirar. Des de Melide hi havia cinquanta quilòmetres. I d’una tirada i amb els dies que fa que caminen, és tot una proesa. Llàstima, però, que hagi estat a costa de carregar-se el grup...

Per sopar decidim preparar-nos quelcom a la cuina: amanida de pasta. Comprem els ingredients al supermercat del costat de l’alberg (pastanaga, tonyina, olives, formatge fresc i blat de moro) i ens posem mans a l’obra. Finalment, donada que la dificultat del plat no és extrema, ens en sortim i podem degustar una fantàstica ració per sopar. Què bo que està!! Serà per què tenim gana?

A les 22:00 h m’estiro al llit. Abans, però, he fet un petita exploració de la planta baixa de l’alberg intentant trobar un racó on no hi hagués merda. Ja sé que tinc obsessió, però és que fins que no ho vius... He de dir que no n’he trobat cap que no hi hagués porqueria: teranyines als vidres i parets, lavabos fastigosos, cuina plena de greix, escombraries a arrebossar, ... Potser és degut a que l’exploració ha estat petita i per això no n’he trobat cap de lloc sense brutícia!! En fi, tinc son i tinc ganes de posar-me a dormir. El començament del dia ha estat el principi de la fi del grup. Espero que el final del dia sigui el principi del final de l’arribada a Santiago, ja que demà és l’última etapa i hi arribarem!!

FRASE DEL DIA:
Quan vam registrar-nos a l’alberg, la senyora, al veure que érem de Barcelona ens va fer el típic comentari futbolístic endevinant, com no, els colors del nostre equip. Ens va deixar anar la següent perla: “Aquí los catalanes que son del Barça, lo son. Però los del Madrid que lo son, no lo son.” Quin estrès de frase!! Digne d’ésser analitzada pel Sergi Pàmies al programa Tu diràs del Jordi Basté. Se’m venen moltes preguntes al cap: aquí només són del Barça els catalans? I si són catalans, vol dir que en algun moment han arribat de Catalunya per viure-hi o es refereix en global als que hi viuen de tota la vida anomenant-los catalans? I els del Madrid “que lo son”? Què són de quin equip? Perquè si els del Madrid són del Barça, evidentment que no en són!! Però és que si els del Madrid són del Madrid, però no ho són, llavors és per fer-s’ho mirar!! Bé, quina complicació de frase!!

FOTO DEL DIA:
Novament la merda ens envaeix. Aquí va la foto de com estaven les escombraries de la cuina de l’alberg de Pedrouzo. Sense nom. Era una muntanya infecte de porqueria acumulada i mal apilada que en algun moment o altre segur que va devorar algun peregrí que passava per allà. Van penjar el cartell de “Perill, allaus”. Però allaus de merda!!